Un programa extraordinari per tractar de la situació del català. Sens dubte, necessari. Es especialment en la televisió pública que ha estat creada com a catalana. Intervencions sociològiques amb dades, testimonis personals i uns tocs d'humor molt convenients. Quan s'ha d'encarar un problema, no és moment de plorar. Molt centrat en el problema de la llengua, des poc ús social de la llengua. La salut de la llengua.
Aquesta realitat preocupa especialment als qui han fer de la llengua el seu ofici, que hi hagi llibres, espectacles, cinema, canals de RTV en català i que es tradueixin a tantes llengües com sigui possible, que els comprin d'altres països i en primer lloc es de llengua espanyola. Ocupa especialment als professionals que atenen persones: metges i infermeres, assistents i treballadors socials, educadors, mestres i professors. Hauria d'ocupar sens dubte a venedors, conductors, taxistes i policies
Evidentment, es va tractar de l'escola i la llengua. Semblava més però per il·lustrar les dades, escoltar el parer d'infants i adolescents. Malgrat que es va anunciar que al final calia fer propostes, propostes sobre l'ensenyament de la llengua no n'hi va haver més que reclamar la 'immersió', assegurar les hores de català, insistir que el català ha de ser la llengua vehicular. Res de nou; no ens movem de les receptes i no analitzem la societat lingüística en conjunt. Tan sols mirem la sociolingüística per les dades del català. Des 2003 la societat catalana i especialment la conurbació de Barcelona ha esdevingut altament plurilingüe; es recompten a Barcelona unes dues-centes llengües familiars diferents. I volem mantenir-nos amb conceptes que han caducat: llengua oficial i cooficial, llengua materna, llengua estrangera; ens confonen i enfronten uns i altres per a res.
Amb les intervencions d'infants i joves queda clar que coneixen el català, que no el parlen espontàniament per comoditat. No hi ha altre criteri. Hauríem de veure que la normativa, l'obligació no desvetlla voluntat de parlar en català i, sense problema, es fa quan cal. Escoltant-los i observant podem adonar-nos que parlen un català molt reduït, amb un accent i fonètica neutres, amb contaminacions del castellà que deu ser la seva llengua familiar. El pitjor català és el que no es parla -va dir Sebastià Serrano, i el valorem en tota persona que l'ha adquirit de gran, però els qui d'infants van a l'escola més de deu anys, si els l'han ensenyat bé, el parlaran bé. A Catalunya, mal que ens pesi, no podem ensenyar el català ignorant el castellà. I si el castellà és la llengua familiar de l'alumne és per això que mereix el nostre respecte i hem de desenvolupar una didàctica integrada. Mentre separem català i castellà amb professors diferents estem donant a entendre que cadascú parla la seva llengua sens perjudici que se'n coneguin d'altres. Amb l'organització actual, professors de català i professors de castellà no fem un ensenyament integrat que posi en evidència les semblances i diferències i desvetlli l'agudesa de detectar les contaminacions i substitucions.
Tanmateix, si defensem que la llengua sigui vehicular, reduïm la llengua a mínims cognitius i es perd l'emoció de parlar bé, de saltar amb agilitat i snese contaminacions, d'una llengua a l'altra. La llengua no és gramàtica ni ortografia; la llengua és oralització i escriptura que expressen i comuniquen i es van polint amb observacions fonètiques, ortogràfiques i gramaticals. Abandonem aquest concepte de llengua vehicular o llengua instrumental.
N
o
No
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada