Escola catalana, ara plurilingüe.

Publicat el 25 de febrer de 2018

Hem fet escola catalana per a tots els petits ciutadans fa més de trenta anys. Tots poden conèixer la llengua catalana si han anat a l’escola aquí. S’ha normalitzat el coneixement de la llengua, no l’ús: un bon nombre dels qui la coneixen, no la parlen.

Dos partits promouen la confrontació per guanyar els vots que no tenen. Un reclama la casella on es pugui fer elecció de l’aprenentatge en castellà. Seria un maltractament a la infància deixar-los amb un coneixement disminuït del català i ho promouen els qui no ho faran amb els seus fills. No podran enganyar la gent i ja s’ha vist que encara perden més votants. Un altre partit ha ocultat la voluntat de separació per llengua i ha promès una escola en tres llengües, trilingüisme escolar ( al 33%) i molts pares s’ho han cregut i els han donat el vot. S’han cregut la fòrmula trilingüe que pot funcionar per a algunes famíles d’alt nivell econòmic ( que també viatgen, els pares parlen llengües i fan estades a l’estranger). És una fòrmula privativa i imposada per llei a l’ensenyament públic de València i de Balears que no ha mostrat cap eficàcia. A Catalunya fa deu anys que vàrem voler avançar l’aprenentatge de l’anglès a l’educació infantil i, llevat de casos singulars, els infants arriben als nou anys d’edat amb sis cursos d’anglès que no es noten si no han anat a escoles d’idiomes o a l’estranger a l’estiu.

Aquesta confrontació és d’idees i d’intencions. Cal desenvolupar un model fonamentat científicament amb les aportacions de la neurolingüística, delimitat amb la psicologia social i actualitzat amb la realitat comunicativa, personal i mediàtica. Sols cal pensar que quan tan encertadament es va impulsar la immersió a la llengua catalana tots just havia començat TV3. Des d’aleshores, la ràdio, música i edició en català ha crescut molt i  els dispositius mòbils han fet l’accés obert, immediat i interactiu.

Avui, l’escola catalana per a tots, parteix d’un tronc comú que és la llengua territorial, el català tenint en consideració la llengua familiar de l’alumne. S’aprèn el castellà, atès que és una llengua viva present a l’ambient, i s’aprèn amb relació al català ateses coincidències i ldiferències que cal evitar que siguin interferències. A l’educació infantil s’aprèn a parlar en català i en castellà i a cantar en diferents llengües, entre elles l’anglès. Contínua recepció i modelatge de llengua oral ortofonètica i ortoèpica. Caldria aprofitar al màxim l’oportunitat de les llengües romàniques, tan semblants amb diferències tan regulars i observables que activen la capacitat.

Els alumnes seran plurilingües si aprenen unes llengües amb relació a les altres i activen la intercomprensió,  la capacitat d’entendre l’oral o la lectura encara que no parlin o escriguin tan bé. Activar la intuïció de passar d’una llengua a una altra es molt més divertit que el pesat perfeccionisme de cada llengua per separat. Com fer-ho? La clau és  que els mestres i professors siguin ells efectivament plurilingües. I que els mestres i professors també siguin aprenents com els alumnes  de les llengües d’alumnes nou vinguts  que parlen àrab, amasigh, urdú o xinès… per poder dir oralment les deu expressions usuals de relació social.

En hores l’ensenyament de llengües per separat és molt costós. Amb ensenyament plurilingüe amb intercomprensió amb menys hores s’aprèn més però encara més important, s’aprèn amb més ganes d’aprendre. I això és que que garantirà la voluntat de parlar català, o de parlar bé el castellà o l’anglès, de veure molt proper el francès, l’italià i el gallec. Nois i noies adolescents, renuncien a parlar català o anglès si no l’han après bé abans per sentit de vergonya. Cert que també hi ha alumnes que no el volen parlar perquè han percebut hostilitat o indiferència a la família. Caldrà explicar-los amb fonament que l’aprenentatge integrat de diverses llengües desenvolupa la capacitat de discriminació i ús que no es desenvolupa amb llengües per separat i encara menys amb el monolingüisme.

 

http://per.espais.iec.cat/

L’ESCOLA CATALANA, AVUI PLURILINGÜE. És l’escola de Catalunya en llengua, continguts i actituds per a tots els petits ciutadans.

