dilluns, 24 d’abril de 2017

CREATIVITAT i INNOVACIÓ en educació

 

CREATIVITAT I INNOVACIÓ EN EDUCACIÓ

CREATIVITAT I INNOVACIÓ EN EDUCACIÓ
lliçó ocasional com a professor convidat a la UB – Facultat d’Educació [24.04.2017]Creativitat i innovació estan de moda en educació.
Contra la pedagogia de tradició i norma, hem anat al pol oposat.Ens cal saber-ho regular bé com a tensió, concepte de Philippe Meirieu molt ben introduÏt.

I d’altra banda…
si els infants d’avui són diferents dels d’abans
si els joves d’avui estan motivats per tants estímuls comunicacionals

La pedagogia ha de partir d’aquesta realitat sociocultural
redefinir les finalitat de l’educació
fonamentar-se en el coneixement científic de l’aprenentatge

La pedagogia ha de fer propostes, inventar instruments, dissenyar organitzacions i apuntar criteris per a una acció eficaç, eficient. L’educació ha de ser funcional i personalitzadora.

https://docs.google.com/presentation/d/1I_jTClAxF72L_WBZjVQiG2R-Fl4118xGhrf5f0sHkiQ/edit#slide=id.p4

https://docs.google.com/presentation/d/1I_jTClAxF72L_WBZjVQiG2R-Fl4118xGhrf5f0sHkiQ/edit#slide=id.p4

https://docs.google.com/presentation/d/1fwa27Lt8MI-a4QTlXruAMaxZRe8-TWRxXv1QU4oxo_I/edit#slide=id.p4

https://docs.google.com/presentation/d/1fwa27Lt8MI-a4QTlXruAMaxZRe8-TWRxXv1QU4oxo_I/edit#slide=id.p4

EDUCACIÓ ? Amb ciència pedagògica o amb conveniència política?

A Catalunya, el nostre país, i també a España, l’estat que ens administra, en els darrers quaranta anys de democràcia, amb els diversos governs -i han estat diverses les majories polítiques- l’educació ha estat un tema recurrent… però cap govern ha demostrat una efectiva prioritat per l’educació. Ara en veiem  els resultats i tothom es posa les mans al cap, tots estem d’acord amb que els resultats de l’educació són migrats i penso que s’han d’atribuir més a les condicions familiars que a la institució escolar. Aquesta és la norma de regularitat però coneixem escoles, instituts i col·legis que són l’excepció a la norma i és en suport a ells que volem presentar les evidències. Si les condicions familiars, si les retallades econòmiques poden ser causa dels resultats escolars és perquè l’escola pesa poc, no acompleix la seva finalitat. Quants infants, en anys reculats, identificats pel mestre van iniciar l’ascens social pel camí dels estudis!

 

Evidències de fets de la poca atenció a l’educació

1 Un sol mestre o professor per 25 / 30 o més alumnes. Però… per a fer un informatiu calen dos presentadors,  dos especialistes i una bona colla de col·laboradors en al producció. Però… per a un control de trànsit d’alcoholèmia hi pot haver quatre vehicles i més de vuit agents. No es pot ni concebre que un policia vagi sol, sempre en parella pel cap baix.

Efectivament, hi ha d’altres professions poc valorades. Els metges que han d’atendre cada pacient en cinc minuts.  Els conductors d’autobús que alhora han de cobrar, vigilar i actuar quan s’avaria l’autobús.  Però  observeu quan entren els inspectors a controlar bitllets a Transports Barcelona: entren de dos en dos o més… O a Renfe, un sol maquinista que ho ha de controlar tot i a cada tren dos agents de seguretat i dos controladors de bitllets (quan el tren va buit).

El mestre, moltes hores sol davant de vint-i-cinc infants de tres anys, potser amb infants amb grans dificultats  que tots volem a l’escola inclusiva però que no pot sortir més barata que l’escola d’educació especial. El professor d’educació secundària actua amb trenta o més adolescents, alguns mal socialitzats per una societat permissiva i canviant a cada hora de grup i d’edat d’alumnes.

