dilluns, 24 d’abril de 2017

CREATIVITAT i INNOVACIÓ en educació

 

CREATIVITAT I INNOVACIÓ EN EDUCACIÓ

CREATIVITAT I INNOVACIÓ EN EDUCACIÓ
lliçó ocasional com a professor convidat a la UB – Facultat d’Educació [24.04.2017]Creativitat i innovació estan de moda en educació.
Contra la pedagogia de tradició i norma, hem anat al pol oposat.Ens cal saber-ho regular bé com a tensió, concepte de Philippe Meirieu molt ben introduÏt.

I d’altra banda…
si els infants d’avui són diferents dels d’abans
si els joves d’avui estan motivats per tants estímuls comunicacionals

La pedagogia ha de partir d’aquesta realitat sociocultural
redefinir les finalitat de l’educació
fonamentar-se en el coneixement científic de l’aprenentatge

La pedagogia ha de fer propostes, inventar instruments, dissenyar organitzacions i apuntar criteris per a una acció eficaç, eficient. L’educació ha de ser funcional i personalitzadora.

https://docs.google.com/presentation/d/1I_jTClAxF72L_WBZjVQiG2R-Fl4118xGhrf5f0sHkiQ/edit#slide=id.p4

https://docs.google.com/presentation/d/1I_jTClAxF72L_WBZjVQiG2R-Fl4118xGhrf5f0sHkiQ/edit#slide=id.p4

https://docs.google.com/presentation/d/1fwa27Lt8MI-a4QTlXruAMaxZRe8-TWRxXv1QU4oxo_I/edit#slide=id.p4

https://docs.google.com/presentation/d/1fwa27Lt8MI-a4QTlXruAMaxZRe8-TWRxXv1QU4oxo_I/edit#slide=id.p4

EDUCACIÓ ? Amb ciència pedagògica o amb conveniència política?

A Catalunya, el nostre país, i també a España, l’estat que ens administra, en els darrers quaranta anys de democràcia, amb els diversos governs -i han estat diverses les majories polítiques- l’educació ha estat un tema recurrent… però cap govern ha demostrat una efectiva prioritat per l’educació. Ara en veiem  els resultats i tothom es posa les mans al cap, tots estem d’acord amb que els resultats de l’educació són migrats i penso que s’han d’atribuir més a les condicions familiars que a la institució escolar. Aquesta és la norma de regularitat però coneixem escoles, instituts i col·legis que són l’excepció a la norma i és en suport a ells que volem presentar les evidències. Si les condicions familiars, si les retallades econòmiques poden ser causa dels resultats escolars és perquè l’escola pesa poc, no acompleix la seva finalitat. Quants infants, en anys reculats, identificats pel mestre van iniciar l’ascens social pel camí dels estudis!

 

Evidències de fets de la poca atenció a l’educació

1 Un sol mestre o professor per 25 / 30 o més alumnes. Però… per a fer un informatiu calen dos presentadors,  dos especialistes i una bona colla de col·laboradors en al producció. Però… per a un control de trànsit d’alcoholèmia hi pot haver quatre vehicles i més de vuit agents. No es pot ni concebre que un policia vagi sol, sempre en parella pel cap baix.

Efectivament, hi ha d’altres professions poc valorades. Els metges que han d’atendre cada pacient en cinc minuts.  Els conductors d’autobús que alhora han de cobrar, vigilar i actuar quan s’avaria l’autobús.  Però  observeu quan entren els inspectors a controlar bitllets a Transports Barcelona: entren de dos en dos o més… O a Renfe, un sol maquinista que ho ha de controlar tot i a cada tren dos agents de seguretat i dos controladors de bitllets (quan el tren va buit).

El mestre, moltes hores sol davant de vint-i-cinc infants de tres anys, potser amb infants amb grans dificultats  que tots volem a l’escola inclusiva però que no pot sortir més barata que l’escola d’educació especial. El professor d’educació secundària actua amb trenta o més adolescents, alguns mal socialitzats per una societat permissiva i canviant a cada hora de grup i d’edat d’alumnes.

2 No es seleccionen persones amb àmplia cultura, pseudoespcialistes a vegades, per a mestre o professor. O no són aquestes les professions per a incorporar tots els ciutadans a la cultura?

