dissabte, 14 de maig de 2016

 

Però… si el 26-J… ens han convocat REFERÈNDUM a CATALUNYA ! ! !

¿No diem que hi ha una majoria per la independència de Catalunya? Bé, cal ampliar-la encara?

¿No hi ha una altra important majoria que diu que estan pel dret a decidir i que el que cal es fer un referèndum?

Doncs fem el referèndum. El rei d’España l’ha convocat. Unes eleccions del 26-J que poden servir de molt poc. Qui s’estranya que la majoria de ciutadans pensi votar el mateix que el 20-D. Hi ha d’haver canvis perquè no hi ha les mateixes opcions però… què faran si cap grup té una majoria per governar? Si el rei no ha pogut ni dir-los que tots fessin govern amb un president competent tècnic… més val que no tornem a fer el mateix teatre de pena amb guió sabut.

Què ens impedeix als catalans tan creatius per fer ,  grans manifestacions pacífiques, Via catalana estètica i altres creacions intel·ligents i belles, consulta del 9-N…

Què ens impedeix convertir el 26-J en un referèndum sobre el futur de Catalunya?

Jo penso que  els independentistes, els no-independentistes que veuen que no podem continuar a España, els qui volen garantir llengua cultura i país, els qui volen empreses i economia no dependents de “villa i corte”,  els qui volen un país més just i social…

Podem confluir votant amb una papereta que ens inventem: CATALUNYA.

En efecte, legalment és un vot nul però serà un vot útil per posar en evidència la legitimitat d’establir unes relacions de Catalunya amb España ben diferents. Interventors i apoderats garanteixen el recompte de vots nuls, dels quals el 98% seria vot obert al procés de Catalunya.  Cap subordinació. O confederació amb algunes competències federals com defensa, interpolicia i duana,  o nou Estat de la Unió Europea. En tot cas llengua, educació, cultura, territori, universitats i investigació no seran objecte de negociació.

L’alternativa de seguiment de la política espanyola i respondre a la crida d’eleccions encara ens divideix més que el 27-S que la CUP va podrir, que el 20-D quan ERC, CDC i UDC van competir. Què esperem? Sembla que cadascú, cada partidet  va a fer calaix però el resultat és que el procés se’n va a fer punyetes. O és que no ho veiem?

Foto: Alberto Garzón, Xavi Domènech, Ada Colau, Pablo Iglesias, Íñigo Errejón y Carolina Bescansa, ayer lunes en Madrid, durante la visita de la alcaldesa de Barcelona. (EFE)Resultat d'imatges de Candidatures catalanes al 26-JResultat d'imatges de Candidatures catalanes al 26-JMeritxell Batet va comunicar ahir a l’executiva del PSC que vol optar a ser la cap de llista dels socialistes catalans a les eleccions espanyoles del 26 de juny. / MANOLO GARCÍA

Si no hi pot haver acord per decidir… què podem esperar d’un petit país Estat? Es la tercera vegada d’un intent llargament construït per ser Catalunya. Creatius i capaços per fer la pujada i quan podem arribar al cim ens barallem per ser el primer. Criatures consentides! Martí Teixidó

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Un país a l’espera de 10 ciutadans. 20-D referèndum convocat.

Un país a l’espera de 10 ciutadans.

 

A estones penso que és un joc. A estones em recorda que la padrina de fer-se pesat en deia: la cançó enfadosa. Tot plegat per res.

Per res… doncs molts diuen que al final s’arribarà a un acord. Per res… perquè els populistes i centralistes estan esperant  que tanta gent, tant de temps i tanta mobilització acabi descarrilant per ella mateixa. Ens estem guanyant un bon descrèdit després de cinc anys de resistència i acció creixent i creativa doncs ho hem fet sense cap violència.

No vull pensar que sigui la síndrome catalana. Els catalans sempre hem aportat iniciativa, alternatives a la construcció d’España, a l’encaix de Catalunya dins d’España i ara a la construcció d’un Estat independent que podria establir bones relacions amb España… o no.

El primer que ja va fracassar va ser Estanislau Figueras. Per l’oposició dels centralistes i monàrquics però també per les divisions entre els catalans i federalistes. Per què, sinó,  va plantar, essent el president,  el Consejo de ministros dient:  «Señores, voy a serles franco: estoy hasta los cojones de todos nosotros» (va dir “nosotros” i potser mirava els catalans i republicans).

Doncs mirem “nosaltres” després de tants anys i tanta mobilització: pel dret a decidir, per les consultes, per les estructures d’Estat, per la consulta del 9-N, per la independència, per les eleccions plebiscitàries del 27-S… que no arribem a estar-ne fins els collons de nosaltres mateixos.

La doble candidatura per la independència de Catalunya a les eleccions del 27-S garantia una majoria àmplia de Junts pel Sí que si no era absoluta (jo pensava que millor que no),  amb una minoria, la CUP que actuaria de control, s’assoliria majoria absoluta o suficient per titar endavant el procés mirant encara de sumar més suports.

I ara estem dues setmanes fent l’espectacle exterior. No sé si fem pena o fem riure. Hi ha arguments inconsistents. Si el progrés social i polític no s’ha de polaritzar en una persona… tampoc s’ha de polaritzar contra una persona. Certament cada persona te el seu passat, afortunadament si és conegut i públic. Artur Mas té un passat conegut i a partir de 2012 ha pres unes decisions i ha actuat coherentment. Vull recordar que Arcadi Oliveras té un passat conegut i una trajectòria que l’acredita i no entenc perquè la CUP,  sentint el que declara, no hi ha coincidit. En tot cas, avui els banquers, comissionistes i empresaris monopolitzadors ja han finançat uns altres polítics perquè els facin la feina al Parlament de Catalunya i s’estan preparat per a Las Cortes españolas.

Encara cal preguntar-se per què no reconeixem l’acció per la llengua sotmès al Tribunal de Orden Público, per l’autonomia amb l’Assemblea de Catalunya i per la democràcia popular d’un home com Lluís M. Xirinacs. És qui va posar sobre la taula la independència com a majoria d’edat, qui va dir que la democràcia començava a la comunitat de l’escala de veïns, qui va denunciar la traïció dels líders, qui va proposar la moneda telemàtica per evitar les especulacions tramposes del sistema econòmic, qui havia escrit que el canvi social s’ha d’acompanyar del canvi personal per arribar a la font de vera pau.

No podem confondre coherència, un valor formal molt estable, amb rigidesa. Els que es defensen dient que sempre han dit el mateix potser no estan atents als fets, potser no poden dialogar dialogalment.  Les societats i els humans som evolutius. Podem ser revolutius, revolucionats amb risc de trencament. La radicalitat inicial de la revolució burgesa de France va fer molts passos en darrera. La radicalitat dels lluitadors anarquistes el 19 de juliol de 1936 va obrir una escissió fatal. Aquells anarquistes van ser coherents amb el seu ideal de fraternitat universal?  En van afusellar molts -es dur recordar-ho. I no dubtem que lluitaven per fer front al cop d’estat feixista dels generals militars moguts per la CEDA que havia perdut les eleccions. Més ens valdrà una evolució intensa que cada dia aplegui més voluntats que una radicalitat que ens polaritzi i divideixi.

Desobediència?

Ni Gandhi, impulsor de la no-violència activa proclamava la desobediència com a principi general. Davant de determinades realitats, manifestament injustes… desobediència civil, de la gran majoria de la ciutadania (no dels governants).  Els governants i representants polítics tenen atribucions reconegudes que han d’exercir, entre elles palesar  impossibilitats de complir i desajustos legals, que n’hi ha. Hi ha imperatius legals però hi ha imperatius ètics en els polítics responsables.

El Tribunal Constitucional l’integren 12 persones.

El Parlament recusa al presidente del TC y al magistrado González-Trevijano

¿Com pot aquest Tribunal desautoritzar un Estatut de Catalunya acabat d’aprovar seguint tot el procediment establert, aprovat per las Cortes españolas i refrendat pel poble de Catalunya que el Rei sanciona i deixa tancat?… Si això és possible, ja no es poden respectar els processos político-legals.

¿Quin crèdit pot tenir un tribunal que no compleix els propis procediments de constitució i que el govern pot modificar donant-li atribucions per interès propi?

No es tracta de desobeir. Són actuacions improcedents i s’han d’ignorar. I com que no es pot ser jutge i part, caldrà dirimir els casos en tribunals superiors, europeus.

Imputacions judicials?

Les actuacions per al 9-N van ser públiques i conegudes. El Gobierno de España no les va impedir perquè no podia fer-ho. Una majoria suficient de catalans van legitimar un acte votant si o votant no. Tota actuació posterior queda desacreditada. L’actuació de Mas, Rigau i Ortega han estat públiques i conegudes de tothom. Què els han de preguntar els jutges?… No s’hi han de presentar. Això no és desobediència. Com es pot obeir a qui actua al marge de l’evidència coneguda i pública? Que s’informin! Quan es posa a la presó algú que pot estar al Govern, es fa política bruta.

Eleccions a l’estat espanyol.

Si una majoria de catalans no veu possibilitat de formar part d’España després de tants intents i propostes. Si s’opta inevitablement per la independència sense ser necessàriament independentista… no podem anar a votar uns representants a España. Ja estem per una altra acció: constituir l’estat Catalunya.

En tot cas, tenim una darrera oportunitat de fer el referèndum que ens han negat. Tots els qui estem per la independència votarem: CATALUNYA, una papereta que es recomptarà com a vot inútil. Vot inútil a España, efectivament, però ben recomptat per saber el resultat del referèndum a Catalunya.

El referèndum està servit el 20-D.

Tots els qui votem CATALUNYA deixarem clar que construïm el nostre propi estat. I hem de ser 51% del votants o més.