dimecres, 30 de desembre del 2020

OPERATÒRIA PEDAGÒGICA

 

 OPERATÒRIA PEDAGÒGICA

La participació en educació és inexcusable quan compartim que l’educació és un procés de desenvolupament personal i social durant tota la vida. És educació en la infància amb la intervenció dels adults que va disminuint progressivament fins als divuit anys quan s’ha assolit la formació bàsica. Segueix com a formació d’adults amb la convivència,   l’activitat laboral i l’activitat cultural que decidim amb plena autonomia. Així doncs, és tota la societat que realitza i participa en l’educació pròpia i la de tots els ciutadans.

 

La participació de tothom en l’educació ha de ser confluent en una orientació compartida sens perjudici de les opcions personals. Alhora ha d’estar informada dels fonaments dels l’aprenentatges,  que són els resultats més projectables i avaluables del procés educatiu. Els fonaments els tenim en la psicologia, la sociologia, l’antropologia i la neurociència. La pedagogia els integra en una explicació coherent que concreta en principis.

 

La pedagogia és ciència normativa, d’aplicació, per a assolir les finalitats de l’educació, les mínimes acordades políticament i les màximes que es concreten a cada escola, a cada família i que acaba de decidir cadascú. Pensar pedagògicament comporta partir dels principis i finalitats i saber balancejar les tensions, identificar bé els referents i prendre les decisions per dur a terme les accions en la nostra cultura.

 

Partim d’opinions, impressions, aspiracions, reflexions que posem en comú. Les hem d’organitzar, estructurant un pensament sòlid, encara que sempre provisional, per prendre avui les decisions que ens permetin emprendre accions. Les accions s’orienten cap a les finalitats educatives i cal la unitat d’acció del conjunt de la societat per al progrés.

 

Amb la situació de pandèmia hem pogut constatar que l’educació no falla si hi ha unitat d’acció. Tenim present el   comportament dels infants i adolescents en retornar a l’escola tothom ha qualificat de deu en complir les normes de protecció.

 

 

El triangle pensament + decisió + acció és un marc de pensament per a cada mestre o professor i també per al conjunt del sistema escolar. Així, la pedagogia i la comunitat científica posa l’accent en el pensament. La política i l’administració educativa ha de prendre les decisions bàsiques comunes. Els docents emprenen les accions amb decisions d’equip.

dijous, 10 de desembre del 2020

Per causa de la pandèmia global 3/3 podem millorar l'educació amb pedagogia científica del segle XX i tecnologia digital del segle XXI.

 

Per causa de la pandèmia global podem millorar l'educació amb pedagogia científica del segle XX i tecnologia digital del segle XXI. 3/3

 

Formes d’intervenció pedagògica i propostes de política de l’educació

Configuració d’agrupaments en semigrup (12 o 15 alumnes) amb un mestre o professor cadascun. Variacions possibles. Alumnes de dos nivells consecutius, particularment per conjuntar germans o de la mateixa unitat de convivència.

Sessió única contínua de tres o quatre hores. Es redueixen els desplaçaments, els temps de pati difícils de gestionar. Comporta organitzar en temps en sis o vuit mòduls de diferent activitat ben encadenats com en un programa de ràdio. Les altres dues hores de treball personal  es fan a casa. Alguns alumnes amb menor autonomia de treball poden ser atesos a l’escola o institut.

S’evita el problema de duplicar espais. D’entrada es pot oferir torns de matí i tons de tarda i les famílies poden compatibilitzar-ho amb el seu horari laboral. També cada docent concertar un espai alternatius en museu, ateneu, casal, centre cívic, biblioteca i algunes places i parcs amb condicions per seure. De setembre a desembre fa bon temps al nostre país.

 

En temps presencial (3 o 4  hores)

 

§  Motivació i ocasió de compartir coneixement, comunicant i escoltant, Modalitat conversacional (30’).

§  Presentació de tasques de coneixement realitzades personalment o en equip que il·lustrin als companys (30’). El professor anirà donant entrada a alumnes en sessions successives o equips assegurant contingut i reconeixement a tots. (Discretament pot haver ajudat als més insegurs; recurs Freinet).

§  Club de lectura de llibre en comú (30’). L'alumne llegeix a casa, es promou que el comparteixi i dialogui amb familiars. El professor ha seleccionat un llibre suggeridor, comprensible però exigent, difícil, ja que el pot conduir ell. De la lectura han d'extreure-es temes d'interès que puguin desenvolupar alumnes o equips. De la lectura el professor farà aplicacions gramaticals, ortogràfiques o de contrastació amb llengües (català/gallec/anglès/francès/portuguès) ja conegudes, no ben apreses encara.

§  Lliçó magistral o, millor, comunicativa. Tema ben preparat pel professor en estructura de contingut i presentació didàctica. Un tema clau del currículum escolar. El professor és model de comunicació i organització del pensament. Ha d'incloure precisió, reptes i preguntes. Que vagin pensant a casa i puguin dialogar amb els familiars.

§  Mòdul de creació: música, art, museus, plàstica, vídeo creació, grafit-art (30’) Mòdul participatiu a partir del que aportin els alumnes caçadors d'art. El professor sempre ha de tenir quelcom d’interessant en reserva. Pot intervenir especialista però el professor habitual ha de presentar-se com a persona de cultura bàsica integral.

§  Síntesi. Orientació d'opcions d'estudi, recerca i creació (30’). Suscitar compromisos personals de realització o d'equips de cooperació que podran presentar en sessions posteriors.

 

No hi ha temps d'esbarjo. Són tres hores i una classe presencial articulada i dinàmica com un programa de ràdio (pot haver-hi cants i sintonies musicals en el canvi d'activitat). Sortir al pati és una complicació afegida de vigilància i de temps que no compensa.

 

Com en un “pool” d'oficines americà, els alumnes poden portar una ampolleta d'aigua o suc (algun dia es pot acceptar una cola) i mossets d'esmicolat sec (picos de pa, galetes, ametlles, avellanes, anacards… sense closca) que poden prendre en qualsevol moment mentre no intervenen i sense deixar restes.

 

Per descomptat, els alumnes podran sortir al lavabo en qualsevol moment. El necessari és garantir la higiene i desinfecció. Millor que no vagin tots a un temps però ha d'haver-hi un adult assistent.

 

Una trobada gratificant personalment i cultural col·lectivament. Les activitats no són deures escolars. Preveure música i cançó en qualsevol transició. Aprofitem per a recuperar una escola que canta poc, que respira pitjor. La cançó és ortofonia, modulació i vocabulari. Convé cantar més sovint, sense música gravada.  

 

 

En temps confinat a casa (2 hores)

 

§  Aprenentatges instrumentals. Són d’exercitació personal i comporten repetició per a la seva fixació (30’). La instrucció programada (Skinner, Crowder) tan adequada per a aquests aprenentatges (operatòria, ortografia, vocabulari, llengües; en secundària resolució de problemes tipificats, pocs polinomis, equacions, triangulació i trigonometria) encara no està ben aprofitada. El professor farà la supervisió per a confirmar o reorientar.

§  Lectura individual de l'assignació del llibre comú (30’). Suggerir la conversa amb pares, germans majors o avis. Havent conversat a casa es desitjarà intervenir en classe presencial.

§  Treballs personals sobre temes de coneixement, experiments, documentació i estudi. Treballs en equip (2-4 alumnes) amb bon guió, repartiment de tasques i consultes o intercanvis telemàtics (unitat compartida, xat, vídeo, correu) (90’).

§  Activitats de cerca, recerca, invenció i creació personal o col·laborativa (30’). La història d'una cançó o d'un monument, descobriment d'un edifici singular, construir un autòmat amb material reutilitzable (idees de TV), escriure i dissenyar una narració (o un manifest) gràfica …

§  El professor i els companys donaran pistes de fonts d'informació per a desenvolupar treballs. El professor organitzarà temps de presentació presencial o en videoconferència. Una previsió de dedicació de tres hores diàries.

 

Si s'aconsegueix motivació personal, alumne per alumne, dedicarien més temps sense adonar-se. Abandonem el sentit tradicional de deures. Es proposen tasques i activitats de cultura diversificades segons alumnes.

 

Cal potenciar la comunicació de coneixement en família. No procedeix uniformització ni correcció. Cal suscitar activitat per iniciativa de l'alumne. La comunicació pública a companys és un estímul i ja és una primera avaluació, autoavaluació.

 

A aquells alumnes  que sabem que tenen condicions desfavorides mirarem d’oferir-los sessions presencials discrecionals amb suport personal.

 

 

 

Conclusions i discussió

L’assumpte de l’especialitat docent a secundària obligatòria o a primària és derivat. Tot docent està format en el rigor d’una disciplina o camp científic però té coneixement bàsic ampli de tota la cultura. Les connexions epistemològiques afermen el coneixement i el docent ha de presentar-les sempre, encara que actuï d’especialista. Evidentment, un docent honest pot tenir mancança en un àmbit i comptarà amb l’especialista perquè l’ajudi, potser en algun cas actuï (idioma, música, pràctica d’educació física)  en alguns dels seus continguts. Les matèries optatives es poden mirar d’orientar com a  activitats opcionals. En períodes delimitats podem compensar-ho.

 

La sessió contínua de quatre hores a l’escola incrementa l’activitat col·loquial. Exposició docent molt limitada i aprenentatge cooperatiu entre els alumnes. Una ocasió per millorar molt l’expressió oral, la comunicació, l’exposició, l’oratòria i la retòrica. El mestre o professor és el primer que ha d’autoorientar-se i esdevenir model i regulador dels alumnes. Recuperem l’ensenyament  dialogat socràtic, comptem amb el llibres escolar dissenyat per Comenius per a un ensenyament tecnificat i vivim a l’Aldea Global de comunicació anunciada per McLuhan. La telemàtica ho integra tot i ho posa a l’abast amb dispositiu i de línia d’accés que avui ja ha de ser universal. Però en l’etapa educativa tot retorna a la comunicació presencial de docents (que mostren) i alumnes (alimentats de coneixements) que aprenen junts.

 

Les dues hores d’aprenentatge a casa potencien l’exercitació personal, la planificació d’activitats i regulació del temps. Habituarem als alumnes a anotar els temps dedicats a cada activitat doncs els haurem anticipat la previsió de temps que nosaltres hem fet.

 

Centrar-se en l’essencial del currículum no és bona pensada. Això és retornar a la pedagogia tradicional: aprenentatge per recepció i record. Més aviat cal presentar casos ben desenvolupats amb observació, inducció, associació i estructuració que serveixin de model metodològic. Els alumnes desenvoluparan d’altres casos, diversos que poden ser presentats a classe o explicats a companys. L’aprenentatge més bàsic és la disciplina de pensament avui exponencialment potenciada amb  l’accés d’informació a internet. La competència personal és saber cercar (arbre de coneixement), saber contrastar (certesa) i saber integrar diverses fonts (interdisciplinarietat)  de manera coherent.

 

No cal parlar d’obligatorietat d’assistència. Le famílies  ja saben que és necessària però cal comprendre la inseguretat inicial que generalment correspon a aquelles que tenen recursos propis. Cal recordar que quan es va proclamar la universalitat de l’ensenyament per  a tots se’n va derivar l’obligatorietat dels poders públics, no dels ciutadans. Per a infants menors de sis anys, en situació de pandèmia,   seria millor potenciar l’autoorganització de les famílies atenent grups de quatre o cinc infants en un domicili. Estar a l’escola sense contacte sensorial i de proximitat esdevé una constricció excessiva i de molt mal gestionar pels docents.

 

Avui l’escola o institut té una ocasió, d’altra banda inevitable, per contribuir a l’educació per a la salut que necessita tot ciutadà. Amb adolescents especialment, un bon tractament dels assumptes de salut ha de tenir rèplica en les converses, en la comunicació familiar.  L’aliança família i escola afavoreix les condicions d’aprenentatge, més si troben coincidència i reforç en els mitjans de comunicació. 

 

 


dilluns, 7 de desembre del 2020

Per causa de la pandèmia global 2/3 podem millorar l'educació amb pedagogia científica del segle XX i tecnologia digital del segle XXI.


Per causa de la pandèmia global podem millorar l'educació amb pedagogia científica del segle XX i  tecnologia digital del segle XXI.  2/3

 

La institució escolar i les necessitats dels infants i joves en la societat de al informació digital

La institució escolar ofereix als infants i adolescents un entorn d’ensenyament -  aprenentatge on es mestres o professors són model de cultura. Una cultura que comparteix la dimensió emocional pròpia de la família i segueix amb la dimensió racional. Molt més que acompanyament.

Hem de sintetitzar els models anteriors sense contradicció. El docent organitza situacions d’aprenentatge ( més que mostrar coneixement), l’alumne participa amb els seus interessos desenvolupant activitat (física i mental), el referent comú és el coneixement i la cultura (de prestigi, popular i tecnològica).

Avui, la cultura ha ampliat una nova dimensió, la infotecnologia amb l’accessibilitat múltiple digital. El docent n’és usuari i aprenent alhora atesa l’evolució de recursos i acompanya l’alumne en aquest aprenentatge del digital que dóna un nou formal al coneixement i la cultura sens perjudici de l’experiència directa. L’aprenentatge conjunt amb un col·lectiu, més o menys cooperatiu, d’iguals i també d adults en convivència crea un complex de relacions i estímuls imprescindible per a una educació personal,  social i humanística que desenvolupi la consciència de la responsabilitat pel món i per la vida.

 

Ajustament de l’organització escolar per garantir protecció de salut front a la COVID-19

L’extensió de la pandèmia COVID-19 ha afectat el nostre país com a tots els països del planeta. Investigadors, metges i professioanls de la salut han anat derivant mesures de protecció per evitar la propagació.[11] Afecten plenament a l’escola, un entorn de la màxima proximitat com la família, però alhora de la màxima diversitat en una societat multicultural.  Inicialment ha estat necessari el confinament total dels infants com de la població.  Posteriorment els professionals de la salut han sintetitzat les normes específiques per poder retornar a l’escola, òbviament en condicions limitades. És a partir d’aquestes que els professionals de l’educació han de decidir-ne la concreció. Ha estat una preocupació com mantenir el model escolar amb els mínims canvis, impossible de resoldre.  Tanmateix convenia explorar models de la pedagogia del segle XX que aporten prou consistència i alhora ofereixen gran diversitat amb les mateixes finalitats.

Explorar els models de la pedagogia del segle XX vol dir saber analitzar-los en el context que es van projectar i traslladar-los al nostre context avui caracteritzat pel digital fent les adaptacions necessàries. Adaptacions formidables, atès  que ens ofereixen tecnologia de la informació, de la transmissió i de l’emmagatzematge i podem incorporar-hi els continguts d’aprenentatge que sabem necessaris. En educació, es compleix parcialment al tesi de McLuhan “El mitjà és el missatge” sobre la comunicació. No es compleix si els objectius i continguts d’aprenentatge estan ben sistematitzats amb consistència pedagògica. Sí que es compleix atès que en incorporar el digital estem facilitant que els alumnes aprenguin amb el digital com abans aprenien amb el llibre, i abans del llibre sols aprenien de la comunicació oral. Així doncs, és moment de fer un gran pas en la renovació pedagògica integrant sistemes pedagògics amb les possibilitats del digital que hem hagut d’implementar, volguéssim o no, per necessitat amb el llarg confinament a la llar. És el moment de fer-ho els que ja hi anaven  i totes les escoles i tots els docents. Girem el problema sobrevingut i transformem-lo en oportunitat general en un temps de receptivitat.

 

Resistències a incorporar canvis per mantenir el model consolidat. (Res serà igual)

Ja és hora de canviar de mentalitat respecte a l’ensenyament escolar. La pandèmia ens ha paralitzat uns mesos però ja és temps de reorientar l’ensenyament i no reproduir el model bancari, de taules arrenglerades de cara a la pissarra o a la PDI (pantalla digital interactiva), tant li fa, poc ha canviat.  Amb 25 infants o 30 adolescents ja podíem personalitzar més i superar l’ensenyament col·lectiu, uniforme de quan eren 40 o 70 alumnes. La pedagogia del segle XX ha fet grans aportacions científico-tècniques que solament s’han explorat en un reduït nombre d’escoles. I fins hi tot en algunes d’aquestes la renovació pedagògica s’ha fet amb emoció, amb intuïció, però amb ben poca direcció científica. Pedagogia científico-tècnica es la que a Catalunya van desenvolupar Alexandre Galí, Eladi Homs, Artur Martorell. Ells van seguir la iniciativa de Ovide Decroly, Maria Montessori, John Dewey. Anys despès, Célestin and Élise Freinet desenvolupa la pedagogia del treball cooperatiu, Ivan Illich canvia l'escola per cercles de cultura i Paulo Freire fa la pedagogia de la concientisació. Aquesta pedagogia pot aplicar intuïcions i introduir innovacions però amb visió sistèmica. Veure quins altres factors cal ajustar i avaluar els resultats d’aprenentatge amb relació al procés educatiu, és a dir, avaluació contínua.

 

·      No es resol amb lleis. El que calen són  bons (competents) mestres amb coneixement, cultura i bona comunicació. L’escriptor i pedagog Joan Triadú[12] caracteritzava molt clarament el mestre d’escola o el professor de secundària:  Formació lingüística, Formació psicopedagògica, ƒ Formació filosòfica, Formació en TIC i mitjans de comunicació i Formació cultural.

·      Les aules obertes mostren bones maneres d’ensenyar i els altres mestre poden  aprendre per nou modelatge. Els darrers anys s’ha normalitzat que dos docents treballin junts amb els mateixos alumnes i si tenien perfils diferents, ambdós han millorat a la vista de l’altre.

·      Amb els dispositius digitals incorporem nous recursos amb noves possibilitats. Si una aplicació sols serveix per ensenyar paraules aïllades o operacions aritmètiques de manera col·lectiva, mantenim ensenyament tradicional amb suport digital. Cal repensar procediments didàctics nous emprant el mitjà més senzill per a un aprenentatge.

·      Encara es veuen aules d’informàtica, amb infants encarats individualment a la pantalla. Els infants responen que no s’avorreixen. Pobre ús de la tecnologia digital que podria personalitzar. Els pàrvuls amb tauletes estan motivats i s’ensinistren, no aprenen. Amb bona capacitat personal poden aprendre i exercitar ‘aprenentatges instruccionals’ però en general cal la intervenció del mestre per accedir a coneixement comprensiu i cal l’aprenentatge en grup per anar progressant.

·      La tecnologia, la memòria digitalitzada no substitueix la memòria personal enregistrada en sinapsis cerebrals actives permanents. El llenguatge oral, les paraules són el suport expressiu del pensament i més endavant, el llenguatge escrit serà el suport objectiu que permet el pensament complex. Ampliar el vocabulari contínuament és la base d’aprenentatge i pensament ampli. Mal modelatge fa el docent que  empra contínuament el mot ‘treballar’ com qui diu ‘barrufar’.

·      Si no millorem la competència lingüística i l’amplitud cultural dels docents, no seran docents, no podran mostrar el coneixement, ni amb l’expressió, ni amb el contingut. Després del batxillerat, els docents han de ser seleccionats, no per qualificació i nivell o nota de tall, sinó per competència personal, a través d’un càsting on mostrin la seva qualitat.

·      Ni exàmens ni deures als alumnes. (Ja s’havia fet a Barcelona el 1904 a l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia). Fer acabar a casa el que no s’ha pogut fer a l’escola, realment és absurd. L’avaluació no són exàmens al final, És observació i avaluació contínua  per ajustar l’aprenentatge al procés de cada alumne.

·      Tradicional o moderna no pot ser una tipificació de l’escola. El coneixement és resultant de saviesa de la tradició i de certesa de la ciència. La pedagogia s’ha d’articular entre tradició (cultural, pedagògica) i innovació (científica i tecnològica). Hi ha coneixement pedagògic precientífic en Socrates, i en la Paideia, l’estudi més ben explicat per Werner Jäger, en Doctrina pueril i Blaquerna de Ramon Llull i en Introducció a la saviesa de Joan-Lluís Vives.  Són aportacions científiques les de Jan-Amos Komensky, Baldiri Reixac, Johann-Heinrich Pestalozzi, Johann-Friedrich Herbart, Friedrich Fröbel que fonamenten la renovació pedagògica del segle XX que a Catalunya, a diferència d’altres països,  va ser impulsada per les institucions públiques.

·      Exemple. [13]Per aprendre les taules de multiplicar amb procediment tradicional no cal la tauleta gràfica. No procedeix ensenyar una aplicació digital per a sis alumnes des de la pissarra. Fer concursos no s’adiu a un ensenyament comprensiu i no calen dispositius digitals. Principi: El mitjà més simple per a un major aprenentatge; amb mitjans potents, aprenentatges més complexos. És més senzill i eficaç per a l'aprenentatge que cada infant es construeixi la seva pròpia taula cartesiana de multiplicar, primer en paper.

·      L’ambient d’ordre i bellesa de l’escola és molt important. No se n’acostuma a parlar però salta a la vista d’imatges i enregistraments escolars. Són patrons estètics que l’infant interioritza amb independència de les paraules. Actualment, per efecte dels mitjans de massa,  hi ha un grafisme amb excés d’infantilisme copiat de les animacions audiovisuals que no hauria de reproduir l’escola. Cal presentar models estètics que s’incorporin a la formació dels infants i adolescents.

·      Lamentablement és cert que l’educació solament interessa als pares afectats directament, per la formació dels infants o tan sols per guarda quan ells no poden ocupar-se’n. És assumpte de tota la tribu com sempre diu José-Antonio Marina,  de tota la ciutat com ja havia apuntat Platon a La República. El Pacte Nacional per a la Infància de Catalunya ho projecta però no ha arrelat prou encara.

 



[11] Normes de protecció i tota la informació al canal Salut i Escola.  https://canalsalut.gencat.cat/ca/salut-a-z/c/coronavirus-2019-ncov/ciutadania/salut-escola

 [12] Joan Triadú. “Formació del professorat”, presentació a la Jornada del Consell Escolar de Catalunya 1989.

 [13] Exemple explicat a Martí Teixidó: “Sistema pedagògic i competències bàsiques” Revista Catalana de Pedagogia, Vol. 7, 2009-2010. Barcelona 2011, p: 244-245. http://revistes.iec.cat/index.php/RCP/issue/view/4460/showToc

 


divendres, 4 de desembre del 2020

Per causa de la pandèmia global 1/3 podem millorar l'educació amb pedagogia científica del segle XX i tecnologia digital del segle XXI.


 

Per causa de la pandèmia global podem millorar l'educació amb pedagogia científica del segle XX i  tecnologia digital del segle XXI.  1/3

L'aprenentatge s'ha d'analitzar sistèmicament, moltes variables.

Resum. La pandèmia de la COVID-19 ha fet necessari un confinament que ha obligat a tancar escoles i instituts. Per compensar parcialment  la falta d’escolarització presencial els docents han fet els possibles per activar les comunicacions telemàtiques personals i subministrar als alumnes materials en suport digital. Disposàvem dels instruments i màquines però encara  ens havíem decidit a sevir-nos en amb regularitat. Hem descobert la seva utilitat i aviat hem vist que no podem fer-ho de la mateixa manera com ho veníem fent a classe. I alhora hem vist com podem dinamitzar l’ensenyament amb el digital. S’han d’incrementar els dispositius digitals i les connexions però el digital no ens canviarà l’escola. Tanmateix, avui no podem fer escola sense el digital. Forma part de l’aprenentatge, una competència instruccional que han d’assolir tots els alumnes. Deixant d’ensenyar per tradició com vàrem ser ensenyats nosaltres hem d’explorar els sistemes i mètodes de la pedagogia científica del segle XX per trobar els usos adequats a l’educació i no quedar-nos amb copiar els de la comunicació. Amb el digital hem de fer una pedagogia adequada al nostre temps.

 

Paraules clau

Sistema pedagògic, escola digital, agrupament d’alumnes, treball en equip, treball personal, aprenentatge instruccional.

 

Situació de l’educació escolar a l’inici del segle XXI

A partir de l’any 2000 es difonen i generalitzen els informes de la OECD sobre l’educació escolar articulats amb els informes Educaction at a Glance (Panorama de la educación) – (OECD Indicators des 2000); el Programme for International Student Assesment (Les proves PISA des 2000); i els informes Teaching and Learning Survey (TALIS des 2008).[1]

Cal notar que són programes i informes de l’Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OECD) que va prendre la iniciativa en un temps que la UNESCO, organisme de l’Organització de Nacions Unides (ONU) dedicat a l’educació, la sciència i la cultura estava centrada en l’alfabetització dels països en desenvolupament.



[1]Segons Viquièdia sobre el Programa PISA.  https://ca.wikipedia.org/wiki/Programa_PISA [consulta 12.09.2020]

 

[2] Wikipedia explanation of the OECD and the PISA Program that I consider correct. https://ca.wikipedia.org/wiki/Programa_PISA [accessed 12.09.2020]

 

[3] Aprenentatges instrumentats és un concepte que no comparteixo per restrictiu. L’atenció polaritzada en el resultat i en l’exercici pot deixar perdre  el gust pel coneixement, l’activacíó del pensament, la creativiatt sorprenent no prevista.