El mestre o professor hauria d’haver acreditat una cultura integral i àmplia, ja abans d’iniciar els estudis de grau universitari i professionalitzadors. La cultura és la que ha quedat plantada abans d’entrar a la universitat. Com deia Joan Triadú el professor ha de tenir: a) domini de la llengua i la comunicació, b) formació filosòfica i de pensament, c) coneixements professionals: psicologia, pedagogia i didàctica, d) tecnologies de la informació i la comunicació actuals, e) molta cultura front a la incultura creixent.

3 Els qui expliquen com ha de fer-se l’educació i què s’ha d’ensenyar ho fan des de càtedra i d’especialitats acadèmiques:  psicologia, sociologia, medicina, filosofia. I els professionals practicants de la pedagogia, on són? La universitat vol ser, a més de docent i investigadora, una institució professionalitzadora. Però la universitat no incorpora professionals docents amb extensa pràctica.  Bé, darrerament sí: amb l’etiqueta de “professors associats” fa contractes minijob a persones amb molt poca dedicació i menys retribució. Sols per cobrir hores de docència.

4 El docent actual és un funcionari (o parafuncionari per via de concertació) i no es sent professional amb autoritat pròpia pel seu coneixement, dedicació i compromís. No hem de tornar a la professió liberal que va ser la de mestre o professor però si no és persona de pensament propi, no pot conduir un grup d’infants o joves. Ha d’estar disposat a treballar en equip amb gust per la cultura, tota cultura: de prestigi, de masses, tècnica, artística,

5 No confiem en els mestres i professors del país que actuen amb consistència pedagògica. Importem gurús externs, de renom internacional que d’altra banda no donen fonaments científics universals sinó models “ad hoc”. La institució escolar occidental no està actualitzada enlloc encara que en societats més estables pugui assolir resultats acceptables. A l’ensenyament no hi ha jerarquia tècnica: cadascú hi diu la seva i l’Administració entén l’ordenació com a manament, no com a posar ordre bàsic. Evidència: l’equip mèdic té un director metge, l’orquestra té un director que mana i marca estil, el teatre és creació però tothom sap qui és el director/a. L’evidència és que no s’ha garantit la direcció pedagògica de l’escola o institut que comporta experiència elaborada i estudi continuat. El lideratge no ho ha de ser d’imatge sinó de pensament.

En música, teatre… té sentit portar directors  d’altres països que aportin novetat. En recerca científica es vol atraure investigadors d’arreu per estar a primera línia. Confiar que professionals de fora poden millorar el sistema d’ensenyament és ignorància si no és una opció interessada (el professor d’allà ve aquí… i el professor d’aquí va allà). L’educació, el sistema d’ensenyament,  ha de considerar totes les variables de cada context i està més a punt qui coneix la nostra realitat i ha sabut elaborar la seva experiència dia a dia amb estudi aprofundit.

6 Els edificis i equipaments escolars amb les tecnologies estan molt per darrera de com estan als bancs, a les empreses punteres o a les direccions generals de les administracions públiques.  Aconseguir uns ordinadors a l’escola ha estat ben difícil i amb pocs anys queden obsolets i s’han de mantenir amb tota mena de disfuncions. Vegeu si això pot passar al banc o al quiròfan de l’hospital. A l’escola no hi ha pressupost per renovar l’equipament tècnic, no hi ha pressupost per posar flors o per repintar l’edifici o renovar els lavabos perquè tot estigui al mateix nivell que a la llar ordinària.

Tot això palesa el poc interès efectiu per l’educació malgrat se’n parli amb la boca plena. L’educació a Catalunya va per darrera: de la televisió i de la ràdio, dels edificis municipals i dels administratius, de la policia i dels sistemes de seguretat, dels grans esdeveniments esportius, del futbol que ocupa i dóna guany dos o tres dies per setmana.

En primer lloc, cal tractar bé els professionals mestres i professors. El sou, que ha perdut tant valor els darrers vuit anys, no pot ser inferior al d’un policia o mosso d’esquadra. L’educació és la més segura prevenció, una bona inversió, i amb una generació ben formada ens estalviaríem molts costos de seguretat. Tot el què gastem de més en seguretat s’ha d’aplicar preventivament a l’educació.

