RESOLGUEM: CULTURA I EDUCACIÓ DE LA DIMENSIÓ RELIGIOSA HUMANA
RESOLGUEM: CULTURA I EDUCACIÓ DE LA DIMENSIÓ RELIGIOSA HUMANA
1. Constatació de fet, problema o necessitat
L’escola catalana no ha resolt bé el pas de sistema escolar confessional religiós a sistema escolar en una democràcia plural. La llei reconeix l’escola no confessional però manté una preferència per afavorir l’ensenyament religiós doctrinal. A més de la confessió cristiana catòlica, són reconegudes les confessions cristianes protestants, la confessió jueva i la confessió islàmica. Aquestes darreres, en la pràctica no han pogut estendre la seva formació religiosa a les escoles i instituts.
L’assignatura de religió va perdent fidels. La realitat dels infants i joves d’avui és que de manera generalitzada no adquireixen una cultura religiosa i no reben formació per orientar la seva dimensió religiosa humana. Sí en canvi segueixen tradicions d’origen religiós que es segueixen de manera ingènua i consumista. El cinema i internet han incorporat molts continguts religiosos, esotèrics, paracientífics o màgics amb gran acceptació entre els joves, bon nombre dels quals cerquen continguts religiosos a la xarxa ocultant-se amb una certa vergonya.
2. Breu anàlisi des de la perspectiva d’educació a la societat actual.
A España s’ha identificat l’escola com a no confessional però molts docents de l’educació pública diuen i han escrit que l’escola és laica en el sentit que els temes de religió no es tracten de cap manera. Fins i tot en els temes d’història es pot explicar la societat teocràtica com si la creença religiosa fos un fet complementari.
A France i a l’Europa contemporània (s XIX) es va originar una filosofia que deixava de tractar el tema de la divinitat per no tenir conflicte amb l’autoritat eclesial. El tema de déu és tractat des de la perspectiva teològica i doctrinal.
El somni de progrés industrial i l’accés generalitzat al consum van fer que el tema de déu o de la religió quedés com a superflu per a una gran part de la població. Amb tot, en situacions personals crítiques com al mort i la malaltia o d’infortuni familiar; en situacions socials com catàstrofes naturals, crims col·lectius, destruccions per guerra es recorre a creences o rituals religiosos practicats en la infància o vistos en el relats verboicònics com televisió o cinema. En repassar el segle XX amb les seves guerres i destruccions es constata que el progrés material i d’accés a l’educació escolar no han aportat el coneixement i el capteniment que havíem idealitzat.
El dilema de religió confessional com a assignatura amb qualificació no ens ha dut a millor situació. L’opcionalitat amb matèria alternativa hagués pogut comportar una oferta culta i formativa no confessional sòlida però no ha estat així. Llevat de casos de cultura i compromís personal dels docents i especialment si ha estat impulsat per institucions, els resultats d’una religió confessional i d’una alternativa indiferent fa que avui la majoria de joves ni coneguin ni valorin la saviesa que es va trametre a través de confessions o tradicions religioses. Així mateix la majoria de joves no tenen la possibilitat de comprendre el fons originari autèntic de les orientacions religioses que apunten a les mateixes finalitats: comprendre el valor de la vida, viure amb els altres resolent els conflictes i donant sentit al cosmos i a la l’existència humana amb projecció espiritual.
La formació religiosa no ha quedat resolta a France amb els anys de l’escola laica, i encara menys quan els fluxos migratoris consolidats en segona i tercera generació s’identifiquen amb una tradició o confessió diferent. Així la religió esdevé identitat cultural, de tradició i de fractura social i, a vegades fals pretext de conflicte. En països com Estats Units d’Amèrica, la religió és present com a costum amb rituals i formes de socialització i les escoles confessionals i a les no confessionals donen una informació elemental sense entrar en qüestions teològiques i doctrinals. La religió és acceptada com un revestiment i generalment no duu a conflicte.
Entre els professionals docents hi ha una indiferència generalitzada, clarament manifesta en centres públics i no conflictiva en centres privats confessionals. En un cas i un altre sembla que falta cultura i formació religiosa, llevat dels professors especialitzats en ciències de la religió. I davant la realitat social actual, amb col·lectius immigrants de referents religiosos diferents, seguim amb una escola indiferent. I després ens lamentem que hi hagi captacions de joves per causes religioses, per causes parareligioses (orgies, drogues, magies), per riscos que puguin donar emoció a la vida.
La dimensió religiosa és una invariant humana que es projecta en diversitat de tradicions culturals i de creences o configuracions de sentit. Totes les societats s’han bastit sobre bases religioses que relligaven a la vida, relligaven tribus i pobles i obren a rellegir el kosmos i la dimensió espiritual. Arribats a una societat plural i democràtica no es pot acceptar que s’imposi un sentit contra la llibertat de consciència igual que no es pot impedir que les persones facin una opció personal i s’agrupin per compartir-ho en comunitat. En la societat plural i democràtica el ciutadà ha de tenir coneixement i fer la seva personal reelecció.
3. Proposta d’acció:
1. Acció pedagògica. Els docents actius han de prendre consciència de les insuficiències en cultura religiosa, tant des del punt de vista històric, com antropològic i filosòfic. Com a docents no poden tenir aquest buit de coneixement i han de cercar formació per on calgui. No serà una formació més, sinó que els permetrà tenir una visió integrada del coneixement que arrela en l’experiència humana.
2. Recomanació política. Incorporar els continguts cultura religiosa (història, antropologia, sociologia) i formació religiosa (filosofia, teologies, psicologia ) en la formació inicial de tots els docents. Tots els docents han de contribuir a la formació de la dimensió religiosa humana sense fer adoctrinament. La dimensió religiosa és humana i ningú en té l’especialitat perquè integra coneixement de base cognitiva, experiència de base emocional i integració de base vital i espiritual.
3. Recomanació política. Difondre els pocs programes de cultura religiosa o de diàleg interreligiós i d’educació al dimensió religiosa humana. L’Associacio Unesco per al Dialeg InterReligiós (2001) i Societat Catalana de Pedagogia (2003) han fet aportacions en aquest sentit. Referents de diàleg interreligiós a l’educació: Raimon Panikkar, Clemens Mendonca.
Martí Teixidó. Barcelona 20 de gener de 2017
