WERT ENVAEIX L'ESCOLA, AMB LA LEY. . . . . . . . . . . . . . RIGAU DEFENSA L'ESCOLA AMB LA LLEI. . . . . . . . . . . . .

                       [ RIGAU DEFENSA L'ESCOLA ]

  [ AMDÓS JUGUEN A LA LLEI ]
          
       
MENTRE ALLÒ QUÈ FALTA ÉS PEDAGOGIA I DIRECCIÓ PEDAGÒGICA A L'ESCOLA


Tots veiem l'abús el Gobierno del Reino de España que imcompelix la Constitución Española de 1978 i vol desfer l'Estat plurinacional que es va pactar. D'altra banda vol aconseguir el centralisme dur a l'estil francès napoleònic del segle XIX amb una llengua, una llei i una escola úniques a tot l'Estat. Han passat dos segles i l'absolutisme republicà ja no és possible. I si a France va ser possible, cal veure que van estendre una gran cultura a través de la llengua. En el cas de l'espanyol, una i altra vegada com ja va denunciar Valle Inclán es vol estendre la incultura, la superstició, la falta de racionalitat i la España del esperpento.

Però, si tot això ja ho sabem, què passa amb l'educació?... Doncs que front a una llei se'n posa una altra i la Consellera Rigau ha entrat en el joc de confrontació de lleis. Cal entendre que va estar set anys al Parlament de Catalunya i va treballar molt per la Llei d'educació pròpia que certament és una llei compartida pels partits majoritaris de Catalunya. Però és massa llei, 205 articles... que ara es giren en contra. S'ha fet tanta proclama de la nostra llei, de la nostra gran llei...

I d'altra banda, cap de les lleis, de les moltes lleis des de 1970 ha millorat l'escola, l'ensenyament, encara que les haguem considerat bones.

Ens ho havia advertit ja Eladi Homs en l'editorial del Butlletí de mestres de 1935:
No sabem que cap ministre hagi fet una experiència, al nostre entendre, del millor govern, del govern autèntic: l'experiència de veure fins on pot erndir un mal pla quan s'eliminen els factor sabotejadors i s'omple de bona voluntat i d'intel·ligència.

CONCEPTE D’UN ENSENYAMENT ORGANITZAT

——————

LES POSSIBILITATS. —  III

En ordre a l’actuació externa, sempre en la hipòtesi de tenir a mà tots els ressorts del govern, nosaltres obraríem amb molta parsimònia. Per això en la nota anterior accentuàvem l’esment en la recerca d’aquell ressort més eficaç.

Modificacions de plans, canvis de mètodes o procediments, de la Gaseta estant se’n poden fer molts. A qualsevol indret on fixi la mirada en el camp bastíssim de l’ensenyament, el ministre que es vulgui lluir sempre hi podrà dir alguna cosa. Però d’aquest desplegament d’aparell erudit o tècnic en l’esfera legislativa, a l’eficàcia real en el terreny pràctic, hi ha un bon tret.

No sabem que cap ministre hagi fet una experiència, al nostre entendre, del millor govern, del govern autèntic: l’experiència de veure fins on pot rendir un mal pla quan s’eliminen els factors sabotejadors i s’omple de bona voluntat i d’intel·ligència. El batxillerat de 1902, i els que el segueixen no vénen a ésser unes combinacions diverses de noms semblants?  El que cal abans de tot és que sota el nom hi hagi la cosa, és a dir, l’ensenyament de veritat amb tots els elements, entre ells el mestres capacitat i complidor dels seus deures científics i docents, no únicament davant l’administració, sinó també davant la pàtria autèntica id el noi que és a la vegada la pàtria i la humanitat.

I aquest contingut no neix en la Gaseta ni en els projectes dels ministres, neix de la voluntat dels individus. L’incident del Quixot en el capítol de l’illa de Baratària, aquell delinqüent condemnat per Sancho a dormir a la presó, que diu que no hi dormirà, és una gran lliçó de bona política.

Nosaltres doncs, no tocaríem més que aquells ressorts que dins un procés més o menys llarg de convenciment o d’adaptació obliguessin els individus a moure’s  i a millorar-se i a millorar el propi treball espontàniament, sense la qual cosa no hi ha cap reforma amb contingut veritable i que sigui, per tant, de veritable eficàcia.