Però la cultura i competència d’un mestre o professor no és sols qüestió econòmica. La societat li ha de donar totes les facilitats per la cultura perquè tot el que faci repercutirà en l’educació dels petits ciutadans. Un docent ha de tenir accés gratuït a museus, exposicions, arxius, préstec de biblioteques i fires diverses. Un docent no ha de pagar IVA per llibres, ordinadors i productes culturals (si fos autònom els podria repercutir i si se’l grava amb IVA ho ha de repercutir a l’empresa per qui fa el servei). Un docent ha de tenir descompte en llibres, música i DVDs, un 20% pel cap baix, (l’instal·lador elèctric o el mecànic d’automòbil compra amb un 30% de descompte el material i recanvis i carrega en factura al client el preu de venda públic). Un docent ha de viatjar per cultura i ha de tenir una reducció equivalent a la targeta daurada dels jubilats.

A un mestre o professor ben pagat i amb facilitats per accés a la cultura se li pot demanar tot en l’educació. Ara, què podem esperar de tants docents amb insuficient cultura i formació?  No són professionals sinó treballadors assalariats que han trobat una ocupació amb horaris avantatjosos doncs no es preparen com a professionals més enllà de les trenta hores, ni tenen inquietud per la cultura. Aquí ens ha dut l’acció política de tots els governs. Una minoria, de mestres i professors, amb independència i ètica personal, viuen la professió docent com la més digna de la condició humana.

diumenge, 9 d’abril de 2017

EDUCACIÓ ? Amb ciència pedagògica o amb conveniència política?

 

EDUCACIÓ ? Amb ciència pedagògica o amb conveniència política?

A Catalunya, el nostre país, i també a España, l’estat que ens administra, en els darrers quaranta anys de democràcia, amb els diversos governs -i han estat diverses les majories polítiques- l’educació ha estat un tema recurrent… però cap govern ha demostrat una efectiva prioritat per l’educació. Ara en veiem  els resultats i tothom es posa les mans al cap, tots estem d’acord amb que els resultats de l’educació són migrats i penso que s’han d’atribuir més a les condicions familiars que a la institució escolar. Aquesta és la norma de regularitat però coneixem escoles, instituts i col·legis que són l’excepció a la norma i és en suport a ells que volem presentar les evidències. Si les condicions familiars, si les retallades econòmiques poden ser causa dels resultats escolars és perquè l’escola pesa poc, no acompleix la seva finalitat. Quants infants, en anys reculats, identificats pel mestre van iniciar l’ascens social pel camí dels estudis!

 

Evidències de fets de la poca atenció a l’educació

1 Un sol mestre o professor per 25 / 30 o més alumnes. Però… per a fer un informatiu calen dos presentadors,  dos especialistes i una bona colla de col·laboradors en al producció. Però… per a un control de trànsit d’alcoholèmia hi pot haver quatre vehicles i més de vuit agents. No es pot ni concebre que un policia vagi sol, sempre en parella pel cap baix.

Efectivament, hi ha d’altres professions poc valorades. Els metges que han d’atendre cada pacient en cinc minuts.  Els conductors d’autobús que alhora han de cobrar, vigilar i actuar quan s’avaria l’autobús.  Però  observeu quan entren els inspectors a controlar bitllets a Transports Barcelona: entren de dos en dos o més… O a Renfe, un sol maquinista que ho ha de controlar tot i a cada tren dos agents de seguretat i dos controladors de bitllets (quan el tren va buit).

El mestre, moltes hores sol davant de vint-i-cinc infants de tres anys, potser amb infants amb grans dificultats  que tots volem a l’escola inclusiva però que no pot sortir més barata que l’escola d’educació especial. El professor d’educació secundària actua amb trenta o més adolescents, alguns mal socialitzats per una societat permissiva i canviant a cada hora de grup i d’edat d’alumnes.

2 No es seleccionen persones amb àmplia cultura, pseudoespcialistes a vegades, per a mestre o professor. O no són aquestes les professions per a incorporar tots els ciutadans a la cultura?

