La cultura, tan important! Prenguem-ne consciència!
La situació del llarg confinament, per cent
dies, dels ciutadans per evitar la propagació de la infecció per coronavirus,
ens ha reduït molts hores de trasllats i
ens ha deixat temps per a decidir quines activitats volem fer. L’expressió
cultura ha estat en segon pla, després de la salut òbviament, i s’ha insistit
abastament sobre la importància de la cultura, Arribats al desconfinament
progressiu i a la reactivació de les activitats presencials, encara de forma
reduïda, podríem dir que la cultura ha passat a primer pla. És del què més es
parla als informatius dels mitjans de comunicació.
Cultura és una paraula multiconceptual.
Pròpiament no és un concepte sinó una idea. No és una abstracció a partir de
casos d’experiència sinó un terme que remet a una idea aproximativa que es
concreta en realitzacions, fets i accions que podem qualificar de culturals.
¿De quina cultura es parla aquets dies?... De música i concerts, de teatre, de
cinema, d’obertura de museus i exposicions d’art, de festes populars. De
l’esport ja se’n parla per altres bandes.
S’està generalitzant un clar reduccionisme de
la cultura a cultura de prestigi, cultura creativa, a activitats en temps de
lleure, a l’entreteniment i diversió. Òbviament en tenim bona necessitat i ja
està bé que es promogui una disposició favorable dels ciutadans. Però alhora
hem d’esser conscients que la proliferació d’anuncis i suggeriments respon a
una societat on la cultura és també una activitat de consum. És consum quan
correspon a empreses per a les quals és una activitat econòmica (inversió,
despeses i beneficis). És servei públic quan ho promouen ajuntaments i
institucions públiques que hi destinen una part de la despesa en benefici dels
ciutadans.
En ambdues modalitats, per bé que les
finalitats siguin diferents, guany econòmic per a l’empresa o guany personal per als ciutadans, és té una
idea molt restrictiva de cultura i no sols per casualitat, també amb
intencionalitat. La cultura era conreu o cultiu personal per als il·lustrats
del segle XVIII. Pren una dimensió social o col·lectiva amb els nacionalismes
integradors d’identitat de poble del segle XIX. Al segle XX amb l’antropologia
s’estudia com a diversitat cultural. Amb l’aportació d’Alemanya redescobrint
l’herència de Grecia la cultura integra el desenvolupament personal amb el
coneixement cultural que és la formació assolida per la persona bildung. Aquesta formació s’inicia amb
el procés d’educació i segueix autònomament en el decurs de la vida. Correspon
a la paideia grega que posa l’accent
en l’infant que correspon a les humanitas
llatines que posen l’accent en els coneixements i les pràctiques adquirides.
Centrat en l’educació, el pedagog Paulo Freire
és qui va denunciar el biaix de la
cultura cap a la selecció social. En alfabetitzar els obrers i camperols, el
primer que havien de comprendre és que ells, malgrat no estar alfabetitzats
tenien cultura. ¿Què és sinó l’agricultura, el coneixement i les tècniques per
a reproduir la natura segons intenció i finalitat. Massa sovint hem sentit dir
a pagesos, pescadors o paletes: -Es que jo sóc inculte! i els hem afegit: -No,
tu tens cultura del camp, del mar o de la construcció, la que jo no tinc. Pots
ser analfabet i això és el que podem millorar però no ets inculte”. I tampoc és inculta aquella dona que no sap
llegir ni escriure però que cuina i fa la feina de la llar amb seguretat i
d’altra banda xerra amb riquesa d’expressions populars farcides de metàfores
que la fan una gran comunicadora.
