dimarts, 20 d’octubre de 2020

Què volen aquesta gent? Parlen d’innovació educativa, de transformar l’escola? Martí Teixidó: El canvi educatiu ha de ser evolutiu i avui correspon consolidar aquesta nova primavera de renovació pedagògica fent de cada aula un laboratori de pedagogia pràctica amb recursos digitals i procediments dialògics com no pot fer l’Administració educativa ni cap director d’empresa.

 

El Diari de l'Educació

https://diarieducacio.cat/que-volen-aquesta-gent-parlen-dinnovacio-educativa-de-transformar-lescola/

20 d'octubre de 2020

Què volen aquesta gent? Parlen d’innovació educativa, de transformar l’escola?

Martí Teixidó: El canvi educatiu ha de ser evolutiu i avui correspon consolidar aquesta nova primavera de renovació pedagògica fent de cada aula un laboratori de pedagogia pràctica amb recursos digitals i procediments dialògics com no pot fer l’Administració educativa ni cap director d’empresa.

 

 

Es parla molt d’educació. O se’n parla a les xarxes i els mitjans de comunicació se’n fan ressò de tant en tant “amb més pa que tall”, com deia la meva padrina. Innovació educativa, transformar l’escola, escoles en xarxa són expressions que activen l’audiència  i multipliquen tweets, likes i retweets. Va bé que es parli tant d’educació i més que se n’hauria de parlar. Tant la salut com l’educació són assumptes socials, de tots, ens afecten a tots. La salut no sols afecta als malalts, sinó a tots. L’educació no solament als qui tenen fills o nets, sinó a tot ciutadà, doncs afavoreix la vida social que tots siguin ben educats.

Les paraules ens confonen perquè en educació hem fugit de tot tecnicisme o taxonomia. Tothom diu el que creu, la seva opinió. A les mateixes paraules cadascú les hi dóna el significat que li sembla millor, i fem una escalada per posar paraules noves que tinguin gran impacte. Ha arribat a ser excessiu i més, des del principi. Pensem cadascú què direm d’educació, de formació, d’ensenyament, de didàctica, de pedagogia, d’avaluació. Entre la imprecisió i la confusió. I com que no ens aclarim, n’afegim més: renovació, reforma, innovació, transformació. Referint-nos directament a l’escola: escola nova, escola activa, escola progressista, escola viva, escola nova del segle 21. Pel que fa a pedagogia, com que cadascú ho entén a la seva manera, apareix: pedagogia activa, pedagogia sistemàtica, pedagogia institucional, pedagogies crítiques, pedagogia no-directiva, pedagogia sistèmica, pedagogies democràtiques, pedagogia lenta.

El pedagog Xavier Besalú ha tractat recentment aquest tema en el discurs de recepció a l’Institut d’Estudis Catalans. La renovació pedagògica a la Catalunya del segle XXI permet fer-se un mapa mental de la situació. Estem mancats d’una terminologia comuna amb consistència científica i comprensió professional. Potser això explica que malgrat que el conjunt d’institucions escolars s’ha anat actualitzant, perdem moltes energies i no acabem d’encarar els assumptes més actuals amb seguretat.

La renovació pedagògica del segle XXI ha de ser una actualització de la renovació pedagògica del segle XX per fer un reajustament a la societat amb la seva diversitat cultural i fer ja l’escola activa digital en una societat telecomunicada. No es tracta d’anar afegint llengües repartint les hores a l’escola, la clau és la competència d’intercomprensió plurilingüe que la neurobiologia ha evidenciat. Incorporar les tecnologies digitals no ens canviarà l’escola, però no podem canviar l’escola sense el digital.

