Educació a Catalunya. Les tres accions direccionals
Hi ha molt debat sobre educació a Catalunya i tothom hi diu la seva. Som en temps de participació per superar una etapa anterior directiva i ordenadora. Quan garbellem, tot el que es diu per millorar l’educació, són moltes les veus però molta reiteració i les mateixes idees presentades a criteri de cadascú. Posem per davant la participació, no volem personalismes i esperem dels equips cooperatius i així ha de ser en una societat pluralista i democràtica. Però veiem com els progressos en medicina els fan equips amb un director/a metge al davant, les orquestres ens ofereixen noves interpretacions de qualitat sempre amb un director/a que marca estil al davant. De les creacions de cinema, teatre i dansa diem el nom de qui les dirigeix amb creativitat. En l’esport, l’entrenador és el responsable dels mèrits i dels fracassos dels equips. En canvi en educació no hi ha directors/es ben reconeguts per les seves aportacions i encara menys amb projectes, mètodes i instruments pedagògics fonamentats en les ciències i en canvi sí que hi ha normes i regulacions dels adminsitradors, amb dedicació, esforç i bona intenció. La política de l’educació ha d´escoltar la pedagogia; la pedagogia ha de presentar marcs de pensament, criteris de decisió, procediments o mètodes i tècniques o instruments basats en experiència i que es puguin comprovar empíricament. La pedagogia ha de presentar un coneixement integrat de les aportacions de les ciències a l’educació (neurobiologia, psicologia, sociologia, ling¨üística) i considerar la diversitat de filosofies antropològiques i ètiques aportant una orientació oberta.
Mentre no organitzem l’educació amb pedagogia ciència com s’organitza la salut amb medicina ciència… parlem i escrivim i fem projectes, i els docents perden la seguretat pròpia davant tantes ocurrències que es difonen per estratègia i no per fonamentació i consistència.
Tres accions direccionals que permetran actuar sobre el conjunt de l’educació del país. L’educació millorarà escola a escola, institut a institut segons el seu propi procés ben direccionat.
Direcció pedagògica i lideratge d’equips. Fins ara nomenem o contractem mestres i professors. S’ha de garantir el nucli director i ge
neralment cal posar davant una persona amb coneixement científic de l’educació i amb pensament proactiu per inventar solucions a les necessiats que es presenten a cada escola, col·legi o institut. Les innovacions educatives s’han d’adaptar sempre als referents de cada institució escolar atenent als professionals disponibles i a les necessitats de l’entorn social i cultural. El projecte educatiu del centre sols es pot fer amb pensament pedagògic consistent i amb participació dialogada.
Reformació dels mestres i professors. Abans de pensar en la formació dels nous docents que s’incorporaran a cinc anys vista, cal procedir a la “reformació” dels docents de cada centre de manera personalitzada. Això és direcció pedagògica i lideratge d’equips potenciant el bon modelatge docent, no en cursos sinó en la pràctica del centre, sempre raonada. En alguns casos, d’evident desorientació, la direcció ha de poder disposar que uns docents facin una determinada formació externa. Sols de manera presenecial habitual és pot evidenciar l’equilibri personal, l’amplitud cultural i la relació educativa que caracteritzen la professió docent.
Formació de docents professionals: ciència, llengua i comunicació. Aquesta és la nova formació que cal fer amb els nous mestres i professors. Què pot resoldre fer 4 o 5 cursos? I si és un màster? Més del mateix que ja estàvem fent! Falla la base, la formació científica, lingüística cultural i la competència tè
cnica o artística que necessita tot docent. És la formació anterior a l’accés a la universitat que no garanteixen les proves escrites uniformades, pensades tan sols per a ordenar a efectes d’elecció d’estudis. La formació cultural, científica i lingüística s’ha d’adquirir amb el batxillerat. En el cas actual que no és així els ingressats a la universitat que no siguin competents hauran de superar un quatrimestre previ selectiu de caràcter competencial. 
Comunicació i llengües o Ciència i cultura. La formació tècnica o artística depèn més d’aptitus diferenciades personals, art personal, que es desenvolupen amb la pràctica continuada. La formació especialitzada i professional de la universitat és posterior. Entre els formadors universitaris hi ha d’haver científics d’especialitats i també professionals acreditats amb quinze o més anys de docència directa. (Els microassociats són una adulteració).
Tres accions que es redueixen a dues. Direcció científica pedagògica als centres que amb un petit equip liderarà i anirà reformacionant tot l’equip docent. Formació dels nous docents amb selecció prèvia per competeència comunicativa lingüística i científica cultural.
Per on començar? Centre a centre, sense fer accions generals uniformes. Cada centre ha d’activar el seus recursos i si no hi ha direcció amb pensament pedagògic s’hi ha de dur de fora. En vint-i-cinc anys entre 1970 i 1995 son molts els docents titulats en pedagogia a Catalunya. No s’hi ha comptat i podien tenir una formació àmplia (com la que oferia el Pla Maluquer de la UB on alhora s’estudiava lingüística,geografia, història, cinema. art) que en els plans posteriors es va reduir a pedagogia i pedagogia teòrica sense consolidar la cultura oberta. Abans no siguin jubilats, cal comptar amb aquests pedagogs i pedagogues que tenen base per a actualitzar-se per ells mateixos si se’ls confia la responsabilitat. A cinc anys vista poden incorporar-se nous docents però que siguin científics amb cultura àmplia.
L’escola catalana, per a tothom i millor amb plurilingüisme
L’escola catalana, per a tothom i millor amb plurilingüisme
Encara no veiem segura l’escola catalana i ara ens proposen el plurilingüisme? Vam començar a recuperar oficialment l’ensenyament del català el 1978, l’ensenyament en català es va començar a estendre i el 1983 la immersió a la llengua catalana dels infants que no la podien aprendre en família va ser la millor opció per donar a tots els ciutadans les mateixes possibilitats. L’escola catalana ensenya la llengua castellana i llengües estrangeres. Qui volia uns ciutadans amb les dues llengües i d’altres solament amb una? Seria restringir les oportunitats individuals.
Amb trenta anys hem fet que tots els infants i joves que han anat a escoles de Catalunya entenguin i coneguin el català. Ha estat un èxit a afegir a la recuperació de la llengua el segle XIX amb els Jocs Florals i el poeta Mn Cinto i el XX amb les Normes ortogràfiques acordades pels vint membres de l’Institut d’Estudis Catalans amb Fabra al capdavant. ¿Per què ara, ja fa deu anys, hi ha grups que van a la contra? Donen motius inconsistents. No hi ha alumnes que no coneguin el castellà. Hi ha, sí, altres interessos inconfessables. Barcelona i la Catalunya urbana fa més d’un segle que és multilingüe però alguns ciutadans quedaven privats d’una de les llengües.
Amb aquets trenta anys ha canviat el context lingüístic, s’ha posat les tecnologies de la informació digitalitzada a l’abast dels ciutadans i la circulació de persones arreu del món, per activitat econòmica (empresaris o migrants) i per lleure (turisme o cultura) s’ha incrementat molt. Ja no podem parlar de llengües estrangeres que es poden sentir habitualment a través de mitjans de comunicació i dispositius mòbils personals i ens hem d’habituar a una nova oralitat amb diverses de llengües.
La neurociència ha aportat coneixement de com es construeixen les llengües en una persona que pensa i parla amb un únic cervell però amb diverses llengües. Ara sabem com els poliglots renaixentistes arribaven a parlar vuit i deu llengües perquè desenvolupaven al cervell una zona subjacent comú a totes elles i no les aprenien per separat sinó identificant coincidències amb les que ja coneixien i aprenent diferències parlant amb uns i altres i viatjant, no anant a classe de llengües estrangeres ni assolint una acreditació de total domini d’alguna d’elles. Sabem doncs que el cervell encara es desenvolupa millor amb diverses llengües.
