EDUCACIÓ ESCOLAR I COMUNICACIÓ DE MASSES
13 TESIS
Martí Teixidó
Ja no ens podem entretenir més
dient que l’educació ha de canviar, que cal incorporar les TIC i
desenvolupar les TAC. No cal que apleguem més dades recomptades als informes
sociològics, ni que ens entretinguem a discutir els efectes psicològics dels
mitjans sobre els alumnes o l’ús continuat de consoles i dispositius que donen accés a la xarxa
telemàtica. El 1985, amb els PC i les interfícies gràfiques d’usuari de
Macintosh i Windows Microsoft, ja es podia albirar un important canvi en la
comunicació i consegüentment ja s’havia de reorientar l’educació tota: la familiar,
l’escolar i la social. I de l’escolar, molt particularment les formes
d’ensenyar i les formes d’aprendre.
El 1995 el Windows de Microsoft
deixava per als experts les sintaxis de programació i omplia el mercat
amb un sistema operatiu amable com el
que havia creat Apple amb el Macintosh i la interfície gràfica GUI (el ratolí).
El correu electrònic començava a estendre’s. El 2000 els PC portàtils lleugers
es van anar estenent entre els professionals. El 2005 els dispositius de
memòria ja es comercialitzaven per desenes de Gigabytes. El 2008 els telèfons
ja són dispositius informàtics per a rebre correu i accedir a la xarxa. A partir d’aquí una cursa imparable: els iPad
de música, els ebooks de lectura, els notebooks a la cartera, les tauletes
sempre connectades... i tot, cada dia més sense fils: routers, WiFi,
Bluetooth...
A l’escola, al col·legi o a l’institut encara estan prohibits els
mòbils, els idiomes es fan amb àudios o
vídeos a l’aula sense aprofitar els dispositius que duen els alumnes, es
decideix posar pissarres digitals interactives a totes les aules o a algú se li
va acudir el programa 1X1 ignorant si l’alumne ja era usuari habitual
d’ordinador a casa o si un altre necessitava el finançament total. La
institució escolar, llevat d’excepcions admirables ben conegudes, segueix amb
l’obsessió de la uniformitat: llibres iguals per a tots, explicació magistral
per a tots, projeccions per a tot el grup classe. Per comptes d’incorporar la
diversitat i personalització d’usos de les TIC, es vol domesticar-les i adaptar
les al procediment uniformitzador de l’escola dels Il·lustrats de 1800. En
aquell moment, la uniformització era promoció social i cultural per sortir de
l’analfabetisme. Avui la uniformització és regressió social i cultural per
incorporar-se a la massa que fa allò que fa la majoria perquè, mala suposició,
és millor, és més democràtic...
Això és així perquè la pedagogia com a ciència ha quedat abandonada i
per a ensenyar tothom s’atreveix, especialment quan es poden posar powerpoits i
vídeos a tothora i a classe cadascú hi ha de dir la seva com a la televisió o a
la ràdio. Entre els apocalíptics, generalment gent llegida que volen tornar a
l’escola d’abans davant l’evident fracàs, i els integrats, que no han dedicat
gaire hores a l’estudi però confien que tot a està a internet i que aprendre és
qüestió de provar, anem fent canvis a l’ensenyament sense direcció ni criteri.
Enunciem algunes tesis que poden fonamentar-se científicament a més
d’aparèixer com a evidències i podrien ser guia normativa pedagògica per a una
incorporació de mitjans i continguts de comunicació de masses avui tan
accessibles i elaborables a partir de les TIC.
1
El mitjà més simple per a un
mateix objectiu. Si s’incorporen mitjans potents, cal
ampliar els objectius. Hi ha una llei de composició similar a la del treball en
física (T = f X e). En educació, Aprenentatge = capacitat x mitjans. Si posem
mitjans molt potents, la implicació o exercitació de la capacitat es menor,
llevat que incrementem els objectius d’aprenentatge. L’equació és inversa en
aprenentatge respecte a la producció. En la producció s’incorporen mitjans perquè
redueixin la feina humana o que augmentin la producció. Reduir la feina humana
a l’ensenyament és reduir l’exercitació, l’aprenentatge. Incorporar els
ordinadors perquè agraden als alumnes, perquè la feina és més fàcil i no
augmentar l’exigència de l’activitat mental és un frau.
