dissabte, 23 de gener de 2021

24 GENER Diada internacional de l'educació - UNESCO

24 GENER Diada internacional de l'educació - UNESCO

L'educació és un dret humà, un bé públic i una responsabilitat col·lectiva.

L'Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar el 24 de gener Dia Internacional de l'Educació(Link is externa,  per celebrar el paper que l'educació exerceix en la pau i el desenvolupament. 

https://es.unesco.org/commemorations/educationday 


Una diada per difondre la importància de l'educació, que l'educació és assumpte de tothom: professionals, pares i parents, autoritats públiques i tots els ciutadans. Tots eduquem i l'educació és fonament imprescindible per a la societat humana.



L'educació és el procés que guia, acompanya, el desenvolupament personal i social dels infants menuts fins a la majoria d'edat, acordada en els divuit anys. La cultura personal és l'assolida en els anys de l'educació a la que segueix la formació professional o universitària. La formació com a pòsit del procés d'educació s'ha de seguir alimentant tota la vida amb la cultura: observació, escolta, lectura, pensament, pràctiques i acció creativa.

Som hereus d'Israel de Grècia i de Roma. D'Israel hem rebut  l'actitud de contemplar, d'escoltar i interioritzar. De Grècia hem rebut la concepció de pensament i la representació en imatges. De Roma hem rebut l'organització de la ciutat i l'exploració del món. Mirem d'alliberar-nos dels excessos i contradiccions de casdacuna d'aquestes civilitzacions. Ens convé veure la complementarietat Tradició (Israel), Paideia (Grècia), Humanitats (Roma), tres formes coincidents en la finalitat d'incorporar les criatures a la cultura.

Així l'educació que segueix amb la formació ens implica personalment a tots durant tota la vida. Ens implica també socialment atès que tots som model educatiu per als petits infants i adolescents. Els patrons de comportament rebuts en la infància, orientats a unes o altres finalitats, és conserven tota la vida. Patrons de comportament són els hàbits (alimentaris, d'activitat i descans, d'higiene), les relacions (observació de l'entorn, tracte amb els adults i amb els més petits), els valors (materials, pragmàtics teorètics, ètics, relacionals). És doncs responsabilitat de la família i de l'escola, dels mitjans de comunicació, de les persones públiques i de tots els ciutadans.


Tots eduquem. L'educació té una triple composició: acció - pensament - decisió.

Tots hi participem directament però la complexitat de la vida social ha dut a professionalització i especialització del què podem considerar el sistema educatiu.


Acció. La realitzem tots i de forma intencional la família i l'escola. Mares-pares i mestres-professors. L'acció intencional ha de ser decidida després de pensada. establiments escolars, entitats de lleure, programes de mitjans de comunicació i espectacles.

Pensament. Fonamentar l'educació en el coneixement científic i orientar-la segons les finalitats  decidides ala vista de la diversidad de les filosofies. S'hi especialitzen la universitat, institucions de formació i societats científiques i de recerca.

Decisió. Orientacions comunes per al conjunt social o polític, prou fonamentades en coneixement científic per guiar l'acció pràctica. Correspon a les administracions públiques. És la política educativa concretada en disposicions legals i assignació econòmica.

Orbis sensualium pictum / El mundo en imágenes – Notae TironianaeL'educació com a funció social exercida per la societat adulta comporta regular bé  el balanceig entre TRADICIÓ i INNOVACIÓ. És un balanceig dinàmic, segons l'entorn i les necessitats dels infants. Volem donar per superar el fonamentalisme de la tradició que va contribuir a aplegar tribus i grups en pobles. Però hem d'evitar també l'enlluernament de la innovació que que tant contribueix al progrés tecnològic. El coneixement de l'educació l'aporta la pedagogia com a ciència normativa empírica iniciada per Comenius el 1635 i sistematitzada per Herbart el 1804. Els coneixements sobre l'humà i l'aprenentatge aportats per les ciències de finals del segle XIX ençà (psicologia, biologia, sociologia, antropologia i darrerament neurociència cognitiva) ha de ser integrat per la pedagogia i fer propostes, que contrastades amb la pràctica docent, per a la renovació pedagògica. La renovació pedagògica és l'acció que dia a dia fan mestres i professors per respondre a les necessitats educatives de tots i cadascun dels infants o joves.

Tots eduquem però és necessària una jerarquia tècnica si no volem retornar sovint als mateixos problemes i les mateixes preguntes. D'entrada, cal explorar la història de la pedagogia, especialment dels darrers cent cinquanta anys per conèixer sistemes, mètodes, tècniques i procediments que han estat eficaços i són consistents si sabem ajustar-los als referents de la nostra realitat. Dins el triangle tridimensional acció - pensament - decisió, sabent quina és la dominant de la nostra dedicació cal estar atent a les aportacions d'altres. A l'escola o institut  la funció principal és la docents però convé que n'hi hagi d'especialitzats en pedagogia. A la universitat es formen els professionals docents però cal que la majoria de formadors tinguin experiència docent directa. A l'adminsitració educativa cal prendre decisions jurídiques i econòmiques però no poden burocratitzar les decisions pedagògiques.

En un marc d'unitat del col·lectiu docent educador cal aportar la diversitat de formació de cadascú per a millorar la dinàmica de l'equip professional. Cal conèixer la diversitat de perfils professionals organitzant-se amb  una jerarquia tècnica eficaç.  

mestre, mestre pedagog, mestre psicòleg, mestre comunicador, mestre musical

professor, professor pedagog, professor psicòleg, professor comunicador

professor biòleg, professor historiador, professor físic, professor filòsof, professor economista…, professor de música, professor d'esport, professor tecnòleg.

 

L'educació és aprendre a ser 

Aprendre a ser comporta: aprendre a fer (acció), aprendre a conèixer (estudi), aprendre a viure junts (conviure).

La iniciativa | Unesco Futures of EducationTota la ciutat educa. L'informe UNESCO 1972 Aprendre a ser. va parlar per primera vegada de 'ciutat educativa'. Posteriorment s'ha impulsat el moviment de Ciutats Educadores. A Barcelona 1990  es va aprovar la Carta de les Ciutats Educadores. El 2020 s'ha renovat amb la nova Carta de les Ciutats Educadores. https://www.edcities.org/ca/carta-de-ciutats-educadores/



Heus aquí que som duts més enllà d'un simple canvi de sistema, per radical que sigui.  Els que canvien de naturalesa són els termes mateixos de la relació entre societat i educació. Una configuració social  que situï l'educació en el lloc que li atorgués aquest rang mereixeria un nom propi: el de "Ciutat educativa"







La ciutat educadora viu en un procés permanent que té com a finalitat la construcció de comunitat i d’una ciutadania lliure, responsable i solidària, capaç de conviure en la diferència, de solucionar pacíficament els seus conflictes i de treballar pel “bé comú”; una ciutadania conscient dels reptes que afronta actualment la humanitat i amb coneixements i habilitats que li permeten de fer-se corresponsable de la cerca de solucions que exigeix el moment històric que vivim.

 

 

 

Fem de la diada anual de l'educació una ocasió per prendre consciència i difondre que

          TOTHOM EDUQUEM! TOTS I TOTES! 


ADDICIÓ

Sí, em pregunten pel motiu de la il·lustració de capçalera. 

L'educació és l'arma més poderosa per canviar el món.  Nelson Mandela

Però l'educació comença abans que l'educació sigui intencional. I les joguines que posem a mans dels infants van modelant les seva pràctiques i les seves actituds. I el seu cervell viu, nou, és tot receptivitat i es van formant les sinàpsis de memòria que potser no s'oblidaran ni quan comenci l'oblit senil.

Il·lustrem-ho! El 1959 va aparèixer la nina Barbie; nina és un dir. A qui se  li va acudir  que una nena o nen juguessin amb una nina que reprensentava la seva mare.  Certament ha tingut mot èxit comercial; els devia agradar a les mares... o als pares. I també ha tingut èxit maleducatiu. Jo atribueixo a la Barbie influència en l'extensió de l'anorèxia; quan la família ha fet la corresponent mediació educadora, ha estat una joguina temporal. Però socialment el model ha quedat reforçat i ha afectat noies adolescents en massa casos.


Afortunadament els Fabricantes Agrupadosde Muñecas de Onil a Alacant (FAMOSA) va posar al mercat la Nancy el 1968 i després el Nenuco el 1977.

Nancy de famosa de 1968, modelo presentacion. - Vendido en Venta Directa -  164554734 Comprar Nenuco, Barriguitas, NANCY baratas - Muñecas Famosa Pinypon

Jugar amb aquests ninos és un aprenentatge d'adult que considerem adequat. Com l'anunci d'un cafè on la nena va posant la xicra en boca dels ninos i animalons.

Les Tres Bessones és una creació genial. Pedagògicament, de primera. Tres nenes llestes, se'n surten amb la bruixa Avorrida i dialoguen amb tot el món: amb Santa Claus, amb els Grecs, amb Don Quixote... Jugant anticipen quantitat de relats que retrobaran a l'aprenentatge escolar. I no cal veure Les Tres Bessones uniformades; poden vestir diferent i fer activitats diverses.


 TOT ÉS EDUCACIÓ. ESTIGUEM ATENTS!

  

ADDICIÓ 2. RECORD personal-familiar


Va ser inevitable que a casa amb una nena de sis anys entrés la Barbie; 'totes' les companyes d'escola, una escola de renovació pedagògica, les tenien. Cercant alternatives vam conèixer les cinc nines de diferents cultures que va promoure la UNESCO en 1994. No n'he trobat rastre enlloc perquè devien tenir poca venda i per tant poca durada. Afortunadament hi ha alternatives.
 



 

Les hi ha quan els ciutadans les demanem. Vegeu sinó la diversitat que hi ha avui. Per tant és una decisió familiar, sempre condicionada per l'ambient social que amb la nostra decisió educadora també condicionem.

https://www.jugarijugar.com/ca/16-nines-i-complements






Sempre condicionada per l'ambient social. Com a pare vaig promoure que fills de 1970s jugessin amb ninos però no ho vaig aconseguir. Com a pare vaig promoure que filla dels anys 1980s jugués amb trens però no ho vaig aconseguir. L'educació sempre té marges de llibertat. Alguna cosa va quedar quan he vist que els fills homes han tingut cura dels nadons des del primer dia i la filla dona té caixa d'eines i no s'arronsa davant les qüestions tècniques. Ha estat una opció de llibertat.

dimarts, 19 de gener de 2021

Política lingüística del català, la pràctica

Política lingüística del català, la pràctica

Tant que ens ha costat retornar la llengua catalana del país a la vida pública! Una gran activitat de normalització (1978-2003) per tal que tots els ciutadans poguessin comprendre i parlar el català. S'ha aconseguit que tothom que viu a Catalunya  pugui entendre i una majoria qualificada el poden parlar. Però la meitat no el parlen.

A l'escola i institut s'ensenya la llengua com a aprenentatge cognitiu (a vegades massa ortogràfic i gramatical). La majoria de mestres i professors no atenen l'aprenentatge emocional: gust per les llengües, totes. Per parlar bé, amb bona construcció i interessant contingut. Si solament s'ensenya català com als països monolingües (avui ja no n'hi ha a la societat occidental), s'aprèn per obligació oficial, es superen els exàmens però cadascú parla la llengua que li és més fàcil, la que primer ha enregistrat el seu cervell. Cap llengua és millor que una altra i si no es valora la llengua de cadascú, cadascú parla la seva en privat i en públic també si són majoria. Avui, es torna a parlar més castellà perquè poden ser majoria en molts  ambients.

Als mitjans de comunicació televisió, ràdio i diaris domina el sentit pragmàtic d'empresa. S'empra la llengua que pot  aplegar més audiovidència o lectors, alguns destinats a un sector de població, sigui en català o en castellà. La majoria volen arribar al màxim de públic consumidor i fan popurri de llengua als mitjans audiovisuals i digitals o doble edició diferenciada català-castellà en llengua escrita impresa. 

El cas de la televisió pública catalana no s'ajusta a cap criteri coherent i segueix els darrers anys un comportament erràtic. Identifiquem tres casos que posen en evidència la incoherència.

ALTSASU, sèrie coproduïda al televisió basca. S'emet en llengua catalana i oïm joves bascos i també  guàrdies civils (militars) parlant en català.

A Catalunya entenem el castellà. Els guàrdies civils han de parlar en castellà i els joves bascos en euskera. Nosaltres no entenem l'euskera, calen subtítols en català però convé que afienem l'oïda i que ens hi famliaritzem. L'alteració de les llengües en aquest cas, destrueix la narració argumental.

Millor que ens emetin la versió per a Euskadi: el joves parlant euskera amb subtítols i els guàrdies parlant en castellà (que no cal subtitolar). Es pot fer el canvi en propers episodis.

https://www.youtube.com/watch?v=4QrW4sFCOtY&ab_channel=anderixo



DRAMA, sèrie coproduïda amb televisió espanyola. A la televisió en castellà s'emetia en castellà i els diàlegs en català estaven subtitulats. La televisió catalana la va emetre deixant que cada personatge parlés la seva llengua, castellà o català. Evidentment, a Catalunya no hem de posar subtítols al castellà, potser tampoc s'hauria de fer quan s'emet arreu d'España i habituar tots els espanyols a entendre llengües romàniques. El llenguatge verboicònic és el que ho fa més fàcil.

Així com s'ha fet, política comercial i de no crear conflicte polític, es diu a España que el català és molt difícil i es diu a Catalunya que cadascú parli la llengua que vulgui, la que li és més còmoda, és a dir el castellà, encara que es tolera que alguns parlin en català i se'ls entén com si fos un dialecte.



MERLÍ. SAPERE AUDE, sèrie produïda a Catalunya per la qual es va interessar televisió espanyola per produir conjuntament la segona part. Situada a la Universitat de Barcelona, la professora de filosofia parla sempre en castellà i fa canviar de llengua als estudiants. Els estudiants que parlen en català en grup reduït, passen al castellà en grup més ampli especialment quan hi entra una estudiant argentina.



Valoració. La televisió catalana, amb aquesta actuació erràtica fa més mal que bé a la llengua catalana. Està dient que es tolera el català però que davant les majories, ´cal respectar´, que cadascú parli com vulgui. El més greu és posar una professora de filosofia universitària parlant en castellà a Catalunya. Ploreu Serra-Hunter i Xirau; us vau haver d'exiliar per Franco però avui viuríeu l'exili interior a Catalunya, l'exili lingüístic que de fet és l'origen únic del problema d'encaix de Catalunya a España. Tot comença amb la llengua, s'hi afegeixen els interessos econòmics per nous segments de consum i quan ja progressen cerquen nous mercats més oberts (Cantar a Iberoamèrica, International Book Fair, El Terrat A Company of de Mediapro Studio...). Darrera la llengua, alguns esperen incrementar el domini econòmic i... abandonen la llengua.

I, ara per acontentar els qui ens queixàvem ens posen una sèrie, situada a Nafarroa basca on joves d'Euskadi lingüístic i policia espanyola parlen en català. Això no exculpa els directius de la televisió catalana. Això els fa ridículs.


A Catalunya i a la televisió catalana hem de tenir la major part en català. Si s'emet  un bon document castellà, el seguirem en castellà, sense subtítols. Seguirem en àudio original el gallec, el francès, el portuguès o l'italià i si cal posarem subtítols. Tots els habitants de Catalunya tenen accés a la intercomprensió amb les llengües romàniques. Tots necessitem l'anglès com a llengua transnacional que la majoria han mal après i per això cal emetre en llengua anglesa, amb subtítols en anglès o en català. Àrab, alemany, rus o xinès... deurà ser versionat al català però caldria mantenir l'àudio original subtitolat en català (o en castellà si ja estava fet) convidant els ciutadans oir la llengua original.

I els diaris, les parròquies cristianes catòliques i els grans supermercats que deixin de crear divisió a Catalunya. Poden fer el diari en dues llengües, els ciuatdans poden llegir una i altra. No es pot separar els fidels per raó de llengua, a una hora en català i a una altra hora en castellà; tots els actes comuns en català amb inclusions de castellà, especialment en el cant. Les venedores i caixeres han de començar en català, que el saben, i no induir a que molts ciutadans que poden parlar català perdin l'oportunitat de millora.

Martí Teixidó