Per tot això no es pot dubtar de fer un salt evolutiu en l’ensenyament de llengües doncs en la infància i adolescència no té les dificultats que trobem els adults, uns poc alfabetitzats i d’altres molt gramaticalitzats. Les llengües s’han d’aprendre parlant en situacions diverses, cantant., jugant, llegint en veu alta, àudiovisualitzant enregistraments i dialogant. Això s’ha de fer a Catalunya i arreu atès que les societats són multilingües, conviuen en un mateix territori persones amb llengües familiars molt diferents.
L’ensenyament de llengües a Catalunya s’ha de vertebrar amb la llengua pròpia, el català per tal que sigui llengua comuna de tots els ciutadans. És immersió per als infants de llengua familiar castellana o d’altres llengües i és conjunció amb els qui tenen llengües familiars diverses. Però ja a l’educació infantil els infants han d’oir d’altres llengües i així van desenvolupant la capacitat de discriminar i articular més sons que els de la pròpia. El català té major amplitud de sons i l’exercici fonètic prepara per als sons de l’anglès (cotxe>chocolate>chip, xocolata>ship, casa>zip, caça>mesa>sip Jordi>measure, formatge>George). i cal incorporar els dos que són propis del castellà (cielo>thumb, loch>jota). Aprenentatge fonètic que s’ha de fer amb cançons i recitacions. En català, en castellà, en anglès i per què no en francès, en italià… Els sons van quedant interioritzats i estaran disponibles per a aprendre les llengües amb seguretat.
Hem emprat moltes hores maldant per un domini perfecte de català, castellà i anglès per separat. Per totes bandes es demana l’increment d’hores per a millor domini, més prestigi de la llengua. Fals. La intercomprensió com a mètode permet passar d’una llengua a un altra veient-ne coincidències i diferències que es memoritzen millor. Front al professor nadiu per a l’ensenyament de llengües estrangeres, avui és preferible, necessari, el professor plurilingüe que pugui ensenyar una i altra i activar la capacitat d’intercomprensió de l’alumne. El professor plurilingüe no té un domini per igual de totes les llengües però ensenya a entendre a partir del que ja sap l’alumne i ell mateix es converteix en aprenent quan demana a alumnes de llengües molt diferents que ho diguin en la seva llengua familiar i el grup classe ho pot repetir. Fa observar proximitats i diferències i els alumnes poden emprar expressions bàsiques habituals de llengües com amazic, àrab, urdú o xinès. No estudiaran aquestes llengües però tindran un plus gràcies als companys que la tenen com a llengua familiar que així es sentiran autènticament acollits. Tots en surten beneficiats.
¿Realment esperàvem que parlessin bé l’anglès alumnes que no volien parlar català? En cap cas aprendre una altra llengua ha de perjudicar les ja sabudes llevat d’un període d’interferències que el professor convertirà en transferència positiva. Podíem ignorar o silenciar totalment la llengua de l’infant quan arriba a l’escola? Hi ha escoles que ja dediquen algun temps setmanal a la intercomprensió amb les famílies de llengües on es poden oir totes i establir relacions, veure palanques de pas i aprendre paraules i expressions de llengües molt desconegudes fins ara. Si els alumnes són acollits amb la seva llengua, ells acolliran la llengua comú.
L’escola avui ha de ser plurilingüe arreu, per a nosaltres catalana en llengua, continguts. Ja ho hem vingut fent els darrers anys i ara ho mantenim però canviem la manera d’ensenyar les llengües. El plurilingüisme comporta el reconeixement de totes, especialment la que ja duu cada infant de la seva família. És un canvi cognitiu i emotiu. S’activarà la voluntat d’entendre llengües amb major o menor precisió però tots activaran la voluntat de parlar la llengua comuna, el català. Ara depèn en primer lloc del canvi dels professors, plurilingües ells mateixos, que puguin no sols ensenyar llengua sinó fer educació plurilingüe que és la porta del diàleg intercultural. Cada direcció i equip docent ha d’analitzar la seva situació i prendre decisions de millora. La regulació general que es pugui fer es basa en experiències ja implementades i demana que totes les escoles es posin en marxa amb l’orientació del plurilingüisme. L’escola és la institució que més pot contribuir a la cohesió social amb aproximació a la diversitat cultural.