dimarts, 25 de desembre del 2012
dissabte, 15 de desembre del 2012
UN ALTRE JOVE QUE ASSASSINA. Hem d'evitar-ho. És previsible: Qui pot fer una observació preventiva? Podem evitar-ho.
Todas las víctimas de la escuela fallecieron por varios disparos
L'assassí de Connecticut va entrar a l'escola a la força
Un jove de vint anys. Intel·ligent, introvertit, amb armes a l'abast, es descarrega contra l'escola i els més petits i es descarrega contra ell mateix.
No ho sé però intueixo que ni treballava, ni estudiava, ni jugava en un equip d'esport.
Mare i pare s'havien separat i això sempre deixa un buit, encara a una impossibilitat d'entesa.
No hi ha culpables. No cal fer exorcismes contra ningú. És la societat que hem fet i hem d'ajustar importants aspectes. La vida està lligada a molts fils: salut, família, feina, cultura, amistat, amor fraternal, amor eròtic, aficions, estudi, creació, compromís... Se'n pot trencar un, o dos... però si es trenquen tots la vida és un absurd i aboca l'individu a destrucció, pròpia o dels altres. Des de l'altra punt de vista, la guerra, també la guerra econòmica en la què estem, aboca a la destrucció dels altres sense contemplacions per un interès egoïsta desmesurat. La guerra és una vergonya col·lectiva. En el cas personal, no hi ha culpabilitat per malaltia. En el segon hi ha responsabilitats criminals.
No hi ha culpables d'un assassinat brutal però som responsables d'evitar que es puguin tornar a produir. I s'han produït massa vegades i hi hem de posar remei.
En el cas Connecticut, com en d'altres conflueixen tres components explosius: accés a les armes, solitud adolescent i falta de feina o estudi. Tots tres components són evitables.
Mesura política. Esperem que el president Obama d'USA lideri un canvi en la societat nordamericana. Ningú ha de tenir armes de foc a casa, llevat de les inevitables forces d'ordre i de persones a les què amb grans controls es pugui autoritzar per a usos controlats de pesca o caça sempre limitats. Està clar que això es produeix menys al nostre país per la restricció de tenir armes de foc.
Acció pedagògica. Tenim tots els infants i joces durant tretze o quinze anys a les escoles i instituts. A més d'aprendre, tots han de tenir amics, tots han de saber estar en grup. Això ho han de vetllar pares i mares i també mestres i professors. Caldrà crear situacions per a introduir al grup aquells què hi tenen més dificultats. Si no ho aconseguim, en la major part de casos podem, caldrà cercar ja l'ajuda terapèutica preventiva. L'adolescència és clau i els professor d'educació secundària hi tenen una funció. Si no se'ls ha format, s'ha de fer. Si no es senten formats, que ho demanin, que comprin llibres adequats i ho estudiïn que tenen formació general suficient. La formació de mares i pares ha de ser contínua, social, i avui és ben fàcil: programes àgils de reflexió i pràctica educativa a la televisió; tothom ho ha de saber.
Acció social. Amb tant d'atur, amb tant d'atur juvenil, estem en situació de risc. Des de 2009 hi ha una gran demanda de places de FP, de cursos de transició al treball o de places a les Escoles d'Adults que no es pot atendre per falta de recursos. Això és un polvorí d'explosius. Què fan tants joves de setze a vint-i-quatre sense feina i sense estudi? Es queden a casa?... malament. Ronden pel carrer?... malament. Què poden fer els pares?... res. Aquesta és una realitat social que reclama una decisió política. És un mal moment però cal una partida econòmica extraordinària per a fer front a aquesta perillosa situació.
Acció comunicativa. Tot això anterior no exclou que en l'àmbit familiar cal tenir gran cura de la comunicació en positiu. Cal reduir les bronques i mantenir la comunicació advertint dels riscos d'excessos fora de control sigui per velocitat, per alcohol, per al·lucinació. I la comunicació de masses, els mitjans de comunicació (televisió, ràdio, música) no poden fer sempre el cant a la novetat, al trencament, a la disrupció. Els mateixos mitjans de comunicació, sense deixar de ser divertits, han de fer pauses per dir als joves que hem de conviure, que el respecte actiu està per sobre del divertiment, que hem de trobar maneres que les diferent generacions gaudeixin de la vida en les diferent etapes: primera infància, segona infància, adolescència, joventut, adultesa, maduresa, vellesa i ancianitat.
Quan es vol sancionar un jove que no estudia i no aprèn traient-lo d'un esport o d'anar amb els amics, sempre cal pensar que potser és l'únic que té, que es pot quedar sense res i això és un risc altíssim. Ben al contrari, des de l'institut o col·legi és poden donar idees de lleure lliure de divendres, dissabte o diumenge: "Aneu a visitar l'exposició... aneu-hi en grup, bereneu, passeu-s'ho bé, divertits... però controleu-vos entre tots i eviteu incordiar els viatgers del tren; al contrari, oferiu-vos a baixar un cotxet o protegiu l'accés d'un discapacitat. En aquestes situacions, alumnes que a classe no funcionen poden comportar-se amb civisme i cal reconèixer-los-ho. La memòria o treball del què han visitat ja el faran a classe. Martí Teixidó
La policía ha reconstruido lo ocurrido con pruebas y ha
encontrado el cuerpo de una mujer cerca de la escuela, que podría ser el
de la madre del asesino Nancy Lanza
Adam Lanza discutió con empleados del colegio la víspera del tiroteo
Tres de las cuatro personas con las que discutió el autor del tiroteo se cuentan entre las víctimas
 |
|
 | ||||
| Era alumne de l'escola |
 |
| December 14, 2012 (Reuters / Michelle McLoughlin) |
L'assassí de Connecticut va entrar a l'escola a la força
- Adam Lanza, el jove introvertit que va tornar a la seva escola de primària convertit en assassí
- Almenys 28 morts, la majoria nens, en un tiroteig que ha tornat a sacsejar la societat nord-americana
- 24 matances en dues dècades: un malson recurrent als EUA
- Un Obama amb llàgrimes als ulls diu que és l'hora de prendre mesures polítiques per prevenir les massacres
Un jove de vint anys. Intel·ligent, introvertit, amb armes a l'abast, es descarrega contra l'escola i els més petits i es descarrega contra ell mateix.
No ho sé però intueixo que ni treballava, ni estudiava, ni jugava en un equip d'esport.
Mare i pare s'havien separat i això sempre deixa un buit, encara a una impossibilitat d'entesa.
No hi ha culpables. No cal fer exorcismes contra ningú. És la societat que hem fet i hem d'ajustar importants aspectes. La vida està lligada a molts fils: salut, família, feina, cultura, amistat, amor fraternal, amor eròtic, aficions, estudi, creació, compromís... Se'n pot trencar un, o dos... però si es trenquen tots la vida és un absurd i aboca l'individu a destrucció, pròpia o dels altres. Des de l'altra punt de vista, la guerra, també la guerra econòmica en la què estem, aboca a la destrucció dels altres sense contemplacions per un interès egoïsta desmesurat. La guerra és una vergonya col·lectiva. En el cas personal, no hi ha culpabilitat per malaltia. En el segon hi ha responsabilitats criminals.
No hi ha culpables d'un assassinat brutal però som responsables d'evitar que es puguin tornar a produir. I s'han produït massa vegades i hi hem de posar remei.
En el cas Connecticut, com en d'altres conflueixen tres components explosius: accés a les armes, solitud adolescent i falta de feina o estudi. Tots tres components són evitables.
Mesura política. Esperem que el president Obama d'USA lideri un canvi en la societat nordamericana. Ningú ha de tenir armes de foc a casa, llevat de les inevitables forces d'ordre i de persones a les què amb grans controls es pugui autoritzar per a usos controlats de pesca o caça sempre limitats. Està clar que això es produeix menys al nostre país per la restricció de tenir armes de foc.
Acció pedagògica. Tenim tots els infants i joces durant tretze o quinze anys a les escoles i instituts. A més d'aprendre, tots han de tenir amics, tots han de saber estar en grup. Això ho han de vetllar pares i mares i també mestres i professors. Caldrà crear situacions per a introduir al grup aquells què hi tenen més dificultats. Si no ho aconseguim, en la major part de casos podem, caldrà cercar ja l'ajuda terapèutica preventiva. L'adolescència és clau i els professor d'educació secundària hi tenen una funció. Si no se'ls ha format, s'ha de fer. Si no es senten formats, que ho demanin, que comprin llibres adequats i ho estudiïn que tenen formació general suficient. La formació de mares i pares ha de ser contínua, social, i avui és ben fàcil: programes àgils de reflexió i pràctica educativa a la televisió; tothom ho ha de saber.
 |
| El Mundo, viernes 18/09/2009 |
Acció comunicativa. Tot això anterior no exclou que en l'àmbit familiar cal tenir gran cura de la comunicació en positiu. Cal reduir les bronques i mantenir la comunicació advertint dels riscos d'excessos fora de control sigui per velocitat, per alcohol, per al·lucinació. I la comunicació de masses, els mitjans de comunicació (televisió, ràdio, música) no poden fer sempre el cant a la novetat, al trencament, a la disrupció. Els mateixos mitjans de comunicació, sense deixar de ser divertits, han de fer pauses per dir als joves que hem de conviure, que el respecte actiu està per sobre del divertiment, que hem de trobar maneres que les diferent generacions gaudeixin de la vida en les diferent etapes: primera infància, segona infància, adolescència, joventut, adultesa, maduresa, vellesa i ancianitat.
Quan es vol sancionar un jove que no estudia i no aprèn traient-lo d'un esport o d'anar amb els amics, sempre cal pensar que potser és l'únic que té, que es pot quedar sense res i això és un risc altíssim. Ben al contrari, des de l'institut o col·legi és poden donar idees de lleure lliure de divendres, dissabte o diumenge: "Aneu a visitar l'exposició... aneu-hi en grup, bereneu, passeu-s'ho bé, divertits... però controleu-vos entre tots i eviteu incordiar els viatgers del tren; al contrari, oferiu-vos a baixar un cotxet o protegiu l'accés d'un discapacitat. En aquestes situacions, alumnes que a classe no funcionen poden comportar-se amb civisme i cal reconèixer-los-ho. La memòria o treball del què han visitat ja el faran a classe. Martí Teixidó
divendres, 7 de desembre del 2012
Pedagogia de la comunicació de masses
Pedagogia de la comunicació de masses per Martí Teixidó
en 18 pàgines per fonamentar cientificament
EL ROTO retrata la societat de comunicació de masses en dues imatges. Allò que neecssitem una pàgines per a explicar.
en 18 pàgines per fonamentar cientificament
EL ROTO retrata la societat de comunicació de masses en dues imatges. Allò que neecssitem una pàgines per a explicar.- Pedagogia. Intervenció entre la tècnica i la filosofia
- Conèixer l'infant d ela societat de masses i consum
- La societat de comunicació de masses.La lògica dels mitjans
- Aportacions de la investigació sobre comunicació de masses
- Didàctica a partir dels recursos de l'entorn
- El currículum escolar: entre la fonamentalitat i l'actualitat. Significativitat psicològica
- Organització escolar de situacions d'aprenentatge significatives, funcionals i projectives
- El mestre i el professor: mediador cultural, comunicador i organitzador de situacions d'aprenentatge
- Consciència política i deontologia professional del docent
- Bibliografia específica
divendres, 2 de novembre del 2012
EDUCACIÓ ESCOLAR I COMUNICACIÓ DE MASSES 13 TESIS
EDUCACIÓ ESCOLAR I COMUNICACIÓ DE MASSES
13 TESIS
Martí Teixidó
Ja no ens podem entretenir més
dient que l’educació ha de canviar, que cal incorporar les TIC i
desenvolupar les TAC. No cal que apleguem més dades recomptades als informes
sociològics, ni que ens entretinguem a discutir els efectes psicològics dels
mitjans sobre els alumnes o l’ús continuat de consoles i dispositius que donen accés a la xarxa
telemàtica. El 1985, amb els PC i les interfícies gràfiques d’usuari de
Macintosh i Windows Microsoft, ja es podia albirar un important canvi en la
comunicació i consegüentment ja s’havia de reorientar l’educació tota: la familiar,
l’escolar i la social. I de l’escolar, molt particularment les formes
d’ensenyar i les formes d’aprendre.
El 1995 el Windows de Microsoft
deixava per als experts les sintaxis de programació i omplia el mercat
amb un sistema operatiu amable com el
que havia creat Apple amb el Macintosh i la interfície gràfica GUI (el ratolí).
El correu electrònic començava a estendre’s. El 2000 els PC portàtils lleugers
es van anar estenent entre els professionals. El 2005 els dispositius de
memòria ja es comercialitzaven per desenes de Gigabytes. El 2008 els telèfons
ja són dispositius informàtics per a rebre correu i accedir a la xarxa. A partir d’aquí una cursa imparable: els iPad
de música, els ebooks de lectura, els notebooks a la cartera, les tauletes
sempre connectades... i tot, cada dia més sense fils: routers, WiFi,
Bluetooth...
A l’escola, al col·legi o a l’institut encara estan prohibits els
mòbils, els idiomes es fan amb àudios o
vídeos a l’aula sense aprofitar els dispositius que duen els alumnes, es
decideix posar pissarres digitals interactives a totes les aules o a algú se li
va acudir el programa 1X1 ignorant si l’alumne ja era usuari habitual
d’ordinador a casa o si un altre necessitava el finançament total. La
institució escolar, llevat d’excepcions admirables ben conegudes, segueix amb
l’obsessió de la uniformitat: llibres iguals per a tots, explicació magistral
per a tots, projeccions per a tot el grup classe. Per comptes d’incorporar la
diversitat i personalització d’usos de les TIC, es vol domesticar-les i adaptar
les al procediment uniformitzador de l’escola dels Il·lustrats de 1800. En
aquell moment, la uniformització era promoció social i cultural per sortir de
l’analfabetisme. Avui la uniformització és regressió social i cultural per
incorporar-se a la massa que fa allò que fa la majoria perquè, mala suposició,
és millor, és més democràtic...
Això és així perquè la pedagogia com a ciència ha quedat abandonada i
per a ensenyar tothom s’atreveix, especialment quan es poden posar powerpoits i
vídeos a tothora i a classe cadascú hi ha de dir la seva com a la televisió o a
la ràdio. Entre els apocalíptics, generalment gent llegida que volen tornar a
l’escola d’abans davant l’evident fracàs, i els integrats, que no han dedicat
gaire hores a l’estudi però confien que tot a està a internet i que aprendre és
qüestió de provar, anem fent canvis a l’ensenyament sense direcció ni criteri.
