Xesco Boix: mestre de les cançons i contes

Xesco Boix ha esta un mestre d'escola que ha fet cantar molts infants, tots els infants que passaven pel seu davant quedaven seduïts per les cançons, les lliçons de llenguatge i els contes d'alt contingut humà.

Les seves cançons enregistrades encara enganxen els infants tot i no haver-lo conegut. Però potser no hem fet justícia a la gran feina d'animador de Xesco Boix, feina que va fer per cap preu, sovint de franc per contribuir a una causa. Al Guinardó de Barcelona, el 1978 reivindicàvem escoles que ens faltaven i Xesco va cantar amb els infants i pares que reclamàvem l'Escola Torrent d'en Melis que va funcionar el 1982.

Ara s'organitzen actes de reconeixement, passats 25 anys del seu final de camí de vida. Però segueix viu en els contes i cançons i farem favor als infants d'avui que no canten. Que no és greu que els infants no cantin? Què en queda de la música feta a l'escola? Abans d'entrar en la perfecció musical, no és millor començar per la cançó d'animació?

La música i la cançó són per viure, no currículum escolar. O també, el currículum escolar és viure i gaudir de coneixement i de la realització. S'ha de poder cantar en qualsevol moment, entre activitat i activitat.

Un bon pagès tenia un gos, BINGO era el seu nom. B, I, N, G, O...
Aquesta terra es la nostra terra / de la muntanya fins a la mar...
Tinc una llum al cor que vull deixar brillar...

L'IES Cristòfol Colom del Bon Pastor. Quin institut! Què en penseu?

Vegeu l'IES Cristòfol Colom de El Bon Pastor

Jo ho qualifico de pornografia educativa.
No aporta res a la ciutadania, més aviat desconfiança i desànim. No sé quina deontologia professional de la comunicació pot sustentar un espectacle depriment.

La imatge de la direcció i de part del professorat és penosa, a excepció del professor més novell que està desconcertat perquè cap senior deu prendre iniciatives potents. Aquests professors no han llegit Chagrin d'école de Daniel Pennac. Si ho fessin podrien aprendre molt.

L'Administració pot haver deixat massa aquests institut, cert, però mai arriben a tant quan el professorat s'hi implica. Que m'ho expliquin a mi que vaig obrir, com a director, una escola en barracons a El Carmel el 10 de gener de 1977 sense llum i sense aigua. L'aigua la van connectar després de tres dies, el llum fins el 21 de març. Vam ser deu mestres que en bloc no vàrem deixar de marejar l'Ajuntament, la Delegació i fins i tot el Governador Civil Belloch. I al barri ens vàrem guanyar el prestigi de ser "unos profes muu chulos".

Martí Teixidó

PENNAC ens ajudarà més que la LEC

Professora, professor d'ensenyament secundari que et vas formar en una àrea de coneixement a la universitat i avui et trobes desbordada/t per uns nois i noies que no són els alumnes que esperaves. La pel·lícula Entre les murs (La classe) poc ha aportat. Explica el mateix que Sala ja va explicar sense aportar cap sortida. Així ens anem llepant les ferides i alguns fan calaix. No podem perdre el temps lamentant-nos. I esperar la Llei, esperant la Llei... Els alumnes s'ho passen malament però si són llestos ens boicotegen la classe quan no tenen cap motiu per aprendre, quan veuen que no poden seguir; d'altres callen i potser reben. Els professors i professores ens ho pasem malament també, i es va acumulant. Ja hi ha també objectors escolars entre fills de famílies amb recursos.


Daniel Pennac no explica sopars de duro i ha estat amb alumnes durant vint-i-cinc anys. No en va sortir derrotat. No deixis de llegir, i de pensar, amb el darrer libre Chagrin d'école -que jo hagués traduït per Pena d'escola-, traduït imprecisament per Mal d'escola. Té fonament sòlid: pràctic i molt per a professors de llengua i també teòric i encara experiencial. Va més enllà d'ell mateix. Veges les respostes absurdes a les que posem nota (III, 18), que sempre els trobem faltats de base (III, 11), fent memoritzar textos els va atrapar (III, 14) bé que els podríem convertir en recitatius de rap hip-hop, per què no?

Si el Departament d'Educació vol prendre una decisió útil, com tant els procupa, però més sòlida que molta normativa barroca, incontinent... que enviï deu exemplars de Mal d'escola a cada institut i que es llegeixi i se'n parli. I si tan malament estant, finançarem nosaltres el pobre departament pagant-lo amb els nostres diners. (més pobre d'idees que de diners). Que no sigui dit que falta compromís entre els docents, que per vint euros no quedarem malament.

Estic segur que recuperarem una part de la confiança en nosaltres mateixos que, dient-nos tot el què hem de fer, ens han trepitjat. Els professors que van ser mals estudiants ho tenen més fàcil i els premis extraordinaris ho tenen molt difícil. Però coopertativament som nosaltres que canviarem aquest ensenyament espatllat. Ara és l'hora professores i professors!

Pedagogia de la comunicació de masses