El mestre o professor hauria d’haver acreditat una cultura integral i àmplia, ja abans d’iniciar els estudis de grau universitari i professionalitzadors. La cultura és la que ha quedat plantada abans d’entrar a la universitat. Com deia Joan Triadú el professor ha de tenir: a) domini de la llengua i la comunicació, b) formació filosòfica i de pensament, c) coneixements professionals: psicologia, pedagogia i didàctica, d) tecnologies de la informació i la comunicació actuals, e) molta cultura front a la incultura creixent.

3 Els qui expliquen com ha de fer-se l’educació i què s’ha d’ensenyar ho fan des de càtedra i d’especialitats acadèmiques:  psicologia, sociologia, medicina, filosofia. I els professionals practicants de la pedagogia, on són? La universitat vol ser, a més de docent i investigadora, una institució professionalitzadora. Però la universitat no incorpora professionals docents amb extensa pràctica.  Bé, darrerament sí: amb l’etiqueta de “professors associats” fa contractes minijob a persones amb molt poca dedicació i menys retribució. Sols per cobrir hores de docència.

4 El docent actual és un funcionari (o parafuncionari per via de concertació) i no es sent professional amb autoritat pròpia pel seu coneixement, dedicació i compromís. No hem de tornar a la professió liberal que va ser la de mestre o professor però si no és persona de pensament propi, no pot conduir un grup d’infants o joves. Ha d’estar disposat a treballar en equip amb gust per la cultura, tota cultura: de prestigi, de masses, tècnica, artística,

5 No confiem en els mestres i professors del país que actuen amb consistència pedagògica. Importem gurús externs, de renom internacional que d’altra banda no donen fonaments científics universals sinó models “ad hoc”. La institució escolar occidental no està actualitzada enlloc encara que en societats més estables pugui assolir resultats acceptables. A l’ensenyament no hi ha jerarquia tècnica: cadascú hi diu la seva i l’Administració entén l’ordenació com a manament, no com a posar ordre bàsic. Evidència: l’equip mèdic té un director metge, l’orquestra té un director que mana i marca estil, el teatre és creació però tothom sap qui és el director/a. L’evidència és que no s’ha garantit la direcció pedagògica de l’escola o institut que comporta experiència elaborada i estudi continuat. El lideratge no ho ha de ser d’imatge sinó de pensament.

En música, teatre… té sentit portar directors  d’altres països que aportin novetat. En recerca científica es vol atraure investigadors d’arreu per estar a primera línia. Confiar que professionals de fora poden millorar el sistema d’ensenyament és ignorància si no és una opció interessada (el professor d’allà ve aquí… i el professor d’aquí va allà). L’educació, el sistema d’ensenyament,  ha de considerar totes les variables de cada context i està més a punt qui coneix la nostra realitat i ha sabut elaborar la seva experiència dia a dia amb estudi aprofundit.

6 Els edificis i equipaments escolars amb les tecnologies estan molt per darrera de com estan als bancs, a les empreses punteres o a les direccions generals de les administracions públiques.  Aconseguir uns ordinadors a l’escola ha estat ben difícil i amb pocs anys queden obsolets i s’han de mantenir amb tota mena de disfuncions. Vegeu si això pot passar al banc o al quiròfan de l’hospital. A l’escola no hi ha pressupost per renovar l’equipament tècnic, no hi ha pressupost per posar flors o per repintar l’edifici o renovar els lavabos perquè tot estigui al mateix nivell que a la llar ordinària.

Tot això palesa el poc interès efectiu per l’educació malgrat se’n parli amb la boca plena. L’educació a Catalunya va per darrera: de la televisió i de la ràdio, dels edificis municipals i dels administratius, de la policia i dels sistemes de seguretat, dels grans esdeveniments esportius, del futbol que ocupa i dóna guany dos o tres dies per setmana.

En primer lloc, cal tractar bé els professionals mestres i professors. El sou, que ha perdut tant valor els darrers vuit anys, no pot ser inferior al d’un policia o mosso d’esquadra. L’educació és la més segura prevenció, una bona inversió, i amb una generació ben formada ens estalviaríem molts costos de seguretat. Tot el què gastem de més en seguretat s’ha d’aplicar preventivament a l’educació.

Però la cultura i competència d’un mestre o professor no és sols qüestió econòmica. La societat li ha de donar totes les facilitats per la cultura perquè tot el que faci repercutirà en l’educació dels petits ciutadans. Un docent ha de tenir accés gratuït a museus, exposicions, arxius, préstec de biblioteques i fires diverses. Un docent no ha de pagar IVA per llibres, ordinadors i productes culturals (si fos autònom els podria repercutir i si se’l grava amb IVA ho ha de repercutir a l’empresa per qui fa el servei). Un docent ha de tenir descompte en llibres, música i DVDs, un 20% pel cap baix, (l’instal·lador elèctric o el mecànic d’automòbil compra amb un 30% de descompte el material i recanvis i carrega en factura al client el preu de venda públic). Un docent ha de viatjar per cultura i ha de tenir una reducció equivalent a la targeta daurada dels jubilats.

A un mestre o professor ben pagat i amb facilitats per accés a la cultura se li pot demanar tot en l’educació. Ara, què podem esperar de tants docents amb insuficient cultura i formació?  No són professionals sinó treballadors assalariats que han trobat una ocupació amb horaris avantatjosos doncs no es preparen com a professionals més enllà de les trenta hores, ni tenen inquietud per la cultura. Aquí ens ha dut l’acció política de tots els governs. Una minoria, de mestres i professors, amb independència i ètica personal, viuen la professió docent com la més digna de la condició humana.

dissabte, 1 d’abril de 2017

La millor escola per als nostres fills.

 

La millor escola per als nostres fills. Escollir escola amb criteri, no per marca.

La millor escola per als nostres fills

Martí Teixidó, pedagog

Volem la millor escola per als nostres fills i la podem tenir, l’hem de tenir. No hi ha una escola objectivament millor per a tothom. L’educació és un procés de construcció de l’animal biològic nascut (ja té ànima) en ésser humà en un entorn de relacions (societat), amb competències per viure-hi (cultura) i amb pensament propi (personalitat).

Alguns pares en cercar la millor escola pregunten pel nivell, pels resultats escolars, ara que es fan tantes proves. D’altres miren quins alumnes hi van doncs seran els companys dels seus fills. També els hi ha els qui miren les instal·lacions, especialment de tecnologia de la informació i esportives. Darrerament també s’han posat en relleu unes certes marques d’escola: viva i activa, innovadora, avançada, nova 21, que s’afegeixen identificacions habituals d’institucions religioses o administratives. Les mateixes institucions, titulars d’un grup d’escoles, s’afanyen a redefinir el seu projecte educatiu anticipant      canvis organitzatius i reorientació de l’ensenyament de llengües.

Tot això té interès i, potser d’una vegada, modificarà l’escola uniforme que els il·lustrats progressistes van impulsar durant el segle XIX contribuint a la instrucció universal dels ciutadans. Als inicis del segle XX ja es va veure que l’escola uniforme per a tots tenia un sostre, que servia poc més que per alfabetitzar. El progrés de les ciències, especialment medicina i psicologia aportaven fonaments a l’aprenentatge (visió més àmplia que la d’instrucció) i orientaven l’educació funcional, l’escola activa i l’educació progressiva. Era una pedagogia clarament científica que va quedar encallada per les guerres i en el nostre cas per la dictadura enemiga que va seguir. Però d’això fa quaranta anys i l’escola amb pedagogia científica està per fer. Les noves denominacions responen més a una voluntat i imatge que pot dinamitzar alguns canvis però caldrà procedir amb sistema, un sistema complex i obert, el sistema pedagògic.

Els indicadors de millor escola que apuntàvem a l’inici poden contribuir però no són determinants per ells mateixos. Ni els resultats escolars, ni l’estatus dels companys, ni les instal·lacions, ni les innovacions són garantia. Per conèixer si una escola és millor per als nostres fills hem de dir-nos clarament què n’esperem per las nostre fill. Que tingui unes notes excel·lents? Que pugui fer amics? Que faci moltes activitats extraescolars? Que sigui feliç? Que s’ho passi bé? Que no perdi la curiositat natural?… Quan sabem què n’esperem podem situar-nos davant d’una escola a l’entrada o a la sortida i veure alumnes i famílies quan entren o surten: la comunicació viva, la satisfacció íntima, les ganes de fer…

Vegem alguns indicadors que l’escola es la millor per als nostres fills. Que vagin de gust a l’escola i en surtin de gust. Que parlin amb la boca plena de què han fet o del mestre/a. Que parlin de companys/es i vulguin quedar o anar amb ells. Que vulguin fer activitats suggerides (no deures) i apleguin materials, informació, llegeixin, vegin determinats programes de televisió suggerits. Que els mestres comencin parlant del fill en positiu abans de dir en què ha de millorar. Que el mestre/a ens digui què n’està esperant ell d’immediat perquè ens hi puguem afegir amb la nostra interacció a casa.