Un viatge ràpid per la renovació pedagògica del segle XX: Com realitzar pràcticament una escola nova d’Artur Martorell (1965), El Mall-Grup Promotor 1979. Inmovilismo e innovación en la escuela de Guy Avanzini (1967), OIkos-Tau 1985. Aprender a ser d’UNESCO-Faure (1973), Unesco-Alianza Universidad 1973; el 1r i sistèmic informe del qual se n’han derivat els altres. I no podem desconèixer les aportacions tècniques de Freinet: Técnicas Freinet de la escuela moderna; la crítica cultural a l’escolarització d’Illich i la pedagogia de l’oprimit de Freire. Penso que filòlegs, biòlegs, historiadors, economistes, matemàtics i músics dedicats a l’ensenyament han de conèixer aquesta pedagogia si no ho han fet abans. Certament, massa sovint s’ha presentat una pedagogia teòrica que ho explica tot i no se sap com aplicar. Aquí he fet esment d’obres que, als qui hem fet pràctica escolar, ens han donat consistència i iniciativa creativa.

Per a fer l’Escola Nova Digital, ara el 2020, tenim amb la pedagogia Freinet, construïda per tants mestres en xarxa cooperativa (ICEM France, MCE Itàlia, ACIES iniciada pel mestre Alcobé a Catalunya)[1], la base organitzativa per fer de l’aula un laboratori de pedagogia pràctica amb els instruments tecnològics del nostre temps i fer de l’escola una institució de diàleg participatiu per desenvolupar un pensament complex i democràtic. Abans d’inventar, mirem tot el que està clar que ja ens fa fàcil l’acció educativa i centrem la nostra creativitat en com tractar els temes del nostre temps i anar configurant l’aprenentatge amb l’estructura de pensament –l’estructura, no el pensament– que faciliti la memòria i organització el coneixement.

Massa sovint es declara l’escola que no volem (segons com la va viure cadascú), el rebuig dels llibres de text (si no uns, uns altres, cercar els que ens facilitaran), que s’ha de treballar per projectes (però no ens limitem als interessos empobrits de tants alumnes), que hem d’incorporar els dispositius digitals (cert, tant com els personals i els socials) organitzant-los amb l’adequada proporció de temps. L’escriptor Daniel Pennac, amb Chagrin d’École (2007)[2], integra la seva vivència d’escola amb l’actuació de professor de llengua i fa autèntica pedagogia per incorporar els alumnes disruptors. Tanmateix vaig proposar al conseller Maragall que se n’enviessin exemplars als professors d’institut.

L’avaluació del conjunt de centres del sistema educatiu mostra uns resultats prou positius en general i el que es pugui fer a partir d’ara és: que cap alumne s’aturi i justament amb llibres ben programats i packs digitals d’aprenentatge alguns alumnes i equip de treball poden ser molt autònoms mentre l’atenció personal directa del docent es centra amb els que necessiten ajuda fins a avançar més autònomament. Les editorials de llibres escolars són el departament de producció per als docents, que en son la realització. Examino la producció de Grup Promotor Santillana, hi ha de tot i més, de recursos didàctics i les programacions que cada mestre pot ajustar al seu grup d’alumnes; inclou lectures, registres sonors, jocs i instruments d’avaluació, tot adaptable. És qüestió d’escollir amb criteri i diversificat entre les diverses editorials i desapareixerà la mala producció editorial si en queda i pobra l’autoedició fotocopiada. Hi ha editorials que posen a punt instruments pedagògics. Vegeu: La Rúbrica del canvi. Materials de suport,  instrument pedagògic editat per Graó per a Escola Nova 21.

El docent s’ha de centrar en la realització i no anar aplegant dossiers com fèiem els anys setanta, quan no hi havia bona producció editorial. Per impulsar projectes el docent ha de conèixer molt bé la matèria i seleccionar la part necessària, sempre escoltant els alumnes, però no se’ls pot limitar a les seves condicions de partida. Quan els alumnes presenten projectes als companys no han d’explicar conceptes aïllats memoritzats (del llibre o d’internet) sinó explicacions de relació sistèmica, causal o conflictiva amb comunicació motivadora.

L’accent en fer l’educació paidocèntrica és el propi de l’Escola Activa de 1912 (Ferrière) que corregia els excessos de l’educació centrada en el mestre i l’acumulació de coneixements. Això no ha de fer oblidar que el docent, dona o home de cultura, és un model de referència diari. La relació educativa entre alumnes i docents té com a referent el coneixement i la cultura i per això cal ensenyament presencial. No hi ha contradicció entre Platon-Aristóteles (culturalisme), Comenius-Rousseau (paidocentrisme) i Escolàstica-Il·lustració (magistrocentrisme). Segons la realitat ambiental dels alumnes caldrà decantar més cap a un o altre però no ignorar cap dels tres components de l’educació..

Conceptualment. L’educació transmet tradició i maneres de fer que cal ajustar a cada època, que estimulen el desenvolupament personal de capacitats. En educació, la innovació sense tradició desorienta, no es pot aplicar com sí que es fa en el sistema tecnològic comercial (substitució i tot nou). L’educació ha de ser evolutiva amb relació a l’evolució social on canvien les tècniques i els modes de relació. Les aspiracions i desitjos humans han canviat poc dins el nostre model de civilització construït entre Judaisme, Grècia-Roma i Cristianisme. I no queda tan lluny l’Islam, adaptació dels anteriors per a les tribus del desert, que deixa de banda l’herència urbana de Grècia-Roma. Més distància trobem quan tenim alumnes de famílies xineses, hindús o del llunyà orient i ens cal estudiar per comprendre les cultures d’alguns dels nostres alumnes.

El canvi educatiu ha de ser evolutiu i la renovació pedagògica dels procediments científics per a l’educació és un moviment dels professionals sense director però amb direcció coincident (Artur Martorell) avui tan a l’abast amb les xarxes digitals. La renovació pedagògica incorpora el coneixement científic dels investigadors (Claparède, Piaget, Wallon) i dissenya, inventa, construeix models o instruments: recursos de l’entorn cultural amb intenció pedagògica (Decroly, Montessori, A. Galí, Freinet, Almendros, M. Antònia Canals, Costa-Pau). A Catalunya vam tenir una primavera pedagògica de 1909 a 1923 i de 1929 a 1939 impulsada per les institucions públiques. Una secondavera amb l’associació Rosa Sensat i les escoles d’estiu de 1965 a 1980. Avui correspon consolidar aquesta nova primavera de renovació pedagògica fent de cada aula un laboratori de pedagogia pràctica amb recursos digitals i procediments dialògics com no pot fer l’Administració educativa ni cap director d’empresa.

El sistema educatiu és tota la societat en tant que educadora. Identifiquem agents educadors directes: família, escola i mitjans de comunicació. Agents efectius com: llocs de treball, instàncies de lleure i publicitat-consum. Agents difusos com: personatges públics i tot ciutadà pel carrer a la vista dels infants i joves. L’Administració educativa atén el subsistema escolar i ha de crear les condicions de marc normatiu (no més que marc) i de finançament públic total amb gestió directa dels centres, siguin públics o privats. Gestió directa ben supervisada pedagògicament, sense burocràcies costoses i inútils. L’Adminstració s’enganya si vol dirigir el sistema educatiu. Els pactes nacionals per a la infància i per a l’educació[3] són els que poden dinamitzar el sistema educatiu total. L’Administració s’ha de centrar a crear les condicions favorables del subsistema escolar.

Els mestres d’avui han de seguir fent renovació pedagògica de l’escola activa en la societat digital.


[1] ICEM: Institut Coopératif de l’École Moderne. MCE: Movimento di Cooperazione Educativa. FIMEM: Federación Internacional de Movimientos de Escuela Moderna.  ACIES: Associació per a la correspondència I la imprempat escolar.

[2] Daniel Pennac: Chagrin d’École, Paris, Gallimard, 2007. Versions catalana i castellana amm títol, poc encertat de Mal d’escola, La Butxaca.  Mal de escuela, Debolsillo.

[3] Pacte Nacional per a l’Educació:  20 de març de 2006. Pacte per a la infància a Catalunya: 19 de juliol de 2013.

dilluns, 5 d’octubre de 2020

L’educació coherent és funcional

 

L’educació coherent és funcional. És la força de l’educació en infants i adolescents.