2 No es seleccionen persones amb àmplia cultura, pseudoespcialistes a vegades, per a mestre o professor. O no són aquestes les professions per a incorporar tots els ciutadans a la cultura?

El mestre o professor hauria d’haver acreditat una cultura integral i àmplia, ja abans d’iniciar els estudis de grau universitari i professionalitzadors. La cultura és la que ha quedat plantada abans d’entrar a la universitat. Com deia Joan Triadú el professor ha de tenir: a) domini de la llengua i la comunicació, b) formació filosòfica i de pensament, c) coneixements professionals: psicologia, pedagogia i didàctica, d) tecnologies de la informació i la comunicació actuals, e) molta cultura front a la incultura creixent.

3 Els qui expliquen com ha de fer-se l’educació i què s’ha d’ensenyar ho fan des de càtedra i d’especialitats acadèmiques:  psicologia, sociologia, medicina, filosofia. I els professionals practicants de la pedagogia, on són? La universitat vol ser, a més de docent i investigadora, una institució professionalitzadora. Però la universitat no incorpora professionals docents amb extensa pràctica.  Bé, darrerament sí: amb l’etiqueta de “professors associats” fa contractes minijob a persones amb molt poca dedicació i menys retribució. Sols per cobrir hores de docència.

4 El docent actual és un funcionari (o parafuncionari per via de concertació) i no es sent professional amb autoritat pròpia pel seu coneixement, dedicació i compromís. No hem de tornar a la professió liberal que va ser la de mestre o professor però si no és persona de pensament propi, no pot conduir un grup d’infants o joves. Ha d’estar disposat a treballar en equip amb gust per la cultura, tota cultura: de prestigi, de masses, tècnica, artística,

5 No confiem en els mestres i professors del país que actuen amb consistència pedagògica. Importem gurús externs, de renom internacional que d’altra banda no donen fonaments científics universals sinó models “ad hoc”. La institució escolar occidental no està actualitzada enlloc encara que en societats més estables pugui assolir resultats acceptables. A l’ensenyament no hi ha jerarquia tècnica: cadascú hi diu la seva i l’Administració entén l’ordenació com a manament, no com a posar ordre bàsic. Evidència: l’equip mèdic té un director metge, l’orquestra té un director que mana i marca estil, el teatre és creació però tothom sap qui és el director/a. L’evidència és que no s’ha garantit la direcció pedagògica de l’escola o institut que comporta experiència elaborada i estudi continuat. El lideratge no ho ha de ser d’imatge sinó de pensament.

En música, teatre… té sentit portar directors  d’altres països que aportin novetat. En recerca científica es vol atraure investigadors d’arreu per estar a primera línia. Confiar que professionals de fora poden millorar el sistema d’ensenyament és ignorància si no és una opció interessada (el professor d’allà ve aquí… i el professor d’aquí va allà). L’educació, el sistema d’ensenyament,  ha de considerar totes les variables de cada context i està més a punt qui coneix la nostra realitat i ha sabut elaborar la seva experiència dia a dia amb estudi aprofundit.

6 Els edificis i equipaments escolars amb les tecnologies estan molt per darrera de com estan als bancs, a les empreses punteres o a les direccions generals de les administracions públiques.  Aconseguir uns ordinadors a l’escola ha estat ben difícil i amb pocs anys queden obsolets i s’han de mantenir amb tota mena de disfuncions. Vegeu si això pot passar al banc o al quiròfan de l’hospital. A l’escola no hi ha pressupost per renovar l’equipament tècnic, no hi ha pressupost per posar flors o per repintar l’edifici o renovar els lavabos perquè tot estigui al mateix nivell que a la llar ordinària.