«Quan algú em pregunta perquè vàrem triar L’Ateneu com a Escola per als nostres tres fills, podria dir motes coses, molts aspectes, molts valors, molts punts forts en els professionals que hi ha al davant de cada aula, de cada grup de treball, de cada activitat, de cada responsabilitat….. Però la gran resposta no la tinc en els motius de llavors, la resposta la he llegit cada dia als ulls dels meus tres fills que hi han passat uns anys meravellosos. Mirades de FELICITAT, de SERENOR, de MADURESA, d’ INQUIETUD, d’IL·LUSIÓ, de CONFIANÇA, de VOLER-NE MÉS ! És una escola que va endavant i que enamora !!

Bernat Vidal
Pare de la Cesca, l’Oriol i la Marina.

 

 Escola de l’Ateneu Igualadí

Abans que res hem de mirar l’escola més pròxima a casa, sigui concertada o pública i si no ens fa confiança, una altra de propera. Millor anar caminant a l’escola; el transport escolar comporta un desgast personal superflu si podem trobar una escola de proximitat. Abans d’escollir una escola podem saber per d’altres pares que ja hi duen els fills si recull la majoria d’indicadors que esperem. I una vegada haguem escollit l’escola, serà la millor escola per als nostres fills, ne’m d’estar convençuts doncs ells s’encomanen de la nostra seguretat o incertesa. I si passats uns anys els factors negatius superen els positius, farem canvi d’escola i la nova serà la millor escola per als nostres fills. Cap escola ens ho resoldrà tot i nosaltres sempre ho completarem amb la nostra educació familiar.

Aquest article professional s’ha dut al diari ARA per completar els titulars triomfals de l’edició del diumenge 12 de març. Jo no he rebut resposta.MTP

dimecres, 15 de febrer de 2017

RESOLGUEM: CULTURA I EDUCACIÓ DE LA DIMENSIÓ RELIGIOSA HUMANA

RESOLGUEM: CULTURA I EDUCACIÓ DE LA DIMENSIÓ RELIGIOSA HUMANA

RESOLGUEM: CULTURA I EDUCACIÓ DE LA DIMENSIÓ RELIGIOSA HUMANA

1. Constatació de fet, problema o necessitat
L’escola catalana no ha resolt bé el pas de sistema escolar confessional religiós a sistema escolar en una democràcia plural. La llei reconeix l’escola no confessional però manté una preferència per afavorir l’ensenyament religiós doctrinal. A més de la confessió cristiana catòlica, són reconegudes les confessions cristianes protestants, la confessió jueva i la confessió islàmica. Aquestes darreres, en la pràctica no han pogut estendre la seva formació religiosa a les escoles i instituts.

L’assignatura de religió va perdent fidels. La realitat dels infants i joves d’avui és que de manera generalitzada no adquireixen una cultura religiosa i no reben formació per orientar la seva dimensió religiosa humana. Sí en canvi segueixen tradicions d’origen religiós que es segueixen de manera ingènua i consumista. El cinema i internet han incorporat molts continguts religiosos, esotèrics, paracientífics o màgics amb gran acceptació entre els joves, bon nombre dels quals cerquen continguts religiosos a la xarxa ocultant-se amb una certa vergonya.

2. Breu anàlisi des de la perspectiva d’educació a la societat actual.

A España s’ha identificat l’escola com a no confessional però molts docents de l’educació pública diuen i han escrit que l’escola és laica en el sentit que els temes de religió no es tracten de cap manera. Fins i tot en els temes d’història es pot explicar la societat teocràtica com si la creença religiosa fos un fet complementari.

A France i a l’Europa contemporània (s XIX) es va originar una filosofia que deixava de tractar el tema de la divinitat per no tenir conflicte amb l’autoritat eclesial. El tema de déu és tractat des de la perspectiva teològica i doctrinal.

El somni de progrés industrial i l’accés generalitzat al consum van fer que el tema de déu o de la religió quedés com a superflu per a una gran part de la població. Amb tot, en situacions personals crítiques com al mort i la malaltia o d’infortuni familiar; en situacions socials com catàstrofes naturals, crims col·lectius, destruccions per guerra es recorre a creences o rituals religiosos practicats en la infància o vistos en el relats verboicònics com televisió o cinema. En repassar el segle XX amb les seves guerres i destruccions es constata que el progrés material i d’accés a l’educació escolar no han aportat el coneixement i el capteniment que havíem idealitzat.

El dilema de religió confessional com a assignatura amb qualificació no ens ha dut a millor situació. L’opcionalitat amb matèria alternativa hagués pogut comportar una oferta culta i formativa no confessional sòlida però no ha estat així. Llevat de casos de cultura i compromís personal dels docents i especialment si ha estat impulsat per institucions, els resultats d’una religió confessional i d’una alternativa indiferent fa que avui la majoria de joves ni coneguin ni valorin la saviesa que es va trametre a través de confessions o tradicions religioses. Així mateix la majoria de joves no tenen la possibilitat de comprendre el fons originari autèntic de les orientacions religioses que apunten a les mateixes finalitats: comprendre el valor de la vida, viure amb els altres resolent els conflictes i donant sentit al cosmos i a la l’existència humana amb projecció espiritual.

La formació religiosa no ha quedat resolta a France amb els anys de l’escola laica, i encara menys quan els fluxos migratoris consolidats en segona i tercera generació s’identifiquen amb una tradició o confessió diferent. Així la religió esdevé identitat cultural, de tradició i de fractura social i, a vegades fals pretext de conflicte. En països com Estats Units d’Amèrica, la religió és present com a costum amb rituals i formes de socialització i les escoles confessionals i a les no confessionals donen una informació elemental sense entrar en qüestions teològiques i doctrinals. La religió és acceptada com un revestiment i generalment no duu a conflicte.

Entre els professionals docents hi ha una indiferència generalitzada, clarament manifesta en centres públics i no conflictiva en centres privats confessionals. En un cas i un altre sembla que falta cultura i formació religiosa, llevat dels professors especialitzats en ciències de la religió. I davant la realitat social actual, amb col·lectius immigrants de referents religiosos diferents, seguim amb una escola indiferent. I després ens lamentem que hi hagi captacions de joves per causes religioses, per causes parareligioses (orgies, drogues, magies), per riscos que puguin donar emoció a la vida.

La dimensió religiosa és una invariant humana que es projecta en diversitat de tradicions culturals i de creences o configuracions de sentit. Totes les societats s’han bastit sobre bases religioses que relligaven a la vida, relligaven tribus i pobles i obren a rellegir el kosmos i la dimensió espiritual. Arribats a una societat plural i democràtica no es pot acceptar que s’imposi un sentit contra la llibertat de consciència igual que no es pot impedir que les persones facin una opció personal i s’agrupin per compartir-ho en comunitat. En la societat plural i democràtica el ciutadà ha de tenir coneixement i fer la seva personal reelecció.

3. Proposta d’acció:

1. Acció pedagògica. Els docents actius han de prendre consciència de les insuficiències en cultura religiosa, tant des del punt de vista històric, com antropològic i filosòfic. Com a docents no poden tenir aquest buit de coneixement i han de cercar formació per on calgui. No serà una formació més, sinó que els permetrà tenir una visió integrada del coneixement que arrela en l’experiència humana.

2. Recomanació política. Incorporar els continguts cultura religiosa (història, antropologia, sociologia) i formació religiosa (filosofia, teologies, psicologia ) en la formació inicial de tots els docents. Tots els docents han de contribuir a la formació de la dimensió religiosa humana sense fer adoctrinament. La dimensió religiosa és humana i ningú en té l’especialitat perquè integra coneixement de base cognitiva, experiència de base emocional i integració de base vital i espiritual.

3. Recomanació política. Difondre els pocs programes de cultura religiosa o de diàleg interreligiós i d’educació al dimensió religiosa humana. L’Associacio Unesco per al Dialeg InterReligiós (2001) i Societat Catalana de Pedagogia (2003) han fet aportacions en aquest sentit. Referents de diàleg interreligiós a l’educació: Raimon Panikkar, Clemens Mendonca.

