dimarts, 14 de juliol del 2020

L'Escola Activa Digital, sense marxa enrera post COVID-19

Hem tractat de Les tecnologies en el context educatiu actual en un debat telemàtic de la Societat Catalana de Pedagogia
 
Hem de fer l’escola per a la societat digital com Comenius va incorporar el llibre amb text i imatges “Orbis Sensualium Pictus” (1658) i els il·lustrats van estendre la instrucció universal amb l’escola de llibre, quadern d’escriptura i operacions aritmètiques. Al segle XX es va voler impulsar l’Escola Activa sobre coneixement científic de psicologia promovent l’aprenentatge a partir de l’activitat manual i mental. El màxim exponent és l’Escola Moderna de les tècniques Freinet (1960) amb la diversificació d’activitats i màquines a l’aula i  el treball cooperatiu. L’ordinador va poder entrar a l’escola (1980) amb el programa Logo pensat pel matemàtic Papert i la informàtica Solomon. La plataforma Web 2.0  (2000) fa els que els usuaris de la WWW siguin actius i és una o oportunitat  que inicia l’Escola Activa Digital.

 

PRATS, educador
La situació excepcional de pandèmia ens obliga a fer un canvi que havíem de fer amb les tecnologies. Cal acompanyar els adults, una ocasió per aproximar-nos als infants. Hi ha un contínuum entre món físic i món virtual i els infants no perceben diferència. La crisi és perill i alhora oportunitat. La tecnologia és un llenguatge.  Hem de distingir i gestionar bé: eines, llenguatge, espais i temps. És en això que cal ajudar les famílies. Els tres filtres de Sócrates: veritat? bondat? utilitat? Apliquem-los abans de reenviar a la xarxa digital. Cada persona ha de tenir la seva dieta digital, i fer bon ús comporta  saber desconnectar per tornar a connectar. Avui l’accés a Internet és un dret i cal ja garantir-ne la universalitat.

DINARÈS, comunicadora
Un ús responsable, saludable i ètic es resumeix en benestar digital. Les famílies estan connectades al món i això pot ser una nova forma de comunicació familiar, mitjans i temes compartits. Cal garantir a tots l’accés i la identitat i això és la seguretat personal. Amb les tauletes les famílies han estat mancades de criteris. Cal saber què convé segons l’edat. En l’adolescència hi ha d’haver pautes clares per afrontar la diversitat contínua d’estímuls. Cal conèixer l’oferta que reben els fills al seu costat. Es pot decidir a quina hora es desconnecta l’accés a internet per posar uns límits clars. El control s’ha d’educar com a autocontrol.

BERNABEU, psicoterapeuta
Les tecnologies ens han creat nous entorns de relació i també d’esbarjo. És un assumpte de tot ciutadà, formar part de la vida i de l’activitat. Com en tot calen unes normes d’ús i cal posar uns límits necessaris. Accessibilitat no és competència, cal no confondre-ho. Alhora, el digital té una funció de refugi. Amb molt d’accés sense acompanyar s’originen dependències addictives que demanen llarg tractament. Cal prevenir, evitar-ho. La qüestió de seguretat s’ha de tractar educativament, com a prevenció, no com a seguretat posterior amb explicació policial. Cal evitar el patiment personal i la sensació d’inseguretat.

TEIXIDÓ, pedagog
Els ponents han fet unes aportacions amb perspectives complementàries molt consistents. La pedagogia ha de proporcionar un coneixement integrat i derivar-ne criteris i propostes d’acció. Cal subratllar com han coincidit en l’educació dels infants i adolescents de manera compartida entre escola, família i mitjans de comunicació i s’ha posat especialment l’accent en com ajudar, es  a dir, com orientar les famílies i com estar al costat dels infants més que controlant. És educar amb el digital.

