diumenge, 16 de març de 2014

Tenim pendent una pedagogia per a adolescents. Un abandonament inacceptable abans dels 18 anys.

Lorenzo Milani, un rector de poble d’Itàlia, Barbiana va prendre pel seu compte aquells nois jovenets adolescents que havien abandonat  l’escola i va demostrar que no  era per falta de capacitat. Se’n van sortir i molts van arribar a ser persones de cultura amb responsabilitats professionals o institucionals.










No és una història passada. El nostre sistema escolar, la institució escolar d’educació secundària per a noies i nois de 12 a 16 anys no troba l’alternativa per a alumnes desmarxats i els identifica amb fracàs escolar. Si els ha faltat un ambient favorable, la institució escolar pot compensar-ho i posar-los en marxa en la majoria de casos.  Milani va ser un gran educador compromès i home de cultura; no va dissenyar un sistema pedagògic. Tenim pendent una pedagogia per a adolescents, el sistema pedagògic que a Catalunya va iniciar Josep Costa-Pau el 1974 però que lamentablement no s’ha estès.
Us suggerim donar suport a la publicació i a l’acte difonent-lo entre professores i professors d’educació secundària. L’educació secundària ha de millorar molt i per a tots.L’acte s’esdevindrà el 25 de març a les 19 h a Amics de la UNESCO.
Milanieducador

2 comentaris:

  1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Potser Milani no va crear sistema pedagògic, però segurament va ser un home estudiós i culte que va proporcionar als adolescents una figura de referència i no només els va ajudar a identiifar i desenvolupar les seves capacitats, sinó que va ensenyar-los a trobar el sentit a l´aprenentatge, a la cultura...a la vida.

    He llegit Estefan Vandistendael i Michel Mancieaux. Aporten una fantàstica visió sobre la resiliència que hauria de servir de bastida per enfocar la importància de l´escolta.

    El desglossament que fa Vandistendael dels factors que afavoreixen el desenvolupament de les conductes resilients, és sumament interessant, però sobretot m´ha cridat l´atenció com aborda el tema de la importància de donar sentit a la vida.
    Explica que sovint, donem molta importància a la identificació de les capacitats. Si bé aquest fet és necessari, de res serveix si abans no s´ha sabut trobar un sentit a la vida:

    La recerca del paradís o d´un món perfecte és sempre present, sobretot en la societat occidental, tot i que de vegades, n´és inconscient. Això influencia una gran varietat d´àrees que van des de la publicitat a l´oci....

    Ja fa molt de temps que els homes es van adonar que el paradís terrenal era un ideal inaccessible. El paradís terrenal és, en el millor dels casos una il.lusió que ofereix consol a curt termini i en el pitjor, una alienació cruel que hom vol aconseguir a través de la drecera il.lusionària de les drogues o de la violència.
    Moltes atrocitats s´han comès en nom d´una promesa del paradís terrenal i en nom de les solucions radicals als nostres problemes, proposades per dictadors, ja siguin de dretes o d´esquerres.

    La crueltat d´aquesta alienació és que, des del punt de vista del ideal paradís , totes les nostres ferides, defectes semblen només una pèrdua i un malbaratament que sols augmenten amb el pas dels anys.
    Jesucrist no va venir a ajudar-nos a trobar el paradís aquí a la terra, encara que moltes vegades sigui interpretat d´aquesta manera. El missatge de Crist és un altre. Ell ens va ensenyar que no hi ha necessitat de buscar una vida com la que havíem tingut abans que no fos trencada. Crist ens va alliberar d´aquesta profunda alienació marcant-nos una nova possibilitat: la nostra vida trencada, les nostres ferides, es poden transformar en una nova vida inesperada. Va revelar que a la fi, sigui el que sigui el que ens passi, la vida és més forta que la mort. Que les ferides poden transformar-se en nova vida i que l´esperança és realment part de la vida.
    Això no justifica ni glorifica el sufriment, però pot ajudar a alleugerir la desesperació de les ferides quan sembla que són una pèrdua total.
    Això és el que ens mostra clarament la imatge de Crist resussitat: les ferides de Crist encara hi són, però s´han transformat en vida nova i inesperada.
    Aquest brillant acompliment de la resurrecció de Crist es reflecteix ja en la nostra experiència de vida. La resiliència és una part de l´experiència de moltes persones de la tenacitat de la vida, de l´evolució positiva quan s´han perdut moltes coses. En aquest sentit, la resiliència és potser un presentiment natural del missatge de Crist, de la creu i de la resurrecció.

    Així doncs, el missatge de Crist no pretenia donar sentit a la nostra mort, sinó donar sentit a la nostra vida.
    I aquest missatge es pot llegir en clau confessional o només en clau de desenvolupament personal, però cal incorporar-lo i transmetre´l .
    Saber escoltar no és només acompanyar. Sembla que acompanyem...en el sentiment.
    En primer lloc, ens cal fer un exercici d´acceptació total - la qual cosa no vol dir acceptar certes conductes- , ens cal garantir que l´adolescent tingui un adult de referència, ens cal identificar les seves capacitats, però sobretot...ens cal ensenyar-los a trobar sentit a la vida.

    ResponElimina