Entre
cultura de prestigi, cultura de massa i cultura personalitzada
Al segle XX, amb els mitjans de comunicació
àudiovidual (radiodifusió 1921, televisió 1960. Internet 1990, dispositius smart 2000 -que jo ho tradueixo per
llestos no per intel·ligents-, plataformes de continguts 2010) la cultura, part
de la cultura, nodreix els mitjans de contingut. Són mitjans de difusió de
massa en forma uniforme o diversificada. Notem, no es efectiva comunicació
(bidireccional) sinó difusió massiva uniforme, actualment diversificada segons
perfils personals. Pot ser considerada comunicació a partir d’internet 2.0 però
no sempre hi ha resposta i segueix sent en primer lloc difusió, difusió
d’entitats o difusió de persones. Notem que el valor està en el nombre de
consultes, en el nombre de seguidors, en el nombre d’emissions... recomptes amb
total desconeixement del contingut. El coneixement del contingut està
subordinat a la seva difusió. Un programa, un contingut, es manté o difon si té
audiència o seguidors.
La quantitat ha compromès el contingut de
cultura. Perquè arribi a més gent es difon el que sembla que major nombre de
persones consumiran, amb criteris empresarials: el que aporti majors beneficis
econòmics, amb criteris institucionals: el que aporti majors beneficis electorals. D’entrada no s’ha fet habitualment amb criteris de
qualitat cultural. Podria ser que canviés en la situació actual. La societat de
massa i consum ho pot difondre tot segons oportunitat i per tant també hi entra
el cinema, la música, el teatre i els espectacles. Sovint, quan està garantida
la cobertura presencial, es pot emetre la difusió en diferit o en directe atès
que anirà estenent el consum i pot realimentar el públic presencial.
La cultura de massa pot ser democratització de
la cultura. És un directori cultural, dóna a conèixer una gran varietat
d’opcions i pràctiques. Pot donar accés a la cultura de prestigi que en anys
reculats havia estat restringida per condició social i econòmica. Tanmateix, els
sectors socials populars no van quedar al marge de la cultura desenvolupant la
seva pròpia cultura popular que ha cristal·litzat en abundants i diverses
tradicions. La cultura de massa es nodreix avui també de les tradicions atès
que no té contingut propi, és solament una forma de transmissió amb finalitats pròpies. Els
ciutadans tenen avui l’oportunitat de fer opcions per activitats culturals, de
prestigi o populars. Cal que amb formació cadascú pugui desenvolupar una cultura
personalitzada i que siguin les opcions personals conscients que vagin
orientant la producció cultural disponible.
Cultura,
indústria cultural o consum cultural
En qualsevol cas, veiem que la cultura esdevé
adjectiva. Les administracions públiques ja van acceptar fa temps la
denominació d’indústries culturals. Comença ja abans de l’era audiovisual. El
llibre és també objecte d’indústria cultural-editorial. En la producció del
llibre és tan o més important la depesa
en promoció-publicitat que la despesa d’autor-producció. Amb una anàlisi
sociològica les dades i fets (dades ètic) evidencien la falta de consistència de moltes
declaracions (dades èmic). Queda molt bé la defensa de la qualitat però
s’imposa l’evidència de la quantitat de lectors, o simplement compradors si no
es registren els lectors de biblioteca. I a la biblioteca els usuaris demanen
que s’adquireixin els llibres més publicitats. En cinema, les pel·lícules més
taquilleres són les que més públic va a veure i potser són les que s’han
anunciat anticipadament per anar fent boca. Avui, rarament llegim o oïm crítica teatral i el comentarista farà sempre
un elogi favorable o molt favorable, ja condicionat pel prestigi assolit pel director o per la companyia i el públic que pugui quedar
Un indicador de qualitat és veure com una obra comença discretament i
va incrementant-se per la crítica del públic a través de relacions personals
i d’amistat. Recordo el llibre La sombra del viento de Ruiz-Zafon que
va començar discretament però als dos anys va fer un gran increment. Recordo La Nit de Sant Joan de Dagoll Dagom
que, malgrat ser posterior a l’èxit d’Antaviana, va tenir mala acollida i va
ser aviat retirada però passats dos anys va reprendre amb excel·lents
crítiques i es va produir també en castellà amb èxit. Recordo l’entrada
imponent de Tubular Bels de Mike
Olfield, so novedós que ha quedat força oblidat. Contràraiment Terry Olfield
era desconegut i les seves músiques creades a partir dels temes de cultures
diverses arreu del món es segueixen oint.
