La llei de protecció dels menors no protegeix els menors. Amenaça i castiga els abusadors.
No puc entendre com tots estan tan contents i aplaudeixen l’aprovació d’una llei que no protegeix els menors. Té per finalitat la protecció integral de la infància i adolescència front a la violència. Inclou extingir els abusos dels menors i això ha de quedar clar per a tothom. La nostra societat ha acordat, i que tothom ho sàpiga i ho compleixi , que no s’accepten les relacions intimes i sexuals entre adults i menors. No s’acostumen a donar les raons de fons. Jo les apunto perquè les subscric. La sexualitat, les relacions personals de caràcter afectiu íntim i sexual, han de formar part del sentit de la vida de cadascú en una societat pluralista i s’han d’establir en pla d’igualtat. Aquesta igualtat no es considera possible entre adults i menors i crea dependència i submissió.
Aquesta tergiversació de sentit: castigar els abusadors i presentar-ho com a protecció dels menors posa al descobert que la nostra societat no té ben encaminada la sexualitat. La protecció es converteix en vigilància i control. Fugint de les prescripcions i control religiós d’anys reculats, s’ha deixat la sexualitat a l’esfera privada proclamant la màxima llibertat. Error, doncs no és un assumpte exclusivament privat, és un assumpte privat i també relacional. I les grans contradiccions: la sexualitat és un assumpte privat però alhora és contingut d’espectacle i de comerç i gràcies a què és privat és possible la transgressió de les normes, la provocació contínua que atrau molta audiència. Va destinat a l’audiència adulta, però si els menors hi tenen accés es responsabilitza els pares que els han de vigilar. Com que ja s’ha constatat que els pares tenen moltes dificultats per a una “internet segura”, ve la policia a assessorar-los. Protecció, seguretat i policia esdevenen sinònims.
Evolució de l’acceptació social de la sexualitat
Des que al segle XVIII es va generalitzar l’encobriment de la sexualitat i es va generalitzar també la hipocresia social. Hi havia uns comportaments que no s’havien de veure en públic, inclòs el cos nu, però als palaus es podien fer les festes orgiàstiques: menjar, beure, ballar i tot el que pogués seguir en cambres apartades. Els pintors i escultors tenien llicència especial per mostrar el nuu i ho feien amb posats estudiats que els inspiraven les Muses. Al segle XIX s’estenen els bordells o cases de barrets per per homes de gent benestant i es diu que els treballadors o petits autònoms “van de putes”. Entre els pagesos es podia récorrer a la zoofília. Amb independència de l’estatus social i econòmic també es donaven relacions homosexuals compatibles amb la vida matrimonial que representava la forma social correcta. Tot això evidencia la hipocresia social que ve de lluny i que amb aquesta proposta de llei no fem altra cosa que prorrogar-la.
Considero greu la utilització de menors per al plaer sexual, per raó del desenvolupament psicoafectiu i perquè ho ha decidit així la nostra societat però aquest és un problema derivat. Atacant aquest problema fem cures pal·liatives però no ataquem la infecció que està generalitzada en el cos social. El fet inicial és que, més enllà de la procreació, l’animal humà ha desenvolupat la sexualitat, una relació de plaer amb tot el cos i ja forma part de la condició humana el desig sexual amb independència dels períodes de reproducció. El desig sexual ja és en l’humà una necessitat com la gana i la son. Resolem la gana i ens alimentem però hem desenvolupat tota una cultura de compartir els àpats i convertir-los en celebració. Dormim les hores que cal però ens ajustem a uns horaris per feina o família i quan ens cal reduïm les hores de son per fer una activitat o bé decidim dormir en companyia, abraçats. Hem pogut separar el sexe reproductiu de la sexualitat com a relació plaent plena de frisances físiques i afectives on ‘el sexe és l’accent’ -canta Lluis Llach. Però no hem educat el comportament humà per a l’exercici d’aquesta llibertat de la qual ens hem dotat. Massa homes, i potser dones, queden sotmesos a la pressió de l’instint sexual primari i no han après el comportament sexual humà i cultural. No s’ha après perquè no s’ensenya; cadascú ho ha après com ha pogut. Explicar a la família o a l’escola la reproducció humana, l’amor romàntic i els sistemes de protecció de l’embaràs o el dret a avortar no comporta aprendre a viure la sexualitat amb llibertat i plenitud. Em sorprèn conèixer que els pensadors grecs ho tenien més clar que nosaltres. Platon a La República ho tracta de manera molt raonada argumentant en favor del plaer tant com de la contenció per la bona salut i pel bon viure. La vigilància, el control, se l’ha de fer un mateix. En altre cas, amb lleis es cerquen escapatòries i anem incrementant els controls policials alhora que s’incrementen les escapatòries. Notem com s’ha posat l’accent en els abusos dels menors en entorns de confiança: llar familiar, parents, amics de la família, professors i entrenadors esportius. Ha estat l’escapatòria més amagada. També amb persones amb una abstinència sexual forçada, sigui per solteria o per celibat. Tot plegat, quina satisfacció sexual es pot trobar llevant les calcetes a una nena de cinc anys o tocant els testicles a un nen de set? Misèria humana i venim amb l’artilleria legal i policial a resoldre-ho? (Una llei excessiva i molt barroca: 58 articles dispositius, 8 disposicions addicionals, 1 disposició derogatòria, 20 disposicions finals molt enrevessades).
Si observem i coneixem els infants podem evitar o reorientar
Per feina professional de supervisor d’escoles he hagut d’atendre diversos casos. Un cas: La nena de cinc anys que en un racó de pati, a l’hora de menjador, ensenyava a tocar-se a d’altres nenes. On ho ha après? La mare s’esvera quan se li planteja, l’acompanya el seu pare, l’avi de la nena que suavitza dient que són coses de nens. Un advertiment clar i taxatiu i l’avi ja ha entès que em referia a ell, sense acusar-lo i posant en valor un desenvolupament natural de la sexualitat infantil. Segon cas: el nen que sis anys que explica a d’altres nens que el seu pare i ell tenen un secret. La mestra observa i escolta. El pares viuen separats. Citem el pare, directora i supervisor atès que a un pare era millor que li digues un home. Li comuniquem l’observació que hem fet del fill i del què explica. Ell diu que no ho sabia, no fem cap acusació però afirmem la protecció dels infants, que convé que estigui atent amb persones de l’entorn familiar i que els adults hem de resoldre les nostres necessitats sense utilitzar-los. Aquell pare va abandonar aquell comportament incipient. Assumptes tancats. Promoure denúncies i anar a jutjats era allargar el problema, fer culpables i enrarir les relacions familiars. Es resol millor amb bona observació i pedagogia.
No faig teoria, per bé que he entès el sentit de les prescripcions religioses de l’edat moderna fins fa pocs anys, he estudiat els clàssics grecs i he llegit al Historia de la sexualidad de Michel Foucault. Elaboro experiència professional i això solament es pot fer si hom ha elaborat l’experiència personal. La meva: D’infant per poliomielitis em van operar diverses vegades a l’Hospital Sant Joan de Déu. Algun germà de l’orde hospitalària em va fer algunes vegades tocaments als testicle i penis quan tenia sis i set anys. Evidentment jo no ho explicava a ningú. Quan tenia vint anys es parlava d’abusos de menors, vaig pensar que aquell germà que m’havia fet tocaments no tenia ben resolta la sexualitat i ho sublimava malament, amb nosaltres, però havia dedicat la seva vida a l’hospital infantil, una altra manera de sublimar-ho. Amb coneixement d’adult ja tenia una explicació, ni jo em sentia culpable, ni necessitava culpabilitzar i vaig començar a pensar i estudiar com havíem de tractar la sexualitat infantil. Als vint-i-dos anys, ja mestre d’escola, vaig fer educació sexual amb noies i nois de tretze anys en classe conjunta però amb acció conjunta amb una mestra (ho havíem preparat molt bé i havíem informat prèviament les famílies) per parlar-los com a dona i home madurs fent autocrítica; l’home de comportaments dominats i masclistes, la dona de dominacions psicològiques i de abandonar la sexualitat d’adults sublimant-la amb els nadons.
Referiré encara el cas d’uns amics perquè essent greu, el van resoldre molt bé. La seva filla de set anys va ser convidada per un migrant acollit en una parròquia cristiana a prendre unes patatetes mentre els seus pares feien un servei comunitari. L’home va anar amb ella a la seva habitació i estirat al llit li mostrava el sexe i la volia aproximar. La nena va saber resistir i escapar-se. Acabada l’activitat marxa la família i sols pujar al cotxe amb els pares la nena va començar a explicar-ho. Podent explicar-ho, i abraçada per la mare va quedar tranquil·la. A la tarda, fent una activitat manual amb el pare li tornava a relatar com justificant-se. El pare va escoltar i amb calma li va donar una explicació. -Mira!, els homes a vegades tenim ganes d’abraçar-nos despullats, com jo amb la mare, moltes ganes, però hem d’esperar a poder estar amb una persona que ens estimen i ho vulguem tots dos. Mai amb una nena o nen. –Mira!, si jo un dia volgués fer amb tu una cosa que no volgués que veiés la mare, estaria mal fet. –I tu has estat molt valenta i decidida. Has vigilat i quan has pogut t’has escapat. L’endemà, el pare no va pas anar a denunciar res, va anar a parlar amb l’home de trenta-dos anys acollit a la parròquia. Ell negava els fets, però el pare amb contundència li va dir que amb menors, de cap manera i que si no podia solucionar millor, una sortida era la prostitució.
Si no eduquem la sexualitat segons la nostra cultura, què esperem?
Estic mirant de fer veure que no hi ha més protecció que una educació de la sexualitat adequada a la nostra cultura actual. En la pràctica, d’una manera laica, estem aplicant dissimulades les normes repressives heretades de l’etapa social religiosa. Des d’inicis del segle XX grups naturistes i filosòfics van intentar normalitzar el nu i desocultar la sexualitat per a la societat adulta i així també fer-la normal entre els infants. No ha progressat. Per què? Doncs perquè hi ha interessos econòmics i de domini. ¡Quants guanys s’haguessin perdut amb la moda, amb el cinema, amb la pornografia... que va de milions! ¡Quant s’hagués reduït el control social, justament el que estem incrementant donant poder als jutges i a la policia d’investigació! ¿Què saben més els jutges que els sacerdots per comprendre la sexualitat humana? ¿Què saben de menys els mestres i professors que els metges respecte a la conducta sexual? Que no estan, estem, tots abocats a una conducta que va més enllà de la biologia reproductiva, que té un alt comportament emocional simbòlic? ¿Per què no ens han ensenyat a canalitzar l’energia vital, del troc general a l’energia especialitzada; a retronar energia sexual especialitzada al tronc general?
En la nostra cultura, i potser en totes s’han regulat determinats comportaments amb fonament racional i més aviat savi però, com en els sistemes termodinàmics, en els sistemes eticosocials també es produeix entropia, deteriorament. Un deteriorament sovint pervers perquè els poders tendeixen sempre a la dominació absoluta. Ara són l’economia i la jurídica que tendeixen al domini absolut; una i altra tenen interès en la sexualitat humana perquè es mou entre l’impuls biològic i la llibertat sense límits i si no està molt ben educada es fàcil explotar les passions humanes.
En l’actualitat, en la nostra cultura hem decidit amb fonament que no s’estableixin relacions íntimes sexuals entre menors i adults; es manté l’antiga regulació que no s’han de tenir fills amb consanguinitat. Tanmateix hi ha regulacions anteriors que van canviar com és el cas de les relacions homosexuals que havien estat considerades perversió i malaltia però avui ho considerem una orientació sexual lliure. La circumcisió masculina, mil·lenària es devia estendre per raons d’higiene, es va convertir en ritual obligatori i avui es deixa lliure; no en canvi l’ablació del clítoris femení que aquí no es practicava però que darrerament s’ha deixat clar als migrants que no es permesa encara que sigui un ritual de la seva cultura. Les relacions sexuals amb menors no són acceptades però no podem ignorar que en pobles com els maasai els infants eren iniciats en la sexualitat per nois més grans. Cal doncs saber viure la llibertat personal respectant les normes bàsiques del les què es hem dotat. Avui hem de pensar que es fa amb fonament científic de medicina i psicologia, no tant d’antropologia i no es considera l’ontonomia.
