dilluns, 19 d’abril de 2021

La llei de protecció dels menors no protegeix els menors. Amenaça i castiga els abusadors.

 

La llei de protecció dels menors no protegeix els menors. Amenaça i castiga els abusadors.

 

Aprovada la nova llei estatal de protecció dels menors i adolescents, que permetrà que les víctimes d'abusos tinguin més temps per fer les denúncies abans no prescriguin els delictes. Fa 12 anys que aquesta llei es reclamava. [3/24.cat, 15.04.2021]

  

No puc entendre com tots estan tan contents i aplaudeixen l’aprovació d’una llei que no protegeix els menors. Té per finalitat la protecció integral de la infància i adolescència front a la violència.  Inclou extingir els abusos dels menors i això ha de quedar clar per a tothom.  La nostra societat ha acordat, i que tothom ho sàpiga i ho compleixi , que no s’accepten les relacions intimes i sexuals entre adults i menors. No s’acostumen a donar les raons de fons. Jo les apunto perquè les subscric. La sexualitat, les relacions personals de caràcter afectiu íntim i sexual, han de formar part del sentit de la vida de cadascú en una societat pluralista i s’han d’establir en pla d’igualtat. Aquesta igualtat no es considera possible entre adults i menors i crea dependència i submissió.

 

Aquesta tergiversació de sentit: castigar els abusadors i presentar-ho com a protecció dels menors posa al descobert que la nostra societat no té ben encaminada la sexualitat. La protecció es converteix en vigilància i control. Fugint de les prescripcions i control religiós d’anys reculats, s’ha deixat la sexualitat a l’esfera privada  proclamant la màxima llibertat. Error, doncs no és un assumpte exclusivament privat, és un assumpte privat i també relacional.  I les grans contradiccions: la sexualitat és un assumpte privat però alhora és contingut d’espectacle i de comerç i gràcies a què és privat és possible la transgressió de les normes, la provocació contínua que atrau molta audiència.  Va destinat a l’audiència adulta, però si els menors hi tenen accés es responsabilitza els pares que els han de vigilar. Com que ja s’ha constatat que els pares tenen moltes dificultats per a una “internet segura”, ve la policia a assessorar-los. Protecció, seguretat i policia esdevenen sinònims.

 

 

Evolució de l’acceptació social de la sexualitat

 

Des que al segle XVIII  es va generalitzar l’encobriment de la sexualitat i es va generalitzar també la hipocresia social. Hi havia uns comportaments que no s’havien de veure en públic, inclòs el cos nu, però als palaus es podien fer les festes orgiàstiques: menjar, beure, ballar i tot el que pogués seguir en cambres apartades. Els pintors i escultors tenien llicència especial per mostrar el nuu i ho feien amb posats estudiats que els inspiraven les Muses. Al segle XIX s’estenen els bordells o cases de barrets per per homes de gent benestant i es diu que els treballadors o petits autònoms “van de putes”. Entre els pagesos es podia récorrer a la zoofília. Amb independència de l’estatus social i econòmic també es donaven relacions homosexuals compatibles amb la vida matrimonial que representava la forma social correcta. Tot això evidencia la hipocresia social que ve de lluny i que amb aquesta proposta de llei no fem altra cosa que prorrogar-la.

 

