La salut mental dels infants també és assumpte de les pedagogues i pedagoggs.
Per què? ... No és intrusisme professional i aviat es pot explicar. Les malalties es diagnostiquen per marcadors bioquímics que marquen el criteri d'aplicar la medicació experimentada en la dosi adequada. Les malaties mentals no tenen marcadors bioquímics clars i es va ajustant el tipus de medicació i les dosis a partir dels simptomes que comunica el mateix pacient o observa un familiar.
El tractament de malalties mentals en els infants és encara més complex: no hi ha marcadors bioquímics, l'infant no és capaç d'explicar bé els seus estats d'ànim i comportament, i el més important, el seu sistema nerviós està madurant dia a dia a partir de l'activitat i les interaccions socials. El desenvolupament cerebral no es completa com a mínim fins al 15 anys d'edat. S'estant creant contínuament noves synapsis, noves connexions i nous circuïts de memòria que fan possible l'immens desenvolupament personal i social de què és capaç l'ésser humà. En aquest pocés de desenvolupament es poden compensar discapacitats sensorials (vista, oïda), discapacitats motrius (prótesis) i, ¿per què no, bon nombre de discapacitats -o millor en direm- de disfuncions mentals. En totes les compensacions, la pròtesi o aparell no resol res per ell mateix i la persona es reeduca.
Doncs bé, si els infants diagnosticats amb TDA/H o bipolar... solament són medicats... podem fer contenció del problema però no guarim. I potser, qui sap, ara sedant, ara estimulant químicament fem que un infant que creix no s'arribi a conèixer ell mateix, que no pugui arribar a ser conscient del seu comportament, dels seus estat d'ànim, doncs no depenen d'ell sinó de la bioquímica que li administren.
Attention Deficit/Hyperactivity Disorder or ADHD o Transtorn per Dèficit d'Atenció sense/amb Hipercativitat TAD/H. Tinc notícia que va ser definit el 1974 a Cambridge per l'Associació de neuròlegs front al tractament psiquiatric que rebien fins aquell moment. (Em sorprèn comprovar que ni s'esmenta el TDA/H a diversos manuals entre ells: Harrisson, Principios de Medicina Interna de 1991, Psicologia Biológica de Rosenzweig-Leiman-Bredlove de 2001). Es va anar generalitzant el tractament amb methylphenidate, destroamphetamine, pemoline ,
comercialitzat com a Rubifén, Dexedrine i d'altres, ara com a Concerta. Efectivament, es va poder comprovar que fallaven els processos de racaptació de dopamina o serotonina i la farmacoquímica podia ajudar. S'ha fet algun altre tractament? S'ha desenvolupat un tractament pedagògic ben pautat per a pares-mares i un altre per a mestres?... Ben poquet. El que ha quedat ben consolidat en trenta anys és l'etiqueta i la medicació encara que en molts casos tinc indicis que presa amb irregularitat. Els mateixos noiets de nou a catorze anys - noiets i no noietes- es presenten dient: "Es que jo tinc transtorn d'atenció... sí i prenc Concerta".
Jo pedagog els dic: "No serà que tens una atenció múltiple, que pots estar per moltes coses, que ho veus i ho sents tot... "I clar, qui pot estar per moltes coses pot fer un tipus d'activitats però quan es tracta de concentrar-se molt en una ac¡tivitat... no es fàcil" "No, no" -diu. I torno: Però si una cosa t'interessa de veritat, si una cosa t'agrada, estàs per allò..." "Clar" - diu. Jugues a bàsquet? Saps veure-les venir, estàs pel joc? "Sí, és clar" -diu. I encara diré més. Quan he conegut el pare del noi... he comprovat que eren tallats pel mateix patró. El pare és un actiu representant que sap ampliar la seva cartera de clients, sap parlar dels productes que representa i de moltes més coses, inclòs el futbol vist des de qualsevol equip. Aquest pare, si avui anés a l'escola, podria ser etiquetat de TDA/H.
Si és la societat que s'ha tornat hiperactiva, ¿ens hem d'estranyar que els qui estan en la banda alta de l'atenció múltiple i l'activitat es desbordin? És possible que, en algun cas, la medicació en frenar l'activitat impulsiva eviti conflictes majors. Però la socialització, l'educació i l'aprenentatge són les formes culturals que la societat té per "modular" els impulsos, orientar-los a l'acció constructiva. D'altra banda la societat ha d'exercir la necessària compulsió posant uns límits clars, necessaris per als menors i per als adults que no han interioritzat les normes. Els adults madurs i equilibrats ja tenen regulador intern i no els calen normes compulsives. Compleixen les normes adequant-se a les circumstàncies i amb responsabilitat pròpia, amb criteri i iniciativa quan no hi ha normes.
Els transtorns de comportament o de conducta infantil també s'han de tractar amb pedagogia. Pedagogia científica, no la que esmenten polítics, periodistes com a acció de convenciment. La Pedagogia ha d'ntegrar una anàlisi sistèmica amb fonamentació neurològica, psicològica i sociològica (això és treball d'equip pluridisciplinar) i presentar propostes o protocols d'intervenció educativa que puguin ser supervisats en la seva aplicació i avaluats segons diferents infants i diferents contextos. És possible que en alguns casos ajudi una medicació ben mesurada, però no tinc cap dubte que la intervenció més definitiva és pedagògica si incideix de manera sistèmica en tots els entrorns de l'infant i adolescent, particularment la família i l'escola. Ara bé, també els mitjans de comuniacció haurien de veure la seva responsabilitat en fer infants hiperactius o bé harmonics (actius+reflexius+contemplatius). Martí Teixidó
El que aquesta setmana ens pugui oferir TVE2 i d'altres mitjans de comunicació és una maginifica ocasió per tractar del tema detingudament entre els professionals de l'educació: els docents que estan dia a dia amb els alumnes i els pedagogs que han de ser docents experts capaços de dissenyar protocols d'intervenció.
Vegeu SAGE journals on line
Suffer the restless children: the evolution of ADHD and paediatric stimulant use, 1900—80
Rick Mayes University of Richmond, USA, bmayes@richmond.edu
Adam Rafalovich
Pacific University, USA
This article traces the historical evolution of Attention Deficit/Hyperactivity Disorder (ADHD) and the controversial use of stimulants as a treatment for children diagnosed with the disorder in North America.While the children in question have exhibited similar behaviour over the last century, the diagnostic labels used to identify them have changed due largely to cultural, medical and scientific changes and discoveries. For decades, children's treatment with psychotropic drugs was sufficiently controversial that pharmaceutical companies would not finance research in the area. The only substantial source of research funding for paediatric psychopharmacology in the USA from the 1950s to the 1970s was the National Institute of Mental Health (NIMH). In 1970, the first in a long-running series of controversies erupted over children's treatment with stimulants.
Semana "Concienciados con la salud mental" en Televisión Española 5 -11 de octubre, coincidiendo con la celebración del Día Mundial de la Salud Mental Sexta vez que TVE pone en antena este formato solidario y de servicio público Reportajes de 'Informe Semanal', 'Crónicas', 'Documentos TV', 'La Noche Temática' y 'Zona Documental' A ellos se suman los largometrajes "Radio La Colifata" y "Wilbur se quiere suicidar"
Programa Semana TVE
DOCUMENTOS TV: "EL NIÑO MEDICADO" (MARTES 6, A LAS 22:00 HORAS EN LA 2)
El documental estadounidense "El niño medicado" analiza los efectos de la medicación en niños con trastornos de hiperactividad o bipolaridad. En 2001, un millón de niños tomaba medicamentos psiquiátricos en EEUU. Ni los diagnósticos fueron correctos en su mayoría, ni existían ensayos clínicos en niños de los fármacos administrados. Es el caso de Jacob, un niño de 9 años a quien le diagnosticaron un trastorno de estado de ánimo y le trataron con estimulantes, antidepresivos y antipsicóticos.
Més informació directament a TVE
El documental disponible
