Els numeros canten. I fan cantar les lletres.

 

Els numeros canten. I fan cantar les lletres. I poden fer-ho en diverses llengües

Publicat el 28 de gener de 2018

Els números canten

Un excel·lent recull de cançons i cantarelles de nombres… i també de lletres i algunes en diferents llengües.

L’han presentat al Museu de les Matemàtiques de Cornellà de LLobregat els autors:

Maria Bras-Amorós, dra. professora de didàctica d eles matemàtiques i música.

Toni Giménez, dr. en pedagogia i cantant d’animació infantil i familiar.

 

I ho han presentat com correspon amb explicacions de com s’han classificat per Maria amb  pantalles i cantant tots plegats, adults i un bon reguitzell d’infants, amb  Toni a la guitarra.

 28 de gener de 2018

Cançons pensades per a infants de dos a set anys. La memòria musical, rítmica i oral d’articulació fonètica és bàsica i a aquesta edat s’aprèn com un joc gratificant. Una oralitat ben construïda amb articulació fonètica precisa no s’oblidarà i s’aplicarà a l’aprenentage de totes les llengües.

Aquest llibre o quadern ha d’estar a totes les classes d’infantil i l’han de tenir els pares i avis que atenen infants menuts. Mai se’ls acabarà el repertori i els infants ho gaudiran… i aprenent.

 

 

Ja n’hi ha prou d’enredar-nos amb l’ ART…, ART BÀRBAR

Publicat el 27 de gener de 2018

Vaja! El president Trump d’USA volia tenir un quadre de van Gogh cedit pel Museu Gugenheim però el que li han ofert ha estat un vàter d’or valorat en  més d’  1M de dòlars. I passa per obra d’art. Sembla més aviat una ironia política doncs l’artista li ha posat la denominació: America. Però està vist que fa cent anys d’aquesta deriva de l’art.

America de Maurizzio Cattelan, actual

Als inicis del segle XX, apareixen els moviments artístics impressionista, expressionista perquè amb la fotografia els artistes pintors ja no poden ser retratistes de persones i de la realitat. Però arriben a extrems sorprenents: dadaïstes, futuristes, cubistes… Posar un urinari com si fos la pica d’una font és una gran originalitat i s’inaugura l’art com a acudit i provocació. Forma part de tots els catàlegs i enciclopèdies de l’art. I els marxants d’art són els que ho exploten econòmicament i convencen els grans adinerats a invertir els seus beneficis o beneficis dels treballadors expropiats. I aquestes obres han anat pujant de preu (no de valor encara que molts fan veure que el té; perquè no baixi de preu).

La font (un pixador) de Duchamp, 1917

Cal admetre que algunes d’aquestes obres d’art han canalitzat les obsessions i bogeries i està bé que alguns pacients hagin pogut donar sortida pacífica i no violenta als seus conflictes interns. Però aquestes obres concentren un públic que hi troba gratificació. I evidentment es cotitzen econòmicament.

El gran masturbador de Dalí, 1929

Aquesta evolució ha dut a la crítica provocació, sigui o no sigui art. Ho vam viure el 2015 quan es va donar al confrontació entre el mal gust o la llibertat d’expressió de l’artista a l’exposició del MACBA,  “La bèstia i el sobirà” perquè la cara d’una figura s’identificava clarament amb el rei d’España. La confrontació encara va atraure més visitants, molts que no hi haurien anat. Costa creure que hi anessin pel rei, més aviat per la composició de conjunt que deu ser un gran reclam. Dins d’un meseu d’art, el santuari de l’art.

