Sant Jordi. FESTA DE LA CULTURA. (No de la indústria i comerç cultural)

 

Dilluns 23 Sant Jordi a Catalunya. Identitat nacional i festa del llibre, de la rosa... FESTA DE LA CULTURA. Diada que hauria de ser festiva per a tots llevat dels qui treballen en institucions i empreses culturals: escoles, llibreries, ateneus i centres cívics, teatres i conservatoris, ràdio i televisió... A les activiatts de creació cultural d'escoles, col·legis i instituts i haurien de poder anar mares i pares, avis i àvies.

Els estudiants d'instruments músical podrien fer presentacions arreu durant el dia i tots els teatres i centres cívics haurien de tenir funció cap al vespre.

 

Venda de llibres i parades? Sí però compte que estem a punt de matar la gallina dels ous d'or. Sota la pretesa bondat del llibre hi ha més interès de venda que de cultura. Com a prevenció dic:

NO als llibres que s'anuncien, NO als llibres acabats de sortir de l'editorial.






Demanem llibres que ens ha recomanat un amic o la germana, llibres que poden haver estat editats ja fa temps. Llibres que com més temps passa, més valor assoleixen. Si les llibreries venen cultura, han de tenir llibres que interessen i no pot ser que llibres de fa sis anys ja no es trobin. L'obsessió per la novetat es converteix en caducitat molt pròpia de la postmodernitat que ens han endossat amb al cultura de masses. Què n'ha quedat de Harry Potter? Molts llibres venuts (les àvies que seguien els consells dels comercials del llibre), molt pocs llegits fins al final, pel·lícules taquilleres i jocs digitals. Què té res a veure amb la lectura? Ben poc.


Els infants, noies i nois poden llegir llibres acreditats, alguns que costa trobar: La sombra del viento (2002) de Ruiz Zafon que poc es venia i vàrem fer pujar els primers lectors recomanant-lo (no les següents novel·les que ja es van preparar amb agressió publicitària). Aventura en los Andes (1961) de Hans Radau. Zapatos de fuego, sandalias de viento (1962) d'Ursula Wölfel. I tu què hi fas aquí (1970) de Joaquim Carbó. Quan érem capitans (1974) de Teresa Pàmies. Ebre avall (1992) de Josep Lorman. Sans famille/Sin familia (1878) -tan antiga- d'Héctor Malot, i per a grans: The fourth truth/La cuarta verdad (1997) -millor que El nom de la rosa- de Iain Pears.

Demanem aquests llibres i d'altres que han acreditat ja el seu valor per als nostres infants i si no els tenen, que els reimprimeixin. Són valor segur.

I tants més d'altres... Recomanem els llibres que ens han atrapat. Encomanem la lectura, no la possessió de llibres. Fem circular els llibres. Intercanviem llibres. Martí Teixidó


D'altra banda, fer infants lectors té un secret que els mestres coneixem.
Sembla que l'hem guardat tant bé, que no l'hem traspassat i hi ha molts mestres incorporats els darrers anys que no coneixen. L'haurem de desvetllar. Ara que  està de moda -després que Miquel Martí i Pol anés a l'Escola del Puig d'Esparraguera (anys setanta)- convidar escriptors autors a l'escola i ja està bé, però no ho podem fiar a aquests actes extraordinaris.

I les ditxoses fitxes postlectura que avorreixen els infants.  Quin mal invent dels mestres! Llegir pot ser interessant fora de l'escola... però fer una fitxa... "quin rotllo".  Un invent que va massa bé als mestres que no han llegit els llibres dels infants. Aquest és el secret:


El mestre ha d'haver llegit els trenta-cinc o quaranta llibres de la biblioteca de lectura d'aula, els adequats a l'edat i als diferents estils lectors dels seus alumnes. (Aventura, misteri, viatges, fantasia, drama, cienciaficció, fabula, conte moral, biografia, novel·la històrica...) Llavors, cada infant segueix el seu llibre els 15' de lectura silenciosa mental que es fan a classe tres o quatre dies la setmana i, si l'ha "enganxat", pren el llibe quan ha enllestit una feina o bé se l'enduu a casa per llegir al llit quan ha de dormir, d'amagat  dels pares. I és que el mestre va observant els alumnes si estan o no interessats i s'acosta a un o a un altre i li pegunta: ´Ja has arribat a...? -Uf! -Què t'ha semblat quan el noi es perd per la ciutat...? i pot dialogar amb l'alumne i estimular el seu interès. I també li pot dir: -No t'agrada? Ja veig que estàs molt encallat. Mira!, el vols deixar? Potser t'interessarà més aquest llibre (li suggereix un altre llibre) d'aquest noi que no té família i s'enrola amb un rodamón de circ de carrer... d'aquest indi dels Andes que pastura les llames i es fa amic d'un explorador europeu que primer li fa por...