En cinema Encontres en tercera fase d’Spielberg no va tenir la difusió que
va tenir ET posteriorment però
potser la idea inicial era més completa. El fenòmen Star Wars de Lucas va ser
molt ben promocionat i ha permès arribar al 9è episodi quan els nens
d’aleshores ja amb quaranta-set anys hi van amb els fills de set anys.
|
decebut s’ho empassa. Els grups i autors musicals poden pujar molt ràpid en
l’escala d’èxits però independentment de la seva qualitat poden ser desplaçats
per un nou grup que ha tingut impacte, és a dir, que ha captat l’atenció de més
gent per qualsevol novetat o sorpresa.
La música és cultura, el teatre és cultura, el
cinema és cultura, el llibre .es cultura, ben cert però és una generalització.
Cal veure el valor cultural de cada producció i algunes no mereixerien el
qualificatiu de cultural, solament de massa. No defenso un sistema on alguna
autoritat o poder digui què és bo i què és dolent. El públic té raó, té raó? El
públic ha de tenir raó pròpia però la formació és insuficient i al consciència
mítica. El procés d’educació dels anys joves
ha estat incomplet, insuficient i la pressió de la publicitat i del consum
són irresistibles. El sistema ha de ser participatiu, demoparticipatiu però el
poble ha d’esser un subjecte altament pensant i actiu.
La campanya en favor de la cultura que
s’activa a partir del confinament col·lectiu viscut és més una campanya de plena
ocupació i manteniment dels llocs de treball com ho pot ser la del petit comerç
de proximitat o la de la indústria de l’automòbil. Ben comprensible perquè s’ha
estroncat de cop i volta una activitat econòmica basada en el creixement
continu i la competició per dominar el mercat amb la presència. L’empresa vol
fer creure que defensa avui la causa dels treballadors, l’empresa que vetllava
pels beneficis i podia ajustar els costos laborals segons l’acceptació del
públic. Ara es veu que ser treballador autònom afavoreix en èpoques
d’abundància però deixa al descobert en temps crítics com l’actual.
Cal admetre que les empreses de professionals
de la cultura, les que han entrat menys en la indústria cultural, no acumulaven
beneficis sinó que equilibraven ingressos i despeses. Ara és el temps de preguntar
a les indústries culturals, igual que a les del turisme que durant els darrers
anys han tingut beneficis sobrats si van fer partícips dels beneficis als seus
treballadors o bé ara han de fer front als seus sous encara que no hi hagi
beneficis.
La campanya en favor de la cultura que
s’activa a partir del confinament col·lectiu viscut és més una campanya de plena
ocupació i manteniment dels llocs de treball com ho pot ser la del petit comerç
de proximitat o la de la indústria de l’automòbil. Ben comprensible perquè s’ha
estroncat de cop i volta una activitat econòmica basada en el creixement
continu i la competició per dominar el mercat amb la presència. L’empresa vol
fer creure que defensa avui la causa dels treballadors, l’empresa que vetllava
pels beneficis i podia ajustar els costos laborals segons l’acceptació del
públic. Ara es veu que ser treballador autònom afavoreix en èpoques
d’abundància però deixa al descobert en temps crítics com l’actual.
Cal admetre que les empreses de professionals
de la cultura, les que han entrat menys en la indústria cultural, no acumulaven
beneficis sinó que equilibraven ingressos i despeses. Ara és el temps de preguntar
a les indústries culturals, igual que a les del turisme que durant els darrers
anys han tingut beneficis sobrats si van fer partícips dels beneficis als seus
treballadors o bé ara han de fer front als seus sous encara que no hi hagi
beneficis.