Not dressed for conquering             d’ Ines Doujak, 2015

Amb tot això arribem a la llibertat d’expressió, l’absoluta llibertat d’expressió. Va quedar palesa amb l’atemptat criminal a la seu de Charlie Hebdo, publicació d’humor satíric. Tots vam ser Charlie Hebdo perquè el respecte a la vida, i evidentment a la humana, està per sobre de tot, per sobre de la llibertat d’expressió. El què posem en dubte és que la llibertat d’expressió estigui per sobre del respecte a la persona i a les comunitats o pobles. La crítica i la crítica en clau d’humor fins a la sàtira és necessària però l’hem d’aplicar a nosaltres mateixos. Potser hem de ser respectuosos amb els altres que pensen i senten diferent i podem ser crítics però la via satírica solament ens la podem aplicar nosaltres mateixos o potser com a rèplica a la que ens hagin pogut fer ells.

Això he pensat, ara que he estat llegint La barbarie (PUF) del filòsof Michel Henry, llibre escrit fa trenta anys. Ell apunta al reduccionisme de la ciència i defensa l’art més integrat a la cultura. Ciència i art són dues manifestacions culturals però no poden dominar-ho tot amb exclusivitat, sigui quantificant o sigui presentant allò que mai s’ha vist. dons ens duen a una nova barbàrie.

En estètica,  ningú podem establir un canon i el gust és sentit lliurement i s’ha d’expressar lliurement apartant-se del que és habitual però també amb sentit de prudència. La derivada és que cap teoria o moda ens ha d’imposar una estètica que nos sentim.

En ètica, no dubto que hi ha una jerarquia que hauríem de compartir. 1 Respecte i protecció de la vida. 2 Respecte de la persona i dels grups, famílies o comunitats. 3 LLibertat d’expressió i de creació. La derivada és que, compte, la llibertat d’expressió no és valor suprem, no està per damunt de tot.

Tot això forma part de l’educació, sens perjudici de la llibertat de consciència i de la llibertat d’expressió. Contra el que es proclama ben intencionadament respecte als drets humans, no naixem lliures,. Naixem expectants a la vida i a la cultura.  En la primera infància (set anys) tot és desenvolupament sensorial, motriu i simbòlic amb els models que copien les nostres neurones mirall i els hàbits que qui ens cuiden ens indueixen. En  la segona infància (set anys més) domina el desenvolupament cognitiu i emocional amb l’acció i anem interioritzant valors actitud, interessos i patrons de conducta segons el model que veiem en els adults. A partir de la tercera infància o adolescència (set anys més) es posen a prova, es sacsegen, els models rebuts en conèixer que no són universals, que n’hi ha de diferents; es discuteixen valors de vida  i s’assagen creacions artístiques atrevides. Ja en plena joventut (set anys després) es fan opcions de vida i es decideixen projectes propis força estables.

Sembla que per reacció a l’autoritarisme educatiu que vàrem viure volem la llibertat dels infants des del naixement però han de fer el  procés evolutiu que ha fet la humanitat en la nostra cultura en pocs anys i de forma experiencial. No els podem substituir, ho han de fer ells.

Martí Teixidó, 27 de gener 2018

 

Educació per formar part d’un poble

Publicat el 26 de gener de 2018

Educació per a formar part d’un poble.

Gaudir dels drets, complir els deures i participar en la construcció cultural.

	Principis L’humà és animal social. Evoluciona i, com a espècie, assoleix el desenvolupament per col·laboració. A l’evolució natural per selecció segueix l’evolució cultural per cooperació. La competició i selecció entre grups socials ha donat prou mostres de destrucció com per desacreditar els partidaris del darwinisme social. Encara més avui, que, amb el domini de l’energia, som capaços de provocar un Big-Bang no natural. Al reconeixement dels drets humans ha seguit el reconeixement dels drets del pobles i de les minories ètniques nacionals i culturals.
	Tensions Entre la identificació col·lectiva i la identitat d’origen. Entre la convivència social i la vivència personal. En un món d’economia globalitzada han de conviure en un mateix territori diversos grups ètnics i de diferents tradicions culturals amb diferents imaginaris i significats.
	Referents L’escola ha d’aplegar conjuntament els infants d’un entorn malgrat les seves diferències d’ètnia, de llengua, de cultura i de tradició religiosa donant valor a la identitat personal i transmetent els valors i patrons de conducta mínims necessaris per a la cohesió social. De la convivència amb companys d’ètnies i llengües diferents n’han de sortir beneficiats tots. Uns perquè poden incorporar-se plenament al país d’acollida; altres perquè coneixen i simpatitzen amb costums diversos que expressen els mateixos sentiments i aspiracions que tots els humans tenim com a propis. Els recursos humans són els primers recursos de la institució escolar. En primer lloc els alumnes amb les seves capacitats; en segon lloc, els docents amb les seves competències professionals i aptituds diferencials. Els centres amb majors necessitats dels alumnes han de comptar amb els professors més competents i recursos materials addicionals per a assolir les mateixes finalitats.
	Accions L’escola és la institució d’educació que millor pot reconciliar les exigències socials i les aspiracions individuals. Viure com un sol poble sense pèrdua de la identitat d’origen i de les tradicions familiars s’ha d’aprendre en la infantesa i l’escola és la institució que millor pot fer-ho. Caldrà abandonar la concepció uniformitzadora de l’escola del segle XIX. Era una escola per a construir una identitat nacional per diferenciació front a d’altres identitats nacionals i culturals. L’escola avui ha d’afavorir la identitat nacional per acceptació i inclusió de les identitats d’origen en un projecte amb el mínim comú que afavoreixi el màxim personal que ha de formar part de la identitat convivencial i cultural. La tradició cultural catalana garanteix l’arrelament a la terra, al clima i al paisatge modelat per gent diversa que hi han viscut. La creació cultural catalana d’avui és resultat de la tradició i dels empelts que aportin els grups que s’hi han establert. Això que avui la globalització ha estès a la Terra, ha estat habitual en les terres de llengua catalana els darrers mil anys. La llengua catalana ha d’esdevenir comú a tots, com a element de comunicació i també com a   interpretació en un marc de significacions diverses segons llengües d’origen. L’escola no fa jerarquia de llengües i amb la llengua catalana comú s’aprèn la llengua castellana, llengua familiar de moltes famílies. i la llengua anglesa per haver esdevingut la llengua de comunicació més estesa. Les llengües minoritàries presents a través d’alumnes seran escoltades i els companys tindran ocasió d’aprendre les estructures orals de comunicació inicial. Tots els ciutadans han de ser plurilingües actius i oberts a d’altres parlars i llengües per fer-se càrrec de la diversitat de significats i de sentit del món.
	Cultura Caldrà disposar d’un repertori de narracions, de fets, de personatges, de cançons, de danses i de festes propis de Catalunya que tots els alumnes puguin conèixer establint relació amb els equivalents o diferencials de les seves cultures als quals no han de renunciar.
	Neil Postman: nous deus que ens poden ajudar a Fi de l’educació. Eumo 2000 Edgar Morin: el pensament complex, els 7 coneixement necessaris per a l’educació del futur. UNESCOcat 2000. Zigmund Bauman: societat líquida, societat en diàspora. Wittgenstein: llenguatge, lògica i diversitat d’usos Herminio Almendros: Pueblos y leyendas. Lectures de diverses cultures.

Martí Teixidó (2013). A Pedagogia, ara, publicat per Institut d’Estudis Catalans 2017.

 

Carta a pares i ciutadans sobre l’escola catalana

Publicat el 8 de gener de 2018

Escola catalana plurilingüe CARTA

CARTA A PARES I CIUTADANS SOBRE L’ESCOLA CATALANA                      Assumpte: escola catalana en llengua, continguts i actituds per a tots els petits ciutadans

Tramesa als mitjans de comunicació per a la lliure difusió

 

Mares i pares preocupats amb actitud responsable,

Haig de respondre a les declaracions que denuncien l’ensenyament en llengua catalana. Opto per fer-ho puntualment i per això breument. Podria ser més extens i acceptaria una conversa debat participada en un mitjà o fòrum públic de l’educació atès sé que tots, volem l’ensenyament més eficaç i culturalment complet per als nostres fills i alumnes.