Enunciem algunes tesis que poden fonamentar-se científicament a més
d’aparèixer com a evidències i podrien ser guia normativa pedagògica per a una
incorporació de mitjans i continguts de comunicació de masses avui tan
accessibles i elaborables a partir de les TIC.
1
El mitjà més simple per a un
mateix objectiu. Si s’incorporen mitjans potents, cal
ampliar els objectius. Hi ha una llei de composició similar a la del treball en
física (T = f X e). En educació, Aprenentatge = capacitat x mitjans. Si posem
mitjans molt potents, la implicació o exercitació de la capacitat es menor,
llevat que incrementem els objectius d’aprenentatge. L’equació és inversa en
aprenentatge respecte a la producció. En la producció s’incorporen mitjans perquè
redueixin la feina humana o que augmentin la producció. Reduir la feina humana
a l’ensenyament és reduir l’exercitació, l’aprenentatge. Incorporar els
ordinadors perquè agraden als alumnes, perquè la feina és més fàcil i no
augmentar l’exigència de l’activitat mental és un frau.
2
El mitjà és el missatge en
comunicació. El procediment
d’ensenyament és el contingut d’aprenentatge. Si s’ensenya amb
presentacions dinàmiques cal demanar respostes diferents de aprendre apunts,
fer resums o repetir el contingut presentat. Amb lliçó ComunicActiva[1]
cal presentar una estructura mental on posar el coneixement perquè estigui
accessible, cal donar fonts d’informació preseleccionades i cal demanar
respostes de pensament propi sobre algun contingut que hagi desvetllat interès
en l’alumne. L’alumne no ho sabrà tot per posar en un examen, però sabrà
respondre pensant a un problema nou amb l’accés a la informació si ha
interioritzat l’estructura del tema estudiat. Amb les TIC i la guia del
professor els alumnes han de llegir, parlar, escriure, processar i construir
amb imatges.
3
La televisió i les pantalles, les
tertúlies radiofòniques ens han dut a la nova oralitat. La societat és comunicacional i l’ensenyament és l’àmbit on aprendre a
comunicar-se. Es parla arreu i a tothora en públic, en antena i cal
aprendre a parlar bé: l’ordre del discurs més important que l’ortografia,
l’oralitat amb inflexions de tonalitat i gestualitat corporal més important que
la cal·ligrafia. Parlar és en primer lloc expressar pensament i expressar-lo de
diverses maneres segons la situació ho requereixi (assertivitat, poesia, humor,
dialèctica, ironia). Si les pantalles
avui presenten molts mals models, cal
seleccionar els millors i alhora garantir que les presentacions orals a
l’aula, del professor i dels alumnes, són de qualitat.
L’abundor de textos escrits fa
impossible llegir-ho tot. Cal trobar i
aprendre noves textualitats, noves maneres de presentar comunicacions escrites.
No es pot mantenir la sintaxi i normes de puntuació en textos de missatges instantanis.
Els joves fan l’evident d’inventar un llenguatge el més reduït possible. (Bé ho
havia fet la taquigrafia, avui abandonada). I caldrà pensar un tipus textual
per als correus electrònics doncs no es pot escriure com si es tractés una
carta manuscrita tradicional. En textos científics, tècnics o d’assaig caldrà
anar a l’hipertext. Garantir la denotació, deixant que cadascú hi posi les
seves connotacions. L’aprenentatge de la llengua s’ha de centrar en comunicació
i gramàtica textual (anàlisi del discurs, regles de composició sociolingüística, comunicació estratègica) deixant en segon terme les preguntes sobre el
text i la gramàtica oracional. Les TIC posen a l’abast de l’aula tota mena de comunicacions orals i escrites,
un autèntic laboratori de llengua.
4
La fatiga neuronal davant l’exposició de relats textualitzats amb
imatges, moviment i efectes continus, amb lluminositat intensa, no ha de ser
oblidada. Cal que la
neuropsicologia aporti coneixement suficient
i normes d’higiene per a evitar fatiga i saturació per sinapsis
ininterrompudes. Similar prevenció
s’està fent ja respecte als excessos de decibels sobre la oïda. Si les pantalles lluminoses provoquen
desvetllament i això és extensible a l’estudi o aprenentatge a través
d’ordinador amb visionat de textos d’imatges i activitats molt dinàmiques,
caldrà orientar i donar normes per no estressar els ritmes vitals i garantir
estones de calma i interiorització. D’altra banda la mateixa activitat física
esdevé un descompressor cerebral. Cal mantenir l’equilibri compensat
d’activitats.
5
La invasió subtil de la pantalla. La ràdio i la música permeten una atenció
compartida. Sabut és que modistes i cosidores han estat grans oïdores de ràdio
fent una feina de primera qualitat. Això no és així amb la televisió i les
pantalles com tampoc ho és amb la lectura. Quan hom llegeix difícilment pot fer
res més però l’accés a la lectura ha demanat un llarg aprenentatge i maduresa
personal. Les pantalles es poden veure
des dels primers mesos de vida però l’ull humà no està capacitat per a
identificar imatges fins que no hi ha llenguatge.[2]
Està per estudiar el desenvolupament cognitiu d’aquells nadons que estan
contínuament exposats a pantalles i justament per això, han viscut en entorns
on hi ha poca comunicació oral. Gosem dir que els estudis de Piaget sobre el
desenvolupament cognitiu han de ser revisats en profunditat; els infants d’avui
han nascut en un entorn d’estimulacions molt diferents. Les pantalles també permeten
a l’infant o adolescent escapar-se, entrar en un santuari protegit com la
televisió on pot veure sense que el vegin, on no se sent amenaçat per preguntes
com a classe i fins i tot els pares el deixen estar perquè veient la televisió
no molesta. Certament la televisió fa molt bé a persones soles, a persones
malaltes... però la persona gran ja ha construït la seva personalitat. No és el
cas d’infants i adolescents que són més proclius a la invasió subtil.
6
L’entorn comunicatiu actual és de gran complexitat i afavoreix la dispersió
d’atenció. No podem
canviar aquest entorn que indubtablement ofereix grans oportunitats a qui sap
què vol i on va. Qui no hagi après a orientar-se en la jungla comunicativa es
pot perdre. És un aprenentatge que cal fer en l’etapa d’ensenyament i la
institució escolar se n’ha de fer càrrec en el període bàsic com s’ha vingut
fent càrrec càrrec de l’alfabetització i del càlcul numèric de tots els
ciutadans. Demanar l’atenció concentrada
en una sola activitat no pot ser
condició prèvia de l’aprenentatge escolar. Altrament cal partir de la
multiplicitat d’estímuls, d’informacions i provocacions de l’actualitat per
aprendre a garbellar, seleccionar i concentrar-se en allò que interessa o cal
estudiar. Aquest és ja un aprenentatge
escolar si volem que l’assoleixin tots els ciutadans. Sense entrar a
discutir aquí la síndrome TDA-H identificada com a patologia neurològica,
tampoc cal estranya-se que cada vegada siguin més els infants que tenen
dificultat de concentrar-se durant estona en un sol pensament. D’altra banda,
avui és impossible anar pel carrer, conduir o fins i tot estar a casa sense
rebre i haver d’atendre multiplicitat d’estímuls a la vegada. D’altres moments cal fer l’operació de
focalitzar l’atenció i prescindir d’allò que no cal. Saber atendre múltiples
estímuls ens retorna a l’animal que amb l’amígdala cerebral està prest a tot i
saber concentrar-se en una sola activitat o pensament és propi de l’animal humà
i s’aprèn culturalment.
7
La institució escolar ha d’incorporar el coneixement d’actualitat i
integrar-lo amb coneixement fonamental amb consciència de provisionalitat.
L’accés a la informació culta, al coneixement havia estat privatiu de
minories socials. Els il·lustrats del segle XVIII van proclamar la instrucció
universal per a tots els ciutadans, per a fer-los ciutadans d’un país amb una
llengua, unes lleis i un govern. L’enciclopedisme confiava aplegar tot el
coneixement i així va ser, però no de manera definitiva. Si el segle XIX va ser
el temps del desenvolupament de les
ciències especialitzades, arribats al segle XX prenem consciència de la
relativitat i de la provisionalitat del coneixement. L’escola del segle XX
encara ha presentat el coneixement com a definitiu, com a inqüestionable[3],
però l’actualitat dels mitjans de comunicació i la divulgació científica han desacreditat una presentació fossilitzada del
coneixement. La institució escolar sense deixar de tenir present el coneixement
sòlid acumulat ha de programar la seva activitat atent a l’actualitat, allò que
avui és present i significatiu a la societat i conscient de la provisionalitat
del coneixement gràcies a noves descobertes científiques i a noves interpretacions dels fenòmens
socials. Sens dubte això és possible i inexcusable amb les TIC però cal
abandonar el model escolàstic basat en la lliçó, la concepció bancària de
l’educació[4]
8
La institució escolar ha d’incorporar els mitjans tècnics del seu temps
i construir el coneixement com es fa en
la societat actual. Imprescindible canviar radicalment l’organització dels
horaris i les aules. Aquesta va ser l’orientació de canvi
radical del mestres Célestin i Élise Freinet a partir de 1950 amb la impremta,
l’electròfon i les màquines d’ensenyar càlcul (capses de sabates amb rotlles
d’operacions i problemes segons la instrucció programada). L’Escola Moderna, un
pas més de l’Escola Activa. Si haguéssim entès i practicat la pedagogia Freinet
no hauríem fet tantes marrades per a incorporar els ordinadors, els vídeos i
l’accés a la xarxa telemàtica. Freinet no tenia llibres de text però sí
biblioteca de treball i els alumnes treballaven en una aula laboratori on hi
havia impremta, taula amb fitxers de càlcul, taller d’art, taula
d’experimentació... No han de fer tots els alumnes el mateix, al mateix temps i
veient el què fan els altres ja aprenen i quan ho fan ells encara milloren la
qualitat. Les presentacions col·lectives són motivadores i el mestre o
professor sap a quins alumnes ha d’ajudar més directament. Justament la
disponibilitat avui d’ordinadors (i no cal 1X1, va bé 1X4 o 1X5) i de reproductor
de vídeos, i grans atles documentals, i materials Lego i LegoTechnic... i les
màquines que ja duen els alumnes: dispositius mòbils, enregistraments en mp3,
mp4, solament podrem incorporar-los si modifiquem horaris i disposició
organitzativa de l’aula i de tota l’escola o institut.
9
Els mitjans de comunicació de masses
promouen l’espectacularitat i no podem seguir aquest joc superficial i
interessat en fer massa de consumidors. La institució escolar ha de desvetllar admiració per la realitat
natural i cultural i entusiasme pel coneixement. Si així ho fem, trencarem
la fal·làcia que els mitjans ofereixen allò que els espectadors demanen quan de
fet els espectadors han interioritzat que allò que fa la majoria és normal en
el sentit de correcte. Uns ciutadans ben formats, no acceptarien, no accepten,
no acceptaran ser púrria. Podem contribuir a que els ciutadans d’aquí a uns
anys no consumeixin porqueria audiovisual i s’incrementarà la producció
d’interès cultural i humà que avui cal cercar com bolets que n’hi ha.
Potser la institució escolar no fa el
pas perquè els docents ens repartim entre apocalíptics i integrats i ni els uns ni els
altres poden canviar l’escola. Uns s’emparen amb la seva cultura, la
cultura –diuen- de sempre i se senten insegurs davant dels canvis i tenen la
seva raó a la vista de la formació que han rebut els alumnes els darrers vint
anys. En l’extrem oposat apareixen màxims
defensors de les TIC, ben integrats ensenyen als alumnes a fer (la darrera
moda) libdubs (pura reproducció massificada, encara que n’han fet els
universitats) sense haver considerat què aprendran realment els alumnes. Tots
contents perquè ens hi hem vist (última forma de narcisisme ingenu) i perquè és
vist per tanta gent (índex d’èxit si es fa calaix o matrícula universitària i
índex de babaus en el cas de les escoles i instituts)
10
Els mitjans de comunicació, les tecnologies de la informació no tenen
altre contingut que la natura que està aquí i la cultura que hem construït els
humans. Són talment
una pròtesi, un amplificador i un difusor. Hi caben tots el continguts què hi
posem nosaltres; sense contingut no serveixen de res. Ens han situat a l’Aldea
Global[5]
i tenim accés a informació d’arreu que podem convertir en coneixement. Així
mateix els mitjans i les tecnologies ens apropen a entorns naturals desconeguts
i poden presentar-nos documentadament períodes històrics o introduir-nos
virtualment en un museu. Aquesta riquesa virtual tindrà sentit i valor incalculable si en l’etapa escolar es fan les
experiències directes: trepitjar la natura, experimentar científicament,
aproximar-se a escenaris històrics o gaudir dels museus o de concerts musicals
en directe. Els mitjans proporcionen experiències vicàries com el llenguatge
escrit és substitut del llenguatge oral en una fase inicial.
11
Llei de la doble quantificació de la conducta animal[6]
aplicable a l’humà i especialment al cadell humà en procés d’educació. La persona disposa d’un potencial
que es carrega i pot desencadenar l’acció. Bona part de les accions parteixen de
la pulsió interna dirigida a un estímul. Si la pulsió és alta, l’estímul més
elemental és eficaç; si l’estímul és molt alt, una mínima pulsió és suficient.
En procés educatiu, els infants i adolescents carregats d’estímuls: sofàs,
pica-pica a tothora, llepolies, maquinetes, música a tothora... va anul·lant la
potència i la capacitat d’esforç que es mostra clarament en infants consentits,
mimats. Alhora són els infants i joves que cada vegada demanen estímuls més
potents: velocitat, volum acústic, moviment hiperactiu, begudes estimulants...
És una conducta desequilibrada que condueix a l’avorriment. Quan no
s’aconsegueixen els estímuls més alts, es pot desencadenar l’avorriment
agressiu. La vida davant les pantalles té evident relació amb aquest desequilibri:
no treballa la musculatura, no s’han d’establir relacions personals directes,
no s’han de dissenyar estratègies pròpies davant problemes nous... Si a més el
contingut de les pantalles és competitiu, violent, de pressió sexual, de destrucció, de linxament... ¿què hem
d’esperar del segment de joves que no tenen interacció en la família, que reben
contínues valoracions negatives a
l’escola o institut?
12
Roda dels mitjans de
comunicació (Teixidó: 1992). Els mitjans de comunicació, mancats de contingut propi beuen de la
natura i de la cultura o bé exploten les misèries humanes que sembla que calmen
l’angoixa d’importants audiències que no estan en condicions de fer cap esforç
mental. Comprenent aquesta funció sedant, encara que lamentant que afecti
audiències tan extenses, volem centrar-nos en la transmissió de continguts
culturals que –n’hi ha bones mostres-[7]
es pot fer de manera gratificant també. Proposem veure els mitjans de
comunicació en sentit ampli (els de la galaxia Gutenberg, de la galaxia Marconi
i de la galaxia del ciberespai) organitzats en una roda de contigüitat. Es pot
passar d’un a l’altre.
La competència lectora és
irrenunciable en al nostra societat però no tots hi arriben amb la mateixa
motivació. A partir del cinema o d’una sèrie de televisió (exs. Orzowei, Ebre
avall) es pot animar alguns alumnes a llegir la novel·la. A partir del còmic es
pot fer geografia (Ex. Tintin) o bé història (Ex. Astèrix) o llegir en francès
o llatí. A partir de la música d’un rocker o d’una banda es troben llibres que
expliquen la seva biografia i lletres que poden enganxar alguns alumnes, que
caldrà llegir i entendre en anglès. Si tot això ja ho defensàvem fa vint anys,
avui, amb la potència de les TIC i els dispositius mòbils d’accés a la xarxa, la
pedagogia ha de dissenyar nous sistemes d’intervenció, d’ensenyament que els
docents han d’aplicar. Hi ha d’haver docents investigadors però quan un docent
pren d’aquí i d’allà per intuïció correm el risc de no consolidar res. En
pedagogia com en medicina o enginyeria hi ha d’haver una jerarquia tècnica
doncs no es pot fer artesanalment quan s’ha d’arribar a la totalitat de la
població.
13
No hi ha societat de coneixement. Ja és molt que sigui societat de la
informació. Massa sovint es mostra solament com a societat massa. Es parla amb molta lleugeresa de
societat del coneixement com a sinònim de societat de la informació.
S’incorporen noves expressions amb una certa lleugeresa. Per a una elaboració i
debat científic cal garantir precisió conceptual. En comunicació científica no
podem emprar sinònims com en literatura.
Figura: 2. Les
tres funcions socials. (Teixidó: 1992)
Cultura, Educació i Comunicació han
esdevingut tres funcions socials especialitzades[8]
que en la humanitat primigènia es feien de manera integrada en un procés
d’hominització a través de rituals religiosos conduïts pels savis de la tribu
encara que sempre hi podia haver abusos interessats.
En la nostra civilització occidental aquestes funcions van prenen forma
especialitzada i autònoma. Primer la cultura amb pensament independent de la
religió, després l’educació encara molt temps subordinada a la religió i amb
els diaris i la ràdio definitivament la comunicació de masses fa un camí propi.
Cada una d’aquestes funcions o processos deixa un pòsit. Cal notar que la
comunicació aporta informació i si opera
amb formació resultant de l’educació esdevé coneixement. Així per a moltes
persones veure la televisió és un passatemps amb recepció d’informació, un
comportament de massa que no aporta coneixement. Per a d’altres persones es
converteix en coneixement gràcies a la formació personal adquirida. Altra
vegada cal reafirmar la necessitat de la pedagogia com a a coneixement científic que dóna normes
d’acció als docents i ha d’acreditar la seva consistència i la seva eficàcia
amb diagnòstic i pronòstic pedagògic.
INFORMACIÓ X FORMACIÓ = CONEIXEMENT
Conclusió. Duem massa anys explicant
els canvis de la societat i reclamant la incorporació de les TIC i amb menor
grau la incorporació dels mitjans de comunicació de masses, els portadors de
contingut (no és casual, tot i que avui han quedat integrats). Ja es temps de
sistematitzar pedagogia: enunciar els principis,
ajustar les tensions i veure bé els referents en cada entorn.[9]
Martí Teixidó i Planas,
Vallès Occidental, octubre de 2012
[1] Educació ComunicActiva, Escola ComunicActiva,
ComunicAcció són denominacions de Martí Teixidó (1992) per posar l’accent en
activar la comunicació de masses, superar la passivitat amb activitat mental i
comunicació interactiva personal.
[2] Sebastià Serrano, lingüista i matemàtic ha
tractat d’aquest assumpte.
[3] I bé que Darwin ja havia situat
l’evolucionisme; Marx, la confrontació materialista dialèctica; Freud, la
inconsistència de la consciència racional; Einstein, la relativitat;
Heisenberg, el principi d’indeterminació,
Jung, l’inconscient col·lectiu; Malinovski, cultura funcional; Eliade,
dimensió religiosa humana.
[4] Expressió del pedagog Paulo Freire referida a
una mena de banc de coneixements o capitalització del coneixement.
[5] Marshall McLuhan va anticipar ja la visió d’aquesta societat global del planeta Terra
interconnectada el 1967. Amb tot, la interconnexió és un privilegi d’una part
de la humanitat. I la mateixa interconnexió permet que hom visqui al marge de
la societat territorial on viu.
[6] Estudis de l’etòleg Konrad Lorenz.
[7] Televisió de Catalunya n’ha mostrat d’excel·lents:
Quequicom, de ciència i tecnologia; Òpera amb texans, de música; Thalassa, del
mar i la gent de mar;
[8] Vegem com corresponen a les tres funcions
vitals: nutrició, reproducció i relació.
[9] Seguim la formulació pedagògica actualment més
clara elaborada per Philippe Meirieu.
divendres, 19 d’octubre del 2012
Festa dels SUPERS. Festa dels TDA-H. ¿O no ho veieu com sembla que encara els volem més hiperestimulats, més hipercatius?
Em moc, em moc, em moc
Ja hi tornem a ser a la festa dels Supers
pura activació dels infants
cada any més i més i més.
Tanta activitat, tantes activitats de no parar,
fragmentació total
so a desdir, megafonia múltiple.
Més i més i més
com més gent millor.
Ho fan per als infants? De veritat?
Van a trobar el què han vist a la tele
Gaudeixen de veritat o solament queden bocabadats?
Ens sembla excessiu.
Enyorem Xesco Boix
Estones de ritme i de cançó, ben atents tots els infants. I tot seguit la calma, silenci, amb un conte: La sopa de pedres, El pobre llenyataire rus...
Sempre bondat i pau que els infants integraven de petits amb algunes bromes provocatives de gran riallada.
Els infans han de crèixer amb el cap clar i el cor net - deia en Xesco.
http://www.youtube.com/watch?v=O0_93PKXgGU&feature=share&list=PL085B16AA47AEF0EC
http://www.youtube.com/watch?v=X93exMt9u50&feature=share&list=PL085B16AA47AEF0EC
Mira que en tenim de recursos, de diners, d'empreses que financien per publicitat. reflectim davant dels infants al societat hiperactiva, l'excés de movment, l'exc´s d'estímuls insaciable.
I després diem que hi ha tants infants hiperactius, amb TDA-H. I més que en tindrem! És la societat que és hiperactiva. A l'escola no sabem què fer i els neuròlegs recepten Concerta, la frenada química.
Poseu-li Concerta al Super3 i que es calmi unes estones, que en fan un gra massa.
Enyorem programes infantils de quan érem pobres. Amb ben pocs mitjans i grans idees es feia Terra d'escudella. I, encara podem comprovar com amb calmà podem interessar els infants, que tampoc són tan beneits.