2
El mitjà és el missatge en
comunicació. El procediment
d’ensenyament és el contingut d’aprenentatge. Si s’ensenya amb
presentacions dinàmiques cal demanar respostes diferents de aprendre apunts,
fer resums o repetir el contingut presentat. Amb lliçó ComunicActiva[1]
cal presentar una estructura mental on posar el coneixement perquè estigui
accessible, cal donar fonts d’informació preseleccionades i cal demanar
respostes de pensament propi sobre algun contingut que hagi desvetllat interès
en l’alumne. L’alumne no ho sabrà tot per posar en un examen, però sabrà
respondre pensant a un problema nou amb l’accés a la informació si ha
interioritzat l’estructura del tema estudiat. Amb les TIC i la guia del
professor els alumnes han de llegir, parlar, escriure, processar i construir
amb imatges.
3
La televisió i les pantalles, les
tertúlies radiofòniques ens han dut a la nova oralitat. La societat és comunicacional i l’ensenyament és l’àmbit on aprendre a
comunicar-se. Es parla arreu i a tothora en públic, en antena i cal
aprendre a parlar bé: l’ordre del discurs més important que l’ortografia,
l’oralitat amb inflexions de tonalitat i gestualitat corporal més important que
la cal·ligrafia. Parlar és en primer lloc expressar pensament i expressar-lo de
diverses maneres segons la situació ho requereixi (assertivitat, poesia, humor,
dialèctica, ironia). Si les pantalles
avui presenten molts mals models, cal
seleccionar els millors i alhora garantir que les presentacions orals a
l’aula, del professor i dels alumnes, són de qualitat.
L’abundor de textos escrits fa
impossible llegir-ho tot. Cal trobar i
aprendre noves textualitats, noves maneres de presentar comunicacions escrites.
No es pot mantenir la sintaxi i normes de puntuació en textos de missatges instantanis.
Els joves fan l’evident d’inventar un llenguatge el més reduït possible. (Bé ho
havia fet la taquigrafia, avui abandonada). I caldrà pensar un tipus textual
per als correus electrònics doncs no es pot escriure com si es tractés una
carta manuscrita tradicional. En textos científics, tècnics o d’assaig caldrà
anar a l’hipertext. Garantir la denotació, deixant que cadascú hi posi les
seves connotacions. L’aprenentatge de la llengua s’ha de centrar en comunicació
i gramàtica textual (anàlisi del discurs, regles de composició sociolingüística, comunicació estratègica) deixant en segon terme les preguntes sobre el
text i la gramàtica oracional. Les TIC posen a l’abast de l’aula tota mena de comunicacions orals i escrites,
un autèntic laboratori de llengua.
4
La fatiga neuronal davant l’exposició de relats textualitzats amb
imatges, moviment i efectes continus, amb lluminositat intensa, no ha de ser
oblidada. Cal que la
neuropsicologia aporti coneixement suficient
i normes d’higiene per a evitar fatiga i saturació per sinapsis
ininterrompudes. Similar prevenció
s’està fent ja respecte als excessos de decibels sobre la oïda. Si les pantalles lluminoses provoquen
desvetllament i això és extensible a l’estudi o aprenentatge a través
d’ordinador amb visionat de textos d’imatges i activitats molt dinàmiques,
caldrà orientar i donar normes per no estressar els ritmes vitals i garantir
estones de calma i interiorització. D’altra banda la mateixa activitat física
esdevé un descompressor cerebral. Cal mantenir l’equilibri compensat
d’activitats.