Considero greu la utilització de menors per al plaer sexual, per raó del desenvolupament psicoafectiu i perquè ho ha decidit així la nostra societat però aquest és un problema derivat. Atacant aquest problema fem cures pal·liatives però no ataquem la infecció que està  generalitzada en el cos social. El fet inicial és que, més enllà de la procreació, l’animal humà ha desenvolupat la sexualitat, una relació de plaer amb tot el cos i ja forma part de la condició humana el desig sexual amb independència dels períodes de reproducció. El desig sexual ja és en l’humà una necessitat com la gana i la son. Resolem la gana i ens alimentem però hem desenvolupat tota una cultura de compartir els àpats i convertir-los en celebració. Dormim les hores que cal però ens ajustem a uns horaris per feina o família i quan ens cal reduïm les hores de son per fer una activitat o bé decidim dormir en companyia, abraçats. Hem pogut separar el sexe reproductiu de la sexualitat com a relació plaent plena de frisances físiques i afectives on ‘el sexe és l’accent’ -canta Lluis Llach. Però no hem educat el comportament humà per a l’exercici d’aquesta llibertat de la qual ens hem dotat. Massa homes, i potser dones, queden sotmesos a la pressió de l’instint sexual primari i no han après el comportament sexual humà i cultural. No s’ha après perquè no s’ensenya; cadascú ho ha après com ha pogut. Explicar a la família o a l’escola la reproducció humana, l’amor romàntic i els sistemes de protecció de l’embaràs o el dret a avortar no comporta aprendre a viure la sexualitat amb llibertat i plenitud. Em sorprèn conèixer que els pensadors grecs ho tenien més clar que nosaltres. Platon a La República ho tracta de manera molt raonada argumentant en favor del plaer tant com de la contenció per la bona salut i pel bon viure. La vigilància, el control, se l’ha de fer un mateix. En altre cas, amb lleis es cerquen escapatòries i anem incrementant els controls policials alhora que s’incrementen les escapatòries.  Notem com s’ha posat l’accent en els abusos dels menors en entorns de confiança: llar familiar, parents, amics de la família, professors i entrenadors esportius. Ha estat l’escapatòria més amagada. També amb persones amb una abstinència sexual forçada, sigui per solteria o per celibat. Tot plegat, quina satisfacció sexual es pot trobar llevant les calcetes a una nena de cinc anys o tocant els testicles a un nen de set? Misèria humana i venim amb l’artilleria legal i policial a resoldre-ho? (Una llei excessiva i molt barroca: 58 articles dispositius, 8 disposicions addicionals, 1 disposició derogatòria, 20 disposicions finals molt enrevessades).

 

 

Si observem i coneixem els infants podem  evitar o reorientar

 

Per feina professional de supervisor d’escoles he hagut d’atendre diversos casos. Un cas: La nena de cinc anys que en un racó de pati, a l’hora de menjador, ensenyava a tocar-se a d’altres nenes. On ho ha après? La mare s’esvera quan se li planteja, l’acompanya el seu pare, l’avi de la nena que suavitza dient que són coses de nens. Un advertiment clar i taxatiu i l’avi ja ha entès que em referia a ell, sense acusar-lo i posant en valor un desenvolupament natural de la sexualitat infantil. Segon cas: el nen que sis anys que explica a d’altres nens que el seu pare i ell tenen un secret. La mestra observa i escolta. El pares viuen separats. Citem el pare, directora i supervisor atès que a un pare era millor que li digues un home. Li comuniquem l’observació que hem fet del fill i del què explica. Ell diu que no ho sabia, no fem cap acusació però afirmem la protecció dels infants, que convé que estigui atent  amb persones de l’entorn familiar i que els adults hem de resoldre les nostres necessitats sense utilitzar-los. Aquell pare va abandonar aquell comportament incipient.  Assumptes tancats. Promoure denúncies i anar a jutjats era allargar el problema, fer culpables i enrarir les relacions familiars. Es resol millor amb bona observació i pedagogia.

 

No faig teoria, per bé que he entès el sentit de les prescripcions religioses de l’edat moderna fins fa pocs anys, he estudiat els clàssics grecs i he llegit al Historia de la sexualidad de Michel Foucault. Elaboro experiència professional i això solament es pot fer si hom ha elaborat l’experiència personal. La meva: D’infant per poliomielitis em van operar diverses vegades a l’Hospital Sant Joan de Déu. Algun germà de l’orde hospitalària em va fer algunes vegades tocaments als testicle i penis quan tenia sis i set anys. Evidentment jo no ho explicava a ningú. Quan tenia vint anys es parlava d’abusos de menors, vaig pensar que aquell germà que m’havia fet tocaments no tenia ben resolta la sexualitat i ho sublimava malament, amb nosaltres, però havia dedicat la seva vida a l’hospital infantil, una altra manera de sublimar-ho. Amb coneixement d’adult ja tenia una explicació, ni jo em sentia culpable, ni necessitava culpabilitzar i vaig començar a pensar i estudiar com havíem de tractar la sexualitat infantil. Als  vint-i-dos anys, ja mestre d’escola, vaig fer educació sexual amb noies i nois de tretze anys en classe conjunta però amb acció conjunta amb una mestra (ho havíem preparat molt bé i havíem informat prèviament les famílies)  per parlar-los com a dona i home madurs fent autocrítica; l’home de comportaments dominats i masclistes, la dona de dominacions psicològiques i de abandonar la sexualitat d’adults sublimant-la amb els nadons.