Super3 és una gran inicaitiva però el seu valor no pot ser més i més audiència. Potser cal frenar una mica i recuperar la creativitat dels pobres.
diumenge, 2 de setembre del 2012
Educació, Ensenyament. La Pedagogia és el motor. Calen bons pilots i mecànics per conduir el procés.
Educació, Ensenyament. La Pedagogia és el motor. Calen bons pilots i mecànics.
La crisi/estafa econòmica dels darrers anys ens ha dut a maldar constantment pel finançament i els recursos. Certament l'acció política de l'educació ha d'asseguerar en primer lloc pagar els sous dels docents i professionals i les despeses de funcionament dels centres escolars. Però, si no hi ha temps per a pedagogia anirem a mal borràs. Si no hi ha persones que pensin l'acció educativa i l'ensenyament de manera sistèmica i amb iniciativa i creativitat podem quedar encallats o amb una retòrica constant que solament ens durà a la rutina i a la feina feta amb indiferència. Aquest és el gran perill de l'ofici de l'educació i l'ensenyament. Amb l'excusa de la crisi/estafa sembla que hi ha directius de l'ensenyament que ja donen per descomptat que no es pot fer res, hi ha representants sindicals que solament reivindiquen recursos i hi ha professionals a qui soalament preocupa que no els retallin més el sou.
Efectivament, llegia que des de la implantació de la moneda euro, els preus s'han incremenatt entre un 30 o 40 %. Els ingressos docents, segons càlculs de col·legues i sindicats s'han reduït ja enrte un 30 o 40 %. I si a això hi afegim que els docents de Catalunya han estat els darrers anys enstre els qui han tingut complelments més baixos de les diverses autonomies, n'hi ha per estar descontent i fart de tanta xerrameca. Però els qui estan tot el dia pendents de la seva nòmina, no ens ajudaran en aquest mal pas.
A l'ensenyament li falta pedagogia, pedagogia normativa que hagi demostrat la seva funcionalitat i eficàcia i fonamentació científica que li doni un valor per ser aplicada a diferents realitats i entorns. De moment, salvant excepcions que sempre donem a conèixer, el nostre ensneyament és d'aficionats: s'aprèn per pràctica i costum, a vegades pensant molt poc. I és que ser docent vol dir ser professional d'una activitat d'intervenció personal i social complexa, que demana coneixement i pensament científic, una extensa cultura oberta a tot i un compromís deontològic personalment afermat. No és poca cosa: professió, ciència, cultura i compromís.
Això no es resol amb lleis, ni ho resoldran majors assignacions econòmiques. El sistema escolar no és altra cosa que una xarxa d'institucions escolars que generen un estat d'ensenyament, educació i cultura d'un país. No milloraran totes alhora. S'ha de garantir escola per escola, institut per institut.
1
On tenim la direcció pedagògica de la institrució escolar? Hi ha direcció pedagògica a la isntitució escolar? Si la direcció institucional no cobreix la direcció pedagògica, cal urgentment nomenar director o directora pedagògica, a dit, per competència, per designació. s una decisió que no té espera, que no es pot fer per llei sinó centre a centre i que no té majors costos que alguns que perdem en assessoraments i altres despeses de pedaç. La direcció del sistema productiu de l'empresa és de caraàcter tècnic; en aquest cas és la direcció del sistema d'intervenció ducativa d'una empresa humana.
2
Els nous docents que arriben les institucions escolars no estat adequadament formats. Els estudis de mestre o professor poden tenir nivelll acadèmic universitari però han de ser també professionalitzadors. Hi ha els millors professionals amb experiència docent consolidada a les universitats? Pot ensenyar didàctica de la lectura qui no ha ensenyat a llegir durant un grapat d'anys? Pot ensenyar psicologia evolutiva i acció tutorial qui no ha fet llargues observacions dels infants i adolescents en situacions escolars? Pot explicar el mèdodes didàctics i sistemes pedagògics qui no n'hagi aplicat ni un a l'aula i els conegui tots al detall per bibliografia?
3
Els aspirants a mestres o a professors han de tenir pensament científic i creativitat estètica. Ho necesiten tots els docents. Això s'interioritza amb els anys d'escola primària i secundària però si no s'ha fet caldrà compensar-ho. A la vista de la formació inicial de molts estudiants que ingressen a la universitat havent superat les proves d'accés caldrà pensar en un quatrimestre o un curs de formació científico-filosòfica, o d'extensió cultural si han estat massa especialitzats o de creativitat amb comunicació i llenguatge oral i gestual.
De moment, els decrets d'autonomia de centres i de direcció de 2010, ben pensats, no han pogut encaminar la direcció pedagògica dels centres.
De moment, els plans d'estudis d'EEES (Bologna) i els sistema de carrera docent universitària no garanteixen profesionals experts a la universitat.
De moment, els estudiants de mestre arriben amb la idea que els agraden molt els nens i els estudiants de professor amb el gust monogràfic per una matèria de coneixement (metemàtigues, història, anglès...) i no es veuen amb nececessitat de més coneixements.
La crisi/estafa econòmica dels darrers anys ens ha dut a maldar constantment pel finançament i els recursos. Certament l'acció política de l'educació ha d'asseguerar en primer lloc pagar els sous dels docents i professionals i les despeses de funcionament dels centres escolars. Però, si no hi ha temps per a pedagogia anirem a mal borràs. Si no hi ha persones que pensin l'acció educativa i l'ensenyament de manera sistèmica i amb iniciativa i creativitat podem quedar encallats o amb una retòrica constant que solament ens durà a la rutina i a la feina feta amb indiferència. Aquest és el gran perill de l'ofici de l'educació i l'ensenyament. Amb l'excusa de la crisi/estafa sembla que hi ha directius de l'ensenyament que ja donen per descomptat que no es pot fer res, hi ha representants sindicals que solament reivindiquen recursos i hi ha professionals a qui soalament preocupa que no els retallin més el sou.
Efectivament, llegia que des de la implantació de la moneda euro, els preus s'han incremenatt entre un 30 o 40 %. Els ingressos docents, segons càlculs de col·legues i sindicats s'han reduït ja enrte un 30 o 40 %. I si a això hi afegim que els docents de Catalunya han estat els darrers anys enstre els qui han tingut complelments més baixos de les diverses autonomies, n'hi ha per estar descontent i fart de tanta xerrameca. Però els qui estan tot el dia pendents de la seva nòmina, no ens ajudaran en aquest mal pas.
A l'ensenyament li falta pedagogia, pedagogia normativa que hagi demostrat la seva funcionalitat i eficàcia i fonamentació científica que li doni un valor per ser aplicada a diferents realitats i entorns. De moment, salvant excepcions que sempre donem a conèixer, el nostre ensneyament és d'aficionats: s'aprèn per pràctica i costum, a vegades pensant molt poc. I és que ser docent vol dir ser professional d'una activitat d'intervenció personal i social complexa, que demana coneixement i pensament científic, una extensa cultura oberta a tot i un compromís deontològic personalment afermat. No és poca cosa: professió, ciència, cultura i compromís.
Això no es resol amb lleis, ni ho resoldran majors assignacions econòmiques. El sistema escolar no és altra cosa que una xarxa d'institucions escolars que generen un estat d'ensenyament, educació i cultura d'un país. No milloraran totes alhora. S'ha de garantir escola per escola, institut per institut.