Demano que revisem la confiança en aquesta llei i protegim els menors amb l’educació
És amb aquest coneixement informat que trobo inadequada una llei que amenaça i castiga per comptes de garantir l’educació de la sexualitat segons els valors i decisions que la societat democràtica ha decidit. No eduquem la sexualitat, no eduquem el beure begudes alcohòliques, presentem les drogues psicotròpiques com un mal. Però la sexualitat forma part de la nostra vida sense estar sotmesa a la procreació, les begudes alcohòliques i espirituoses formen part de la nostra cultura i vida social amb mesura, les drogues tenen usos mèdics amb fàrmacs com a anestèsia, calmants o estimulants. No eduquem i quan els menors van deixant de ser menors als catorze anys ja saben què fem els adults i s’ho munten sols. L’única protecció estable, raonada i autònoma és l’educació específica per a aquests comportaments socials en la infància.
Com que he trobat tan forassenyat que tothom aplaudís aquesta llei de vigilància, d’amenaça i càstig i no pensés per un moment en l’educació com a protecció he quedat esborronat. Sols s’esmenta: “una educación afectivo sexual, adaptada a su nivel madurativo” a l’article 28. Cal destapar l’engany i per això jo acuso.
· Jo acuso, en primer lloc els mitjans de comunicació que són els que presenten més imatges de model sexual perquè fan audiència i això és el que persegueixen els mitjans: audiència, publicitat i posicionar-se com a ‘premier’. I ara tots estan en favor de la llei per a protecció els menors sense la més mínima crítica.
· Jo acuso, en segon lloc les administracions educatives tan preocupades pel currículum escolar, pels resultats en proves; han fet poca atenció als assumptes educatius més importants de l’educació personal i social: el sentit ètic i/o religiós de la vida, la sexualitat personal i relacional i la dimensió estètica expressiva i simbòlica.
· Jo NO acuso les famílies atès que fan el que és comú encara que és poc raonable i està sotmès a interessos comercials i de domini que es difonen de manera massiva. (Poso un indicador observable: ¿Per què s’ha estès tant i tant vestir de negre quan va costar tant abandonar la prescripció del dol rigorós? Per què domina el color fosc quan les tècniques de tint amb diversitat de colors estan tan perfeccionades?
Però si alguns agents són recusables per negligència i desatenció, aquests dies m’ha semblat veure que n’hi ha d’interessats de manera activa. ¡Quin interès en allargar més i més el període d’anys que es pugui perseguir el delicte! Si un menor va ser abusat als dotze anys, ¿presentarà denúncia vint anys després, quan en tingui trenta-dos? ¿Convé reactivar el seu patiment després de tant de temps? ¿Que no ha fet res més que li ompli la vida durant aquests anys?
Si aquells abusos quan era menor encara li fan mal, mal psicològic, el que ha de fer és seguir un tractament psiquiàtric i anar a jutjats encara li agreujarà el patiment. Si els abusos que va patir es va superar i han quedat oblidats per què els vol recuperar? Pot ser per una indemnització econòmica? En un dels primers casos que va omplir els informatius va ser el pare d’un noi i va quedar clar que volien una quantia econòmica, la va aconseguir i ha creat escola. Clar, va haver de fer despeses judicials i guanyant l’advocat va presnetar la seva minuta.
També entren en escena en aquest assumpte organitzacions dedicades a la infància i s’ha dit que aquesta llei era la més ambiciosa d’Europa, s’ha dit que la llei no podria funcionar sense posar-hi mitjans econòmics.
Aquestes dues línies d’intervenció sols poden estar indirectament interessades en la protecció de la infància, ho estan directament per donar suport i tractament a les víctimes, per preparar tramitar les denúncies judicials. Així doncs la seva activitat es mantindrà molts anys i amb l’endarreriment de la prescripció dels delictes a partir dels trenta-cinc anys, tindran feina segura. Vist tot això...
· Jo acuso organitzacions d’atenció a les víctimes que contribueixin a inflar el problema i creïn més dependència que la imprescindible.
· Jo acuso organitzacions de juristes que estimulin les denúncies encara que vegin que es tracta d’aigua passada.
I jo, per haver parlat i escrit, quedo compromès. Em poso a fer feina per una educació de la sexualitat amb fonamentació i consistència pedagògica que doni seguretat d’acció a les famílies, que orienti l’acció de l’escola o institut i que obri una altra manera de tractar el tema als mitjans de comunicació audiovisual.
Martí Teixidó
mestre pedagog
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada