RHÜMIA, 90′ d’espectacle per a adults, infants i avis
Rhümia, la reivindicació del pallasso “...que no només agradi a nens petits o senyors de 80 anys, sinó que agradi a tothom”.
Després de tres intents d’anar-hi, ha estat possible aquests dies de Nadal i Any Nou que s’ha reposat l’obra al Teatre Lliure de Gràcia. Vaig voler aplegar nou infants de diferents edats entre néts, renebots i amics amb els pares respectius per anar-hi junts. En no trobar dia de coincidència, hi hem anat solament amb dos infants, set i nou anys. No hem trobat dia de coincidència perquè la major part de dies és a les 20:30 h, massa tard per anar-hi tranquils amb infants menuts, i solament els dissabtes hi havia funció a les 17:30 h. sempre m’ha agradat anar-hi amb una colleta d’infants, ells a la fila del davant i els pares a la fila del darrera però jo, si puc, em poso a l’extrem de la seva fila per veure de costat les seves cares.
Realment, Rhümia és al reivindicació del pallasso clàssic, corregit atès que no hi ha cops i bufetades i en tot moment mostren actitud pacífica. Pallassos sorollosos per a engrescar el públic. Vulgues o no (com algú) has de picar de mans, respondre a preguntes induïdes, posar-te dret per corejar i estar disposat a una lleugera remullada. m que també hi ha llengua, s’agraeix que se senti un correcte català sens perjudici de fer un espectacle multilingüe i se senti castellà, anglès, francès o italià.
Els cinc pallassos actors no paren. El Pierrot cara blanca que vol ser el llest, l’August sabates grans i nas vermell, el ContraAugust, el Tony i el músic perdulari. Tota una tropa. Activitat contínua i enginy clàssic. Amb molt més llenguatge que els clàssics, amb jocs de paraules i confusions lingüístiques que són per a adults. Instrumental musical i de percussió, autoconstruïts que els infants admiren bocabadats. Quan acaba la funció, els infants corren a la pista a veure’ls de prop, a mirar el pollastre o l’escarabat, a recollir globus i serpentines.
Aconsegueixen mantenir bé l’atenció durant els 90 minuts continus amb algunes interaccions amb el públic adult, no amb els infants que queden expectants quan els adults piquen de mans o coregen, queden en silenci, seriosos i atents. Solament riuen quan es produeix una sorpresa: quan boca plena escupen aigua, quan disparen una pistola a l’aire i cau un pollastre. Els fills menuts, la mare dels quals és objecte de participació amb nas vemell inclòs, seriosos i no les tenen totes.
Totes les crítiques que he llegit són favorables i els comentaris de públic totalment satisfets per un espectacle meravellós que agrada a tots, que han passat una estona deliciosa rient, que ho ha gaudit tota la família.
M’afegeixo a reivindicar l’ofici de pallasso atès que no sols és un espectacle i un passatemps sinó una acció de catarsi personal. Ho explico des de la psicologia de l’Anàlisi Transaccional (Pare – Adult – Nen) amb projecció pedagògica. . El pallasso és l’expressió del nen (N) espontani que gaudeix de tot, que actua amb innocència i així supera també alguns moments de por infantil inevitables, particularment la por del fra
càs. Un pallasso va de llest, és ordenat i dóna normes i pot quedar ridiculitzat per un pallasso que sembla “tonto” (beneit) i maldestre però que no ho és. L’infant es pot projectar en aquesta dualitat que som tots i es supera amb espontaneïtat i alegria. El pallasso cara blanca a vegades renya com un pare (P) i a vegades raona com un adult (A). El pallasso nas vermell demana la complicitat dels infants front quan el renyen (N) i alhora es fa protector solidari dels infants (P).
Quanta saviesa hi ha al darrera! D’aquesta manera dramatitzada i alegre es fa una suau i primera interiorització d’aquests tres estats psicològics del Jo que en l’educació hem de fer conscients sense sermonejar. La narrativa popular, i a casa nostra Folch i Torres, han estat educadors d’aquest equilibri personal del Jo integrat: pare – adult – nen durant tota la vida. En un bon espectacle de pallassos, els adults, pares o avis, retrobem el nostre nen que ha de seguir ben viu malgrat l’edat. Un bon espectacle infantil és bo per a tota edat com els llibres de Tintin recomanats fins als vuitanta anys.Reivindicar el pallasso com a personatge no vol dir fer pallassos com el 1950s que es colpejaven o com al segle XIX quan cerquen el públic infantil, o Pierrot de la Commedia dell’Arte del segle XVI. Especialment si s’adrecen als infants acompanyats dels adults han de fer riure a partir de la vida diària actual.
Reivindicar el pallasso, renovant el pallasso. Com ho va fer Charlie Rivel duent el personatge a la seva essència (plorar i riure) amb la màxima potència. Com ho van fer el Germans Poltrona i Tortell Poltrona aproximant-se als infants amb totes les seves ensopegades i embolics de jaqueta. Però sempre cal seguir renovant doncs el pallasso ha de romandre però la seva actuació caduca amb cada generació d’infants i adults. He vist com allò mateix que va fer gaudir els meus fills i a mi mateix, no ha fet gaudir els meus néts i a mi mateix. No es pot fer el mateix passats trenta anys.
Rhümia són colla i encara és més difícil que un duet. Fan més soroll i poden mantenir l’atenció durant els 90 minuts. Es perd personalització, mirada directa, silencis i participació que no sigui no-estereotipada. El públic és tractat com a col·lectiu massa, igual que al circ de fa cinquanta anys. Es participa amb moviment però difícilment hi ha interiorització de sentiment. Els infants no hi entren.
Els cinc pallassos són un excés de color de vestits apedaçats, de despentinats, mamelluts o musculats. No puc entendre que es mantingui el vestit del pallasso blanc com fa segles, no veig que faci cap gràcia.Tot el vestuari és d’una estètica friki que avui ja no és friki en una societat actual que ven pantalons estripats, abundància i desordre i on s’ha vist tot en vestit i pentinat. Aquest excés no sorprèn i en canvi perjudica l’estètica. Falta estètica, es perd la bellesa. La música és estrident i falten moments de melodia que activi el sentiment. La seducció a una dona del públic és una paròdia total, li falta dolcesa. La tassa de vàter és una provocació per ella mateixa i no vehicula una escena gratificant ni d’humor intel·ligent.
L’escena que més participació demana del públic és una llarga paròdia del Gospel. El públic no se’n pot inhibir però algunes persones no s’hi troben bé i el pallaso cara blanca demana crits, braços enlaire, mans enllaçades, abraçades i petons als que tenim a dreta i esquerra i increpa alguna persona que no s’hi afegeix. Sempre s’ha vist alguna esquitxada d’aigua al públic però en aquesta ocasió es llença prou aigua i durant estona com perquè ningú de la grada se n’escapa.
L’ofici de pallasso és ben necessari a la societat actual. I és un ofici difícil, poc reconegut i no tothom entén que demana molta preparació i intel·ligència. Potser amb Charlie Rivel ho vam entendre; allò que feia vestit amb samarreta estreta llarga, amb una cadira i una guitarra i un plor d’infant tan precís era d’una elaboració molt pensada, molt construïda i molt assajada després d’anys d’ofici.
Agraïm que Jordi Martínez, Joan Arqué, Roger Julià, Pep Pascual amb Mauro Paganini mantinguin aquest ofici amb tanta dedicació i voluntat d’enginy, continuant l’obra del Monti, tants anys a la pista. Convé que els ciutadans, petits i grans, acudim a les funcions de pallassos que cal mantenir i ells podran renovar generació rere generació.
https://youtu.be/jsVUbH3p5Yc