Comprenc la preocupació de mares i pares en aquesta societat complexa i avui amb perspectiva de molts llocs de treball precari i pocs llocs ben retribuïts pels que cal competir. Conec l’esforç de famílies per donar als seus fills una educació i estudis que els faciliti l’ascens social atès que aquest va ser el meu cas doncs treballant i estudiant amb constància vaig assolir el màxims nivells acadèmics. És lamentable, és interessat, que persones que poden parlar català, en un país on ja quasi tothom l’entén i té l’oporttunitat d’aprendre’l que parlin públicament en castellà negant les possibilitats de promoció a d’altres ciutadans. Jo penso que hem d’acollir bé les persones que no coneixen la llengua catalana o castellana quan arriben però quan la coneixen i no la volen usar… què hem de fer? Què s’ha de fer al Parlament de Catalunya quan pugen a la tribuna diputats que saben parlar català i no volen? Els diputats catalans al Congreso i els senadors catalans al Senado quina llengua han de parlar?

 

Responc a objeccions que sentim contínuament:

1. Hem de dir escola catalana perquè Catalunya està a España i té el fet diferencial de la llengua i la cultura de país. Si Catalunya fos Estat, solament es diria escola.
2. “Estructuras lingüísticas comunes” és un concepte que el secretari general Paco Noi, home de gran cultura lingüística i humanística, professor de literatura occitana-provençal va introduir en la negociació política dels traspassos d’ensenyament de l’estat a Catalunya el 1980. S’anticipava a l’ensenyament plurilingüe de l’Europa romànica com ha quedat ben palès a Euro-Com-Rom (Tilbert Stegman i d’altres, 2003) http://www.atelierdeslangues.ch/module/2/1/2 . Hi ha parts d’una llengua que es poden ensenyar per a les dues alhora perquè són comuns.
3. L’escola catalana no adoctrina. Els continguts d’història han hagut de posar l’accent en fets de Catalunya per sortir de la ocultació que ignorava des del parlamentarisme de pactes catalans del segle XIII fins a la renúncia a la Federació Ibèrica del president Macià i la repressió de la llengua i la supressió institucions catalanes amb la dictadura de 1939.
4. Qui diu que la immersió i l’escola catalana és una aberració pedagògica? El concepte d’aberració correspon a la filosofia ètica i no a la ciència. La pedagogia des de 1900 es ciència teorico-pràctica fonamentada en coneixement científic d’altres ciències. L’escola catalana tampoc és antisocial doncs, contràriament, les majors oportunitats es donen als infants de famílies més vulnerables i als fills de treballadors migrants que així poden compensar els seus condicionats. L’escola és la millor institució. No parlin d’il·legalitat, és l’argument dels qui no volen considerar la legitimitat que pot ser: tradicional, autoritària o democràtica. En democràcia, totes les lleis tenen data de caducitat si canvia la realitat social, si noves generacions han de poder participar democràticament.
5. De veritat algú pensa que els infants han de ser escolaritzats en llengua materna? L’escola, no els ha de donar altres oportunitats que les familiars? Els magribins a Paris, els trucs a Hannover, en quina llengua?. Hem d’escolaritzar en la llengua territorial, han d’aprendre les llengües vives, han d’escoltar les llengües familiars minoritàries i han d’aprendre una llengua transnacional. (Fem l’Escola Plurilingüe, SCP-IEC) http://per.espais.iec.cat/
6. Mal favor faríem als fills de treballadors migrants si solament ens ensenyéssim español amb l’argument de llengua oficial, herència de les societats monolingües i del despotisme il·lustrat. En una societat global, tots hem de ser plurilingües com se n’era en societats antigues urbanes. Ja veiem la misèria del monolingüisme en els governants que no sols no parlen llengües sinó que parlen malament l’única que parlen. (Els ciutadans competents en llengua castellana deuen detectar els mals usos que fan polítics i d’altres responsables públics que donen model de llengua. (deber de per deber…, debiera per debiere… en el dia de hoy…). Està vist que qui sols parla una llengua, la parla malament i no ho sap perquè no té elements de contrast.
7. La competència plurilingüe no s’assoleix ensenyant diferents llengües per separat i no és un problema de quantes hores s’hi dediquen. Justament cal comptar amb, i si pot ser conèixer, la llengua de l’infant per comprendre el seu procés d’aprenentatge. A un infant que aprèn català a Perpìnyà: “L’elefant juga el piano”, la mestra li diu: -Bé, clar, en francès es diu jouer i en català direm tocar. Aquest nen parlarà millor el català i el francès i serà efectivament plurilingüe. Un mestre de francès que no sabés català, a l’infant que diu: -L’élephant touche le piano, li diria: -Malament. Aprendre llengües per separat és massa correctiu i és menys interessant per als infants.
8. Per parlar d’ensenyament de llengües cal saber pedagogia científica, la que es fonamenta en: psicolingüística i neurociència, sociolingüstica i lingüística comparativa, l’arbre de les llengües (Els ciutadans poden haver vist l’exposició Talking Brains http://agenda.obrasocial.lacaixa.es/ca/-/expo-talking-brains ). Han caducat tots els discursos de llengua oficial. La pedagogia ha de dissenyar itineraris diferenciats articulats amb activitats cooperatives que activen els usos lingüístics. S’ha d’abandonar l’expressió “antipedagògica” respecte a l’ensenyament de català a infants de llengua familiar castellana, atès que és ideològica.
9. El plurilingüisme està clarament diferenciat del Multilingüisme. What is ‘plurilingualism’ >1.3, Common european framework of reference for languages:learning, teaching, assessment.                                          https://www.coe.int/t/dg4/linguistic/source/framework_en.pdf
10. Cap perill per l’escola catalana plurilingüe. La societat global, amb les tecnologies de la informació i la comunicació fa que tots puguem avui oir i escoltar, qualsevol llengua i no ens hem de tapar les orelles doncs cada dia poden entendre més. Entendre més del què parlem. Podem recuperar una capacitat natural d’intercomprensió, aprendre les llengües vives, al natural, sense perfecció però sense detenció, ja fora de l’escola, durant tota la vida. I podrem llegir, encara que no escriure. Però a España i a Catalunya, abans que les tecnologies, tenim les persones que parlen diferents llengües ”vives” (A Barcelona, més de cent). Hem d’escoltar i aprendre i trobar els punts comuns. Hi ha invariants humanes per sota de la diversitat cultural. És un principi antropològic. I la diversitat és la que salva l’espècie humana com ho és la diversitat vegetal i animal del planeta Terra on viatgem tots.

Lorsque l’enfant était enfant,

Il aimait se cacher dans les choses,

Lorsque l’enfant était enfant,

Il apprenait à jouer avec le monde,

Lorsque l’enfant était enfant,

Il avait le regard de l’animal,

Lorsque l’enfant était enfant,

Il parlait toutes les langues,

Lorsque l’enfant était enfant,

Il avait envie de devenir grand,

Depuis que l’enfant est devenu grand,

Il cherche retrouver l’enfant.                    

                                                   Peter Handke

Comproveu que encara que no sapigueu francès, ho enteneu força.

Cordialment, en favor de tots els ciutadans, vinguin d’on vinguin, i els petits ciutadans, els primers!

Barcelona, 6 de desembre de 2017  [Diada de Sant Nicolau, patró dels infants a Europa]

Martí Teixidó i Planas,                                                                                                mestre i pedagog, dr.                                                                                               president de la Societat Catalana de Pedagogia – IEC

mteixid2@xtec.cat +34659230225

 

RHÜMIA, 90′ d’espectacle per a adults, infants i avis

Publicat el 7 de gener de 2018

Rhümia, la reivindicació del pallasso “...que no només agradi a nens petits o senyors de 80 anys, sinó que agradi a tothom”.