  Butlletí dels mestres, Núm. 135, 1 de novembre de 1935. Publicació del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Editorial en portada.

La nostra defensa no és la llei sinó l'educació integral de la persona, l'ensenyament fet amb fonamentació científica, dedicació professional i compromís cívic. Més ens convé millorar la formació científica dels docents (que no és un problema d'ortografia sinó d'ordre del discurs i pensament). No hem estat capaços d'organitzar la dedicació professional garantint equips de mestres i de professors amb direcció pedagògica acreditada. No hem diversificat la dedicació professional dels docents per atendre les necessitats dels alumnes en una societat urbana amb molts pares que treballen al comerç i als serveis; cal pensar en horaris diversificats, sens perjudici d'activitats comunitàries a l'escola. Déu n'hi do! del compromís cívic dels mestres i professors doncs si s'han queixat dels incremenst de ràtio d'alumnes, de les retallades de professors, de substitucions i d'ajust als alumnes, en canvi han suportat les dues retallades de sou personal.

No és la llei el què ens aguantarà l'ensenyament. Són els mestres i professors i són els pares dels alumnes.

D'entrada, després de trenta anys queda clar que l'esenyament es fa en català per a tots perquè tots puguin ser competents, bilingües, en català i en castellà. (Bilingües les persones, no ho poden ser els països). I el millor crèdit és que s'està fent amb mestres de parla familiar catalana i castellana doncs ningú ha de renunciar a la seva llengua d'estimació. Els alumnes tampoc, i seguiran a casa parlant pakistanès, àrab, xinès o rumanès.

Garantim a tots els alumnes tres llengües si les articulem bé segons composició sociolingüística de l'entorn i competència lingüística personal. Així, els alumnes amb alta competència lingüística, diagnosticable als cinc anys d'edat quan ja comprenen i parlen català i castellà, podràn fer dos anys de francès i tindran compensió passiva de totes les llengües romàniques. Després seguiran amb l'anglès, llengua franca. Al final de l'Educació Primària tots els alumnes han de tenir un coneixement funcional de l'anglès oral i escrit i els d'alta competència lingüística a més, francès i les llengües romàniques.

No cal discutir si una àrea en anglès o en castellà. Sobra la discussió. A partir dels vuit anys d'edat, qualsevol tema de coneixement garantirà el vocabulari i expressions habituals en les llengües ja estudiades: català, castellà i anglès o francès. A l'educació secundària, es presentaran textos i materials d'estudi en qualsevol llengua; estan tots disponibles a internet.

Amb tot això hem de fer el model català d'ensenyament de llengües, un model que ha de ser admirat arreu, encara que no a tot arreu es pugui aplicar. Cal un entorn lingüístic de privilegi com el nostre: dues llengües germanes, filles del llatí i un entorn de llengües romàniques molt properes; quan en saps tres, ja les pots seguir totes. Vegeu: EuroComRom - Els set sedassos

A Castilla per comptes de voler anul·lar-nos més els valdrà descobrir que els seus infants de cinc anys han d'haver sentit contes en gallec, o en portuguès i així podrien adoptar un model semblant al nostre.

I  a Catalunya encara tenim una altra oportunitat. Hi ha tantes llengües presents, potser més de cent, que porten els nouvinguts! A les classes on hi ha alumnes nouvinguts, tots els alumnes han de sortir dient deu frases habituals en àrab, o xinès, o paquistanès, o tamil.. deu frases de salutació, d'agraïment, per demanar ajuda... Això és fantàstic!


No podem perdre el temps en discutir si una llei és millor o si és la nostra. Cap llei ens resoldrà un sistema pedagògic ben trabat per fer un ensenyament funcional, eficient, eficaç i gratificant. I això és el què hem d'explicar als ciutadans perquè no s'ho deixin perdre, als ciutadans de parla familiar catalana i castellana i àrab, i amazigh, i rumanesa...

Són els ciutadans qui poden defensar el model d'ensenyament de Catalunya. Com els ciuadans de les Illes Balears, malgrat la llei en contra, opten per escola en calaà. I els ciudans valecians han de saber que els alumnes d'Escola Valenciana hi surten guanyany. No ens podem enganyar: uns ofereixen cultura, altres volen dominar. Martí Teixidó


Mentrestant n'hi ha que s'inventen llengües i juguen al: "Jo més que tu". Per no plorar, mirem de riure.