Tot això palesa el poc interès efectiu per l’educació malgrat se’n parli amb la boca plena. L’educació a Catalunya va per darrera: de la televisió i de la ràdio, dels edificis municipals i dels administratius, de la policia i dels sistemes de seguretat, dels grans esdeveniments esportius, del futbol que ocupa i dóna guany dos o tres dies per setmana.

En primer lloc, cal tractar bé els professionals mestres i professors. El sou, que ha perdut tant valor els darrers vuit anys, no pot ser inferior al d’un policia o mosso d’esquadra. L’educació és la més segura prevenció, una bona inversió, i amb una generació ben formada ens estalviaríem molts costos de seguretat. Tot el què gastem de més en seguretat s’ha d’aplicar preventivament a l’educació.

Però la cultura i competència d’un mestre o professor no és sols qüestió econòmica. La societat li ha de donar totes les facilitats per la cultura perquè tot el que faci repercutirà en l’educació dels petits ciutadans. Un docent ha de tenir accés gratuït a museus, exposicions, arxius, préstec de biblioteques i fires diverses. Un docent no ha de pagar IVA per llibres, ordinadors i productes culturals (si fos autònom els podria repercutir i si se’l grava amb IVA ho ha de repercutir a l’empresa per qui fa el servei). Un docent ha de tenir descompte en llibres, música i DVDs, un 20% pel cap baix, (l’instal·lador elèctric o el mecànic d’automòbil compra amb un 30% de descompte el material i recanvis i carrega en factura al client el preu de venda públic). Un docent ha de viatjar per cultura i ha de tenir una reducció equivalent a la targeta daurada dels jubilats.

A un mestre o professor ben pagat i amb facilitats per accés a la cultura se li pot demanar tot en l’educació. Ara, què podem esperar de tants docents amb insuficient cultura i formació?  No són professionals sinó treballadors assalariats que han trobat una ocupació amb horaris avantatjosos doncs no es preparen com a professionals més enllà de les trenta hores, ni tenen inquietud per la cultura. Aquí ens ha dut l’acció política de tots els governs. Una minoria, de mestres i professors, amb independència i ètica personal, viuen la professió docent com la més digna de la condició humana.

diumenge, 9 d’abril de 2017

EDUCACIÓ ? Amb ciència pedagògica o amb conveniència política?

 

EDUCACIÓ ? Amb ciència pedagògica o amb conveniència política?

A Catalunya, el nostre país, i també a España, l’estat que ens administra, en els darrers quaranta anys de democràcia, amb els diversos governs -i han estat diverses les majories polítiques- l’educació ha estat un tema recurrent… però cap govern ha demostrat una efectiva prioritat per l’educació. Ara en veiem  els resultats i tothom es posa les mans al cap, tots estem d’acord amb que els resultats de l’educació són migrats i penso que s’han d’atribuir més a les condicions familiars que a la institució escolar. Aquesta és la norma de regularitat però coneixem escoles, instituts i col·legis que són l’excepció a la norma i és en suport a ells que volem presentar les evidències. Si les condicions familiars, si les retallades econòmiques poden ser causa dels resultats escolars és perquè l’escola pesa poc, no acompleix la seva finalitat. Quants infants, en anys reculats, identificats pel mestre van iniciar l’ascens social pel camí dels estudis!

 

Evidències de fets de la poca atenció a l’educació

1 Un sol mestre o professor per 25 / 30 o més alumnes. Però… per a fer un informatiu calen dos presentadors,  dos especialistes i una bona colla de col·laboradors en al producció. Però… per a un control de trànsit d’alcoholèmia hi pot haver quatre vehicles i més de vuit agents. No es pot ni concebre que un policia vagi sol, sempre en parella pel cap baix.

Efectivament, hi ha d’altres professions poc valorades. Els metges que han d’atendre cada pacient en cinc minuts.  Els conductors d’autobús que alhora han de cobrar, vigilar i actuar quan s’avaria l’autobús.  Però  observeu quan entren els inspectors a controlar bitllets a Transports Barcelona: entren de dos en dos o més… O a Renfe, un sol maquinista que ho ha de controlar tot i a cada tren dos agents de seguretat i dos controladors de bitllets (quan el tren va buit).

