Resposta a l'entrevista a l'economista Sala-Martin que sempre que pot parla d'educació. [A VilaWeb 05/04/2025]
“Hi haurà una destrossa perquè, seguint amb l’exemple d’abans, si els fabricants de cotxes apugen el preu, es vendran molts menys cotxes. Si no els apugen, perdran calés.” Sala Martin és economista i aquí palesa la misèria de l’economia, la seva contradicció interna. Perquè no és ‘economia’, administració de la casa comú, sinó estratègia per gunayar més i més. I això del creixement infinit no s’aguanta o és l’economia que mata.
Però Sala Martin té especial predilecció per parlar d’educació. No aclarim l’economia però donem lliçons d’educació. A l’economia es confon la pràctica de gestió amb la ciència d’estudi. A l’educació no es confon. Tothom pot parlar d’educació, del sentit i les finalitats de l’educació però no dels procediments. Des 1635 amb Comènius, de 1804 amb Herbart, de 1912 amb Ferrière, de 1960 amb Freinet i de 1970 amb Freire s’ha construït una ciencia de l’educació, la pedagogia. La pedagogia integra filosofia, antropologia, neurofisiologia, psicologia, sociologia i en deriva normes, procediments i instruments i es verifica empíricament. Lamentablement, els mestres i profesosr d’avui no estan adequadament formats i alguns parlen de pedagogia sense haver-la estudiada però amb el que parla i diu Sala-Martin no avançarem gens i no li reconeixem la càtedra.
Ho explico. Confio que ho llegeixi. Confio que s'acrediti escoltant i considerant argumentacions.
L'economia, i particularment aquesta economia que ha renunciat a la visió ètica del pioner Adam Smith, solament atén a resultats. El que compta són els increments, els beneficis finals. Segons aquest model, cal posicionar-se al mercat competitivament, reduir els costos i inversions al mínim i així assolir el màxims beneficis. Aquest pensament és comprensible que Sala-Martin el tingui gravat en múltiples circuïts de sinapsis cerebrals doncs es dedica a aquesta economia i l'explica, l'ensenya a la Harvard University (privada), ala Columbia University (privada)i a la Universitat Pompeu Fabra (sembla que pública). Ara bé, ensneyar o professir a nivell universitari no és educació. És formació acadèmica o professional, ja per a persones adultes.
L'educació és el procés de desenvolupament personal i d'adquisició d'instruccions i ensenyaments bàsics de la cultura de la societat on es viu. El pòsit, el què en queda, és la formació assolida que es seguirà consolidant i ampliant durant tota la vida amb estudis especialitzats i amb les pràctiques culturals actives o contemplatives. Comprenc que Sala-Martin no hagi distingit entre educació i formació, perquè no ho ha estudiat i perquè la universitat ha adoptat l'expressió 'educació universitària' forçant a dir 'educació no-universitària' per referir-se a l'educació bàsica, al batxillerat i a la formació professional.
Aclarit això conceptualment tornem a l'economia i a l'educació que solament tenen en comú que comencen per la lletra 'e' i potser per això Sala-Martin passa tan fàcilment de l'una a l'altra. L'economia, l'economia que segueix la majoria d'economistes de la societat liberal, es centra en els resultats. L'educació, l'educació i formació que nosaltres arrelem amb la παιδεία grega o la humanitas romana. Ambdues, paideia i humanitas, es centren en el desenvolupament humà; una posa l'accent en la infància que ha d'accedir a la cultura i l'altra a la cultura com a activitats pròpies dels humans. (El terme cultura no s'usa fins al segle XIX com a perfeccionament humà)
Es centren en el desenvolupament humà, en el procés personal i social. L'educació és procés evolutiu, suscitat però en cap cas és resultat. Sala-Martin es perd quan mira l'avaluació com a control de resultats. L'avaluació és un concepte propi de l'educació. Sócrates avaluava amb preguntes en un procés contiu. Aristóteles estava atent a corregir els errors en un procés continu. Tyler a mitjans del segle XX va incorporar la mesura de resultats escolars com a dada a considerar però l'avaluació havia de ser anatítica i personalitzada. Potser l'ensenyament dels jesuïtes encaminat a la universitat va introduir els exàmens de selectivitat però ells no es dedicaven a l'educació. Comenius, el primer de la pedagogia científica, avaluava l'oralitat com a procés de pensament i de correcció de llenguatge, de llengües atès que educava en un entorn multilingüe i i va procurar fer ciutadans poliglots.
Estem d'acord amb suprimir aquesta pràctica dels deures escolar a casa que encara molts defensen. El ministre Maravall (1984), un ministre competent en educació, ja va voler suprimir aquesta pràctica. Els mestres de pedagogia activa no posen deures d'exercitació repetitiva però sempre orienten o susciten activitats que els alumnes faran fora de l'escola amb plaer i que seran valorats a classe pel mestre i els companys. (Exemples: observació dels rètols d'establiments comercials; recompte estadístic de cotxes del carrer classificats per marques; mostres de plantes i fruits de l'estació; recerca de nombres, mesures i distàncies per la ciutat o barri; apunts gràfics d'edificis, monuments i escenes vives; dibuix d'insectes i petits animals, relats històrics orals familiars, experiments controlats amb aigua, llums o bateries...). Avui, efectivament, amb disponibilitat d'informació a les xarxes digitals, de ginys d'IA i de mòbil-foto-so podem comptar amb suggeriments d'activitats que es faran donant contingut al lleure personal o de colla i seran avaluades col·lectivament a classe creant un ambient d'estimulació cultural. S'avalua l'aprenentatge i el coneixement, no els instruments emprats. Tanmateix cal introduir l'avaluació conjunta, corporativa del grup i alimentar la voluntat de superació i millora amb interessos de coneixement inacabables sense exigir a tots el mateix; l'educació és el procés que fa cadascú, afavorit pel un ambient carregat de motivacions.
Sí, Sala-Martin, la IA ha de sense una eina per a l'escola, sense por. No es tindrà cap por si els docents, mestre i professors, la incorporen en la seva cultura i l'administren amb els alumnes amb criteri pedagògic. Veurem com ens en sortim d'aquest atzucac. Una anys posant pantalles digitals i ordinadors sense to ni so, sense to pedagògic i sense so cultural. Hem vist que anàvem a la deriva i frenada total. Ara prohibició legal política. ¿Els mestres de pedagogia activa que ja saben què han de fer, que ho saben administrar, han de complir les imposicions sense pedagogia?... Jo no compliria. Com Antígona, sabem quin és el nostre deure i no podem complir imposicions que van d'aquí cap a allà per falta de criteri pedagògic.