Festes de la Mercè a Barcelona. Reflexions per a la pedagogia escolar
A les Festes de la Mercè hi ha de tot, es vol aplegar tota la ciutadania i els darrers anys s'aconsegueix. És un autèntic directori de cultura del lleure: cultura popular, activitats de dinamització d'infància, música pop per a joventut, música clàssica per a tothom, arts al carrer, dansa, circ i equilibrisme amb els castellers com a estrella... molt complet; no ho pot ser més. Potser s'ha arribat un excés de massa, potser ja de manera imprudent. Als actes més tradicionals i ben organitzats perquè les places són a petar, cal tancar els accessos però la gent acudeix a la convocatòria i ha de rondar sense saber on. Als musicals ballables de nit perquè la massa es transforma en muta i amb birratxera alguns perden el control.
El parc Joan Miró era ple d'artefactes i motius d'activitat que enganxaven els infants i les famílies formaven llargues cues.
Pedagogia. Els patis de les nostres escoles són massa buits o limitats a les activitats esportives. Es poden enriquir els patis amb jocs, materials i artefactes que poden fer els alumnes d'educació secundària com a activitat de tecnologia. Així ho va fer el meu col·lega José M. G.R el 1974 i jo ho vaig aprendre i vaig impulsar un minigolf al pati sorrenc de l'escola.
El què més m'ha activat ha estat veure les dances populars, ball de gitanes, galops, jotes...
Saviesa perquè l'animal humà desenvolupava una motricitat diversa, harmònica, amb voluntat de prestància, d'elegància i de seducció. Els braços enlaire, l'espinada dreta, coordinació del pas i contrapas ben memoritzada al cerebel. Tots es fa com un joc, sense gran esforç per bé que es faci una suadeta.
I avui la neurociència ens explica que les neurones es refrigerem dels excessos de sinapsis mentals. La intel·ligència humana es va desenvolupar a partir de la motricitat que es va automatitzant, la vista frontal panoràmica i la interacció amb els altres semblants.
Avui no es fan danses i se'ns recomana anar al gimnàs, córrer, caminar... Massa gent ho fa en solitari, com a penitència. Penitència per no esforçar el cos de sofà o d'oficina, avui encara més immòbil davant l'ordinador que s'ha estès com a protesi imprescindible en la vida professional i social.
I l'escola?... Activitats a l'aula i sortida d'esbarjo al pati..., per desfogar-se, amb joc lliure. Joc lliure?
Les danses s'han d'aprendre de petits, veient com dansen els grans, al ritme i so de la música. Le persones grans no dansen habitualment però avui disposem de música arreu i en qualsevol moment. En un cantó del pati podem posar música de danses com a recurs de joc. Millor si s'hi afegeixen alguns mestres però a classe d'educació física es poden haver començat a practicar. No hi ha objectiu d'aprendre, la finalitat és gaudir i desenvolupar-se i alguns alumnes mostraran especials aptituds i interès. Podran anar a un esbart dansaire. Però dansar convé a tothom des tot just caminar fins a la vellesa afegint-se a la sardana, la dansa més adaptable a cada edat de la vida i preventiva de depressió sanguínia i de la depressió mental.