El mestre, moltes hores sol davant de vint-i-cinc infants de tres anys, potser amb infants amb grans dificultats  que tots volem a l’escola inclusiva però que no pot sortir més barata que l’escola d’educació especial. El professor d’educació secundària actua amb trenta o més adolescents, alguns mal socialitzats per una societat permissiva i canviant a cada hora de grup i d’edat d’alumnes.

2 No es seleccionen persones amb àmplia cultura, pseudoespcialistes a vegades, per a mestre o professor. O no són aquestes les professions per a incorporar tots els ciutadans a la cultura?

El mestre o professor hauria d’haver acreditat una cultura integral i àmplia, ja abans d’iniciar els estudis de grau universitari i professionalitzadors. La cultura és la que ha quedat plantada abans d’entrar a la universitat. Com deia Joan Triadú el professor ha de tenir: a) domini de la llengua i la comunicació, b) formació filosòfica i de pensament, c) coneixements professionals: psicologia, pedagogia i didàctica, d) tecnologies de la informació i la comunicació actuals, e) molta cultura front a la incultura creixent.

3 Els qui expliquen com ha de fer-se l’educació i què s’ha d’ensenyar ho fan des de càtedra i d’especialitats acadèmiques:  psicologia, sociologia, medicina, filosofia. I els professionals practicants de la pedagogia, on són? La universitat vol ser, a més de docent i investigadora, una institució professionalitzadora. Però la universitat no incorpora professionals docents amb extensa pràctica.  Bé, darrerament sí: amb l’etiqueta de “professors associats” fa contractes minijob a persones amb molt poca dedicació i menys retribució. Sols per cobrir hores de docència.

4 El docent actual és un funcionari (o parafuncionari per via de concertació) i no es sent professional amb autoritat pròpia pel seu coneixement, dedicació i compromís. No hem de tornar a la professió liberal que va ser la de mestre o professor però si no és persona de pensament propi, no pot conduir un grup d’infants o joves. Ha d’estar disposat a treballar en equip amb gust per la cultura, tota cultura: de prestigi, de masses, tècnica, artística,

5 No confiem en els mestres i professors del país que actuen amb consistència pedagògica. Importem gurús externs, de renom internacional que d’altra banda no donen fonaments científics universals sinó models “ad hoc”. La institució escolar occidental no està actualitzada enlloc encara que en societats més estables pugui assolir resultats acceptables. A l’ensenyament no hi ha jerarquia tècnica: cadascú hi diu la seva i l’Administració entén l’ordenació com a manament, no com a posar ordre bàsic. Evidència: l’equip mèdic té un director metge, l’orquestra té un director que mana i marca estil, el teatre és creació però tothom sap qui és el director/a. L’evidència és que no s’ha garantit la direcció pedagògica de l’escola o institut que comporta experiència elaborada i estudi continuat. El lideratge no ho ha de ser d’imatge sinó de pensament.

En música, teatre… té sentit portar directors  d’altres països que aportin novetat. En recerca científica es vol atraure investigadors d’arreu per estar a primera línia. Confiar que professionals de fora poden millorar el sistema d’ensenyament és ignorància si no és una opció interessada (el professor d’allà ve aquí… i el professor d’aquí va allà). L’educació, el sistema d’ensenyament,  ha de considerar totes les variables de cada context i està més a punt qui coneix la nostra realitat i ha sabut elaborar la seva experiència dia a dia amb estudi aprofundit.