Els ciutadans com a públic han de prendre consciència que ells
participen en la creació cultural donant suport a unes produccions i deixant-ne
de banda algunes. La crítica no pot venir dels mitjans que s’han de limitar a donar
el directori cultural d’allò que està disponible. Un indicador de qualitat és
veure com una obra comença discretament i va incrementant-se per la crítica del
públic a través de relacions personals i d’amistat. Son menys de fiar
produccions que comencen amb un gran aparell de promoció que fan que es
mantinguin però rarament retornen
Com ja va apuntar Umberto Eco el 1967, és el
públic qui perjudica la televisió i per extensió afegeixo que el públic
perjudica o afavoreix la producció cultural. Lamentablement, aquestes
produccions culturals és veuen solament com a espectacle i sembla abandonada la
idea inicial de cultura com a formació personal i social. La formació és el que
inicialment queda de l’educació i correspon que cadascú ho mantingui i ho acreixi
de manera adequada a la seva edat i circumstàncies de vida.
A l’escola primària i a tota l’educació
infants i joves haurien de saber que així com cal alimentar el cos biològic
també cal alimentar l’animal humà, l’aliment que ens fa humans. Aquest aliment
és l’alletament de l’educació i les pràctiques culturals diàries que hem de fer
durant tota la vida: observar i pensar,
escoltar, parlar i comunicar-nos, llegir i escriure, veure, visionar i
interpretar, dissenyar, dibuixar i pintar, musicar i cantar, cultura física i
esport. Així, el currículum escolar no pot ser una prescripció de
l’administració sinó un tastet de la diversitat cultural amb pràctica i
reflexió que arreli en les aptituds diferenciades i interessos de cada alumne.
La proporció d’unes o altres activitats és diferencial personal però convé no
excloure’n cap en l’educació i cada persona he de practicar un xic de tot
llevat d’una intolerància evident. Al redós d’una afició o interès s’aplegarà
poc a poc tota la diversitat cultural. Tot hi pot tenir relació.
A l’educació secundària es perfilen els
interessos culturals i opcions de vida, un combinat cognitiu emocional personal
que cerca referents en els adults. S’observen models complementaris als de mare
i pare ja interioritzats, que puguin ser alternatius en algun punt. El
modelatge dels professors, homes i dones, adults amb cultura, amb opcions i desenvolupaments
diversos són força determinants entre els catorze i divuit anys. Ho il·lustro.
Preguntats estudiants de postgrau de professorat, llicenciats en diverses
especialitats, hi ha una alta correspondència entre l’especialitat triada i el
referent d’una professora o professor de la mateixa especialitat que varen
tenir a secundària. El que no sé, és si la determinació personal va ser
resultat de l’especialitat de la professora o professor o més aviat del seu
tarannà personal i la manera de presentar el coneixement. I, és que es pot
separar una cosa de l’altra?
La llengua vertebra la cultura amb una forma de pensament amb identitat pròpia i alhora amb diàleg de contrast divers amb les altres llengües. El teatre de cultura i divertimet pot donar entrada a diverses llengües suscitant la intercomprensió lingüística. El cinema i les creacions àudiovisuals poden emetre's en llengua original, subtitulada en la mateixa llengua, o si cal, en la llengiua del país. Amb les tecnologies de la comunicació podem evitar les traduccions autistes i obrir-nos a la intercomprensió. Una oportunitat de cultura glocal. Si la cultura arrela en l’etapa educativa pot tenir continuïtat per a tota la vida sense prendre especials decisions. Si l’etapa educativa ha estat solament instruccional (llegir, copiar, operar i competència digital) faltaran interessos i tot es reduirà a coneixement estratègic llevat del factor atzar: inscriure’s en una associació per un amic, trobar a la feina un encarregat culte, enamorar-se de parella amb cultura. D’aquí que pensem que avui amb una educació secundària per a tots dels dotze als divuit anys, un sol professor o professora pot canviar la vida d’un adolescent i amb aquests anys d’escolarització s’ha d’accedir a la cultura tota per a una vida autònoma, solidària i joiosa.
Martí Teixidó, pedagog dr.
30 de juny de 2020