El secret per fer llegir és ser lector i encomanar el virus, conèixer els llibres, suggerir els adequats a l'estil de cada alumne i donar pistes d'allò que els alumnes poden trobar i sabem que els pot interessar. Martí Teixidó

El pitjor maltracte a la infància el fan els mitjans de comunicació. Un gota a gota continu que anestesia, fa insensibles i dóna model disruptor.

La televisió dedica més temps als infants que molts pares. (Cangur electrònic barato). La televisió provoca més atenció que molts mestres. (La vida es sorpresa i divertiment). Com que també dóna la imatge dels polítics i governants sembla que ningú s'atreveixi a posar-li fre.

La televsió compta amb els infants com a consumidors, no com a persones. Vegeu sinó els anuncis publicitaris.

I mireu l'estètica dels dibuixos. Bon model per a què els infants dibuixin... estereotips, és clar. Cap creativitat. Esquemàtic i simple que és més barat. ¿Quina és sinó l'explicació d'aquest gust estètic amb la de bons dibuixaants de còmic que hi ha?

La música funciona com un altre mitjà, especialment dedicat als adolescents i joves. A Catalunya estem contents perquè hi ha molts grups que canten en català i actualment fins i tot fan bona música Han deixat enrera els sorollosos de fa vint anys. Ara bé per lletres... sembla que venen de l'hort i ho han de dir tot. No tenen el més mínim sentit poètic ni en el ritme ni en els imatges. No paren de xerrar, no es pot seguir. Com es nota que a l'escola no varen tenir un mestre que els ensenyés poesia.

¿Qui adreçarà aquests magnífics mitjans de comunicació que solaments serveixen per "passar" l'estona, la vida.? ¿Què esperen que fem a l'educació familiar o a l'educaió escolar? Els mitjans juguen amb tecnologia forta i darrera d'ells no podem arreglar la trencadissa que fan.

Doraemon. Nobita, un pobre nen que no té qui li parli. Sort del gat


El document de bases pel Pacte per a la Infància a Catalunya en les seves 54 pàgines en dedica dues mitges a mitjans de comunicació i noves TIC. Es queda en bones paraules, ho fia tot a la família i a l'educació per a què preparin els infants per a un consum responsable.

Formar els adults i els professionals en el llenguatge i la realitat de les noves tecnologies i la comunicació, i en com utilitzar-los com a recursos habituals de comunicació amb els infants i joves, esdevé un objectiu necessari i alhora una estratègia relacional molt prioritària.
...
Però, sovint, la visió del món que ofereix la televisió no es correspon amb la realitat, i freqüentment crea rols socials problemàtics i negatius que, conse- güentment, poden repercutir en la seva pròpia vàlua.
Davant aquesta situació, cal una bona regulació dels mitjans, però sobretot cal preparar la infància per a un consum responsable i un bon ús dels mitjans que tenen al seu abast.

A la Jornada de debat els ponents en relació als mitjans de comunicació, han estat ponents Carles Capdevila i Josep M. Pérez, comunicadors. I què han dit? ¡Com poden fer la crítica des del propi mitjà encara que quan han tingut fills s'han interessat per la infància?

Les prioritats que s’han identificat són:

• Augmentar la producció de continguts de qualitat per als infants, comptant amb la seva participació.
• Donar més veu als infants ens els mitjans de comunicació, incloent-los com a creadors de continguts.
• Potenciar la formació de les famílies i tutors en l’ús responsable de les TIC. Cal ensenyar infants i adults a ser crítics.
• Creació d’un Codi Internacional de Bones Pràctiques per als mitjans de comunicació per a abordar els temes que afecten la infància.

Tot això no exclou que hi ha idees excel·lents convertides en programes de televisió però s'han de caçar com els bolets: Les tres bessones, Una mà de contes, QuèQuiCom, Polseres vermelles, Òpera amb texans...


Una mà de contes

TOT PER L'AUDIÈNCIA? Entre la Milà i el Sardà tot consisteix en infectar

Fan programes infectes, la Milà i el Sardà, i tots els que darrera els pensen, guionitzen i dirigeixen. El 22 de març proppassat la Milà va fer de les seves i va aconseguir que tothom en parli i escrigui però jo mateix he acabat mirant els vídeos per poder fer aquesta aportació pedagògica.
La gala on la Milà va fer la seva provocació -provocació fora de guió i efecte del seu narcicisme personal- (ni us ho mireu) s'iniciava a les 9:15 hores, hora en que encara circulen infants i tots els adolescents que reben així un vergonyós modelatge.