6 Els edificis i equipaments escolars amb les tecnologies estan molt per darrera de com estan als bancs, a les empreses punteres o a les direccions generals de les administracions públiques.  Aconseguir uns ordinadors a l’escola ha estat ben difícil i amb pocs anys queden obsolets i s’han de mantenir amb tota mena de disfuncions. Vegeu si això pot passar al banc o al quiròfan de l’hospital. A l’escola no hi ha pressupost per renovar l’equipament tècnic, no hi ha pressupost per posar flors o per repintar l’edifici o renovar els lavabos perquè tot estigui al mateix nivell que a la llar ordinària.

Tot això palesa el poc interès efectiu per l’educació malgrat se’n parli amb la boca plena. L’educació a Catalunya va per darrera: de la televisió i de la ràdio, dels edificis municipals i dels administratius, de la policia i dels sistemes de seguretat, dels grans esdeveniments esportius, del futbol que ocupa i dóna guany dos o tres dies per setmana.

En primer lloc, cal tractar bé els professionals mestres i professors. El sou, que ha perdut tant valor els darrers vuit anys, no pot ser inferior al d’un policia o mosso d’esquadra. L’educació és la més segura prevenció, una bona inversió, i amb una generació ben formada ens estalviaríem molts costos de seguretat. Tot el què gastem de més en seguretat s’ha d’aplicar preventivament a l’educació.

Però la cultura i competència d’un mestre o professor no és sols qüestió econòmica. La societat li ha de donar totes les facilitats per la cultura perquè tot el que faci repercutirà en l’educació dels petits ciutadans. Un docent ha de tenir accés gratuït a museus, exposicions, arxius, préstec de biblioteques i fires diverses. Un docent no ha de pagar IVA per llibres, ordinadors i productes culturals (si fos autònom els podria repercutir i si se’l grava amb IVA ho ha de repercutir a l’empresa per qui fa el servei). Un docent ha de tenir descompte en llibres, música i DVDs, un 20% pel cap baix, (l’instal·lador elèctric o el mecànic d’automòbil compra amb un 30% de descompte el material i recanvis i carrega en factura al client el preu de venda públic). Un docent ha de viatjar per cultura i ha de tenir una reducció equivalent a la targeta daurada dels jubilats.

A un mestre o professor ben pagat i amb facilitats per accés a la cultura se li pot demanar tot en l’educació. Ara, què podem esperar de tants docents amb insuficient cultura i formació?  No són professionals sinó treballadors assalariats que han trobat una ocupació amb horaris avantatjosos doncs no es preparen com a professionals més enllà de les trenta hores, ni tenen inquietud per la cultura. Aquí ens ha dut l’acció política de tots els governs. Una minoria, de mestres i professors, amb independència i ètica personal, viuen la professió docent com la més digna de la condició humana.

dissabte, 1 d’abril de 2017

La millor escola per als nostres fills.

 

La millor escola per als nostres fills. Escollir escola amb criteri, no per marca.

La millor escola per als nostres fills

Martí Teixidó, pedagog

Volem la millor escola per als nostres fills i la podem tenir, l’hem de tenir. No hi ha una escola objectivament millor per a tothom. L’educació és un procés de construcció de l’animal biològic nascut (ja té ànima) en ésser humà en un entorn de relacions (societat), amb competències per viure-hi (cultura) i amb pensament propi (personalitat).

Alguns pares en cercar la millor escola pregunten pel nivell, pels resultats escolars, ara que es fan tantes proves. D’altres miren quins alumnes hi van doncs seran els companys dels seus fills. També els hi ha els qui miren les instal·lacions, especialment de tecnologia de la informació i esportives. Darrerament també s’han posat en relleu unes certes marques d’escola: viva i activa, innovadora, avançada, nova 21, que s’afegeixen identificacions habituals d’institucions religioses o administratives. Les mateixes institucions, titulars d’un grup d’escoles, s’afanyen a redefinir el seu projecte educatiu anticipant      canvis organitzatius i reorientació de l’ensenyament de llengües.