5
La invasió subtil de la pantalla. La ràdio i la música permeten una atenció
compartida. Sabut és que modistes i cosidores han estat grans oïdores de ràdio
fent una feina de primera qualitat. Això no és així amb la televisió i les
pantalles com tampoc ho és amb la lectura. Quan hom llegeix difícilment pot fer
res més però l’accés a la lectura ha demanat un llarg aprenentatge i maduresa
personal. Les pantalles es poden veure
des dels primers mesos de vida però l’ull humà no està capacitat per a
identificar imatges fins que no hi ha llenguatge.[2]
Està per estudiar el desenvolupament cognitiu d’aquells nadons que estan
contínuament exposats a pantalles i justament per això, han viscut en entorns
on hi ha poca comunicació oral. Gosem dir que els estudis de Piaget sobre el
desenvolupament cognitiu han de ser revisats en profunditat; els infants d’avui
han nascut en un entorn d’estimulacions molt diferents. Les pantalles també permeten
a l’infant o adolescent escapar-se, entrar en un santuari protegit com la
televisió on pot veure sense que el vegin, on no se sent amenaçat per preguntes
com a classe i fins i tot els pares el deixen estar perquè veient la televisió
no molesta. Certament la televisió fa molt bé a persones soles, a persones
malaltes... però la persona gran ja ha construït la seva personalitat. No és el
cas d’infants i adolescents que són més proclius a la invasió subtil.
6
L’entorn comunicatiu actual és de gran complexitat i afavoreix la dispersió
d’atenció. No podem
canviar aquest entorn que indubtablement ofereix grans oportunitats a qui sap
què vol i on va. Qui no hagi après a orientar-se en la jungla comunicativa es
pot perdre. És un aprenentatge que cal fer en l’etapa d’ensenyament i la
institució escolar se n’ha de fer càrrec en el període bàsic com s’ha vingut
fent càrrec càrrec de l’alfabetització i del càlcul numèric de tots els
ciutadans. Demanar l’atenció concentrada
en una sola activitat no pot ser
condició prèvia de l’aprenentatge escolar. Altrament cal partir de la
multiplicitat d’estímuls, d’informacions i provocacions de l’actualitat per
aprendre a garbellar, seleccionar i concentrar-se en allò que interessa o cal
estudiar. Aquest és ja un aprenentatge
escolar si volem que l’assoleixin tots els ciutadans. Sense entrar a
discutir aquí la síndrome TDA-H identificada com a patologia neurològica,
tampoc cal estranya-se que cada vegada siguin més els infants que tenen
dificultat de concentrar-se durant estona en un sol pensament. D’altra banda,
avui és impossible anar pel carrer, conduir o fins i tot estar a casa sense
rebre i haver d’atendre multiplicitat d’estímuls a la vegada. D’altres moments cal fer l’operació de
focalitzar l’atenció i prescindir d’allò que no cal. Saber atendre múltiples
estímuls ens retorna a l’animal que amb l’amígdala cerebral està prest a tot i
saber concentrar-se en una sola activitat o pensament és propi de l’animal humà
i s’aprèn culturalment.
7
La institució escolar ha d’incorporar el coneixement d’actualitat i
integrar-lo amb coneixement fonamental amb consciència de provisionalitat.
