Educar amb pedagaogia
(xiiit, educació no és pedagogia)
conèixer amb bases científiques que aporten la psicologia, la bioneurologia, la sociologia
decidir les finalitats de l'educació amb reflexió filosòfica, legitimitat social i consens polític
actuar amb seguretat i consciència de les limitacions i sobretot amb creativitat que suscita i enthusiasma.
pedagogia = enginyeria social per a projectar l'educació, guiar l'aprenentatge i avaluar els resultats
No hi ha incompatibilitat entre
socialització (Homeros, Durkheim): transmetre els valors revisats de la nostra cultura
culturalització (Platon, Spranger) nivell i exigència de coneixements i pràctiques culturals
desenvolupament personal (Rousseau, Claparède) evolució natural segons aptituds i interessos
És complementarietat necessària, cal saber mantenir la tensió equilibrada i compensar la tendència a desviació. És aprendre a viure plenament els tres estats psicològics del jo: pare, adult, nen (Anàlisi Transaaccional), antropologia tridimensional (σομα, ψυχή, πνεûμα), la trinitat cristiana i també la trimurti hindú (pare, fill, amor com a relació).
Ni educació amb el càstig, ni educació melíflua. Infants i joves necessiten ser compresos, sí, però necessiten ser exigits i, al capdavall, valoren mestres i professors si els aporten quelcom a la seva vida, no si els deixen fer en tot moment doncs així no els deixen ser. Després de l'esforç, amb l'acció assolida s'activa la dopamina (ganes de fer més) i les endorfines (gratificació d'haver fet).
Vegem si no fan esforç aquests infants tirant de la corda... i que bé s'ho passen!.
educar = comprendre X exigir
Si ens excedim en comprensió, mimem, fem infants tous, fràgils. Si ens excedim en exigència fem infants insegurs, durs. Ni tous, ni durs. Calen persones harmòniques resistents i decidides.
Comentari en diàleg amb el pedagog Xavier Ureta
xaviureta.blogspot.com
Martí Teixidó mestre, pedagog, diumenge 6 de gener de 2013 15:13:00 GMT+01:00
M'hi afegeixo. Darrerament veig cada cop més clar que l'educació no funciona / no serveix com hauria de servir. Moltes paraules (no terminologia acotada, taxonomitzada) què no diuen res perquè ho volen dir tot. Són les preferides dels polítics que sense haver estudiat pedagogia s'atreveixen a tot, o de científics d'altres camps què poden fer un bon discurs però no aporten iniciatives d'intervenció pedagògica fonamentada. Després de les taxonomies de Bloom i equip i les competències docents de Flanders i equip... no conec res prou precís, un vocabulari científic que sigui unívoc per als professionals docents i educadors. Construir coneixement? Fracàs escolar? Èxit escolar? Atenció a la diversitat? Excel·lència educativa? i la major de totes Qualitat de l'educació; la què tots compartim, la paraula... però amb quin significat?
Tothom despotrica de l'educació tradicional. Queda bé. Queda més bé apuntar-se a la innovació educativa. La tradició sola té caràcter doctrinal, costum que s'imposa; caracteritza els sistemes religiosos. La innovació caracteritza l'empresa productiva, cada dia més productiva. La tradició és qüestió de principis. La innovació és qüestió de resultats. Tot això ens ha contaminat l'educació que és procés, continu, amb temps forts i temps de calma.
L'educació no pot renunciar a l'heritatge cultural, a la tradició però l'ha de destriar amb pensament crític. L'educació d'avui ha de fer competents les persones per viure avui, no en una societat anterior, amb capacitat per a anar modificant-se en allò que calgui.
Fer l'educació, l'han de fer molts: pares i mares, mestres i professors, educadors i comunicadors però... qui? ha de pensar la intervenció educadora?, qui? ha de dissenyar sistemes d'intervenció fonamentats en la ciència, dirigits segons finalitats de l'educació? Sistemes d'intervenció que mostrin el seu valor per: funcionalitat, eficàcia i dimensió humana.
Això correspon als pedagogs i pedagogues, perfil científic i professional que s'ha anat bastint durant el segle XX. Però com que sembla que ens hem perdut en xerrameca i castells de fum... a això tothom s'hi atreveix. En salut també hi ha curanderos (healings) potser perquè la medicina no ho pot resoldre tot, però la medicina és una ciència i pràctica mèdica que ha demostrat abastament eficàcia i hom la respecta.
Pedagogs i pedagogues hem d'assumir la nostra responsabilitat científica, professional i social. No pot ser que cadascú hi digui la seva, sobretot després de tants anys d'inventar de tot. Prenc per referència el pedagog Philippe Meirieu. D'entrada dona una estructura clara: Principis, tensions i referents. És una bona base per a una pedagogia científica. L'altra dia, sentia una mare d'una escola on hi ha comissió pedagògica de pares i mestres per decidir. Deia: - A mi qui m'hagi de parlar de pedagogia, que s'acrediti com a col·legiat que n'ha estudiat, o no es demana així a metges, advocats, arquitectes o enginyers?. Tenim molta feina per fer, i ningú en sap més que nosaltres. Ja cal que ens afanyem amb estudi, sessions pedagògiques col·legiades i preses de posició clares. Martí Teixidó