“Per tant l’objectiu principal d’aquest projecte és la competició, valoració i interpretació d’aquesta informació per millorar els mètodes educatius i donar resposta a les situacions actuals. Si més no l’engranatge principal de la societat es focalitza en l’educació, per tant es d’autèntica rellevància la valoració dels sistemes educatius i la aposta de millora, perpetrant així a una millora de caràcter social.”[2]  Amb el recorregut ja de vint anys ha quedat clar que tothom s’ha centrat en els indicadors de resultats i la preocupació per la  millora de resultats ha estat obsessiva en els governs, en determinades famílies d’alumnes i en les direccions dels centres educatius.  L’atenció s’ha focalitzat en trobar estratègies per assolir els millors resultats. S’han multiplicat les proves per preparar les proves PISA[3] i les famílies volien conèixer els resultats per fer l’elecció de centre.



[1]Segons Viquièdia sobre el Programa PISA.  https://ca.wikipedia.org/wiki/Programa_PISA [consulta 12.09.2020]

[2] Wikipedia explanation of the OECD and the PISA Program that I consider correct. https://ca.wikipedia.org/wiki/Programa_PISA [accessed 12.09.2020]

 

En els darrers quinze anys a Catalunya h ha hagut un significatiu nombre d’escoles que han introduït importants canvis en la seva organització. Ha estat un procés inductiu progressiu variant el sistema d’agrupament per edat i nivell, treballar sobre projectes concrets integradors de matèries i introduir activitats culturals que solien quedar fora de l’activitat convencional. Amb tot, llevat d’aquestes excepcions que s’han agrupat sota denominacions com: escola viva i activa, escoles innovadores, escola activa 21 i escoles d’institucions que han fet projectes propis: Summem, Horitzó 2020, o projecte amb el nom de la institució, l’escola manté un model convencional herència de l’escola dels il·lustrats: grup homogeni d’alumnes per edat i nivell, ensenyament organitzat per matèries, temporització fragmentada, activitat escolar i deures per fer a casa, avaluació sumativa i promoció de nivell al terme del curs escolar.

Així, podem dir que s’observen tres modalitats. 1 Escoles convencionals, no podem dir tradicionals, atès que amb agrupaments, matèries oficials i horaris tradicionals han introduït procediments d’escola activa, activitats participatives i iniciatives sorgides dels usos culturals actuals. 2 Escoles innovadores que volen trencar radicalment amb l’escola tradicional i fan agruapments flexibles o interedats, dediquen bon nombre d’hores a projectes integrats de diverses matèries i promouen la màxima participació de l’alumne, també en l’autoavaluació. 3 Escoles que prioritzen la millora dels resultats escolars i introdueixen pràctiques intensives per millorar determinats resultats o competències com per exemple lectura, càlcul, llengua estrangera molt centrats en el que es diu ‘aprenentatges instrumentals’[4]

En les tres modalitats s’observa una absència de fonament en els models, sistemes, mètodes i tècniques de la pedagogia científica del segle XX. La història de l’educació o més precisament de la pedagogia, deixa constància fefaent dels que tenen fonament i consistència científica. D’altra banda les darreres recerques de caire positivista de la neurociència, confirmen les aportacions de la psicologia evolutiva i casen amb aportacions de la sociologia de l’educació. La neurociència també explica i confirma pràctiques de renovació pedagògica que inicialment eren intuïtives d’uns mestres, evidències d’eficàcia quan les incorporaven d’altres mestres i tanmateix deixa algunes pràctiques a l’art personal de mestres singulars per a les quals no pot aportar fonamentació.