L’accés a la informació culta, al coneixement havia estat privatiu de
minories socials. Els il·lustrats del segle XVIII van proclamar la instrucció
universal per a tots els ciutadans, per a fer-los ciutadans d’un país amb una
llengua, unes lleis i un govern. L’enciclopedisme confiava aplegar tot el
coneixement i així va ser, però no de manera definitiva. Si el segle XIX va ser
el temps del desenvolupament de les
ciències especialitzades, arribats al segle XX prenem consciència de la
relativitat i de la provisionalitat del coneixement. L’escola del segle XX
encara ha presentat el coneixement com a definitiu, com a inqüestionable[3],
però l’actualitat dels mitjans de comunicació i la divulgació científica han desacreditat una presentació fossilitzada del
coneixement. La institució escolar sense deixar de tenir present el coneixement
sòlid acumulat ha de programar la seva activitat atent a l’actualitat, allò que
avui és present i significatiu a la societat i conscient de la provisionalitat
del coneixement gràcies a noves descobertes científiques i a noves interpretacions dels fenòmens
socials. Sens dubte això és possible i inexcusable amb les TIC però cal
abandonar el model escolàstic basat en la lliçó, la concepció bancària de
l’educació[4]
8
La institució escolar ha d’incorporar els mitjans tècnics del seu temps
i construir el coneixement com es fa en
la societat actual. Imprescindible canviar radicalment l’organització dels
horaris i les aules. Aquesta va ser l’orientació de canvi
radical del mestres Célestin i Élise Freinet a partir de 1950 amb la impremta,
l’electròfon i les màquines d’ensenyar càlcul (capses de sabates amb rotlles
d’operacions i problemes segons la instrucció programada). L’Escola Moderna, un
pas més de l’Escola Activa. Si haguéssim entès i practicat la pedagogia Freinet
no hauríem fet tantes marrades per a incorporar els ordinadors, els vídeos i
l’accés a la xarxa telemàtica. Freinet no tenia llibres de text però sí
biblioteca de treball i els alumnes treballaven en una aula laboratori on hi
havia impremta, taula amb fitxers de càlcul, taller d’art, taula
d’experimentació... No han de fer tots els alumnes el mateix, al mateix temps i
veient el què fan els altres ja aprenen i quan ho fan ells encara milloren la
qualitat. Les presentacions col·lectives són motivadores i el mestre o
professor sap a quins alumnes ha d’ajudar més directament. Justament la
disponibilitat avui d’ordinadors (i no cal 1X1, va bé 1X4 o 1X5) i de reproductor
de vídeos, i grans atles documentals, i materials Lego i LegoTechnic... i les
màquines que ja duen els alumnes: dispositius mòbils, enregistraments en mp3,
mp4, solament podrem incorporar-los si modifiquem horaris i disposició
organitzativa de l’aula i de tota l’escola o institut.
9
Els mitjans de comunicació de masses
promouen l’espectacularitat i no podem seguir aquest joc superficial i
interessat en fer massa de consumidors. La institució escolar ha de desvetllar admiració per la realitat
natural i cultural i entusiasme pel coneixement. Si així ho fem, trencarem
la fal·làcia que els mitjans ofereixen allò que els espectadors demanen quan de
fet els espectadors han interioritzat que allò que fa la majoria és normal en
el sentit de correcte. Uns ciutadans ben formats, no acceptarien, no accepten,
no acceptaran ser púrria. Podem contribuir a que els ciutadans d’aquí a uns
anys no consumeixin porqueria audiovisual i s’incrementarà la producció
d’interès cultural i humà que avui cal cercar com bolets que n’hi ha.
Potser la institució escolar no fa el
pas perquè els docents ens repartim entre apocalíptics i integrats i ni els uns ni els
altres poden canviar l’escola. Uns s’emparen amb la seva cultura, la
cultura –diuen- de sempre i se senten insegurs davant dels canvis i tenen la
seva raó a la vista de la formació que han rebut els alumnes els darrers vint
anys. En l’extrem oposat apareixen màxims
defensors de les TIC, ben integrats ensenyen als alumnes a fer (la darrera
moda) libdubs (pura reproducció massificada, encara que n’han fet els
universitats) sense haver considerat què aprendran realment els alumnes. Tots
contents perquè ens hi hem vist (última forma de narcisisme ingenu) i perquè és
vist per tanta gent (índex d’èxit si es fa calaix o matrícula universitària i
índex de babaus en el cas de les escoles i instituts)
10
Els mitjans de comunicació, les tecnologies de la informació no tenen
altre contingut que la natura que està aquí i la cultura que hem construït els
humans. Són talment
una pròtesi, un amplificador i un difusor. Hi caben tots el continguts què hi
posem nosaltres; sense contingut no serveixen de res. Ens han situat a l’Aldea
Global[5]
i tenim accés a informació d’arreu que podem convertir en coneixement. Així
mateix els mitjans i les tecnologies ens apropen a entorns naturals desconeguts
i poden presentar-nos documentadament períodes històrics o introduir-nos
virtualment en un museu. Aquesta riquesa virtual tindrà sentit i valor incalculable si en l’etapa escolar es fan les
experiències directes: trepitjar la natura, experimentar científicament,
aproximar-se a escenaris històrics o gaudir dels museus o de concerts musicals
en directe. Els mitjans proporcionen experiències vicàries com el llenguatge
escrit és substitut del llenguatge oral en una fase inicial.
11
Llei de la doble quantificació de la conducta animal[6]
aplicable a l’humà i especialment al cadell humà en procés d’educació. La persona disposa d’un potencial
que es carrega i pot desencadenar l’acció. Bona part de les accions parteixen de
la pulsió interna dirigida a un estímul. Si la pulsió és alta, l’estímul més
elemental és eficaç; si l’estímul és molt alt, una mínima pulsió és suficient.
En procés educatiu, els infants i adolescents carregats d’estímuls: sofàs,
pica-pica a tothora, llepolies, maquinetes, música a tothora... va anul·lant la
potència i la capacitat d’esforç que es mostra clarament en infants consentits,
mimats. Alhora són els infants i joves que cada vegada demanen estímuls més
potents: velocitat, volum acústic, moviment hiperactiu, begudes estimulants...
És una conducta desequilibrada que condueix a l’avorriment. Quan no
s’aconsegueixen els estímuls més alts, es pot desencadenar l’avorriment
agressiu. La vida davant les pantalles té evident relació amb aquest desequilibri:
no treballa la musculatura, no s’han d’establir relacions personals directes,
no s’han de dissenyar estratègies pròpies davant problemes nous... Si a més el
contingut de les pantalles és competitiu, violent, de pressió sexual, de destrucció, de linxament... ¿què hem
d’esperar del segment de joves que no tenen interacció en la família, que reben
contínues valoracions negatives a
l’escola o institut?
12
Roda dels mitjans de
comunicació (Teixidó: 1992). Els mitjans de comunicació, mancats de contingut propi beuen de la
natura i de la cultura o bé exploten les misèries humanes que sembla que calmen
l’angoixa d’importants audiències que no estan en condicions de fer cap esforç
mental. Comprenent aquesta funció sedant, encara que lamentant que afecti
audiències tan extenses, volem centrar-nos en la transmissió de continguts
culturals que –n’hi ha bones mostres-[7]
es pot fer de manera gratificant també. Proposem veure els mitjans de
comunicació en sentit ampli (els de la galaxia Gutenberg, de la galaxia Marconi
i de la galaxia del ciberespai) organitzats en una roda de contigüitat. Es pot
passar d’un a l’altre.
La competència lectora és
irrenunciable en al nostra societat però no tots hi arriben amb la mateixa
motivació. A partir del cinema o d’una sèrie de televisió (exs. Orzowei, Ebre
avall) es pot animar alguns alumnes a llegir la novel·la. A partir del còmic es
pot fer geografia (Ex. Tintin) o bé història (Ex. Astèrix) o llegir en francès
o llatí. A partir de la música d’un rocker o d’una banda es troben llibres que
expliquen la seva biografia i lletres que poden enganxar alguns alumnes, que
caldrà llegir i entendre en anglès. Si tot això ja ho defensàvem fa vint anys,
avui, amb la potència de les TIC i els dispositius mòbils d’accés a la xarxa, la
pedagogia ha de dissenyar nous sistemes d’intervenció, d’ensenyament que els
docents han d’aplicar. Hi ha d’haver docents investigadors però quan un docent
pren d’aquí i d’allà per intuïció correm el risc de no consolidar res. En
pedagogia com en medicina o enginyeria hi ha d’haver una jerarquia tècnica
doncs no es pot fer artesanalment quan s’ha d’arribar a la totalitat de la
població.