Resultant de l’evolució de la immersió lingüística, la cohesió social a la intercomprensió lingüística. És l’escola plurilingüe on l’aprenentatge de llengües i el diàleg intercultural és l’àgora de valors per a la societat del S.XXI: cohesionada, diversa, globalitzada i tecnològica.  Martí Teixidó

 

DESOBEDIÈNCIA / OBEDIÈNCIA. Què vol dir això?

Publicat el 4 de febrer de 2018

OBEDIÈNCIA. I ho donem per descomptat.  S’ha posat de moda? Qui ho ha reintroduït?

Jo vaig nèixer el 1950 a Barcelona. Sí, a mi d’infant em van dir que havia de ser obedient. Havia de ser obedient al mestre. A la parròquia, quan preparàvem la primera comunió ens explicaven que havíem de ser obedients als pares, a la guàrdia urbana i a les autoritats. Vivíem en una societat autoritària, tradicionalment jeràrquica i molt autoritària, dictadura. Tot es decidia des de dalt: Déu, el Papa, Franco, el mossèn, el mestre, els pares, el germà gran. I com que no sentia discrepàncies, tothom hi coincidia (socialització primària) ho acceptava i era obedient; relativament,doncs feia algunes trastades que prou sabia que no volien que fes.

Obeir, ve del llatí: oboedio, contracció de ob audire, és a dir:  abans oir/escoltar. I ja veiem, el significat que vam rebre era: complir sense discutir, fer el què ens deien els grans.

Als dotze anys -quin encert- em van canviar d’escola i vaig tenir professors de batxillerat que transmetien cultura, feien pensar, justificaven les normes i et feien sentir responsable: havies de tenir resposta si et preguntaven per la teva actuació. Llavors ja vaig entendre que les normes són perquè tot funcioni bé, no complir-les perquè sí o perquè ho mana un superior. Així, s’havia de ser puntual, i ho érem, però si un dia arribaves tard, explicaves el motiu i… res. Ja en teníem prou amb la vergonya de no haver arribat a l’hora si el motiu no era inexcusable.

Quan avui diem obediència què entenem? Quan diem desobediència tothom entén que vol dir no complir la llei, no complir els manaments dels jutges. S’ha desviat del significat originari: actuar, abans escoltar.

Vivim en una societat democràtica? Es pot obeir en una societat democràtica? Si és escoltar, pensar i actuar amb  responsabilitat, sí. Però si vol dir obediència deguda, obediència cega, sense pensar i discutir, no escau en una societat democràtica.

Després de la història d’Europa del segle XX és greument decepcionant que no ens rebel·lem davant el mal valor de l’obediència. Després de l’Holocaust Nazi i la resposta de tanta gent dient que ho van fer per obediència deguda, perquè complien ordres, perquè eren uns manats… Després de 10 anys de postguerra incivil d’España amb judicis i condemnes prescrits (pre-escrits) per l’autoritat…  Com és possible que no pensem on c

ondueix l’obediència submisa, cega, infantil…

“L’obediència ja no és una virtut” va escriure  el 1965 Lorenzo MIlani, el capellà educador de Barbiana (Italia), en sengles cartes a capellans castrenses (militars) i a jutges.

L’obediència com a compliment submís no és un valor a la societat democràtica. La democràcia compta amb els ciutadans, ciutadans responsables, que saben perquè actuen i que es resisteixen a instruccions arbitràries impositives. I són ciutadans que han de dir que les lleis no estan per complir-les. No, les lleis hi són per regular la vida social, per articular les llibertats de tots. Hi ha ocasions en què complir la llei va contra la finalitat de la llei i cal actuar amb responsabilitat. És total irresponsabilitat complir per obediència sense pensar.

Avui no demanarem als infants que siguin obedients. Sempre els donarem el motiu d’una norma o actuació necessària. Els inculcarem (una certa repetició) el sentit del deure, el deure pensat i ben complert, sense que calgui que ningú vigili i controli. (Altra cosa és que observarem per conèixer sense actuar al moment). Primer el sentit del deure, més endavant els drets i tot seguit el sentit crític (analítico-crític). Alguns parlen de l’esperit crític abans de temps. La pedagogia ens pot ajudar a ordenar la seqüència fonamentada en psicologia evolutiva, sociologia i en la filosofia de la vida i l’ètica que haguem escollit amb llibertat.

Però, si els adults, ciutadans de la societat democràtica no ho tenim clar i no som assertius… deixem la societat en mans dels dictadors i  monopolis i, què podem esperar que aprenguin els infants?