Pubertat, adolescència, educació, comunicació

 

Pubertat, adolescència, educació, comunicació

3CAT ha emès el programa Pubertat.Ficció basat en situacions actuals. Realitat que preocupa la societat, particularment les famílies. D'entrada hom pensa que es fa com a televisió pública per contribuir a l'orientació dels ciutadans.

El títol encobreix. No va de pubertat, maduració biològica hormonal. Va d'adolescència, iniciació i desenvolupament social. Hi ha una base biològica però la construcció és social cultural; ben diferent en d'altres cultures i en d'altres temps en al nostra cultura. La pubertat que fa més d'un segle era als 14 o 15 anys s'ha anticipat per estimulació cultural. Fa uns anys la situàvem als 13 anys, s'ha anat anticipant i es constaten casos de nenes que mostren canvis hormonals als 10 anys.

Els comportaments que reflecteix 'Pubertat' en noies i nois reflecteix els comportament sexuals de la nostra societat, dels adults, que els menors van copsat, avui exposats en relats verboicònics (tv, video, publicitat, xarxes). Tanmateix la informació segueix rebent-se de companys d'edat i de més grans com quan hi havia una censura sobre la sexualitat. Avui, no hi ha censura, silenci, tabú sexual; el buit de  l'educació sexual restrictiva i repressiva no ha estat cobert per una educació sexual afectiva informada i responsable.

Pubertat es situa en un entorn amical i comunitari  complet a partir de l'activitat comú d'aixecar castells humans. Un entorn excel·lent de bones relacions i confiança de famílies. Desvetlla identificació amb sentiments comuns.

Pubertat obre un problema important, el secciona i mostra la complexitat del problema. Els amics reprodueixen imaginaris sexuals rebuts, avui coneguts i ventilats arreu i els adults s'esveren o s'avergonyeixen però uns i altres es descarreguen cercant culpables. Es recorre a les respostes habituals: denúncia a la policia, justícia  juvenil, intervenció psicològica. Respostes al marge de l'educació sexual afectiva. Els interrogatoris típics aplicats a menors són inútils i inacceptables. Els menors en situació de dependència no menteixen, s'excusen com poden, davant dels adults i de sí mateixos. Els menors en situació de dependència   miren de respondre allò que els adults esperen escoltar

Hi ha un motiu evident en la realitat social per tractar el tema però es tracta amb criteris comunicatius, d'audiència. Avui, amb el miratge que si s'escolta tothom (de fet, moltes veus) és un programa democràtic i progressista; es pot parlar de tot. Des del punt de vista educatiu, no es pot tractar el tema fent preguntes, recollint opinions i sentiments amb alguna explicació psicològica i sense alternativa educativa, oberta però fonamentada. No fa servei a la societat confirmar les seves preocupacions sense alternatives de millora. Uns, quedaran altament preocupats i no ocupats. D'altres quedaran tranquils, és el que hi ha, és normal.

És una constant que es repeteix en els programes de caràcter educatiu dels mitjans de comunicació, públics i privats. No hi intervenen persones amb posicions clares, fonamentades en coneixement i amb orientacions d'acció. No he fet una relació de memòria però em venen a la ment: adolescents, tractament del TDA-H. assetjament escolar, sexualitat dels joves, informació sexual dels infants, abusos de menors... Sempre queda el tema obert com una cirurgia però no se sap com cosir i sols s'apliquen sedants. Ho considero greu.