13
No hi ha societat de coneixement. Ja és molt que sigui societat de la
informació. Massa sovint es mostra solament com a societat massa. Es parla amb molta lleugeresa de
societat del coneixement com a sinònim de societat de la informació.
S’incorporen noves expressions amb una certa lleugeresa. Per a una elaboració i
debat científic cal garantir precisió conceptual. En comunicació científica no
podem emprar sinònims com en literatura.
Figura: 2. Les
tres funcions socials. (Teixidó: 1992)
Cultura, Educació i Comunicació han
esdevingut tres funcions socials especialitzades[8]
que en la humanitat primigènia es feien de manera integrada en un procés
d’hominització a través de rituals religiosos conduïts pels savis de la tribu
encara que sempre hi podia haver abusos interessats.
En la nostra civilització occidental aquestes funcions van prenen forma
especialitzada i autònoma. Primer la cultura amb pensament independent de la
religió, després l’educació encara molt temps subordinada a la religió i amb
els diaris i la ràdio definitivament la comunicació de masses fa un camí propi.
Cada una d’aquestes funcions o processos deixa un pòsit. Cal notar que la
comunicació aporta informació i si opera
amb formació resultant de l’educació esdevé coneixement. Així per a moltes
persones veure la televisió és un passatemps amb recepció d’informació, un
comportament de massa que no aporta coneixement. Per a d’altres persones es
converteix en coneixement gràcies a la formació personal adquirida. Altra
vegada cal reafirmar la necessitat de la pedagogia com a a coneixement científic que dóna normes
d’acció als docents i ha d’acreditar la seva consistència i la seva eficàcia
amb diagnòstic i pronòstic pedagògic.
INFORMACIÓ X FORMACIÓ = CONEIXEMENT
Conclusió. Duem massa anys explicant
els canvis de la societat i reclamant la incorporació de les TIC i amb menor
grau la incorporació dels mitjans de comunicació de masses, els portadors de
contingut (no és casual, tot i que avui han quedat integrats). Ja es temps de
sistematitzar pedagogia: enunciar els principis,
ajustar les tensions i veure bé els referents en cada entorn.[9]
Martí Teixidó i Planas,
Vallès Occidental, octubre de 2012
[1] Educació ComunicActiva, Escola ComunicActiva,
ComunicAcció són denominacions de Martí Teixidó (1992) per posar l’accent en
activar la comunicació de masses, superar la passivitat amb activitat mental i
comunicació interactiva personal.
[2] Sebastià Serrano, lingüista i matemàtic ha
tractat d’aquest assumpte.
[3] I bé que Darwin ja havia situat
l’evolucionisme; Marx, la confrontació materialista dialèctica; Freud, la
inconsistència de la consciència racional; Einstein, la relativitat;
Heisenberg, el principi d’indeterminació,
Jung, l’inconscient col·lectiu; Malinovski, cultura funcional; Eliade,
dimensió religiosa humana.
[4] Expressió del pedagog Paulo Freire referida a
una mena de banc de coneixements o capitalització del coneixement.
[5] Marshall McLuhan va anticipar ja la visió d’aquesta societat global del planeta Terra
interconnectada el 1967. Amb tot, la interconnexió és un privilegi d’una part
de la humanitat. I la mateixa interconnexió permet que hom visqui al marge de
la societat territorial on viu.
[6] Estudis de l’etòleg Konrad Lorenz.
[7] Televisió de Catalunya n’ha mostrat d’excel·lents:
Quequicom, de ciència i tecnologia; Òpera amb texans, de música; Thalassa, del
mar i la gent de mar;
[8] Vegem com corresponen a les tres funcions
vitals: nutrició, reproducció i relació.
[9] Seguim la formulació pedagògica actualment més
clara elaborada per Philippe Meirieu.