Prohibició del mòbil a l’educació a Catalunya. Sembla unànim. Jo ho considero un error.

Oeixo i llegeixo arreu l'acceptació general com a positiva la prohibició dels mòbils a l'educació. El 68% dels docents ho avalen. Es la conclusió de dictamen de la Comissió d'Experts (una cinquantena) per a la Digitalització a l'Educació. Doncs jo, solament jo, discrepo i ho considero un error. Sóc un mestre d'escola que ha fet un complet recorregut de l'educació. Ja em vaig trobar amb els alumnes a El Carmel (1977) que feien Televisió General Bàsica, més hores de televisió que d'escola. Vaig pensar pràctiques alternatives connectant amb informacions, relats i anuncis de televisió. Vaig decidir estudiar Mass Communication Research i els efectes dels mitjans de comunicació.  Em van jubilar d'horari fa nou anys però, com Raimon diu "prove de ser útil amb cançons d'amor, amb cançons de lluita", jo miro de ser útil amb escrits de pedagogia, amb participació en els debats d'educació.

En l'assumpte de pantalles digitals ja em vaig pronunciar dels dels inicis. El programa Toham de 1983 no era educació informàtica sinó instrucció programada, molt adequada però el maquinari era innecessari. El Programa de Mitjans Audiovisuals de 1986 es centrava massa en producció audiovisual i deixava la proposta pedagògica. El Programa d'Informàtica Educativa (1988) deu ser  el que s'ha fet millor com no s'ha fet a cap país. Va centra-se en fer dels docents usuaris de la informàtica i de la telemàtica i així podrien incorporar-ho a l'ensenyament;  es va donar correu-e a tots, ja el 1996. L'entrada generalitzada de PDIs (2006) va ser enlluernadora per donar fals poder als docents; era millor renovació posar pissarres blanques  i retoladors de fluid i erradicar e guix que encara no s'ha fet arreu. La generalització d'ordinadors eduCAT1x1 (2009) va ser una despesa gens rendible,  de realització uniformista a l'aula, una implantació de tecnologia sense pedagogia per  reajustar la didàctica i diversificar l'organització  entre treball en equip i treball individual. Un principi clar: com més potent és la tecnologia, més elaborada ha de ser la pedagogia. (Costa poc d'entendre que com més potents han estat els automòbils, més enginyeria: cinyells de seguretat, servofrè, direcció assistida, senyalitzacions lluminoses).  En educació, sols es maldava per rebre els nous equips, es van saturar les instal·lacions, i s'afegien les complicacions per tancar a pany i clau. El conseller de torn anava ufanós anunciant, es sentia adulat i no va admetre la crítica. Les famílies obligades a comprar un ordinador diferent del que ja usaven a casa. La telemàtica i la signatura digital va anul·lar la professionalitat pedagògica de la supervisió educativa; solucions pràctiques amb molta creueta i signatura digital sense cap marge d'iniciativa de l'inspector. Va ser una borratxera tecnològica de la que pocs ens en vam estar.

El 2008 vaig veure com infants de dos anys clicaven (o lliscaven l'iPhone) el mòbil amb més agilitat que els adults. Vaig afirmar clarament: "Cap pantalla abans del tres anys" perquè son imatges i color que no es poden processar atès que el prefrontal no està desenvolupat, angulació i fatiga visual i configuració de sinapsis neuronals disperses. No s'ha de fer ús de pantalles abans  d'haver construït el llenguatge oral i erròniament les activitats amb les pantalles que oferia el mercat s'estenien a parvulari, generalment mestres poc formats que volien ser molt innovadors, els qui em donaven lliçons a mi, per edat. Explicar un conte es va convertir en mostrar les imatges d'un llibre o passar un vídeo i el llenguatge oral no s'exercitava amb modelatge personal directe. Amb la televisió i pantalles no s'aprèn a parlar; quan ja es parla bé, es poden corregir alguns errors i incorporar noves expressions.

Relato aquests antecedents sobre els que sempre m'hi vaig pronunciar. El Diari de l'Educació, 04/12/2023 amb criteris i propostes pedagògiques familiars i escolars.

https://diarieducacio.cat/infants-i-mobil-entre-la-dependencia-i-lexorcisme-accio-pedagogica/

No és avui que entro en l'assumpte del mòbils com a rampell. Ben al contrari, he defensat incorporar "usos del mòbil" amb intenció pedagògica pensada  i ben regulada amb el mestre o professor al davant. Abans denunciava que alguns docents, superficials, o també ganduls, incorporaven els nous mitjans per tenir una autoritat (falsa) perduda. Ara sembla que la majoria de docents no es veuen capaços de regular els usos de mòbil i pantalles, renuncien a la seva autoritat (d'autor), s'inhibeixen i esperen el poder coercitiu de l'Administració. El docent. amb dedicació i compromís té l'autoritat per regular l'ús de llapis o bolígrafs de colors, d'escriure alguns textos amb ploma estilogràfica, de fer ús de la calculadora, de fer ús del diccionari, de l'atles de mapes o de llibres il·lustrats de natura. I avui, aquest docent, farà ús de de l'ordinador per fer textos il·lustrats, per reflectir bé què és copiat, que és escoltat, què és llegit i que és pensat per un mateix. El mòbil és un diccionari a l'abast per a correcció lèxica i ortogràfica, és un atles per situar qualsevol lloc, és una enciclopèdia per identificar autors i fets de la història, és un identificador de plantes i animals. Avui cada equip tindria mòbil, captaria imatges digitals i il·lustraria els treballs justificant l'elecció. A la universitat, en la formació de mestres, he incorporant il·lustracions en vídeo de 5 a 12 minuts sobre el tema però en llengües diverses (català, castellà, francès, portuguès, italià, anglès i alemany quan tenia una alumna Erasmus d'Alemanya). Un ús  adequat i responsable de les TIC/A s'ensenya practicant-lo, justificant pedagògicament la intenció (objectius) i assenyalant les limitacions (responsabilitat).

