OpinióTribuna oberta
Robatori i pillatge juvenil a Barcelona. L’avorriment agressiu explicat per la pedagogia.
Es van donant explicacions polítiques, socials i policials dels aldarulls a Barcelona que van protagonitzar jovenets, molt jovenets, el vespre del dissabte 24 d’octubre. Moltes explicacions estereotipades, de sentit comú, que no aclareixen res. Insistència sobre la necessitat de controls policials i familiars per evitar que es repeteixi. La policia hi era ben present a les quatre de la tarda i no ho veia. Com que no hi havia pancartes, no hi havia reivindicacions anunciades, com que eren molt jovenets (molts entre 14 i 16 anys), no calia fer res.
El professor i pedagog Felix von Cube ja ho va estudiar i ho va explicar com a “avorriment agressiu”: Fordern statt Verwöhnen. Die Erkenntnisse der Verhaltensbiologie in Erziehung und Führung (Exigir en lloc d’aviciar: les perspectives de la biologia del comportament en l’educació i el lideratge) el 1986. Deriva l’avorriment agressiu de la biologia del comportament estudiat per l’etologia. Konrad Lorenz formula la llei de la doble quantificació. En el comportament actua un component intern: instint, impuls, necessitat i un component extern: estímul, objecte de desig, plaer. En l’etologia animal es reequilibra, en l’etologia humana s’hi afegeix la simbolització, el poder, l’ambició, l’avarícia, el plaer insaciable. La doble quantificació en els humans és més complexa. Quan l’impuls intern és baix cal un estímul potent per desencadenar l’acció. Quan l’impuls intern és alt, un estímul menor, feble, ja mou a l’acció. Exemplifiquem-ho amb la gana; amb molta gana es menja el que sigui, amb poca gana tot s’activa si la menja és llaminera a l’olor, a la vista , al gust. La doble quantificació en els humans es construeix amb la socialització primària (família i societat), es forma amb l’educació (família i escola) i es regula amb els costums socials (mitjans i xarxes de comunicació).
L’educació es desenvolupa amb dos vectors: l’exigència i la comprensió. Han d’estar degudament equilibrats o balancejats. En l’educació reculada, la por, l’amenaça, el càstig i la violència van ser formes d’exigència inacceptable i van restar qualitat a l’educació. Volent superar aquesta educació repressora, s’ha generalitzat un excés de comprensió, d’infància consentida que no ha hagut de desenvolupar esforç i resistència. Tampoc és una educació correcta. Von Cube fa una clara aplicació pedagògica. La resultant, jovenets que han menjat, han dormit, no han gastat energia i tenen un excés d’energia que han de canalitzar, descarregar. Viuen en una societat occidental de consum que té un excés d’energia que canalitza cap a l’esport, més velocitat, més activitat, més massificació, consum de drogues.
Jovenets avorrits, amb energia sobrera que no han trobat el gust del coneixement, que vesteixen amb la màxima comoditat del xandall i el calçat esportiu i que esperen l’aventura, muntar-ne una. Han vist els disturbis de París, amb saquejos a comerços per prendre menjar o roba. Algú ha tingut la idea, l’ha llançada a les xarxes i s’ha estès com el foc. Una aventura que canalitza energia excedent, pillatge d’objectes que la societat de consum fa desitjar (impuls d’energia sobrera i grans estímuls). A Barcelona no anaven a aplegar menjar o roba. De l’avorriment agressiu a la violència agressiva, destrossant aparadors, cremant contenidors i enfrontant-se a la policia. Efectivament, altres ho utilitzen per interès polític però aprofiten un comportament que té origen biològic i que no ha estat ben educat.
No cal anar a cercar un responsable intel·lectual inspirador. No es pot carregar la responsabilitats a les famílies. L’escola no ha pogut acomplir la seva funció. Els mitjans de comunicació multiplicats en sèries i xarxes han fet espectacle de la transgressió (informatiu o de ficció), de la provocació, de la crítica total, de divertir-se a qualsevol preu. El jovenets han actuat com titelles, moguts per un clima social, sense saber què fan i, evidentment, no els ho podem acceptar. La contenció necessària no resol el problema. Cal anar a la causa: biològica, sociocultural. Entretant, s’ha de desenvolupar una educació sòlida, fonamentada en el coneixement biopsicològic, amb acció integrada dels agents educatius: família, escola, comunicació. Els difusors són els mitjans de comunicació que informen el pensament social, la família ha de fer una acció emotiva i exigent, l’escola ha de fer una educació amb l’ensenyament projectat a la cultura. És assumpte d’educació, és assumpte de pedagogia, la ciència de l’educació.