 

La pandèmia i el retorn a l’escola, col·legi o institut ens creava molta incertesa. La incertesa per risc d’extensió de contagis ha estat ben estudiada, prevista i orientada per epidemiòlegs, metges, i professionals i gestors de la salut. Darrerament, més conegut el comportament del coronavirus i dels mitjans i procediments per controlar-lo, tots han anat a una  i això genera confiança i ha mostrat eficàcia.

 

No havíem fet potser massa atenció al comportament dels infant i adolescents, els qui en la primera fase de la pandèmia (de març a maig) van ser confinats sense cap consideració específica mentre des del primer dia s’acceptava que gossos poguessin sortir i humans poguessin anar a comprar tabac. Quan el 26 d’abril vaig reclamar l’atenció als infants i adolescents perquè havien de poder sortir, encara es va trigar un mes, dia per dia, a arribar a un acord. El que calia era donar unes normes clares a infants i adolescents sense contradicció.

 

He vist amb satisfacció el reconeixement total a la infància en un tweet del professional de la salut tan autoritzat que hem de difondre i consolidar.

 

 

Conclusió d’Antoni Trilla, metge dr.  “Conclusión: Buena i calmada tarea hecha por padres y docentes. Y para ninos y niñas: un “10”. [Tweet 04.09.2020]

https://twitter.com/ToniTrilla


 

 

No ha de passar desapercebut. Bona tasca de pares, bona tasca de docents i infants un “10”.  I convé reflexionar des de la perspectiva pedagògica per fer la corresponent atribució de valor i aplicar-la d’ara endavant.

 

El valor és que tots els agents educadors han anat a una. Els infants i adolescents han rebut el mateix missatge dels pares o família que de mestres i professors a l’escola. D’altra banda, els mitjans de comunicació (televisió i ràdio) que són educadors informals (aparentment) també han dit el mateix. Tots a una... i què fan els infants i adolescents?... complir i en alguns casos amb més atenció que els adults. (Són ells els qui abans recorden: -La marcareta!).

 

Una facilitat addicional és que s’han donat normes pràctiques, que es realitzen amb acció i que es comproven per evidència. Així per exemple, quan diem que els infants han de llegir hauríem de concretar, acordar, en normes d’acció . (Temps: 20’ tres dies setmana. Hora: matí o vespre. Lloc: taula, sofà, butaca, jardí... Mode: tot sol, amb mi dos dies).

 

 

Anem a identificar principis pedagògics que ens guiïn en l’educació d’infants i adolescents per a les que es necessita tota la tribu (Àfrica), tota la ciutat (Grècia), totes les institucions i empreses (Societat). L’educació és assumpte de pedagogia que aporta coneixement  i també és assumpte de política que ha de prendre les decisions mínimes però necessàries en benefici de cada un dels ciutadans i de la bona convivència.

 

 

Principis

 

1     Coherència. L’educació solament funciona amb seguretat si tots els agents educadors coincideixen, van a la una. Si hi ha discrepàncies, especialment quan les veuen els adolescents, s’escapen per on poden. Els adolescents estan en període de transició d’infant a adult, això genera inseguretat i quan no se’n surten troben l’excusa  que els justifica (creient-s’ho o no).

 

2     Funció social. Hi participa tota la societat i específicament molt diversos agents educadors: família, escola, mitjans de comunicació com a agents directes. Hi ha agents indirectes però amb influència manifesta: els llocs de treball o empreses , les instàncies de lleure i espectacles, la publicitat i el mode de consum.

 

3     La unitat d’acció. És ineludible per als agents educadors directes. La  família agent sentimental aporta comunicació personal i seguretat incondicional. L’escola agent institucional aporta coneixement i raonament. Els mitjans de comunicació són mirall social, obren a tota la cultura i són un directori de motivacions i possibilitats d’elecció..

 

4     Modelatge. La primera educació comença amb el modelatge. El modelatge dels adults habituals (pares, avis, mestres, professors, entrenadors i sèries àudiovisuals) educa més que les paraules. És determinant en la infància.  En l’adolescència el modelatge dels adults habituals es contrasta amb el què diuen, la coherència. En una etapa següent també es contrasta amb els que fan d’altres, modelatge social.

 

5     Normes i raonament. L’educació comporta normes d’acció i raonament d’explicació. En la primera infància la norma es basa en confiança i seguretat amb l’adult. En la segona infància la norma es completa amb alguna raó comprensible. En l’adolescència cal començar per les raons que justifiquen la norma. Hem d’actuar amb autoritat raonada i oblidar el “perquè jo t’ho dic”, mostra d’autoritarisme.

 

6     D’heteroeducació a autoeducació. L’educació amb l’edat va disminuint la dimensió d’heteroeducació i va incrementant la dimensió d’autoeducació fins  a la majoria d’edat quan ja ha de ser formació personal i cultural. Ens falten rituals socials de pas que exterioritzin aquesta evolució.

 

7     Llibertat i incertesa. Si optem per educació integral, personal i social, la llibertat és el referent i guia. Justament la prova de la llibertat és que hi haurà discussió i incompliments  com a primer exercici de llibertat. Cal esperar que siguin menors i transitoris però no s’han d’aplicar controls estrictes. I certament, no hi ha garantia i hem de viure amb la incertesa; confiada però incertesa.

 

 

Necessitem el Pacte social per la Infància. El tenim escrit i publicat. Pacte per a la infància a Catalunya: 19 de juliol de 2013. Però ha quedat escrit i no el tenim present. Hem comprovat com l’educació funciona, que els infants i adolescents “creuen” (com deien els nostre pares i avis) quan anem a una. Caldrà que se’n tractin alguns punts en reunions pedagògiques amb pares a l’escola o institut. Cal que els mitjans de comunicació, públics i privats s´hi afegeixin  acomplint la seva part; petites falques centrades en que tots eduquem, tots els ciutadans som educadors de carrer: fem modelatge i, si cal, potser haguem de fer un advertiment a uns infants. Si ho fem tots, a una, atendran i no arribarem a bronca.

 

Per causa de la COVID-19 hem fet un gran pas en l’educació. Tots eduquem.

 

 

Martí Teixidó

Mestre d’Escola Activa, pedagog dr.

Supervisor professional de l’educació

Professor universitari de pedagogia i política de l’educació

 

 

dimecres, 16 de setembre de 2020

És per riure... ...per no plorar

 

És per riure...

 

El 1990 un professor català-valencià va ser nomenat director general a Madrid (MEC) i com que era avançat va crear la Direcció General de Renovación Pedagògica. El 2004 un excel·lent professor de llengua va ser nomenat director general a Barcelona (DepEdu) i va crear la Direcció General d’Innovació Educativa. El 2018  una professora universitària va ser nomenada directora general a Barcelona (DepEdu) i va crear la Direcció General de Innovació, Recerca i Cultura Digital amb la SDG de Transformació Educativa.

 

Renovació Pedagògica direcció general? Però si és el treball que dia a dia fan els mestres i professors a l’escola per respondre a les necessitats de tots i cadascun dels infants. Pot ser un moviment com va dir Artur Martorell, doncs tots coincideixen en una direcció sense director. Amb direcció general ja no podran pensar.

 

Innovació Educativa direcció general? En la fabricació d’automòbils la innovació ho és tot perquè l’automòbil ja era una innovació, jubilava els cavalls. Innovació educativa, impossible. No tractarem els infants com a objectes. En educació són innovacions particulars: el llibre, l’agrupament d’alumnes i graduació de l’escola i avui el digital. Tot per ajudar l’infant com a persona a viure en la societat del seu temps i del seu lloc.

 

Transformació educativa direcció general? Que volem fer de l’escola una indústria de transformació com de formatges o iogurts? No voldrem transformar els infants i adolescents! Ben al contrari, l’educació i fer de mestre és fer ser cadascú. L’ensenyament és fer-se amb el coneixement i amb l’ajuda de qui professa el coneixement.