 

Referiré encara el cas d’uns amics perquè essent greu, el van resoldre molt bé. La seva filla de set anys va ser convidada per un migrant acollit en  una parròquia cristiana a prendre unes patatetes mentre els seus pares feien un servei comunitari. L’home va anar amb ella a la seva habitació i estirat al llit li mostrava el sexe i la volia aproximar. La nena va saber resistir i escapar-se. Acabada l’activitat marxa la família i  sols pujar al cotxe amb els pares la nena va començar a explicar-ho. Podent explicar-ho, i abraçada per la mare va quedar tranquil·la. A la tarda, fent una activitat manual amb el pare li tornava a relatar com justificant-se. El pare va escoltar i amb calma li va donar una explicació. -Mira!, els homes a vegades tenim ganes d’abraçar-nos despullats, com jo amb la mare, moltes ganes, però hem d’esperar a poder estar amb una persona que ens estimen i ho vulguem tots dos. Mai amb una nena o nen. –Mira!, si jo un dia volgués fer amb tu una cosa que no volgués que veiés la mare, estaria mal fet. –I tu has estat molt valenta i decidida. Has vigilat i quan has pogut t’has escapat. L’endemà, el pare no va pas anar a denunciar res,  va anar a parlar amb l’home de trenta-dos anys acollit a la parròquia. Ell negava els fets, però el pare amb contundència li va dir que amb menors, de cap manera i que si no podia solucionar millor, una sortida era la prostitució.

 

 

Si no eduquem la sexualitat segons la nostra cultura, què esperem?

 

Estic mirant de fer veure que no hi ha més protecció que una educació de la sexualitat adequada a la nostra cultura actual. En la pràctica, d’una manera laica, estem aplicant dissimulades les normes repressives heretades de l’etapa social religiosa. Des d’inicis del segle XX grups naturistes i filosòfics van intentar normalitzar el nu i desocultar la sexualitat per a la societat adulta i així també fer-la normal entre els infants. No ha progressat. Per què? Doncs perquè hi ha interessos econòmics i de domini. ¡Quants guanys s’haguessin perdut amb la moda, amb el cinema, amb la pornografia... que va de milions! ¡Quant s’hagués reduït el control social, justament el que estem incrementant donant poder als jutges i a la policia d’investigació! ¿Què saben més els jutges que els sacerdots per comprendre la sexualitat humana? ¿Què saben de menys els mestres i professors que els metges respecte a la conducta sexual? Que no estan, estem, tots abocats a una conducta que va més enllà de la biologia reproductiva, que té un alt comportament emocional simbòlic? ¿Per què no ens han ensenyat a canalitzar l’energia vital, del troc general a l’energia especialitzada; a retronar energia sexual especialitzada al tronc general?

 

En la nostra cultura, i potser en totes s’han regulat determinats comportaments amb fonament racional i més aviat savi però, com en els sistemes termodinàmics, en els sistemes eticosocials també es produeix entropia, deteriorament. Un deteriorament sovint pervers perquè els poders tendeixen sempre a la dominació absoluta. Ara són l’economia i la jurídica que tendeixen al domini absolut; una i altra tenen interès en la sexualitat humana perquè es mou entre l’impuls biològic  i la llibertat sense límits i si no està molt ben educada es fàcil explotar les passions humanes.

 

En l’actualitat, en la nostra cultura hem decidit amb fonament que no s’estableixin relacions íntimes sexuals entre menors i adults; es manté l’antiga regulació que no s’han de tenir fills amb consanguinitat. Tanmateix hi ha regulacions anteriors que van canviar com és el cas de les relacions homosexuals que havien estat considerades perversió i malaltia però avui ho considerem una orientació sexual lliure. La circumcisió masculina, mil·lenària es devia estendre per raons d’higiene, es va convertir en ritual obligatori i avui es deixa lliure; no en canvi l’ablació del clítoris femení que aquí no es practicava però que darrerament s’ha deixat clar als migrants que no es permesa encara que sigui un ritual de la seva cultura. Les relacions sexuals amb menors no són acceptades però no podem ignorar que en pobles com els maasai els infants eren iniciats en la sexualitat per nois més grans. Cal doncs saber viure la llibertat personal respectant les normes bàsiques del les què es hem dotat.  Avui hem de pensar que es fa amb fonament científic de medicina i psicologia, no tant d’antropologia i no es considera l’ontonomia.