1
On tenim la direcció pedagògica de la institrució escolar? Hi ha direcció pedagògica a la isntitució escolar? Si la direcció institucional no cobreix la direcció pedagògica, cal urgentment nomenar director o directora pedagògica, a dit, per competència, per designació. s una decisió que no té espera, que no es pot fer per llei sinó centre a centre i que no té majors costos que alguns que perdem en assessoraments i altres despeses de pedaç. La direcció del sistema productiu de l'empresa és de caraàcter tècnic; en aquest cas és la direcció del sistema d'intervenció ducativa d'una empresa humana.
2
Els nous docents que arriben les institucions escolars no estat adequadament formats. Els estudis de mestre o professor poden tenir nivelll acadèmic universitari però han de ser també professionalitzadors. Hi ha els millors professionals amb experiència docent consolidada a les universitats? Pot ensenyar didàctica de la lectura qui no ha ensenyat a llegir durant un grapat d'anys? Pot ensenyar psicologia evolutiva i acció tutorial qui no ha fet llargues observacions dels infants i adolescents en situacions escolars? Pot explicar el mèdodes didàctics i sistemes pedagògics qui no n'hagi aplicat ni un a l'aula i els conegui tots al detall per bibliografia?
3
Els aspirants a mestres o a professors han de tenir pensament científic i creativitat estètica. Ho necesiten tots els docents. Això s'interioritza amb els anys d'escola primària i secundària però si no s'ha fet caldrà compensar-ho. A la vista de la formació inicial de molts estudiants que ingressen a la universitat havent superat les proves d'accés caldrà pensar en un quatrimestre o un curs de formació científico-filosòfica, o d'extensió cultural si han estat massa especialitzats o de creativitat amb comunicació i llenguatge oral i gestual.
De moment, els decrets d'autonomia de centres i de direcció de 2010, ben pensats, no han pogut encaminar la direcció pedagògica dels centres.
De moment, els plans d'estudis d'EEES (Bologna) i els sistema de carrera docent universitària no garanteixen profesionals experts a la universitat.
De moment, els estudiants de mestre arriben amb la idea que els agraden molt els nens i els estudiants de professor amb el gust monogràfic per una matèria de coneixement (metemàtigues, història, anglès...) i no es veuen amb nececessitat de més coneixements.
Què farà el Departament d'Ensenyament? I la Secretaria d'Universitats?
Què faran les universitats, que són autònomes?
Què hem de fer cadascú de nosaltres? Inspectors, directors, professors, mestres?
dijous, 14 de juny del 2012
Òpera en texans: excel·lent en pedagogia
Opera en texans. Un programa que presenta música clàssica, de prestigi, d'una manera que pot enganxar persones de tota edat. Un presentador gran comunicador, Ramon Gener. Un bon model per als mestres i professors, no solament especialistes de música.
Per què excel·elnt en pedagogia?
1 Desvetlla interès, motiva. Gener ho presenta amb decisió, amb convenciment, enthusiasmat i enthusiasma, enganxa.
2 Es presenta per a diferents persones, amb diferents interessos i capacitats. Potser no s'entén del tot si faletn coneixements previs però es segueix i s'aprèn.
3 És eficaç. Segur que qui segueix unes quantes emissions o vídeos aprèn d'opera o música i d'altres coneixements presentats.
4 Sorprèn, és suggerent. Dona ides per a d'altres coses. La creativitat sorgeix del creuament de coneixements i procediments diversos.
Ens estan donant lliçons als mestres, professors i pedagogs. El presentador sap atraure els espectadors i dur-los al contingut sense haver de posar ordre (ensenyament). Mireu com de ben dissenyat i construït està el programa (pedagogia). Tracta de música però no de manera especialitzada, separatista, excloent, com es fa a moltes classes de música, de matemàtiques o de filosofia... particularment d'educació secundària. A l'emissió d'avui: Bel canto, tracta de respiració, s'esmenta la mysthica, ho associa a l'esport i a la tècnica de salt d'alçada. Una seqüència molt ben encertada del film Billy Eliot, una explicació de la permanença i el canvi en la Història aplicada en aquest cas al cant. Fins i tot -atrevit- es fa esment de la frustració i del suïcidi d'una persona que va tenir un èxit prematur i fugiser. Que no és un bon pretext per parlar-ne amb els alumnes?: d'éxit sorpenent en l'esport, en la música i venda de discs... I al final música desintoxicant amb La Troba Kung-Fú.
Tan problema com tenim a l'ensenyament... per falta de motivació dels alumnes. Tan malament que tenim la pedagogia al país perquè soalment serveix per fer tesis a la universitat... I ara un equip de comunicadors i d'altres experts ens dóna una lliçó de la millor pedagogia. Evidentment, quan estem amb infants i joves hi ha interferències que dificulten. Hi ha famílies què solament volen resultats amb bones qualificacions i famílies que pensen que si el seu noi no aprèn res és perquè els profesors no li estan a sobre. Hi ha moltes dificultats afegides, però amb un bon disseny i contrucció pedagògica del currículum escolar i amb uns mestres i professors que entrin a l'aula com Ramon Gener, com Toni Mestres o Marc Boada, com Karlos Arguiñano, com Ramon Folch, com Karl Sagan, com Fèlix Rguez. de la Fuente... amb coneixement i enthusiasme... les interferències es reduirien moltíssim.
Potser els llibres, tants d'eduacció i de pedagogia que es publiquen, no ens serviran gaire, perquè són receptes pràctiques que cal saber contextualitzar o perquè són castell de fum per assolir un grau acadèmic.
I els estudis i explicacions sociològiques, de sistemes educatius legislats (n'hi ha tants) o els determinismes psicològics ens estan deixant paralitzats, sense força per entrar a l'aula i enthusiasmar els alumnes.
Té avui més interès pedagògic detectar els models comunicatius potents que podem veure a la televisió o xarxa internet. Això és modelatge. Cal també saber trobar la fonamentació pedagògica que garanteix la consistència més enllà del presentador. Podem observar genials idees didàctiques i recursos per mostrar coneixement i activar així la nostra intuïció, inventiva. La pedagogia és més enginyeria social que ciència atès que, amb fonament científic, s'ha de dissenyar una intervenciñó contextualitzada i eficaç. Martí Teixidó
Per què excel·elnt en pedagogia?
1 Desvetlla interès, motiva. Gener ho presenta amb decisió, amb convenciment, enthusiasmat i enthusiasma, enganxa.
2 Es presenta per a diferents persones, amb diferents interessos i capacitats. Potser no s'entén del tot si faletn coneixements previs però es segueix i s'aprèn.
3 És eficaç. Segur que qui segueix unes quantes emissions o vídeos aprèn d'opera o música i d'altres coneixements presentats.
4 Sorprèn, és suggerent. Dona ides per a d'altres coses. La creativitat sorgeix del creuament de coneixements i procediments diversos.
Ens estan donant lliçons als mestres, professors i pedagogs. El presentador sap atraure els espectadors i dur-los al contingut sense haver de posar ordre (ensenyament). Mireu com de ben dissenyat i construït està el programa (pedagogia). Tracta de música però no de manera especialitzada, separatista, excloent, com es fa a moltes classes de música, de matemàtiques o de filosofia... particularment d'educació secundària. A l'emissió d'avui: Bel canto, tracta de respiració, s'esmenta la mysthica, ho associa a l'esport i a la tècnica de salt d'alçada. Una seqüència molt ben encertada del film Billy Eliot, una explicació de la permanença i el canvi en la Història aplicada en aquest cas al cant. Fins i tot -atrevit- es fa esment de la frustració i del suïcidi d'una persona que va tenir un èxit prematur i fugiser. Que no és un bon pretext per parlar-ne amb els alumnes?: d'éxit sorpenent en l'esport, en la música i venda de discs... I al final música desintoxicant amb La Troba Kung-Fú.
