A partir de l'acord del Govern de Catalunya amb l'OCDE per millorar els resultats escolars, ja he escrit amb visió pedagògica per contribuir a una adequada acció pública. Ara ho completo amb visió política filosòfica però renuncio a que sigui la meva visió política. Aplego la visió d'Hannah Arendt que ens actualitza Fina Virulés amb el seu llibre recent Hannah Arendt: el món en joc (Arcàdia 2023) que, justament, estava llegint per compartir en diàleg al Seminari d'Assaig Contemporani de l'Ateneu Barcelonès.
La situació actual de l'ensenyament (escric ensenyament per focalitzar-ho en l'educació escolar que té aquesta funció específica) segueix a un peíode d'anys de desconcert. Amb voluntat de millorar l'educació la direcció superior de l'Administració va estendre un cant insistent en la innovació educativa que després va convertir en transformació educativa i emmarcant-la en l'Agenda 2030: Objectius de Desenvolupament Sostenible. Sempre una mirada fugint endavant sense analitzar les causes, 'alta complexitat', que ens han dut a la situació actual. Per adobar-ho, les amigues de la Fundació Bofill mantenen l'eslògan 'Educació per canviar-ho tot' quan ja els ho he discutit fa temps.
« Així, Arendt entén que hem d'establir una separació decisiva entre l'esfera de la política i de l'educació, per a aplicar a aquesta darrera un concepte d'autoritat i una actitud de respecte al passat que són adients per a ella, però que no tenen validesa general. L'educació està relacionada amb la transmissió, amb el llegat que oferim als qui acaben d'arribar. L'educació és, doncs, el punt en què deicidim si estimem prou el món com per assumir-ne la responsabilitat i així salvar-lo de la ruïna que, si no fos pel renovellament i per l'arribada dels nous, seria inviable. Oferim als infants un món al qual posteriorment podran afegir alguna cosa pròpia, irrompre-hi, i interrompre processos o dinàmiques. » [p: 112,2]
« Pel que he dit fins ara, la pràctica educativa ha de tenir un caràcter conservador, atès que es tracta de transmetre un llegat, d'oferir als infants un espai estable i un temps on habitar el món, en què en el futur podran afegir-hi alguna cosa pròpia i aparèixer-hi. I aquí, de bell noi, recordem que la capacitat humana de començar, d'acció -la natalitat- és indeslligable del fet que no iniciem ab ovo, ni creem ex-nihilo i que el món, com que està fet per mortals, es marceix, de manera que la nostra esperança rau sempre en allò inaudit que cada generació comporta. I justament perquè només podem basar la nostra esperança en això, Arendt afirma que ho destruiríem tot si intentéssim controlar els nous: pel bé del què hi ha d'inèdit i revolucionari en cada infant, l'educació ha de ser conservadora; ha de preservar aquest, element nou i introduir-lo com a novetat en un món vell que, per molt revolucionàries que siguin ls seves accions, sempre és antiquat i està prop de la ruïna, des del punt de vista de la generació següent. » [p: 113,2-114]
« El repte de la responsabilitat política, dèiem abans, és entre altres coses, situar-se més enllà d'un present absolut, idèntic a si mateix, i alhora, sense gruix, sense projectes ni memòria , i per tant, amb un futur suposadament homogeni amb el present. I, pel què fa a l'educació, la responsabilitat té a veure amb què volem que perduri, què assumim del que ja no és present i del que encara no és. és a dir, es tracta d'acceptar l'autoritat que ens confereixen els acabats d'arribar sense tenir la temptació de traslladar-los el que és responsabilitat nostra. » [p: 114,3]
Tres paràgrafs per llegir i rellegir. No ens aporten acció pràctica. Això correspon a la pedagogia que ho concreta en la didàctica i organització escolar. Penso que expliquen bé la deriva què hem tingut en confondre: escola tradicional, escola convencional, escola per projectes, renovació pedagògica, innovacions educatives, acompanyament, gamificació... i més derivades al·lucinats. És aquí on cal trobar les explicacions del fracàs escolar, no de l'alumne, sinó de la institució escolar en molts dels establiments, no en tots ben segur. Tres paràgrafs que donen fonament integrador a les decisions pedagògiques que ha de tenir bases científiques i organització sistèmica, espacial entre les matèries d'ensenyament i temporal entre els coneixements necessaris en el passat i avui. La primera decisió política, inisisteixo fa temps, garantir la direcció pedagògica, algú que entengui bé aquestes consideracions i sàpiga dirigir les decisions d'aprenentatge. Martí Teixidó
PD: Arendt aplica el concepte d'autoritat, d'autor, a l'educació i el de poder a la política. L'autoritat en educació són els docents professionals amb pedagogia i en equip, amb direcció d'autor acreditada. La política amb poder suau, regulació prudent, delimita i ajusta el marc de la tradició, dels costums socials i del pluralisme cultural.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada