La casa nostra. Educació d'una nova generació
Comèdia de situació a la Televisió de Catalunya. En català, sí. Retratant-nos amb les nostres dèries. Som com som i no cal preocupar-se per ser millors. Tot plegat!
"Una estructura de personatges arquetípics i escenaris similars, i de temàtiques properes per a l’audiència objectiu, entre trenta anys i quaranta-cinc: els preus dels lloguers, la massificació turística de Barcelona, la gentrificació, els problemes per a trobar parella, el sexe o, directament, la crisi dels trenta i les dificultats per a madurar." [VilaWeb, avui 23 d'octubre, citació i imatge].
Tot per l'audiència i més, per superar els altres emissors. Ens consolem pensant que normalitzem el català; sí el paracetamol treu el dolor però ocultra la causa. La cultura, la paideia grega, la humanitas romana. donaven un modelatge del qui ha de ser l'humà, home i dona (Ulisses, Telémac, Penélope) idealitzat. Aquestes sèries que solament ens mostren com som, ens fan distreure i riure una estona. Per als qui han assolit una formació i autonomia mental (cognitiva i emocional), cap problema. Com quan les famílies burgeses es distreien amb pseudopornografia, en privat. Però, quan hi ha formació, hom necessita més que passar l'estona i vist un episodi, vistos tots.
(Així ho vam analitzar amb els alumnes (14 anys) de 1979 que seguien Starky & Hutch. Va disminuir l'interès i ells mateixos van centrar l'atenció en Kunta Kinte i Raíces). Jo els vaig proposar que el dissabte vespre, a casa, veiessin Esplendor en la hierba d'Elia Kazan que projectarien a TVE, desafiant-los a tractar el tema amb els pares. A ciències socials els podia proposar veure a casa La barraca de Blasco Ibáñez).
La comunicació és avui la funció social de relació, emancipada de la religió que en temps molt reculats acomplia les tres funcions socials: cultura (nutrició), comunicació (relació) i educació (reproducció). La comunicació no solament és informació, entreteniment i espectacle per atraure audiència. Certament acompleix una funció terapèutica de consol: 'tranquil, em passa el mateix que a tothom'. És el modelatge social, normalitza els comportaments i en el cas d'infats i joves és educació, educació més potent que l'educació familiar i l'educació escolar. Solament mestres i professors conscients (líders d'opinió), molt formats i dedicats poden fer una "mediació educadora" cognitiva i emotiva que susciti la consciència i llibertat d'elecció (gustos i gratificacions) en els alumnes. La mediació no és anar a la contra, no és adoctrinament, no és ideologia. És la conscientització promoguda pel pedagog Paulo Freire que comporta: 1 observar dades, fets, realitat; 2 dialogar amb la diversitat de valoracaions; 3 distingir evidències de construccions de ficció o ideològiques; 4 consciència personal i llibertat d'elecció. Siguem conscients, ho ha constatat la Mass Communication Research, es produeix l'efecte acumulatiu... si no hi ha mediació. 'Plats bruts' va educar una generació, 'La casa nostra' n'educarà una altra. Els col·legis i instituts ocupats en competències , proves PISA i proves PAU?
Jo, adolescent, em vaig formar llegint: El coraje de vivir de Van der Meersch, Els altres catalans de Paco Candel, El crit de la consciència de Martin L. King ... amb la cançó de The Beatles i de Joan Baez i nova cançó catalana i folk ... amb el cinema neorealista italià (Roma, città aperta). Televisió?, poca: teatre de Jaime de Armiñán (Tiempo i hora) i el primer teatre català a TVE (Mar i cel de Guimerà). El que es llegeix i veu entre els catorze i divuit anys orienta la vida. En el meu cas, l'ensenyament escolar va suscitar tot això que la família no em podia donar.