Tan problema com tenim a l'ensenyament... per falta de motivació dels alumnes. Tan malament que tenim la pedagogia al país perquè soalment serveix per fer tesis a la universitat... I ara un equip de comunicadors i d'altres experts ens dóna una lliçó de la millor pedagogia. Evidentment, quan estem amb infants i joves hi ha interferències que dificulten. Hi ha famílies què solament volen resultats amb bones qualificacions i famílies que pensen que si el seu noi no aprèn res és perquè els profesors no li estan a sobre. Hi ha moltes dificultats afegides, però amb un bon disseny i contrucció pedagògica del currículum escolar i amb uns mestres i professors que entrin a l'aula com Ramon Gener, com Toni Mestres o Marc Boada, com Karlos Arguiñano, com Ramon Folch, com Karl Sagan, com Fèlix Rguez. de la Fuente... amb coneixement i enthusiasme... les interferències es reduirien moltíssim.
Potser els llibres, tants d'eduacció i de pedagogia que es publiquen, no ens serviran gaire, perquè són receptes pràctiques que cal saber contextualitzar o perquè són castell de fum per assolir un grau acadèmic.
I els estudis i explicacions sociològiques, de sistemes educatius legislats (n'hi ha tants) o els determinismes psicològics ens estan deixant paralitzats, sense força per entrar a l'aula i enthusiasmar els alumnes.
Té avui més interès pedagògic detectar els models comunicatius potents que podem veure a la televisió o xarxa internet. Això és modelatge. Cal també saber trobar la fonamentació pedagògica que garanteix la consistència més enllà del presentador. Podem observar genials idees didàctiques i recursos per mostrar coneixement i activar així la nostra intuïció, inventiva. La pedagogia és més enginyeria social que ciència atès que, amb fonament científic, s'ha de dissenyar una intervenciñó contextualitzada i eficaç. Martí Teixidó
dimecres, 6 de juny del 2012
Parlem d'infants amb TDA-H, amb TOC, amb... parlem-ne amb coneixement pedagògic. Els neuròlegs hi poden fer molt poc: contenir.
No podem deixar aquest assumpte solament a la medicina que aporta algunes explicacions.
Cal afegir les explicacions de la sociologia, que no han estat donades; potser no han estat pensades.
Hem de contribuir des de la pedagogia; som qui més podem aportar a aquesta condemna creixent de la infància que no fa altra cosa que mostrar la nostra pròpia imatge.
El reporter Louis Theroux ho ha sabut mostrar molt bé, sendse dir-ho.
Mirem-ho, estudiem-ho junts i aportem coneixement i pràctica
pedagògica. El flautista d'Hamelin era un bon pedagog per a aquests
infants.
30 minuts emès per C33 el 05.06.2012. És d'agrair aquest servei de Televisió de Catalunya, la nostra.
http://www.tv3.cat/videos/4107770/Els-nens-medicats-dels-Estats-Units
Cal afegir les explicacions de la sociologia, que no han estat donades; potser no han estat pensades.
Hem de contribuir des de la pedagogia; som qui més podem aportar a aquesta condemna creixent de la infància que no fa altra cosa que mostrar la nostra pròpia imatge.
Els nens medicats dels Estats Units
30 minuts emès per C33 el 05.06.2012. És d'agrair aquest servei de Televisió de Catalunya, la nostra.
http://www.tv3.cat/videos/4107770/Els-nens-medicats-dels-Estats-Units
QUÈQUICOM 20/10/2010: TDAH: “Nen, para quiet”
també va gractar el temadijous, 10 de maig del 2012
Competència Bàsica: comunicativa-lingüística-audiovisual
Un recurs d'excel·lència per a utilitzar a l'ensenyament
No acabem d'incorporar la competència bàsica
Cb1: Comunicativa lingüística audiovisual com ha quedat proposada a Catalunya a diferènciad'España i de la Unió Europea.
No us perdeu la didàctica excel·elnt del programa de ciència i tecnologia Quèquicom de Canal 33, els dimecres vespre
Vegeu l'excel·lent programa que han fet sobre construcció àudiovisual.
Quèquicom
És un programa per dur a la classe, de primària o de secundària.
Que els vostres alumnes no se'l perdin. Deixeu-los veure i després obriu conversa. No es tracta de veure-ho a la contra. Críticament no és a la contra. És molt interessant la dimensió creativa que evidentment es pot utilitzar per falsejar la realitat i això també s'ha de saber.
Prepareu-ho bé. Sortirà a la propera Prova de Competències Bàsiques de 6EP i de 4ESO. O no, però segur que us dóna una arrancada d'activitats sobre llenguatge verboicònic, alfabetització verboicònica, que l'ensenyament ha d'incloure. Hi ha encara més activitats de semiòtica de la comunicació de masses que hem d'aprendre, més bàsiques que la gramàtica de textos verbals, i hem d'ensenyar als alumnes. No en dubteu.
El programa Quèquicom ha d'enganxar els alumnes d'ESO. Incorporeu a les vostre classes un temps per parlar-ne. No cal veure'l a classe. S'ha de veure a casa i si pot ser amb els pares. Parlar-ne dóna la veu a alumnes que en els continguts habituals no parlen.
No acabem d'incorporar la competència bàsica
Cb1: Comunicativa lingüística audiovisual com ha quedat proposada a Catalunya a diferènciad'España i de la Unió Europea.
No us perdeu la didàctica excel·elnt del programa de ciència i tecnologia Quèquicom de Canal 33, els dimecres vespre
Vegeu l'excel·lent programa que han fet sobre construcció àudiovisual.
Quèquicom
És un programa per dur a la classe, de primària o de secundària.
Que els vostres alumnes no se'l perdin. Deixeu-los veure i després obriu conversa. No es tracta de veure-ho a la contra. Críticament no és a la contra. És molt interessant la dimensió creativa que evidentment es pot utilitzar per falsejar la realitat i això també s'ha de saber.
Prepareu-ho bé. Sortirà a la propera Prova de Competències Bàsiques de 6EP i de 4ESO. O no, però segur que us dóna una arrancada d'activitats sobre llenguatge verboicònic, alfabetització verboicònica, que l'ensenyament ha d'incloure. Hi ha encara més activitats de semiòtica de la comunicació de masses que hem d'aprendre, més bàsiques que la gramàtica de textos verbals, i hem d'ensenyar als alumnes. No en dubteu.
El programa Quèquicom ha d'enganxar els alumnes d'ESO. Incorporeu a les vostre classes un temps per parlar-ne. No cal veure'l a classe. S'ha de veure a casa i si pot ser amb els pares. Parlar-ne dóna la veu a alumnes que en els continguts habituals no parlen.
Quèquicom a Canal 33 els dimecres.
http://blogs.tv3.cat/quequicom.php?itemid=29127
Una excel·lència de programa amb una consistència didàctica sorprenent. Ens dóna moltes idees als docents. Més que el romàntic MESTRES que, llevat d'aguns mestres i professors amb pensament pedagògic clar (cap d'ells hi era a la traca final) semblava que ens llepàvem les ferides.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)