 

 

Demano que revisem la confiança en aquesta llei i protegim els menors amb l’educació

 

És amb aquest coneixement informat que trobo inadequada una llei que amenaça i castiga per comptes de garantir l’educació de la sexualitat  segons els valors i decisions que la societat democràtica ha decidit. No eduquem la sexualitat, no eduquem el beure begudes alcohòliques, presentem les drogues psicotròpiques com un mal. Però la sexualitat forma part de la nostra vida sense estar sotmesa a la procreació, les begudes alcohòliques i espirituoses formen part de la nostra cultura i vida social amb mesura, les drogues tenen usos mèdics amb fàrmacs com a anestèsia, calmants o estimulants. No eduquem i quan els menors van deixant de ser menors als catorze anys ja saben què fem els adults i s’ho munten sols. L’única protecció estable, raonada i autònoma és l’educació específica per a aquests comportaments socials en la infància.

 

 

Com que he trobat tan forassenyat que tothom aplaudís aquesta llei de vigilància, d’amenaça i càstig i no pensés per un moment en l’educació com a protecció he quedat esborronat. Sols s’esmenta: “una educación afectivo sexual, adaptada a su nivel madurativo”  a l’article 28.  Cal destapar l’engany i per això jo acuso.

 

·     Jo acuso, en primer lloc els mitjans de comunicació que són els que presenten més imatges de model sexual perquè fan audiència i això és el que persegueixen els mitjans: audiència, publicitat i posicionar-se com a ‘premier’.  I ara tots estan en favor de la llei per a protecció els menors sense la més mínima crítica.

·     Jo acuso, en segon lloc les administracions educatives tan preocupades pel currículum escolar, pels resultats en proves; han fet poca atenció als assumptes educatius més importants de l’educació personal i social: el sentit ètic i/o religiós de la vida, la sexualitat personal i relacional i la dimensió estètica expressiva i simbòlica.

·     Jo NO acuso les famílies atès que fan el que és comú encara que és poc raonable i està sotmès a interessos comercials i de domini que es difonen de manera massiva. (Poso un indicador observable: ¿Per què s’ha estès tant i tant vestir de negre quan va costar tant abandonar la prescripció del dol rigorós? Per què domina el color fosc quan les tècniques de tint amb diversitat de colors estan tan perfeccionades?

 

Però si alguns agents són recusables per negligència i desatenció, aquests dies m’ha semblat veure que n’hi ha d’interessats de manera activa. ¡Quin interès en allargar més i més el període d’anys que es pugui perseguir el delicte! Si un menor va ser abusat als dotze anys, ¿presentarà denúncia vint anys després, quan en tingui trenta-dos? ¿Convé reactivar el seu patiment després de tant de temps? ¿Que no ha fet res més que li ompli la vida durant aquests anys?

 

Si aquells abusos quan era menor encara li fan mal, mal psicològic, el que ha de fer és seguir un tractament psiquiàtric i anar a jutjats encara li agreujarà el patiment.  Si els abusos que va patir es va superar i han quedat oblidats per què els vol recuperar? Pot ser per una indemnització econòmica? En un dels primers casos que va omplir els informatius va ser el pare d’un noi i va quedar clar que volien una quantia econòmica, la va aconseguir i ha creat escola. Clar, va haver de fer despeses judicials i guanyant l’advocat va presnetar la seva minuta.

 

També entren en escena en aquest assumpte organitzacions dedicades a la infància i s’ha dit que aquesta llei era la més ambiciosa d’Europa, s’ha dit que la llei no podria funcionar sense posar-hi mitjans econòmics.

 

Aquestes dues línies d’intervenció sols poden estar indirectament interessades en la protecció de la infància, ho estan directament per donar suport i tractament a les víctimes, per preparar tramitar les denúncies judicials. Així doncs la seva activitat es mantindrà molts anys i amb l’endarreriment de  la prescripció dels delictes a partir dels trenta-cinc anys, tindran feina segura. Vist tot això...

 

·     Jo acuso organitzacions d’atenció a les víctimes que contribueixin a inflar el problema i creïn més dependència que la imprescindible.

·     Jo acuso organitzacions de juristes que estimulin les denúncies encara que vegin que es tracta d’aigua passada.

 

I jo, per haver parlat i escrit, quedo compromès. Em poso a fer feina per una educació de la sexualitat amb fonamentació i consistència pedagògica que doni seguretat d’acció a les famílies, que orienti l’acció de l’escola o institut i que obri una altra manera de tractar el tema als mitjans de comunicació audiovisual.

 

Martí Teixidó

mestre pedagog


 

dijous, 8 d’abril de 2021

Per a malaties psicosocials, medicina i pedagogia.

 

Per a malaties psicosocials, medicina i pedagogia.

 Image

Image
Clam per la filla de 13 anys amb anorèxia [3/24cat 30.03.2021]

Depressió, anorèxia, bulímia, culturisme són malaties psicosocials.  L'origen no és un bacteri o un virus biològic. L'origen  està en modelatge social, falta d'higiene de pensament i dèficit de musculació educativa. Quan observem aquestes malaties en infants i adolescents és altament preocupant i urgeix actuar. Posen de manifest que l'organisme psicosocial, que és la persona, no ha rebut els nutrients necessaris, no els metabolitza bé o ha estat exposat a ambients nocius. Segueixo l'analogia de la salut biològica per explicar la salut psicosocial i ja d'entrada veure que si la biològica compta amb la ciència mèdica i les especialitats vinculades (microbiologia, epidemiologia), la psicosocial no compta amb la ciència pedagògica i especialitats vinculades (pedagogia de la comunicació de masses, pedagogia de la cultura i de les ciències de l'esperit).

Desprès d'un any de pandèmia Covid-19 es pren consciència que està afectant greument els infants i adolescents. Efectivament, la nostra societat i cultura, a diferència de les antigues ha reconegut una etapa entre la primera infància (fins als set anys) i l'adultesa. Si en aquelles, en arribar als set anys, els infants masculins s'incorporaven a la vida dels homes i les infantes femenines s'incorporaven a la viada de les dones, avui hi ha etapa intermèdia, cada vegada més llarga, que cobreix la segona infància (7-14 anys), l'adolescència (14-21 anys i  avui ja hi podem afegir una primera joventut fins als vint-i-vuit anys. Això, amb independència que haguem acordat rebaixar la majoria d'edat, que havia estat als vint-i-tres, als divuit anys.

Les mesures político sanitàries empreses inicialment per a aturar la Covid van ser comunes i no es van fer diferenciacions per a gent gran i per a infants i adolescents, mesures que s'han anat ajustant. La més desconcertant va ser no preveure els riscos de tenir infants i adolescents confinats totalment més de quaranta dies quan d'entrada havíem acceptat que els gossos necessitarien sortir cada dia i es va donar un tractament diferencial a animals i acompanyants.

Ara, transcorregut un any, es constaten depressions, anorèxies i bulímies en infants i adolescents, clares malalties psicosocials. Es constaten ara, després d'un any de restriccions d'activitat per causa de la Covid,  però no es pot dir que la malaltia sigui per causa de la Covid. "Algú ho ha de dir". 

 

Anem a les causes de les malalties psicosocials en infants

Si no són per causa de la Covid, ara es procedeix a tractament mèdic. Solament mèdic? També psicològic? Solament mèdic psicològic?... Evidentment s'ha de fer tractament d'urgència en alguns casos com si es tractés d'ingrés a UCI psicosocial. Però la plena curació és educativa i en entorns culturals socioeducatius. El tractament ha de ser pedagògic i no és suficient el tractament psicològic que es de tipus personal o en dinàmica de grup terapèutic.

Davant la falta de consistència de propostes pedagògiques no científiques, la psicologia ha volgut pal·liar-ho i ha arribat a voler transferir l'actuació psicoterapèutica a l'acció pedagògica. I això és un greu error, no és possible. El tractament psicoterapèutic és personal o en grup reduït. La pedagogia actua en dinàmiques col·lectives i ambient cultural. Els grups han de tenir unes normes per a bona convivència i els educadors, mestres o professors, que han de fer una educació personalitzada no poden deixar de banda l'exigència de determinades normes comunes. La pràctica pedagògica  té base científica però també habilitat artística o artesanal; cal prendre decisions mesurades, balancejades que no es poden  automatitzar o protocol·litzar. Hi ha d'haver coherència entre intervenció psicoterapèutica i intervenció pedagògica però hi ha discontinuïtat total. I és millor així. L'entorn terapèutic és protegit, com la UCI però cal fer el pas a un entorn obert sotmès a les exigències i contradiccions de la vida comunitària. La cura final s'ha de fer en l'entorn educatiu: familiar, escolar i associatiu (esport, art, animació, inventiva).

Ensenyar-los a conviure amb la frustració
Ensneyar-los a conviure amb la frustració. Ara Criatures 19.05.2018

Ara es cau en malaltia psicosocial. Tots els infants i joves? No, afortunadament. Confiem que siguin pocs però surten professionals que fan valer la seva intervenció i se'ls dona difusió per omplir els mitjans les vint-i-quatre hores. I si un ho anuncia, tots s'hi afegeixen com un eco de masses. Compte! Ni prohibir parlar d'epidènies i  de suïcidis, ni difondre-ho. Hi ha assumptes que no es poden tractar massivament. (Això és pedagogia -o antropogogia- de la comunicació de masses).

Més que difondre tant, examinem les causes i quan tinguem explicacions clares donem-les a conèixer per millorar la comprensió dels ciutadans. Les explicacions són científiques. La comprensió és subjectiva, l'ha de fer cada persona incorporant l'explicació als seus coneixements anteriors, reajustant-los.

Entristeix veure que una mare defensa la salut de la seva filla des de la perspectiva del dret. Tots els assumptes humans són més complexos, resultant de múltiples causes. El dret no és una causa, és una decisió política que orienta la nostra actuació col·lectiva.

 

El dèficit educatiu de molts infants

Les malalties psicosocials són humanes, no les veiem en els animals lliures, potser en alguns mamífers superiors veiem períodes de dol i els animals domèstics adoptats poden patir de manera semblant a nosaltres. Tanmateix, les malalties psicosocials i infantils no són tan presents en infants de cultures de subsistència tradicional (pensem en Àfrica o Àsia central) o en infants que viuen en sitiuacions de guerra contínua (pensem en Líban o Syria). Admetem d'entrada que les malalties psicosocials són més freqüent en societats de benestar i en temps de postmodernitat.

Ens hem organitzat com a societat del benestar. Excel·lent. Garantim la vida i protecció de la infància. Correcte. Ens sembla impensable com en l'edat mitjana la vida d'un infant tenia tan poc valor, com en l'època romana al ciutadà patrici li era permès matar un fill en nèixer. Però protegir la infància no ha de ser segrestar-lo de la vida, amagar-li les dificultats. No li deixarem un ganivet als cinc anys però hem de saber quan haurà d'ensinistrar-se a fer-lo servir. Li posem un mòbil als tres anys com no ho fem amb un ganivet, s'entreté, però s'està fent mal. Cal aprendre a viure, vivint. Si hem de posar proteccions temporals és perquè disposem de mitjans que superen les capacitats humanes i cal 'aprendre' a servir-se'n. Per això és tan necessària i cada vegada més extensa l'etapa educativa. Sí, ara hem de dir que va dels tres als divuit anys per a tots i prolongable fins els vint-i-vuit per a especialitzar-se. És coherent amb l'expectativa de vida de vuitanta-cinc i més anys.

Els infants han d'anar encarant les dificultats de la vida, progressivament. També han hagut d'encarar el confinament total de quaranta dies malgrat que ha estat un error o inconsciència de les autoritats educatives. Com els infants de Syria han d'encarar la guerra, la injusta i monstruosa guerra de bombardejos. I els nostres infants poden ser ajudats pels pares i família a encarar la situació. Ells no han de sentir parlar de drets, ells han de sentir parlar de voluntat, esforç, calma, imaginació. Són les autoritats que han de recordar els drets alhora que s'informen de les necessitats biopsicològiques dels infants i prenen les decisions ajustades a la pandèmia i als infants.

Però la pandèmia COVID-19 i el confinament inevitable posa en evidència les saluts fràgils i els grups de risc. Així mateix ha posat en evidència l'educació tova i infants amb dèficit de resiliència. La protecció de la infància no ha de comportar una educació esbiaixada. Té dues components: l'exigència i la comprensió. No es fàcil balancejar exigència i comprensió en el dia a dia, en cada actuació però sí en el conjunt de la trajectòria educativa. Ara bé, si en el passat hi havia excessos per exigència que arribaven al maltractament, avui hi ha excessos per comprensió que també són maltractament.

Una nit de 'botellon' a la Barcelona de les restriccions
Hem fet de la transgressió un signe d'identitat jove. Amb la COVID es posa en evidència.
L'educació no és fàcil en la nostra societat benestant. Mal que ens pesi ho era més en al societat de subsistència... per això es deia que la vida ja educava. Avui no podem dir que l'educarà la vida si l'hem protegit amb excés durant l'etapa educativa (dels tres als divuit anys). L'educació ja estarà feta per bé que segueix la formació durant tota la vida. Però els patrons de conducta formats en al infància són difícils de deformar o de reformar. El troc ja és llenyós i no es pot redreçar llevat que hi fem una inicisió o empelt. (Tractament quirúrgic o terapèutic, personalitzat, aquest sí).

 

La salut i l'educació tan importants en els infants. 
Es complica amb la societat postmoderna.

Aquesta situació posa en evidència, si no ho havíem vist ja, que l'educació és assumpte social de primera necessitat, al mateix nivell que la salut. És un assumpte social perquè és acció i responsabilitat de tots: família, escola, mitjans de comunicació  i modelatge de persones públiques com polítics, actors o esportistes. I salut i educació tenen una correspondència total- La bona educació en al infància afavoreix un bona salut al llarg de la vida. Una bona salut en la infància assegura millor educació.

Tant important la salut com l'educació. Tant important un tractament científic de la salut amb metges i infermeres com un tractament científic de l'educació amb pedagogues i mestres. Actualment el nostre sistema escolar està mancat de pedagogia. Les famílies no poden educar sols per tradició i necessiten un coneixement pedagògic bàsic. Els mitjans de comunicació no són conscients dels efectes educatius no desitjats de programes trencadors, d'escenes de violència o de publicitat inacceptable. Hem de posar professionals de la pedagogia en aquests àmbits clarament educatius per formar part dels seus equips.

La pedagogia ens ha de fer entendre què és adequat en la infància, quan és adequat i com hem d'actuar. Fer entendre no és imposar, és explicar perquè cadascú pugui actuar amb seguretat pròpia, respondre de la seva actuació i explicar-ho als pròxims. No, no hi ha sentit comú avui en educació. Es podia educar per sentit comú en una tradició estable segons la que un ja havia estat educat d'infant. Avui hem hagut d'adequar moltes formes que la tradició assegurava perquè l'evolució multicultural i tecnològica les ha deixat obsoletes. Avui necessitem més raonament que tradició sense abandonar la trad¡ció de la qual hem de comprendre el seu fonament per poder renovar o recrear.

Vam patir una gran malaltia social amb l'autoritarisme i la repressió. Per això vam donar valor a la transgressió, a la complicitat i al que era trencador. Compte! Eren correctius defensius però si s'ha reduït l'autoritarisme, no podem transgredir per norma, no podem fer-nos còmplices per a delinquir, no podem trencar allò que construïm.

La postmodernitat accelera al màxim el que era valor de la modernitat. S'havia de trencar amb la tradició caduca però ara e¡anem a la novetat absoluta. Els espectacles quedaven restringits als privilegiats però avui volem una espectacularitat massiva i convertim en espectacle una tempesta perillosa, la guerra o un accident. L'actualitat del moment (trending topic) dona valor a qualsevol niciesa. Sens perjudici de la llibertat personal cal frenar aquest autoritarisme anònim dels mitjans de comunicació i, avui, de les xarxes social. La semiòtica de la comunicació ho fa entre els professionals. La pedagogia ho ha de fer per a tots els ciutadans.

 

Salut i antropologia tridimensional

La cultura occidental de base cristiana i influïda pel pensament de Platon ha entès l'ésser humà com a cos i ànima, com a dualitat, i va rebutjar la concepció tridimensional de cos, ànima i esperit dels cristians gnòstics. El pensament com a prova de l'existència (Descartes), una reducció. Per voler conèixer millor la condició humana, objectivar-la es va anar separant del cosmos, de la natura de la que forma part, l'Univers que avui entenem com a Unidivers. Tota la vida forma part d'aquest entramat de matèria, temps i energia, dinàmic i evolutiu que la física quàntica explica des de la ciència. L'humà amb el cos σὠμα, l'ànima ψυχή, forma part de l'esperit de l'univers πνεῦμα. Les tradicions religioses hindús han seguit aquesta concepció  tridimensional de l'humà.


David Jou, físic i poeta, ens proposa un viatge per la història de la recerca científica i humanística encaminada a descobrir de què estem fets, d'on venim i cap a on anem... fascinació per la vida en tota la seva complexitat, (Viena Edicions).

 


Si reduïm la salut a cos i ment, a fisiologia i psicologia, deixem de banda la tercera dimensió, l'esperit. Una dimensió difícil d'objectivar, forma part de l'experiència personal de cadascú i solament ens hi podem aproximar des d'un quart paradigma de la ciència, el paradigma experiencial transconscient que ha d'englobar els paradigmes positivista, interpretatiu i sociocrític sense contradicció.

 

La interiorització crea condicions de salut, ajuda a afrontar la malaltia i el dolor i afavoreix  la recuperació. Tot és localitza(?) en el cervell. De fet, són circuïts d'energia, sinapsis contíues i múltiples que ens poden bloquejar i que ens poden alliberar. Cal educar-ho en la infància, amb pràctiques ritualitzades, amb poques paraules, amb silencis amb els que puguem 'sentir', copsar, l'harmonia de l'univers (Pitàgores) o música de les esferes (Aristoteles). En tot cas, cal  enfortir l'infant per encarar  la neurosi col·lectiva de la societat postmoderna i de consum que és talment una pandèmia social.

La dimensió esperit és lliure, independent, però es suporta sobre la dimensió psíquica i per això és educable. Comença interioritzant l'observació i experimentació externa objectivable com a experiència personal interior que amb incertesa, obertura i silenci ens obre a la immensitat del cosmos, de l'Unidivers inabastable del què formem part. En l'educació cal trobar petits temps de silenci, d'interiorització que reequilibren l'activisme vital, especialment en una societat hiperactiva que no deixa temps d'inacció.

 

Martí Teixidó, mestre pedagog


Jo penso, parlo i escric amb pedagogia ciència. Ciència? Sí, potser la més complexa atès que cal partir dels coneixements d'altres ciències que expliquen l'ésser humà., el procés de desenvolupament biològic, psíquic i de convertir-se en persona, amb consciència de si mateix i dels altres. Això inclou la totalitat del coneixement de natura (positiu) i cultura (interpretatiu)  i... encara no en tenim prou, no queda ben explicat. Un pedagog ha d'estar atent a la biologia, a la física i a la filosofia. I també a l'economia, la politica, l'art... i també a la moda o fashion, a la televisió o trending topic, als còmics o manga.

I tot això com a activitat prèvia per començar. Amb aquest fonament, la pedagogia ha d'intervenir. Ha de dissenyar sistemes, inventar formats, construir instruments per a la consecució d'objectius d'aprenentatge i d'habituació segons les finalitat educatives democràticament decidides. Així doncs, és una intervenció delicada, respectuosa amb la persona i l'autèntica democràcia.


Així, per contrastar la consistència de l'article exposat, incorporo la paraula i pensament d'un metge.

El hombre, a pesar de todo, forma una unidad y una totalidad como explicaremos después. Nunca se insistirá bastante en esta unidad y totalidad, ya que no afirmamos en modo alguno que el hombre esté «compuesto» de cuerpo, alma y espíritu. Todo està unificado; però sólo lo espiritual constituye y garantiza lo «uno». ¿De dónde procede la «variedad en la unidad» del hombre? ¿De dónde viene la estructura humana estratificada? ¿La textura escalonada del hombre? No de estar compuesto de cuerpo, alma y espíritu, sino del diálogo que sostiene lo espiritual con lo corporal i lo psíquico: el hombre como espíritu està siempre adoptando una postura ante sí mismo en cuano cuerpo y alma; el hombre como espíritu se enfrenta siempre consigo mismo en cuanto cuerpo y alma. Lo que él tiene frente a sí es el cuerpo y el alma; lo que «es» frente al cuerpo y el alma es espíritu. En este sentido, pero solo en éste, reconocemos que todas las distinciones i separaciones son de naturaleza heurística. El hombre tiene cuerpo y alma pero «es» espíritu. Cabe decir también que el cuerpo y el alma le tienen a él, al hombre, ya que el hombre es in-condicionado sólo en cuanto es espíritu: como hombre no deja de ser condicionado. (p. 141).

 

La hominización biológica del hombre, siendo incompleta, es una base necesaria, más no suficiente de la humanidad. Y este tema, como verán ustedes, estará presente en todas nuestras reflexiones como un hilo rojo; nos servirá de guía para orientarnos en las más diversas facetas y reflejos de esta verdad: que el bios no puede producir el logos y que la physis no puede producir la psykhe;  el bios i la physis son aquí meras condiciones.  (p. 123).


Viktor Frankl, lliçons de logoteràpia dictades a la Facultat de Medicina de la Universitat de Viena  els anys 1949 i 1950. Han estat publicats en versiaó castellana a :

Viktor Frankl: El hombre doliente. Fundamentos antropológicos de la psicoterapia. Herder 1987. (Citacions de pàgs. 141 i 123)


Subratllo i explícito: 

'del diálogo que sostiene lo espiritual con lo corporal i lo psíquico'
Com n'es d'important això en l'educació i en una educació que contribueixi a la salut mental que regula també la salut corporal i la vida amb sentit i alegría.
 
 'el bios i la physis son aquí meras condiciones.'
Aquestes condicions son l'educabilitat humana. No es pot ser humà sense educació integral: βίος, Ψυχή i πνεῦμα. Hem perdut el sentit d'una antropología tan sàvia i antiga? Per fugir d'una educació doctrinària hem amputat una dimensió humana?

Martí Teixidó