Martí Teixidó. Barcelona 20 de gener de 2017

 

RESOLGUEM: HORARI I CALENDARI ESCOLAR–FAMILIAR, AMB DIVERSITAT

 

RESOLGUEM: HORARI I CALENDARI ESCOLAR – FAMILIAR, AMB DIVERSITAT

RESOLGUEM: HORARI I CALENDARI ESCOLAR – FAMILIAR, AMB DIVERSITAT

1. Constatació de fet, problema o necessitat (base empírica)

Sobre els horaris i calendari escolar.

En els debats sobre la conciliació de l’horari familiar i l’horari escolar s’ha tingut una visió reduccionista. S’ha pensat en un horari horari partit o en un horari continuat. El primer va ser pensat per a l’escola rural o l’escola urbana de la societat industrial que incorporava l’home a la fàbrica i la dona casada a càrrec dels fills i la llar. L’horari continuat, intensiu al matí era l’horari dels bancs i d’altres empreses de treballadors de coll blanc.

No som ni societat rural, ni societat industrial. Som societat de serveis majoritàriament i de comerç. Moltes activitats i feines són de tarda majoritàriament (comerç, gimnàs, exposicions, espectacles, farmàcia, supermercat).

2. Breu anàlisi des de la perspectiva d’educació a la societat actual (contrastació entre realitats i finalitats de l’educació)

 A l’escola o col·legi d’educació primària

L’alternativa és pensar en horaris diversificats a l’Educació Primària garantint una franja comú, comunitària. Així uns infants entraries entre 8 i 8:30 h i sortirien entre 14 i 14:30 h, Altres entrarien entre 11:30 i 12 h i sortirien entre 17:30 o 18 h. En la franja comú es farien les activitats més col·lectives i la presència de mestre seria major que a primeres hores del matí o darreres de la tarda.

Cal esperar que amb la reforma horària general, molts pares puguin ser a casa a les 18 h però no tots per l’activitat de serveis Aquesta pares haurien pogut esmorzar i estar amb els fills durant dues hores o més al matí.

Al col·legi o institut d’educació secundària

L’alternativa de l’Educació Secundària és diferent. La neurociència ens informa que el cervell de l’adolescent i jove triga més a despertar-se. Ja ho sabíem empíricament. Contràriament al que s’ha fet, els alumnes d’Educació Secundària no poden iniciar les classes a les 8 h sinó a les 10 h.

D’altra banda, amb caràcter general, l’activitat de classe col·lectiva (tots presents) no pot ser de més de quatre hores. Així les classes serien entre 10 i 14 /14:30 hores. Però els alumnes podrien optar d’entrar a partir de les 8 fins a les 10 h o bé prolongar de 14:30 a 16:30 h. Fins a les sis o set hores es farien aprenentatges individuals o en petit equip amb tutor disponible. Els alumnes ben motivats podrien fer algunes hores autonomament a casa. Per a alumnes amb endarreriment o poc motivats s’organitzarien períodes d’atenció directa.

3. Proposta d’acció: pedagògica si correspon als professionals docents i solament comporta un canvi de visió per conformar l’equip educador; o recomanació política si correspon a l’Administració educativa, i als agents corporatius o socials (sindicats, juntes de directors, associacions d’inspectors, col·legis professionals, associacions de mares-pares).

Això és compatible amb el servei familiar o comunitari. Els germans grans podran acompanyar els petits a l’escola o bé recollir-los. Els qui no tenen germans menors poden fer-se càrrec (mentor) d’un infant veí o d’infants assignats per una escola vinculada.

El servei comunitari o aprenentatge-servei no pot ser obligatori. L’alumne ha de participar en la seva opció i fer-se’n responsable. Ha de formar part de l’avaluació atorgant qualificació amb efectes.

Amb la diversificació apuntada, qui dubta que els expedients disciplinaris quedaran pràcticament extingits? I si una organització diversificada demana inicialment més esforç als docents, aviat quedarà compensat en viure en un clima de treball descarregat de tanta tensió (estrés) actual.

Martí Teixidó. Barcelona, 26 de gener de 2017