dissabte, 15 de març de 2014

Massa llocs comuns en pedagogia, poc fonamentats. El 1912 Eugeni d'Ors va escriure.



ABANS D’ARA.   Al diari ARA de 15.03.2014

Maria Montessori

D’Ors (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954) a La Veu de Catalunya (22-X-1912). El mètode de Maria Montessori (Itàlia, 1870-Holanda, 1952) va influir en la pedagogia catalana des del Noucentisme.
Aquest no és el nom d’una soprano qui hagi de cantar dins la pròxima temporada del Liceu. És el d’una gran educadora que s’està a Itàlia -i no perquè deixés de fer-nos gran falta aquí. Nom qui apareix avui vestit de glòria, en tot nou llibre, article o conversa sobre temes d’educació. I amb justícia, per aquesta vegada. Perquè lo que ha fet Maria Montessori és obra d’una fortitud no freqüent. Massa sovint, en pedagogia, els innovadors no han partit sinó de llocs comuns mediocres o de vagues tendències sentimentals. “Lo fàcil, abans que lo difícil”... “Seguim l’ordre de la natura”... “El noi és com una planta”... La Montessori, al revés, té una sòlida preparació científica i se’n sap valdre. La Montessori ve de la psicologia -que és d’on cal venir. Això ha donat eficàcia a son esforç i a la seva vida. De no tots els educadors famosos pot dir-se tant. [...] El coneixement de la psicologia pot haver servit a la nova educadora per a escapar, entre altres, a un lloc comú ben nociu: la predilecció per la facilitat en certs mètodes d’educació. L’ hedonisme educatiu que nosaltres havem començat a combatre en alguna nota. Gusta la Montessori, segons diuen, de deixar l’infant sol i sense auxili davant certs problemes, sense dificultats. Ella opina que “al noi no li plau que l’ajudin. També està d’acord amb la ciència plenament, i amb la moderna teoria del valor de lo perifèric, el famós “joc del silenci”, que es practica en les institucions montessorianes, quan els infants d’una classe s’han excitat massa o posat nerviosos per qualsevol motiu. La mestra els fa, simplement, callar, els posa a les fosques, els incita a estalviar qualsevol bruit. Un dels aspectes més interessants de l’esforç de la Montessori el constitueix l’haver-se adonat d’aquesta força educativa de la foscor i del silenci. La teoria de son joc podríem formular-la a la manera del periferisme: “No callen els nois perquè estiguin tranquils, sinó que estan tranquils perquè callen”. [...]

1 comentari:

  1. Kempis, en el seu llibre IMITACIÓN DE CRISTO diu que els sentits funcionen per desbordament, no hi ha concepte, només percepció.
    Per tant, l´ull no es cansa de veure ni l´oïde de sentir; però per veure-hi, hem de deixar de veure, per sentir, hem de deixar de sentir.

    ResponElimina