El Sardà, que ha estat fent una pausa televisiva l'hem sentit a la tertúlia d'El matí de Catalunya Ràdio per pujar el to, anar a la contra i no dir res d'interès i ara torna amb un nou programa la publicitat del qual ja és trencadora. Molts comentaris televisius els reconeixen intel·ligència (?) simplement perquè sorprenen i pugen l'audiència.




Fa anys que reclamo un Pacte Social per la Infància. En una societat oberta no hem de censurar res als adults i els qui vulguin que mengin merda. Però tenim el deure i compromís de protegir la infància i adolescència que efectivament aniran veient les misèries i contradiccions dels aldults. Podran optar per les nostres misèries o no. Però si han rebut de petits modelatges Milà o Sardà i de tants d'altres ¿què podem esperar? ¿Seran adults lliures o seran adults que proclamaran la llibertat i faran el que els ha quedat gravat de petits, o el què fa la majoria?

El document de bases pel Pacte per a la Infància a Catalunya en les seves 54 pàgines en dedica dues mitges a mitjans de comunicació i noves TIC. Es queda en bones paraules, ho fia tot a la família i a l'educació per a què preparin els infants per a un consum responsable.

Formar els adults i els professionals en el llenguatge i la realitat de les noves tecnologies i la comunicació, i en com utilitzar-los com a recursos habituals de comunicació amb els infants i joves, esdevé un objectiu necessari i alhora una estratègia relacional molt prioritària.
...
Però, sovint, la visió del món que ofereix la televisió no es correspon amb la realitat, i freqüentment crea rols socials problemàtics i negatius que, conse- güentment, poden repercutir en la seva pròpia vàlua.
Davant aquesta situació, cal una bona regulació dels mitjans, però sobretot cal preparar la infància per a un consum responsable i un bon ús dels mitjans que tenen al seu abast.

A la Jornada de debat els ponents en relació als mitjans de comunicació, han estat ponents Carles Capdevila i Josep M. Pérez, comunicadors. I què han dit? ¡Com poden fer la crítica des del propi mitjà encara que quan han tingut fills s'han interessat per la infància?

Les prioritats que s’han identificat són:

• Augmentar la producció de continguts de qualitat per als infants, comptant amb la seva participació.
• Donar més veu als infants ens els mitjans de comunicació, incloent-los com a creadors de continguts.
• Potenciar la formació de les famílies i tutors en l’ús responsable de les TIC. Cal ensenyar infants i adults a ser crítics.
• Creació d’un Codi Internacional de Bones Pràctiques per als mitjans de comunicació per a abordar els temes que afecten la infància.

Sisplau! Estem infectats de mala televisió, la finestra que entra a totes les cases. S'imposa el que veu la majoria, allò que és nou i mai vist.... i així anem cada vegada a morbosotats més grans. I si els adults estem infectats, si fumem... és la nostra llibertat (?). Però els infants fumen les misèries infumables de la societat, les de la realitat i les de la ficció provocadora que es fan a l'espectacle però que no es fan en privat d'habitud.

Ens hi hem de posar tots i deixar de lamentar-nos de la falta de resultats ecsolars i de la falta de valors. L'escola ho diu i ho fa, encara que amb molta rutina i poques bases científiques. Però la televisió amb els empresaris de guany sense escrúpols i amb els periodistes prostituïts fan impossible l'educació dels infants, i encara més l'aprenentatge i el gust per la cultura. Però a la televisió, a les nostres en català i a les públiques en major part, hi ha perles que cal trobar.







Convoco a:
1. Denúncia contínua i directa dels professioanls i programes inacceptables per a la infància i l'adolescència. STOP Milà, STOP Sardà... amb defensa alternativa de programes que cal estendre. AVANT QuèQuiCom per científic tecnològic i didàctic, AVANT Polseres vermelles per encarar la vida, AVANT Òpera amb texans per presentar música de prestigi amb entusiasme divertit...

2. Aportacions al PacInfCat. L'assumpte mitjans i continguts de comunicació de masses és clau al Pacte Social per a la Infància. Ja es va fer el Pacte Nacional per a l'Educació i ja veiem de què ha servit. Si un pacte social no tracta de comunicació de masses és innecessari. Martí Teixidó