Fa pocs dies el pedagog Meirieu subratllava a la xarxa: La tecnologia no salvarà l’escola, deia “le numérique” que és com s’identifica en francès i correspon a “el digital” que han emprat els ponents. Així, el digital no salvarà l’escola però l’escola no pot canviar sense la digitalització. Ha de canviar la manera de fer per assolir les mateixes finalitats. La pedagogia Freinet va reconvertir l’aula en tallers i treball cooperatiu. Es el millor antecedent per a organitzar l’escola actual: -paraules, +màquines, -pupitre +tallers, -deures, +cooperació. L’ordinador s’afegeix al llibre. Criteris: 1 El mitjà més senzill per a un mateix aprenentatge. 2 Reforçar l’observació i experimentació directa. 3 Formar els docents en semiòtica de la comunicació: denotació i connotació.

Martí Teixidó
14 de juliol de 2020



divendres, 3 de juliol del 2020

El DRAMA de la llengua és com ens enganyem


El DRAMA de la llengua és com ens enganyem


La sèrie Drama emesa per TV3 polaritza les posicions respecte a com articular català i castellà a Catalunya. Va ser produïda per a TVE i que s’acceptés que un 70% fos en català, subtitulat en castellà, i el 30% en castellà és realment un pas de gegant a Televisión Española. Però això no és replicable ni reversible a TV3, la televisió en llengua catalana. No es pot justificar per percentatges atès que per sobre de la proporció queda admès que parli català qui vulgui i que els de parla catalana facin ús del castellà atès que el saben. S’abandona el principi que a Catalunya el català ha de ser llengua comuna sens perjudici que tots sàpiguen castellà per formar part d’España i la conveniència de comprendre més llengües, i poc a poc parlar-les,  atesa mobilitat de persones per diferents països i la presència de col·lectius d’altres llengües a Catalunya.
És una sèrie de ficció clarament adreçada a població jove, entre setze i vint-i-vuit anys i sense dir-ho esperant que també els de catorze vulguin veure-la si ha corregut que és transgressora. Tot per fer audiència. Que sigui una sèrie de ficció però que vulgui reflectir la realitat dels joves s’ha posat com a argument que justifica l’ús indistint de català i castellà. Sembla que  s’identifica realisme i ficció. Encara que no està tan clar, el tàndem realisme-ficció permetria constatar com parlen els joves però suscitar que haurien d’anar fent el pas de parlar la llengua comuna, el català si ho situem a Catalunya. Justament però, si són joves nascuts al país, coneixedors de les dues llengües, la llengua comuna d´ús ha de ser el català i incorporar parlants en castellà per la seva procedència diversa i recent amb ajudes propedèutiques. El drama és haver mostrat que cadascú parla com vol, que això és bilingüisme i llibertat. Aquest drama és mostrar que el català encara no s’ha extingit i esperar que això arribi d’una vegada i problema resolt. La ficció pot projectar que la llengua comuna ha de ser el català o que el català és solament una concessió però que està en recessió. Està clara la ficció que reflecteix la sèrie “Drama” i per això és inacceptable a la televisió catalana, lamentablement produïda per professionals que ho han d’entendre perquè s’han iniciat professionalment a la televisió catalana.

Algú ha volgut veure una contradicció entre les queixes per l’ús de la llengua a la sèrie “Drama” i l’acceptació recent d’un documental ”La Monarquia: un negocio rentable” d’ETB en llengua castellana. No hi ha contradicció. La televisió catalana pot emetre productes forasters en d’altres llengües i convé que ho faci. De TVE en castellà i sense subtitular, de produccions en francès, anglès o d’altres subtitulades en català o en la llengua original si son llengües parcialment conegudes per gran nombre de ciutadans. I també emetre’n de les variant del català o del gallec, del portuguès o l’italià.  Ens podem anar acostumant l’oïda que és una competència molt saludable i en sabem més del què hem estudiat. I aquí és un comença el plurilingüisme amb la intercomprensió que és una competència personal i no del mitjà de comunicació que ha de ser en una llengua, incorporant-ne d’altres.


Absència de crítica professional lliure de posicions ideològiques o psicològiques

No veig per enlloc que la sèrie sigui bona, fresca, divertida i entretinguda com alguns diuen. Ja sé que és molt habitual divertir-se amb la transgressió però això era necessari, una sortida saludable, quan hi havia una repressió i censura implacable. ¿Com és possible que en una societat on hi ha força llibertats es faci un cant a la transgressió? Els qui vam transgredir quan tot era prohibit i vigilat avui som lliures per no transgredir allò que és raonable per a la convivència. Observo sovint que es complauen amb la transgressió persones submises que hi projecten la seva falta de llibertat de pensament. Tanmateix hi ha els grans defensors de la transgressió perquè s’hi guanyen la vida i el negoci com és el cas de les productores: El Terrat, Minoria Absoluta, Brutal Media, les més conegudes, front a les menys conegudes com Batabat dedicades a produccions elaborades i no transgressores.

Es banalitza la qüestió de la qualitat de la llengua catalana. La llengua ha d’estar ben construïda per contribuir a la cultura social sens perjudici d’incorporar expressions d’ús habitual que no s’ajustin a normes lingüístiques. Aquí sí que és qüestió de proporció quantitativa i quan sigui possible de contrastació correctiva discreta. Fabra, abans de l’era audiovisual ja va orientar la tensió entre llengua normativa, diversitat de parlars i usos col·loquials amb una perspectiva de millora evolutiva favorable. El que fan els qui actuen amb criteri de transgressió en qualsevol llengua és accelerar una evolució autodestructiva que encara ho és més amb el català assetjat pel castellà. 
No tinc cap dubte que el canvi de tendència de l’evolució favorable de la llengua catalana es va produir a  partir de 2004 si bé quinze anys abans Prats, Rossich i Rafanell ja ho havien raonat. L’ensenyament de la llengua catalana va quedar autosatisfet amb la immersió, cada dia més aparent atès que el nou professorat parlava català sense consciència de correcció, ni fonètica, ni lèxica, ni sintàctica. Amb la Llei de Política lingüística de 1998 va quedar clar que els àmbits de comunicació i comerç feien el què més els convenia i que no se’ls podia obligar. Amb el canvi de majoria política, personal funcionari de les diverses administracions  (Generalitat, diputacions, ajuntaments) va deixar d’iniciar la comunicació en català i sols hi retornava si l’interlocutor el mantenia. A televisions i ràdios catalanes aviat es deia que cadascú parlés amb la llengua que li fos més fàcil. L’onada immigratòria va ser acollida amb la política lingüística precedent incrementant oferta de cursos i tallers de llengua. Van ser institucions privades com Òmnium, Fundació Carulla que van impulsar noves formes com les parelles lingüístiques, concursos entre escolars per motivar una llengua viva o reconeixements a bones pràctiques d’escola catalana. El projecte polític de recuperar la llengua, el 1978, va ser clar. Quan ja estava recuperada en extensió de ciutadans competents (comprensió i lectura) no es va ajustar el projecte polític i seguim maldant per llengua oficial,afirmant la immersió és el model i que el professorat hauria de fer reciclatge com els anys vuitanta. Més del mateix i falta d’iniciativa pedagògica en educació  i política en llengua.

La confrontació que fan els comunicadors entre produccions realistes o funcionals no té consistència. Són categories contradictòries. Realisme està amb tensió amb idealisme i funcionalisme amb elitisme o culturalisme. Així, una producció pot ser realista per a connectar amb un segment ampli d’audiovidència però alhora pot a puntar comportaments lingüístics o relacionals alternatius. Amb dos episodis de “Drama” penso que pot ser un realisme que normalitza determinats comportaments, que els generalitza, fins i tot esdevenen model de canvi per a alguns adolescents per no ser diferents dels altres iguals. Justament podria ser tot el contrari, partir dels usos més corrents per mostrar d’altres usos  que sense especial esforç contribueixen al creixement personal. Pensem especialment en els usos lingüístics però podem aplicar-ho als comportaments de relació afectiva sexual de caràcter públic sense entrar en comportament i orientació personal que avui la nostra societat deixa lliures en l’esfera privada.

La història precedent del nostre país,  de repressió política i puritanisme religiós ens ha dut a l’extrem oposat: tot es opinable i la discrepància o transgressió té reconeixement per si mateixa. La sexualitat ha quedat deslligada de la religiositat i no ha trobat l’orientació que el coneixement científic de la biopsicologia i de la psicologia social li aporten. De la moral religiosa s’ha passat a la normalitat estadística de la sociologia. Però en el dia a dia veiem que els comerciants converteixen en moda qualsevol conducta disruptora com pantalons texans gastats i estripats, tall de cabell deixat anar  per a elles i rapat i amb cresta per a ells.  I per connectar amb l’audiència, els productors audiovisuals copien i amplifiquen. Una espiral de reduccionisme cultural.



Refer el projecte polític amb relació a llengua i comunicació de massa

Jo no sóc crític de produccions de comunicació de massa, sóc pedagog. Haig d’interpretar des de perspectiva de filosofia social, opto per la sociologia comprensiva i m’obligo a  apuntar criteris i accions per a la mediació educadora i la cultura personalitzada (els cursos de doctorat que he impartit).

1      Comunicació audiovisual. Fer públic el compromís d’emissió en català amb un percentatge de la producció, que ha de ser molt alt avui encara en mitjans públics. Incloure altres llengües que puguin quedar justificades al guió garantint que la llengua comuna és el català.  Incorporar produccions alienes en llengua original amb possibilitat de subtítols.

2      Establiments de comerç.  Sense obligar a fer un ús determinat de les llengües s’ha de perseguir l’engany (retolar i anunciar en català i no atendre en català). Es pot atorgar un distintiu exhibible que garanteixi “atenem en català” i també s’hi podrien afegir d’altres llengües.

3      Educació escolar. Ensenyament de llengües vives articulades a partir del català llengua comuna de l’escola considerant la llengua familiar dels alumnes (que es pugui sentir per minoritària que sigui). Promoure la competència personal plurilingüe amb la intercomprensió com a mètode. Els mestres han de ser plurilingües mostrant transferències d’aprenentatge i atents a la multiculturalitat.

4      Educació familiar i escolar.  Cal fer la “mediació educadora” basada en les constatacions de la recerca en comunicació de massa: modelatge sense alfabetització, entorn de recepció, líders d’opinió, efecte acumulatiu... Es fa a l’aula amb el grup-classe amb anàlisi denotatiu-connotatiu, s’orienta les famílies a fer mediació educadora amb pràctiques senzilles.

5      Comunicació de massa dels mitjans. Els mitjans poden presentar-ho tot però en determinats casos que s’aparten molt de la norma social de convivència cal anticipar o postil·lar la mediació educadora o reflexiva, especialment quan es tracta de metàfores de ficció que no són acceptables de forma real.

6      Crítica professional pública. Comptar amb crítics professionals que actuïn amb independència i autoritat pròpia, lluny de tota censura i sense fer publicitat.  Poden argumentar en favor o en contra de la qualitat noètica, estètica i ètica i posar en relleu l’amor o fraternitat, l’humor o salut i la llibertat personal articulada amb cohesió social. Òbviament posaran al descobert la violència, l’engany, el gust degradant, l’estereotip empobridor i la dominació emocional. No hi ha més autoritat que els ciutadans per dir quins són els programes bons o dolents però solament és possible amb formació, l’assolida a l’escola i continuada en el decurs de la vida. Els crítics professionals esdevenen formadors.

El projecte polític d’una societat democràtica no es redueix a eleccions sinó a una opinió pública de ciutadans que pensen i fan opcions personals coneixent opinions diverses. Les majories han de sorgir de la formació, no ser fetes des de la propaganda. La llengua configura el pensament i cal una llengua comuna per a una efectiva cohesió social inclusiva de la diversitat lingüística i de pensament.


Martí Teixidó, pedagog dr.
02 de juliol de 2020