Després de tres intents d’anar-hi, ha estat possible aquests dies de Nadal i Any Nou que s’ha reposat l’obra al Teatre Lliure de Gràcia. Vaig voler aplegar nou infants de diferents edats entre néts, renebots i amics amb els pares respectius per anar-hi junts. En no trobar dia de coincidència, hi hem anat solament amb dos infants, set i nou anys. No hem trobat dia de coincidència perquè la major part de dies és a les 20:30 h, massa tard per anar-hi tranquils amb infants menuts, i solament els dissabtes hi havia funció a les 17:30 h. sempre m’ha agradat anar-hi amb una colleta d’infants, ells a la fila del davant i els pares a la fila del darrera però jo,  si puc, em poso a l’extrem de la seva fila per veure de costat les seves cares.

Realment, Rhümia és al reivindicació del pallasso clàssic, corregit atès que no hi ha cops i bufetades i en tot moment mostren actitud pacífica. Pallassos sorollosos per a engrescar el públic. Vulgues o no (com algú) has de picar de mans, respondre a preguntes induïdes, posar-te dret per corejar i estar disposat a una lleugera remullada. m que també hi ha llengua, s’agraeix que se senti un correcte català sens perjudici de fer un espectacle multilingüe i se senti castellà, anglès, francès o italià.

Els cinc pallassos actors no paren. El Pierrot cara blanca que vol ser el llest, l’August sabates grans i nas vermell, el ContraAugust, el Tony i el músic perdulari. Tota una tropa. Activitat contínua i enginy clàssic. Amb molt més llenguatge que els clàssics, amb jocs de paraules i confusions lingüístiques que són per a adults. Instrumental musical i de percussió, autoconstruïts que els infants admiren bocabadats.  Quan acaba la funció, els infants corren a la pista a veure’ls de prop, a mirar el pollastre o l’escarabat, a recollir globus i serpentines.

Aconsegueixen mantenir bé l’atenció durant els 90 minuts continus amb algunes interaccions amb el públic adult, no amb els infants que queden expectants quan els adults piquen de mans o coregen, queden en silenci, seriosos i atents. Solament riuen quan es produeix una sorpresa: quan boca plena escupen aigua, quan disparen una pistola a l’aire i cau un pollastre. Els fills menuts, la mare dels quals és objecte de participació amb nas vemell inclòs, seriosos i no les tenen totes.

Totes les crítiques que he llegit són favorables i els comentaris de públic totalment satisfets per un espectacle meravellós que agrada a tots, que han passat una estona deliciosa rient, que ho ha gaudit tota la família.

M’afegeixo a reivindicar l’ofici de pallasso atès que no sols és un espectacle i un passatemps sinó una acció de catarsi personal. Ho explico des de la psicologia de l’Anàlisi Transaccional (Pare – Adult – Nen) amb projecció pedagògica. . El pallasso és l’expressió del nen (N) espontani que gaudeix de tot, que actua amb innocència i així supera també alguns moments de por infantil inevitables, particularment la por del fracàs. Un pallasso va de llest, és ordenat i dóna normes i pot quedar ridiculitzat per un pallasso que sembla “tonto” (beneit) i maldestre però que no ho és. L’infant es pot projectar en aquesta dualitat que som tots i es supera amb espontaneïtat i alegria. El pallasso cara blanca a vegades renya com un pare (P) i a vegades raona com un adult (A). El pallasso nas vermell demana la complicitat dels infants front quan el renyen (N) i alhora es fa protector solidari dels infants (P).

