El DRAMA de la llengua és com ens enganyem
La sèrie Drama
emesa per TV3 polaritza les posicions respecte a com articular català i
castellà a Catalunya. Va ser produïda per a TVE i que s’acceptés que un 70% fos
en català, subtitulat en castellà, i el 30% en castellà és realment un pas de
gegant a Televisión Española. Però això no és replicable ni reversible a TV3,
la televisió en llengua catalana. No es pot justificar per percentatges atès
que per sobre de la proporció queda admès que parli català qui vulgui i que els
de parla catalana facin ús del castellà atès que el saben. S’abandona el
principi que a Catalunya el català ha de ser llengua comuna sens perjudici que
tots sàpiguen castellà per formar part d’España i la conveniència de comprendre
més llengües, i poc a poc parlar-les,
atesa mobilitat de persones per diferents països i la presència de
col·lectius d’altres llengües a Catalunya.
És una sèrie de ficció clarament adreçada a població jove, entre setze i
vint-i-vuit anys i sense dir-ho esperant que també els de catorze vulguin
veure-la si ha corregut que és transgressora. Tot per fer audiència. Que sigui
una sèrie de ficció però que vulgui reflectir la realitat dels joves s’ha posat
com a argument que justifica l’ús indistint de català i castellà. Sembla
que s’identifica realisme i ficció.
Encara que no està tan clar, el tàndem realisme-ficció permetria constatar com
parlen els joves però suscitar que haurien d’anar fent el pas de parlar la
llengua comuna, el català si ho situem a Catalunya. Justament però, si són
joves nascuts al país, coneixedors de les dues llengües, la llengua comuna d´ús
ha de ser el català i incorporar parlants en castellà per la seva procedència
diversa i recent amb ajudes propedèutiques. El drama és haver mostrat que
cadascú parla com vol, que això és bilingüisme i llibertat. Aquest drama és
mostrar que el català encara no s’ha extingit i esperar que això arribi d’una
vegada i problema resolt. La ficció pot projectar que la llengua comuna ha de
ser el català o que el català és solament una concessió però que està en
recessió. Està clara la ficció que reflecteix la sèrie “Drama” i per això és
inacceptable a la televisió catalana, lamentablement produïda per professionals
que ho han d’entendre perquè s’han iniciat professionalment a la televisió
catalana.
Algú ha volgut veure una contradicció entre les queixes per l’ús de la
llengua a la sèrie “Drama” i l’acceptació recent d’un documental ”La Monarquia:
un negocio rentable” d’ETB en llengua castellana. No hi ha contradicció. La
televisió catalana pot emetre productes forasters en d’altres llengües i convé
que ho faci. De TVE en castellà i sense subtitular, de produccions en francès,
anglès o d’altres subtitulades en català o en la llengua original si son
llengües parcialment conegudes per gran nombre de ciutadans. I també emetre’n
de les variant del català o del gallec, del portuguès o l’italià. Ens podem anar acostumant l’oïda que és una
competència molt saludable i en sabem més del què hem estudiat. I aquí és un
comença el plurilingüisme amb la intercomprensió que és una competència
personal i no del mitjà de comunicació que ha de ser en una llengua,
incorporant-ne d’altres.
Absència de crítica professional lliure de
posicions ideològiques o psicològiques
No veig per enlloc que la sèrie sigui bona, fresca, divertida i
entretinguda com alguns diuen. Ja sé que és molt habitual divertir-se amb la
transgressió però això era necessari, una sortida saludable, quan hi havia una
repressió i censura implacable. ¿Com és possible que en una societat on hi ha
força llibertats es faci un cant a la transgressió? Els qui vam transgredir
quan tot era prohibit i vigilat avui som lliures per no transgredir allò que és
raonable per a la convivència. Observo sovint que es complauen amb la transgressió
persones submises que hi projecten la seva falta de llibertat de pensament.
Tanmateix hi ha els grans defensors de la transgressió perquè s’hi guanyen la
vida i el negoci com és el cas de les productores: El Terrat, Minoria Absoluta,
Brutal Media, les més conegudes, front a les menys conegudes com Batabat
dedicades a produccions elaborades i no transgressores.
Es banalitza la qüestió de la qualitat de la llengua catalana. La
llengua ha d’estar ben construïda per contribuir a la cultura social sens perjudici
d’incorporar expressions d’ús habitual que no s’ajustin a normes lingüístiques.
Aquí sí que és qüestió de proporció quantitativa i quan sigui possible de
contrastació correctiva discreta. Fabra, abans de l’era audiovisual ja va
orientar la tensió entre llengua normativa, diversitat de parlars i usos
col·loquials amb una perspectiva de millora evolutiva favorable. El que fan els
qui actuen amb criteri de transgressió en qualsevol llengua és accelerar una
evolució autodestructiva que encara ho és més amb el català assetjat pel
castellà.
No tinc cap dubte que el
canvi de tendència de l’evolució favorable de la llengua catalana es va produir
a partir de 2004 si bé quinze anys abans
Prats, Rossich i Rafanell ja ho havien raonat. L’ensenyament de la llengua
catalana va quedar autosatisfet amb la immersió, cada dia més aparent atès que
el nou professorat parlava català sense consciència de correcció, ni fonètica,
ni lèxica, ni sintàctica. Amb la Llei de
Política lingüística de 1998 va quedar clar que els àmbits de comunicació i
comerç feien el què més els convenia i que no se’ls podia obligar. Amb el canvi
de majoria política, personal funcionari de les diverses administracions (Generalitat, diputacions, ajuntaments) va
deixar d’iniciar la comunicació en català i sols hi retornava si l’interlocutor
el mantenia. A televisions i ràdios catalanes aviat es deia que cadascú parlés
amb la llengua que li fos més fàcil. L’onada immigratòria va ser acollida amb
la política lingüística precedent incrementant oferta de cursos i tallers de
llengua. Van ser institucions privades com Òmnium, Fundació Carulla que van
impulsar noves formes com les parelles lingüístiques, concursos entre escolars
per motivar una llengua viva o reconeixements a bones pràctiques d’escola catalana.
El projecte polític de recuperar la llengua, el 1978, va ser clar. Quan ja
estava recuperada en extensió de ciutadans competents (comprensió i lectura) no
es va ajustar el projecte polític i seguim maldant per llengua oficial,afirmant
la immersió és el model i que el professorat hauria de fer reciclatge com els
anys vuitanta. Més del mateix i falta d’iniciativa pedagògica en educació i política en llengua.
La confrontació que
fan els comunicadors entre produccions realistes o funcionals no té consistència.
Són categories contradictòries. Realisme està amb tensió amb idealisme i
funcionalisme amb elitisme o culturalisme. Així, una producció pot ser realista
per a connectar amb un segment ampli d’audiovidència però alhora pot a puntar
comportaments lingüístics o relacionals alternatius. Amb dos episodis de
“Drama” penso que pot ser un realisme que normalitza determinats comportaments,
que els generalitza, fins i tot esdevenen model de canvi per a alguns
adolescents per no ser diferents dels altres iguals. Justament podria ser tot
el contrari, partir dels usos més corrents per mostrar d’altres usos que sense especial esforç contribueixen al
creixement personal. Pensem especialment en els usos lingüístics però podem
aplicar-ho als comportaments de relació afectiva sexual de caràcter públic
sense entrar en comportament i orientació personal que avui la nostra societat
deixa lliures en l’esfera privada.
La història precedent del nostre país, de repressió política i puritanisme religiós
ens ha dut a l’extrem oposat: tot es opinable i la discrepància o transgressió
té reconeixement per si mateixa. La sexualitat ha quedat deslligada de la
religiositat i no ha trobat l’orientació que el coneixement científic de la
biopsicologia i de la psicologia social li aporten. De la moral religiosa s’ha
passat a la normalitat estadística de la sociologia. Però en el dia a dia veiem
que els comerciants converteixen en moda qualsevol conducta disruptora com
pantalons texans gastats i estripats, tall de cabell deixat anar per a elles i rapat i amb cresta per a
ells. I per connectar amb l’audiència,
els productors audiovisuals copien i amplifiquen. Una espiral de reduccionisme
cultural.
Refer el projecte polític amb relació a llengua i
comunicació de massa
Jo no sóc
crític de produccions de comunicació de massa, sóc pedagog. Haig d’interpretar
des de perspectiva de filosofia social, opto per la sociologia comprensiva i
m’obligo a apuntar criteris i accions
per a la mediació educadora i la cultura personalitzada (els cursos de doctorat
que he impartit).
1 Comunicació audiovisual. Fer públic el compromís d’emissió en català amb un percentatge de la
producció, que ha de ser molt alt avui encara en mitjans públics. Incloure
altres llengües que puguin quedar justificades al guió garantint que la llengua
comuna és el català. Incorporar
produccions alienes en llengua original amb possibilitat de subtítols.
2 Establiments de comerç. Sense obligar a fer un ús
determinat de les llengües s’ha de perseguir l’engany (retolar i anunciar en
català i no atendre en català). Es pot atorgar un distintiu exhibible que
garanteixi “atenem en català” i també s’hi podrien afegir d’altres llengües.
3 Educació escolar. Ensenyament de llengües vives articulades a partir del català llengua
comuna de l’escola considerant la llengua familiar dels alumnes (que es pugui
sentir per minoritària que sigui). Promoure la competència personal plurilingüe
amb la intercomprensió com a mètode. Els mestres han de ser plurilingües
mostrant transferències d’aprenentatge i atents a la multiculturalitat.
4 Educació familiar i escolar. Cal fer la “mediació educadora”
basada en les constatacions de la recerca en comunicació de massa: modelatge
sense alfabetització, entorn de recepció, líders d’opinió, efecte acumulatiu...
Es fa a l’aula amb el grup-classe amb anàlisi denotatiu-connotatiu, s’orienta
les famílies a fer mediació educadora amb pràctiques senzilles.
5 Comunicació de massa dels
mitjans. Els mitjans poden presentar-ho tot però en
determinats casos que s’aparten molt de la norma social de convivència cal
anticipar o postil·lar la mediació educadora o reflexiva, especialment quan es
tracta de metàfores de ficció que no són acceptables de forma real.
6 Crítica professional
pública. Comptar amb crítics professionals que actuïn
amb independència i autoritat pròpia, lluny de tota censura i sense fer
publicitat. Poden argumentar en favor o
en contra de la qualitat noètica, estètica i ètica i posar en relleu l’amor o
fraternitat, l’humor o salut i la llibertat personal articulada amb cohesió
social. Òbviament posaran al descobert la violència,
l’engany, el gust degradant, l’estereotip empobridor i la dominació emocional.
No hi ha més autoritat que els ciutadans per dir quins són els programes bons o
dolents però solament és possible amb formació, l’assolida a l’escola i
continuada en el decurs de la vida. Els crítics professionals esdevenen
formadors.
El projecte polític d’una societat democràtica
no es redueix a eleccions sinó a una opinió pública de ciutadans que pensen i fan
opcions personals coneixent opinions diverses. Les majories han de sorgir de la
formació, no ser fetes des de la propaganda. La llengua configura el pensament
i cal una llengua comuna per a una efectiva cohesió social inclusiva de la
diversitat lingüística i de pensament.
Martí Teixidó, pedagog dr.
02 de juliol de 2020