En aquestes experiències d’innovació hi ha una clara atenció a transformar l’escola, canviar l’organització:  S’ha  desenvolupat un protocol de canvi (combinació d’acompanyaments, capacitacions i recursos) que permeti una actualització sistemàtica dels centres educatius.” [5]  El punt de partida han estat pràctiques dels centres considerats avançats per estendre-ho als altres centres amb la bona orientació de treball cooperatiu en xarxa. “Un projecte humanitzador, la nostra cultura organitzativa, acompanyament, sostenibilitat, avaluació i model educatiu.”[6]  El referent és actualitzar l’ideari de la institució. Són projectes d’innovació per sortir d’una certa atonia de l’escola i limitada eficàcia i alhora fer-se presents en al societat com a alternativa. Per això apunten finalitats globals i mostren noves formes organitzatives de l’aula i dels recursos. Podem dir que són filosofia de l’educació, bastits des de les intencions. Corresponen en major o menor grau a l’Agenda 2030 de les Nacions Unides (2015).[7]

Més centrats en el com aprendre adoptant modalitats didàctiques diverses. “Un aprenentatge interdisciplinari i cooperatiu, que ajudi els nens i joves a aprendre i resoldre problemes reals, i que els ajudi a aconseguir actituds i habilitats , davant d'una societat en canvi constant com la nostra”[8]. La finalitat clau es centra en els alumnes i orienta la didàctica (pedagogia tècnica) articulant aprenentatges instrumentals bàsics de forma sistemàtica  amb el treball interdisciplinari per “garantir aprenentatges significatius i competencials”

Hi ha la recerca-innovació que mou un centenar d’escoles centrada en la finalitat d’aprenentatge de llengües amb intercomprensió plurilingüe. “El tractament uniforme de la llengua no pot donar resposta a una societat tan diversa com la nostra. No podem trasplantar models aliens sense ajustar-los a la nostra realitat social, cultural i lingüística.”[9] S’estructura sobre la base de principis científics de neuropsicologia, psicolingüística i sociolingüística. Apunta les finalitats, descriu les tensions que cal balancejar i els referents de cada centre per a prendre les decisions. Ha desenvolupat instruments pedagògics ajustats amb participació de grups de treball territorial d’escoles que descriuen pràctiques i guien una consolidació progressiva.

Convé observar que estem assolint millores a les escoles per voluntat i dedicació entusiasta dels mestres i professors però potser, en algun casos, no podem assegurar que tinguin continuïtat per consens professional científic del conjunt de la comunitat professional de l’educació. I, en aquesta professió estem massa acostumats a que cadascú actuï per opinió i criteri personal, estem mancats d’un progrés col·lectiu que solament és possible amb pedagogia científica tècnica compartida. Sorprèn que no es faci referència a cap dels mètodes o sistemes pedagògics assajats el segle XX. El pedagog Martí Teixidó va presentar una revisió dels sistemes pedagògics dels segle XX amb relació a les competència bàsiques, mostrant la vigència de sistemes que tenen fonament científic i aporten normes d’acció i d’organització. “Sistema pedagògic i competències bàsiques”.[10]  Observant les pràctiques de diverses escoles veiem que s’introdueix una terminologia pròpia sense conèixer la ja acotada: projecte educatiu, projecte pedagògic, centre d’interès, renovació pedagògica, innovacions educatives  El tenim present en el desenvolupament d’aquesta aportació.



[1] The OECD form. All documentation accessible. http://www.oecd.org/education/

[2]Segons Viquièdia sobre el Programa PISA.  https://ca.wikipedia.org/wiki/Programa_PISA [consulta 12.09.2020]

[3] Wikipedia explanation of the OECD and the PISA Program that I consider correct. https://ca.wikipedia.org/wiki/Programa_PISA [accessed 12.09.2020]

[4] Aprenentatges instrumentats és un concepte que no comparteixo per restrictiu. L’atenció polaritzada en el resultat i en l’exercici pot deixar perdre  el gust pel coneixement, l’activacíó del pensament, la creativiatt sorprenent no prevista.

[5] https://www.escolanova21.cat/ [consulta 12.09.2020].

[6] http://h2020.fje.edu/ [consulta 12.09.2020].

[8] https://www.escolapia.cat/summem/ [consulta 12.09.2020].

[9] Marc d’Ensenyament de Llengües Vives, elaborat per Societat Catalana de Pedagogia filial de l’Institut d’Estudis Catalans i el Departament d’Educació Infantil i Primària del Grup Promotor / Santillana, 2015. http://blogs.iec.cat/scp/

[10] Martí Teixidó: “Sistema pedagògic i competències bàsiques” Revista Catalana de Pedagogia, Vol. 7, 2009-2010. Barcelona 2011, p: 213-248. http://revistes.iec.cat/index.php/RCP/issue/view/4460/showToc