MARTÍ TEIXIDÓ "DIA INTERNACIONAL DE LA LLENGUA MATERNA" A PARLEM DE PEDAGOGIA
DIA INTERNACIONAL DE LA LLENGUA MATERNA O DE LES LLENGÜES MATERNES
Martí Teixidó Planas *
Col·legiada 841
Barcelona, 21/02/2024
El Dia Internacional de la Llengua Materna és un clar reconeixement a la diversitat de llengües, de totes les llengües. De la llengua rebuda de la mare a la llengua de la mare terra. Cal promoure la llengua materna personal i a l’escola oferir la llengua comuna, valorant totes les llengües.
La UNESCO va acordar celebrar el Dia Internacional de la Llengua Materna a partir de l’any 2000. És el 21 de febrer de cada any, commemorant la lluita del poble de Bengala Oriental que havia quedat integrat al nou Pakistan i se li imposava la llengua urdú-hindi. Els estudiants de la universitat de Dhaka es van plantar el 1952, l’exèrcit pakistanès va reprimir amb armes de foc i cinc estudiants hi van morir. Posteriorment, Bengala oriental va esdevenir estat independent el 1971 com a Bangladesh i la seva llengua, el bengalí o bangla, és parlada per 189 milions de persones entre Bangladesh i Bengala Occidental que forma part de l’Índia.
Amb aquesta commemoració es reconeix el dret i valor de la llengua de cada poble i es posa en qüestió el concepte de llengua oficial que van estendre les monarquies, que van imposar els imperis i que també va imposar la república il·lustrada a l’escola. El reconeixement de les llengües vernacles, les del país de naixença, comença a ser necessari quan l’Església de la Cristiandat cap al segle X constata que els fidels no entenen el llatí i la predicació i les pregàries s’han de fer en la llengua que parlen i entenen. Amb la separació de les Esglésies reformades o protestants iniciada per Martí Luter es tradueix la Bíblia a les llengües dels pobles i les pràctiques religioses també es fan en les llengües locals.
Comenius, iniciador de la pedagogia científica, partint de la psicologia de l’infant i de l’entorn sociocultural, publicà el 1631 Ianua linguarum reserata (Porta oberta a les llengües), un llibre bilingüe llatí-txec per aprendre ambdues llengües alhora; l’aprenentatge de llengües constitueix el nucli més importants de la Didactica Magna. Pels mateixos anys, Les pétites écoles de Port-Royal ensenyaven el llatí i alhora el francès perquè era la llengua materna dels infants. Un segle més tard, el rector de poble il·lustrat Baldiri Reixac seguia la mateixa orientació amb més llengües. Ensenyava els minyons en llengua catalana perquè -diu- és la llengua pròpia de sa pàtria i la llengua llatina de cultura que és la llengua de l’Església i la llengua espanyola necessària al Regne d’España i també la francesa que és una llengua excel·lent en el mode de pronunciar-se.
A partir del filòsof lingüista Herder (1776) i el romanticisme alemany la llengua identifica un poble i així s’impulsa la unificació dels estats de llengua alemanya. També la unitat de les repúbliques italianes va lligada al sentiment d’una llengua comuna malgrat la gran diversitat de parlars. A España es va seguir el model francès i el 1768 el rei Carlos III va imposar la llengua castellana per a l’ensenyament de primeres lletres. A Catalunya hi va haver resistència, la del bisbe Climent a Barcelona que va dir que s’ensenyaria en català per millor aprendre també el castellà i la de les escoles de poble, on mestres o rectors parroquials ensenyaven en català, però l’escola en castellà es va anar estenent i amb la Ley Moyano de 1957 es va imposar a les ciutats. A comarques hi havia mestres que parlaven i ensenyaven en català però els llibres i escrits eren en castellà. Barcelona amb la Renaixença recupera el català amb els jocs florals i s’inicien accions per fer l’ensenyament en català. El Congrés Nacional Pedagògic de 1888 a la Universitat de Barcelona, promogut pels mestres d’ensenyament públic, tracta tres qüestions fonamentals: professionalitzar els mestres amb formació i sou, estendre l’ensenyament fins l’edat de dotze anys i fer l’ensenyament en català. El mestre Flos i Calcat obrí el Col·legi Sant Jordi al Masnou, en català, i promogué l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, un moviment per fer l’escola en català, en la llengua dels infants.
És en el decurs del segle XX que es generalitza la reivindicació de l’escola en llengua materna, la llengua del país de naixença o de la terra, la que els infants aprenen a casa i parlen quan ingressen a l’escola a l’edat de sis anys. És una utilització desviada reclamar avui que cada infant rebi l’ensenyament amb la llengua de la seva mare. I si es planteja avui, en una societat multilingüe, amb la diversitat de llengües que parlen les famílies, moltes migrants, ja es pot pensar que no és raonable ni possible. Tanmateix si la llengua identifica un poble, aprendre la llengua de la terra és fer-se membre del poble.
Hem de parlar de llegües maternes en plural, la llengua que cada infant ha oït i interioritzat des dels primers dies de vida al seu ambient familiar. És la llengua amb la que construeixen el pensament i desenvolupen la comunicació sobre la qual s’incorporaran altres llengües. Pensem que avui és més precís parlar de llengua familiar considerant que hi ha infants que construeixen el pensament i la comunicació entre dues o més llengües que poc a poc van diferenciant sense dificultat. Això és clarament favorable doncs la neurofisiologia ha pogut identificar que aquests infants desenvolupen una competència plurilingüe que els facilita l’aprenentatge de noves llengües. Així, entre català i castellà hi ha una àmplia àrea compartida i àrees diferenciades si s’aprenen els primers anys de manera oral i intuïtiva perquè encara no està prou desenvolupat el còrtex prefrontal.
La realitat de la societat multilingüe i el coneixement que tenim de l’aprenentatge de les llengües ens duen a modificar l’ensenyament de llengües. En primer lloc cal acollir i valorar la llengua materna o familiar de cada infant que si no la coneixem, sí que la podem escoltar a l’escola. En segon lloc cal suscitar que cada infant a l’escola aprengui ben aviat la llengua del país, de naixença per a uns i de vivència per a tots, que esdevingui llengua comuna i la pugui associar o contrastar amb la seva. En tercer lloc, deixem de parlar de llengües estrangeres doncs son ben presents, són vives, bé perquè hi ha persones que les parlen, bé perquè es poden oir als mitjans de comunicació.
* Martí Teixidó Planas, doctor en pedagogia i mestre. Col·legiada 841, membre de la Xarxa d’Experts del Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya. Breu CV https://www.pedagogs.cat/reg/ca/2576 - Twitter @martiteixido
Blog Educació ComunicActiva https://educacio-comunicactiva.blogspot.com/
Data de publicació: 21/2/2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada