DESOBEDIÈNCIA / OBEDIÈNCIA. Què vol dir això?
OBEDIÈNCIA. I ho donem per descomptat. S’ha posat de moda? Qui ho ha reintroduït?
Jo vaig nèixer el 1950 a Barcelona. Sí, a mi d’infant em van dir que havia de ser obedient. Havia de ser obedient al mestre. A la parròquia, quan preparàvem la primera comunió ens explicaven que havíem de ser obedients als pares, a la guàrdia urbana i a les autoritats. Vivíem en una societat autoritària, tradicionalment jeràrquica i molt autoritària, dictadura. Tot es decidia des de dalt: Déu, el Papa, Franco, el mossèn, el mestre, els pares, el germà gran. I com que no sentia discrepàncies, tothom hi coincidia (socialització primària) ho acceptava i era obedient; relativament,doncs feia algunes trastades que prou sabia que no volien que fes.
Obeir, ve del llatí: oboedio, contracció de ob audire, és a dir: abans oir/escoltar. I ja veiem, el significat que vam rebre era: complir sense discutir, fer el què ens deien els grans.
Als dotze anys -quin encert- em van canviar d’escola i vaig tenir professors de batxillerat que transmetien cultura, feien pensar, justificaven les normes i et feien sentir responsable: havies de tenir resposta si et preguntaven per la teva actuació. Llavors ja vaig entendre que les normes són perquè tot funcioni bé, no complir-les perquè sí o perquè ho mana un superior. Així, s’havia de ser puntual, i ho érem, però si un dia arribaves tard, explicaves el motiu i… res. Ja en teníem prou amb la vergonya de no haver arribat a l’hora si el motiu no era inexcusable.
Quan avui diem obediència què entenem? Quan diem desobediència tothom entén que vol dir no complir la llei, no complir els manaments dels jutges. S’ha desviat del significat originari: actuar, abans escoltar.
Vivim en una societat democràtica? Es pot obeir en una societat democràtica? Si és escoltar, pensar i actuar amb responsabilitat, sí. Però si vol dir obediència deguda, obediència cega, sense pensar i discutir, no escau en una societat democràtica.
Després de la història d’Europa del segle XX és greument decepcionant que no ens rebel·lem davant el mal valor de l’obediència. Després de l’Holocaust Nazi i la resposta de tanta gent dient que ho van fer per obediència deguda, perquè complien ordres, perquè eren uns manats… Després de 10 anys de postguerra incivil d’España amb judicis i condemnes prescrits (pre-escrits) per l’autoritat… Com és possible que no pensem on c
ondueix l’obediència submisa, cega, infantil…
“L’obediència ja no és una virtut” va escriure el 1965 Lorenzo MIlani, el capellà educador de Barbiana (Italia), en sengles cartes a capellans castrenses (militars) i a jutges.
L’obediència com a compliment submís no és un valor a la societat democràtica. La democràcia compta amb els ciutadans, ciutadans responsables, que saben perquè actuen i que es resisteixen a instruccions arbitràries impositives. I són ciutadans que han de dir que les lleis no estan per complir-les. No, les lleis hi són per regular la vida social, per articular les llibertats de tots. Hi ha ocasions en què complir la llei va contra la finalitat de la llei i cal actuar amb responsabilitat. És total irresponsabilitat complir per obediència sense pensar.
Avui no demanarem als infants que siguin obedients. Sempre els donarem el motiu d’una norma o actuació necessària. Els inculcarem (una certa repetició) el sentit del deure, el deure pensat i ben complert, sense que calgui que ningú vigili i controli. (Altra cosa és que observarem per conèixer sense actuar al moment). Primer el sentit del deure, més endavant els drets i tot seguit el sentit crític (analítico-crític). Alguns parlen de l’esperit crític abans de temps. La pedagogia ens pot ajudar a ordenar la seqüència fonamentada en psicologia evolutiva, sociologia i en la filosofia de la vida i l’ètica que haguem escollit amb llibertat.
Però, si els adults, ciutadans de la societat democràtica no ho tenim clar i no som assertius… deixem la societat en mans dels dictadors i monopolis i, què podem esperar que aprenguin els infants?