Quanta saviesa hi ha al darrera! D’aquesta manera dramatitzada i alegre es fa una suau i primera interiorització d’aquests tres estats psicològics del Jo que en l’educació hem de fer conscients sense sermonejar. La narrativa popular, i a casa nostra Folch i Torres, han estat educadors d’aquest equilibri personal del Jo integrat:  pare – adult  – nen durant tota la vida. En un bon espectacle de pallassos, els adults, pares o avis, retrobem el nostre nen que ha de seguir ben viu malgrat l’edat. Un bon espectacle infantil és bo per a tota edat com els llibres de Tintin recomanats fins als vuitanta anys.Reivindicar el pallasso com a  personatge no vol dir fer pallassos com el 1950s que es colpejaven o com al segle XIX quan cerquen el públic infantil, o Pierrot de la Commedia dell’Arte del segle XVI. Especialment si s’adrecen als infants acompanyats dels adults han de fer riure a partir de la vida diària actual.

 

 

 

 

 

Reivindicar el pallasso, renovant el pallasso. Com ho va fer Charlie Rivel duent el personatge a la seva essència (plorar i riure) amb la màxima potència. Com ho van fer el Germans Poltrona i Tortell Poltrona aproximant-se als infants amb totes les seves ensopegades i embolics de jaqueta. Però sempre cal seguir renovant doncs el pallasso ha de romandre però la seva actuació caduca amb cada generació d’infants i adults. He vist com allò mateix que va fer gaudir els meus fills i a mi mateix, no ha fet gaudir els meus néts i a mi mateix. No es pot fer el mateix passats trenta anys.

Rhümia són colla i encara és més difícil que un duet. Fan més soroll i poden mantenir l’atenció durant els 90 minuts. Es perd personalització, mirada directa, silencis i participació que no sigui no-estereotipada. El públic és tractat com a col·lectiu massa, igual que al circ de fa cinquanta anys. Es participa amb moviment però difícilment hi ha interiorització de sentiment. Els infants no hi entren.

Els cinc pallassos són un excés de color de vestits apedaçats, de despentinats, mamelluts o musculats. No puc entendre que es mantingui el vestit del pallasso blanc com fa segles, no veig que faci cap gràcia.Tot el vestuari és d’una estètica friki que avui ja no és friki en una societat actual que ven pantalons estripats, abundància i desordre i on s’ha vist tot en vestit i pentinat. Aquest excés no sorprèn i en canvi perjudica l’estètica. Falta estètica, es perd la bellesa. La música és estrident i falten moments de melodia que activi el sentiment. La seducció a una dona del públic és una paròdia total, li falta dolcesa. La tassa de vàter és una provocació per ella mateixa i no vehicula una escena gratificant ni d’humor intel·ligent.

L’escena que més participació demana del públic és una llarga paròdia del Gospel. El públic no se’n pot inhibir però algunes persones no s’hi troben bé i el pallaso cara blanca demana crits, braços enlaire, mans enllaçades,  abraçades i petons als que tenim a dreta i esquerra i increpa alguna persona que no s’hi afegeix. Sempre s’ha vist alguna esquitxada d’aigua al públic però en aquesta ocasió es llença prou aigua i durant estona com perquè ningú de la grada se n’escapa.

L’ofici de pallasso és ben necessari a la societat actual. I és un ofici difícil, poc reconegut i no tothom entén que demana molta preparació i intel·ligència. Potser amb Charlie Rivel ho vam entendre; allò que feia vestit amb samarreta estreta llarga, amb una cadira i una guitarra i un plor d’infant tan precís era d’una elaboració molt pensada, molt construïda i molt assajada després d’anys d’ofici.

Agraïm que Jordi Martínez, Joan Arqué, Roger Julià, Pep Pascual amb Mauro Paganini mantinguin aquest ofici amb tanta dedicació i voluntat d’enginy, continuant l’obra del Monti, tants anys a la pista. Convé que els ciutadans, petits i grans, acudim a les funcions de pallassos que cal mantenir i ells podran renovar generació rere generació.

 https://youtu.be/jsVUbH3p5Yc