 

Paraules màgiques: renovació, innovació, transformació. Per màgic millor cridar el Màgic Pop per a qui res és impossible. Res li és impossible en prestigiditació doncs s’ha entrenat hores i hores, anys i anys, s’ha estudiat llibres de màgia  i -no ho sé- deu haver anat a aprendre dels que saben. Un bon model per a mestres i professors en curiositat i constància.

 

Quan Catalunya es va fer càrrec de l’ensenyament (1980), al Ministerio de Educación hi havia Ordenació educativa. Ordenar, en el sentit de posar ordre, és el que pot fer l’Administració per facilitar i conjuntar la tasca dels professionals docents amb relació a les necessitats socials. És la política de l’educació que dóna el marc d’actuació i apunta les finalitats comunes. I pou! Prou! Prou! Amb la incontinència normativa, norma d’obligat compliment, estem anul·lant els professionals, s’estan inhibint per poder sobreviure. Massa pes normatiu. El currículum escolar pesa més que ‘1 kilo de culture général’ (Braunstein i Pépin, PDF, France). Les normatives de seguretat per sortir de l’escola suposen que els docents no tenen seny ni prudència i no es poden decidir en fresc, segons el ritme de l’activitat del curs (Les sortides d’estudi s’han congelat al juliol i es van descongelant quan toca). La formació dels docents queda ofegada per instruccions normatives legalistes que ocupen tanta memòria que hom deixa d’estudiar pedagogia o llegir per cultura.

 

   

Frato, sí que sap pedagogia





 

 

Jo diria que El Roto també



 


 

                                                     
 
 
 
 
 
 
 
 
...per no plorar
 

Deixeu que els mestres siguem mestres! Nosaltres en podem saber.

 

 

dissabte, 12 de setembre de 2020

Pla d’Educació Digital de Catalunya - Direcció pedagògica de l'escola digital

 

 

Pla d’Educació Digital de Catalunya

 

Ha estat presentat telemàticament el 9 de setembre i segueix disponible a la xarxa. He estat atent els 45 minuts i examino el document digital disponible. Si jo fos mestre i professor en actiu (segueixo en reflexiu), m’hagués anat esborronant. Jo que he viscut la feina de mestre com una activitat creativa i d’entusiasme em sentiria amb un pes excessiu. Vaig iniciar-me en l´ús de la informàtica el 1983, amb 33 anys, i he anat explorant les seves possibilitats informatives i comunicatives i sempre tinc el portàtil i el mòbil disponibles.

 

Començo pel final amb voluntat positiva. El Departament d’Educació posa a disposició infraestructures i portals educatius amb les màximes prestacions i facilitat d’accés. Uns recursos i oportunitats excel·lents per a la millora de l’educació. Els mestres i professors s’han de sentir molt potenciats professionalment per a fer un ensenyament adequat a la nostra societat de la informació amb una visió educativa integral. Se’ls donen els mitjans.

 

El Pla d’Educació Digital està estructural en tres eixos molt clars: alumnes, professors i centres. Molt adequat projectar els objectius de cada àmbit amb un eix diferenciat.

 

 

Algunes precisions per garantir una bona comprensió

 

Es diu: “competència digital entesa com una competència del segle XXI esdevé clau per a una ciutadania que ha de ser crítica i responsable en l’ús que fa de la tecnologia“.  La competència digitat, pròpiament és tan sols una competència instruccional. Els aprenentatges instruccionals s’adquireixen per pràctica i repetició. Així la operatòria aritmètica (fer multiplicacions I divisions), l’ortografia (posar la lletra adequada, posar bé els accents), caligrafia o retolació (fer una lletra clara I funcional), mecanografia (teclejar sense mirar el teclat) s’aprenen per exercitació. Si a la competència li afegim  que ha de  ser crítica i responsable afegim una competència no-instruccional. No depèn de la repetició sinó d’explicacions cada vegada més matisades, del diàleg en la diversitat. És més aviat la competència comunicativa que integra informació, pensament i expressió que s’havia de fer ja sense digitalització  i que encara s’ha de fer més amb digitalització. Així com el llenguatge escrit ha de parir del llenguatge oral per a fer un bon aprenentatge, el digital incorpora l’oral i l’escrit amb la substància base comú: el pensament (racional i emocional).

 

Es diu: “transformació digital del sistema educatiu”. No té més importància, però convé que tothom ho tinguem clar i ens ho recordem.  El digital no pot transformar el sistema educatiu, ni el sistema de salut. Potser sí els sistemes d’informació i de comunicació. El sistema educatiu no es transforma, evoluciona amb ciència pedagògica i nous coneixements de neuropsicologia i instruments (llibres, enregistraments, digital).  Igual que el sistema de salut evoluciona amb ciència mèdica i nous coneixements biològics i farmacològics. No és un assumpte secundari. Si no hi ha un canvi pedagògic, canvi de mentalitat,  i s’incorporen instruments tecnològics potents es port reforçar un ensenyament sense canvi. Pensem en el miratge transitori de la PDI, pantalla digital interactiva. Alguns professors no van fer més que ensenyar des d’una pissarra lluminosa amb un toc de màgica. Si el mestre Freinet (1960)  hagués tingut la PDI haurien fet amb més facilitat el treball de millorar col·lectivament el text lliure d’un alumne. Els instruments tecnològics no canvien l’ensenyament però els hem d’incorporar per ensenyar amb els instruments del nostre temps. Aquest és el principi de l’Escola Moderna de les Tècniques Freinet i del Moviment Cooperatiu de mestres.

 

Es diu: “l’objectiu principal de situar Catalunya com un país capdavanter”. Solament vull constatar l’evidència que no té res a veure amb la millora de l’educació a l’escola. Això correspon a un objectiu empresarial o polític que pugui aportar rendiments futurs.

 

 

Els tres eixos del Pla d’Educació Digital

 

Precisem encara. ¿És educació digital… o bé és digitalització de l’educació? L’educació no ha de ser sols digital, sinó integral i avui ha d’incorporar la instrucció digital. La digitalització de l’educació és una part de la digitalització de la societat i comporta ensenyar amb diferents instruments, ajustar els models didàctics expositius i d’activitat dels alumnes, modificar els sistemes d’informació i comunicació de l’equip docent,  també amb les famílies, organitzar sistèmicament els recursos digitals, els enllaços, les fonts d’informació i dipòsits de memòries.

 

Els tres eixos  són molt clars però la producció a gran escala es fa fora de l’escola i es subministra als docents. Documents i línies d’actuació diversos que s’han d’examinar i exercitar; semblen molts deures.  Càpsules formatives certificables: CUDIs, MacroCUDIs, NanoCUDIs, Cursos i Píndoles pot estar molt bé però també pot causar indigestió I qui sap si intoxicació. Pla Estratègic de Centre i Avaluació de la competència digital, necessari sens dubte. I encara s’anuncien més documents que s’espera tenir aviat.  Alguns mestres i professors s’hi abocaran a fer-ho... però no tots, no la majoria.

 

I per acabar, com si fos el més normal es diu: “Potenciar l’ús pedagògic”. Què? Potenciar l’ús pedagògic?. No estàvem parlant d’educació?... Vegem el Marc de competències de la UNESCO amb el qual es fonamenta el Departament d’Educació. La pedagogia  ocupa un lloc ben central entre l’aprenentatge professional dels docents i la comprensió màxima del paper de les TIC en l’educació.

 

No. Estàvem parlant de tecnologia i confiant que la tecnologia canviarà l’educació quan fem ús pedagògic. ¿Pensem potser que el làser ha  canviat la medicina?... Ha canviat una tècnica però el metge, ha de saber tota l’anatomia, la fisiologia, el sistema cardiovascular, el sistema nerviós... I el cirurgià ha de saber intervenir amb el bisturí encara que el làser li permet una precisió màxima.

 

Marc de competències dels docent es en matèria de TIC elaborat per a la Unesco

 


El canvi el faran els mestres i professors, ajudats de la tecnologia digital

 Hi ha dos canvis necessaris. El primer és el canvi de mentalitat pedagògica. No caure en el reduccionisme ingenu (o interessat) de supoerar l’ensenyament tradicional amb innovació educativa. Si es coneixen i s’entenen els mètodes pedagògics del segle XX en el seu context social, cultural i lingüístic estarem en condicions de fer canvis d’ajusament adequats a les necessitats actuals. Si ho enderroquem tot i volem fer educació nova, encara necessitem saber més pedagogia.  Per construir una casa o edifici hi ha molts operaris (paletes, pintors, electricistes) però es treballa sobre un projecte de construcció fet per un arquitecte. Un projecte educatiu amb consistència pedagògica, amb visió sistèmica no el pot fer tot mestre o professor. Algú amb coneixement pràctic teòric l’ha d’esbossar, compartir amb l’equip docent i assessorar els ajustament necessari del dia a dia.  

 

El segon és amplificar les accions pedagògiques amb la digitalització. Amb cursos i cursets solament avançaran els qui ja estan iniciats i tenen especial interès. Per al conjunt de l’equip docent hem de pensar que s’aprendrà amb el dia a dia al costat dels qui en saben o van al davant. L’equip docent, és un equip de professionals de la didàctica especialment coneixedors d’un àmbit científic però amb ells hi ha d’haver d’altres professionals i en el cas de la digitalització, un informàtic, telecomunicador o enginyer que també pot fer docència però garanteix l’assistència tècnica contínua i ajustada a les necessitats. Tornem  a la medicina. ¿Penseu que el metges detecten les avaries o reparen els aparells tecnològics? ¿Que potser no hi ha enginyers o tècnics superiors a l’hospital?  

 

Per a aquest Pla d’Educació Digital oferir als centres suport extern ocasional: assessors digitals, assessors TIC, referents digital CRP, mentors digitals és molt poca ajuda i serà desaprofitada. Assegurem un tècnic per centre o per cada dos centres petits.
 

L’escola o institut d’avui necessita un docents molt competents, diversament competents. Però en un equip de trenta o seixanta hi ha d’haver els professionals de suport necessari. El tècnic informàtic o teleco, l’artista plàstic o escenògraf, el músic o dinamitzador musical, l’esportista coneixedor de medicina esportiva, el poeta o màgic de les paraules... I amb aquests especialistes, tots els docents conduiran activitats diverses amb coneixement i creativitat. I aquests especialistes també actuaran com a docents, ocasió de modelatge per als companys. Formació continuada en l’exercici, i estudiant alguns documents quan calgui. 

 

Magnífica inversió econòmica prevista en equips tecnològics pel Departament d’Educació.  Però comprar portàtils per a tots els docents i ignorar el portàtil privat que que ja usen habitualment els docents és costós i complicar la vida als docents més actius. Millor diversificar: a) Seria assignar un complement econòmic de “renting” per als qui ja tenen bon equip usual i línia de dades personal i gaudir de descomptes quan renovessin equips. b) Establir conveni amb diversos comercials que venguin equips nous directament als professors amb càrrec al Departament d’Educació previ visat de conformitat. c) Assignar ordinador d’empresa (a retornar) als qui no volen fer us dels seus equips. 

 

Les màquines i equips a assignar als alumnes s’han de posar a disposició de la direcció del centre per tal que es faci distribució segons necessitats. La inspecció pot supervisar aquesta gestió. Serà molt més eficaç (executiu) i eficient (econòmic) que compres generalitzades que es dilaten en el temps i  tenen costos addicionals en el procés. 

 

El Departament d’Educació ha fet la seva part gestionant infraestructures i creació conjunta de materials per a la formació. Ara, escoles i instituts han de reformular el seu projecte educatiu amb el digital liderats per una potent direcció pedagògica.  Si en alguns centres no hi ha professionals que puguin liderar-ho, la supervisió educativa de la inspecció ha de fer proposta de nous fitxatges. Una empresa d’educació no pot funcionar sense direcció del procés.


10 de setembre de 2020

 

Martí Teixidó

Mestre d’Escola Activa, pedagog dr.

Supervisor professional de l’educació

Professor universitari de pedagogia i política de l’educació