Tot això té interès i, potser d’una vegada, modificarà l’escola uniforme que els il·lustrats progressistes van impulsar durant el segle XIX contribuint a la instrucció universal dels ciutadans. Als inicis del segle XX ja es va veure que l’escola uniforme per a tots tenia un sostre, que servia poc més que per alfabetitzar. El progrés de les ciències, especialment medicina i psicologia aportaven fonaments a l’aprenentatge (visió més àmplia que la d’instrucció) i orientaven l’educació funcional, l’escola activa i l’educació progressiva. Era una pedagogia clarament científica que va quedar encallada per les guerres i en el nostre cas per la dictadura enemiga que va seguir. Però d’això fa quaranta anys i l’escola amb pedagogia científica està per fer. Les noves denominacions responen més a una voluntat i imatge que pot dinamitzar alguns canvis però caldrà procedir amb sistema, un sistema complex i obert, el sistema pedagògic.

Els indicadors de millor escola que apuntàvem a l’inici poden contribuir però no són determinants per ells mateixos. Ni els resultats escolars, ni l’estatus dels companys, ni les instal·lacions, ni les innovacions són garantia. Per conèixer si una escola és millor per als nostres fills hem de dir-nos clarament què n’esperem per las nostre fill. Que tingui unes notes excel·lents? Que pugui fer amics? Que faci moltes activitats extraescolars? Que sigui feliç? Que s’ho passi bé? Que no perdi la curiositat natural?… Quan sabem què n’esperem podem situar-nos davant d’una escola a l’entrada o a la sortida i veure alumnes i famílies quan entren o surten: la comunicació viva, la satisfacció íntima, les ganes de fer…

Vegem alguns indicadors que l’escola es la millor per als nostres fills. Que vagin de gust a l’escola i en surtin de gust. Que parlin amb la boca plena de què han fet o del mestre/a. Que parlin de companys/es i vulguin quedar o anar amb ells. Que vulguin fer activitats suggerides (no deures) i apleguin materials, informació, llegeixin, vegin determinats programes de televisió suggerits. Que els mestres comencin parlant del fill en positiu abans de dir en què ha de millorar. Que el mestre/a ens digui què n’està esperant ell d’immediat perquè ens hi puguem afegir amb la nostra interacció a casa.

«Quan algú em pregunta perquè vàrem triar L’Ateneu com a Escola per als nostres tres fills, podria dir motes coses, molts aspectes, molts valors, molts punts forts en els professionals que hi ha al davant de cada aula, de cada grup de treball, de cada activitat, de cada responsabilitat….. Però la gran resposta no la tinc en els motius de llavors, la resposta la he llegit cada dia als ulls dels meus tres fills que hi han passat uns anys meravellosos. Mirades de FELICITAT, de SERENOR, de MADURESA, d’ INQUIETUD, d’IL·LUSIÓ, de CONFIANÇA, de VOLER-NE MÉS ! És una escola que va endavant i que enamora !!

Bernat Vidal
Pare de la Cesca, l’Oriol i la Marina.

 

 Escola de l’Ateneu Igualadí

Abans que res hem de mirar l’escola més pròxima a casa, sigui concertada o pública i si no ens fa confiança, una altra de propera. Millor anar caminant a l’escola; el transport escolar comporta un desgast personal superflu si podem trobar una escola de proximitat. Abans d’escollir una escola podem saber per d’altres pares que ja hi duen els fills si recull la majoria d’indicadors que esperem. I una vegada haguem escollit l’escola, serà la millor escola per als nostres fills, ne’m d’estar convençuts doncs ells s’encomanen de la nostra seguretat o incertesa. I si passats uns anys els factors negatius superen els positius, farem canvi d’escola i la nova serà la millor escola per als nostres fills. Cap escola ens ho resoldrà tot i nosaltres sempre ho completarem amb la nostra educació familiar.

Aquest article professional s’ha dut al diari ARA per completar els titulars triomfals de l’edició del diumenge 12 de març. Jo no he rebut resposta.MTP