Les famílies més conscients del problema, se senten impotents i agraeixen la prohibició perquè, particularment en l'adolescència, per pressió d'ambient havien de pactar normes difícils d'acordar. Les famílies que permetien tenir el mòbil a l'habitació a l'hora de dormir, les famílies que duen l'infant de tres anys al cotxet mirant el mòbil o els infants que consumeixen en excés hores de dibuixos en pantalla (Canal SX3-33), no responen a prohibicions i seguiran fent.

Jo considero un error la prohibició dels mòbils. Va ser un error l'extensió uniformista de magnetovídeos, de PDIs, d'ordinadors 1x1, de pantalles tàctils a educació infantil i les proclames d'innovació i transformació educativa. Ara, vistos els excessos, prohibició generalitzada. Un error no es corregeix amb un altre error.

El Departament d'Educació i FP pren la decisió avalant-se en una comissió d'uns cinquanta experts. Si tractem d'ús de tecnologies de la informació en l'educació, ensenyament, aprenentatge, de què han de ser experts?...  Certament cal partir del coneixement de base: neurobiologia, psicologia, sociologia, comunicologia i  usos tecnològics però la integració de coneixement i la visió sistèmica, les decisions i les propostes d'acció les aporta la pedagogia contrastada amb la pràctica docent. En la comissió hi compto sis experts titulats en ciències de l'educació i pedagogia, la majora dedicats a la universitat i a estudis de recerca. Quants han estat docents d'infants o adolescents uns quants anys?. Hi ha massa estudiants de pedagogia que van seguir com a professors de pedagogia sense experiència docent continuada. De què són experts?. La universitat és acadèmica i avui vol ser professionalitzadora. No pot ser professionalitzadora si no hi poden accedir professionals. Per accedir-hi no es valora la trajectòria i seguretat docent sinó publicacions científiques homologades. També hi han participat representants d'entitat i és necessari, però no són experts per a l'elaboració del dictamen i correspon escoltar el seu parer al final.

En la comissió d'experts trobo a faltar docents que van anar renovant l'ensenyament amb la incorporació de tecnologies de la informació i comunicació. Escric renovant, no innovant o transformant. La pedagogia sols progressa evolutivament; els trencaments, ja ho veiem, ens han dut a un carrer sense sortida i ara sols queda la prohibició. Veig que hi han participat policies i experts en seguretat que adverteixen dels perills i de les responsabilitats delictives; res a veure amb la pedagogia. On comença el control acaba l'educació. Una doctora en ciències de l'educació, amb qui he coincidit sempre defensant l'ús didàctic del mòbil i a qui admiro, ha format part de la comissió. Suposo que ha quedat en minoria i ha hagut de callar tot i que els seus arguments són complets, fonamentats en coneixement científic i amb propostes pràctiques.

Jo estic en minoria, tan minoria que m'he quedat sol. Esperava que molts altres reaccionarien. Potser és massa compromès. No tinc altre interès, com ja he dit a l'inici, que contribuir a l'educació, amb quaranta-nou anys de coneixement de la pedagogia pràctica i teòrica.

 

Identificació

Martí Teixidó (Barcelona 1950), mestre d'escola i director (14 anys), supervisor de de centres, professors i serveis com a Inspector d'Educació Bàsica de l'Estat (34 anys), professor associat de pedagogia i política de l'educació (20 anys). A l'escola vaig incorporar activitat amb la televisió i preparava una guia d'orientació setmanal (1979). En sortides, els donava una càmera fotogràfica, barata, amb rodet, i cada equip de quatre podia fer quatre fotografies per il·lustar els treballs de ciències social. Vaig fer algunes expriències incials amb vídeo i com a Cap d'Ordenació Educativa preparava l'ús del vídeo a l'escola (1982), abortat perquè es va fer la compra d'equips Sony-Batamax per influències comercials. Em vaig dedicar a estudiar extensament l'ús dels mitjans de comunicació a l'escola: Escola ComunicActiva: l'escola de la societat de masses telecomunicada. (Tesi Doctoral, UAB, 1992). Vaig analitzar programacions de TV i RF, consum musical i de revistes, primers jocs d'ordinador (Floppy-Disk). Vaig apuntar iniciatives de renovació pedagògica amb la imatge de la roda dels mitjans de comunicació (De la música es pot passar al llibre, de la sèrie Miguel Strogoff a la geografia, latitud-longitud, horaris, es practica break-dance i es dibuixen variacions del cos humà...). Vaig impulsar i conduir un seminari amb les dotze escoles de Cerdanyola (1988) elaborant recursos d'educació en matèria de comunicació.

 

Amb mòbils i pantalles, errors sí, oportunitats a educar, encara més.