Descontent dels docents, justificat.
Mesures massa convencionals.
Els
docents, mestres i professors, venen demanant unes millores i, en no
assolir-les, s' han plantat. Entrevistes de negociació, manifestacions
públiques i finalment vaga, tancant escoles i provocant interrupcions de
trànsit. Situacions de conflicte social. És lamentable que els docents,
educadors de la infància i joventut hagin d'arribar a accions de
pressió com aquestes. Mestres i professors són un referent per als
alumnes i tenen autoritat, d'autor, davant d'ells, per la seva cultura,
per la seva dedicació i i pel seu compromís amb la societat. El
descontent, les necessitats plantejades, no es poden negar.
L'Administració hauria d'evitar arribar al conflicte social. Les
famílies dels alumnes podrien anticipar-se amb demandes públiques
generalitzades. Tots els ciutadans han de defensar aquesta professió
social que no substituiran les màquines, ni es pot traslladar a països
de més baix cost.. Els docents no s'han de veure abocats a aquesta situació i se'ls ha d'atendre abans. Tanmateix,
titulats que han pensat dedicar-se a aquesta professió poden haver
renunciat davant del baixos sous i la poca consideració social. Se'ls ha
d'atendre abans perquè no fan una reivindicació corporativa sinó una
reivindicació social i són un indicador de la cultura del país.
Analitzem-ho.
1. Increment de la retribució, en regressió des 2011.
La
regressió dels sous dels docents des 2011 és evident respecte a
l'increment de preus i del cost de la vida més bàsic, alimentació i
habitatge. Els sous de base actuals, 2.400-2.750 € són insuficients. El
sou ha de cobrir despeses: habitatge i transport (1.000?), alimentació i
domèstiques (1.000?), tecnologia, llibres, associacions i conferències
professionals (1.000?). Avui, pel cap baix han de ser 4.000 €
sobre els que s'ha de detreure -6% de SS i 18% d'IRPF. El sou de
professionals com metges i docents no es pot decidir a partir del sou
mitjà dels ciutadans. Mestres i professors han de ser persones de
cultura, de cultura més àmplia, per tal d'afavorir l'ascens social dels
alumnes. Els docents han d'anar carregats de cultura: teatre i música,
llibres i revistes amb accés digital, conferències professionals i
viatges. Actualment aquestes activitats han quedat reduïdes i no dubtem
que afecten la qualitat de l'ensenyament. Diem l'ensenyament perquè és
el docent que té funció específica de mostrar el coneixement i la
cultura per activar l'aprenentatge i educar el pensament i la
construcció personal dels alumnes.
2. Reducció de ràtios alumnes / grup.
Aquesta és una reclamació mancada de visió.
La institució escolar té la funció específica de
l'ensenyament-aprenentatge en un marc educatiu col·lectiu a diferència
de l'educació familiar de proximitat afectiva i de l'educació social de
la comunicació de massa. Grups de 25 o 30 alumnes són adequats per a una
dinàmica col·lectiva i massa disminució crea una proximitat afectiva
que no correspon. Però és ben cert que un un ambient col·lectiu cal
atendre les necessitats de tots i cadascun dels alumnes. Hem optat per
l'escola inclusiva incorporant alumnes que necessiten una atenció
directa molt personalitzada.
L'alternativa és clara: dos docents habituals per cada grup.
Es resolen en la mateixa mesura diverses necessitats. El sistema de
substitucions és costós i ineficaç: retards, dies perduts, substituts
que cal orientar, substituts que canvien constantment, unitats de gestió
de substitucions... Tota aquesta despesa s'ha d'aplicar a increment de
plantilles estable. Dos professors dedicaran simultàniament entre 20 o
15 hores al grup-classe en un mateix espai o desdoblant el grup amb
criteri pedagògic (no numèric, ni uniforme). Els professors disposaran
d'algunes hores per a atendre individualment, per atendre famílies i per
prendre notes d'observació que seran posades en comú en sessions
psicopedagògiques d'equip de proximitat (els qui coneixen els alumnes).
Efectivament, aquestes hores poden quedar afectades per haver de cobrir
la substitució del col·lega però per als alumnes no serà substitució. I
encara un valor afegit. Ningú parla de paritat de gènere a l'educació escolar
i justament és on es poo oferir un model de dona i home amb relacions
d'igualtat i complementarietat, l'acció que millor pot contribuir a
erradicar conductes inacceptables del passat. S'ha garantit la paritat
arreu, es mostra doble presentador d'informatius de televisió, es
procura en els equips de policia i ¿no es veu imprescindible a
l'educació?...
3. Increment de personal d'atenció educativa per a l'efectiva inclusió dels alumnes
és
evident la necessitat de persones amb coneixement per atendre els
alumnes amb necessitats específiques. És costosa i poc eficaç
l'alternativa d'anar fent llista dels diferents perfils professionals
certament necessaris que atenen per separat. Però en atenció als alumnes
cal centrar-ho en persones de referència habitual i de manera
sistèmica.
Dos mestres o professors per grup poden atendre variades necessitats atès
que tenen formació bàsica en pedagogia i poden desenvolupar activitats
de logopèdia, d'asserenament i contenció, de relaxació muscular. Cal que
dins l'equip de centre hi hagi professionals de diferents perfils però
tot docent ha de poder fer aplicacions puntuals.
Un
valor afegit a l'actuació conjunta de dos docents és que dupliquen la
seva observació, valoren les actuacions realitzades i observant-se
mútuament aprenen l'un de l'altre, ambdós van millorant l'actuació i la
capacitat d'atendre necessitats emergents dels alumnes.
4. Reducció de la burocràcia, darrerament tan incrementada.
L'educació
és un dret social, regulat públicament que les autoritats públiques han
de garantir donant compte del seu funcionament i de la seva eficàcia.
Això ha dut a regular en excés. L'establiment de protocols per a tot en
són un indicador però se'ns han girat en contra. Els protocols han de
ser una guia per als professionals, especialment per als novells, però
no han d'inhibir el professional de prendre la decisió adequada a la
situació. Els protocols s'estan convertint en una protecció de
responsabilitat dels professionals i de l'Administració. Ens enganyem. La finalitat no és complir els protocols sinó resoldre les situacions.
La iniciativa dels professionals ha d'anar per davant dels protocols
que asseguren uns procediments bàsics que per ells mateixos no
garanteixen res. La garantia està en el coneixement i dedicació de les
persones.
La
informàtica ha facilitat tant la producció de protocols i formularis de
registre que l'Adminstració s'ha excedit. Tanmateix, els controls
generals no han ni poden substituir els autocontrols que la direcció i
l'equip docent han d'establir amb criteri i revisió periòdica. El centre
ha de donar compte de la seva avaluació que permet prendre decisions
ajustades i la supervisió externa ha de validar que s'ajusta a les
exigències generals.
En l'àmbit curricular, de projecte educatiu i d'articulació de l'aprenentatge de llengües, el context social i cultural és més important en la presa de decisions que les normes generals que evidentment cal considerar per a l'assoliment de les finalitat educatives democràticament decidides.
Ben
considerat tot això precedent, una institució escolar amb vint o
cinquanta professionals necessita uns recursos específics. D'entrada
cada professional ha de tenir un espai, taula i cadira on treballar
aïllant-se. Avui no es disposa més que de sala de professors, falten
despatxos tutorials de dos o quatre professors i d'equips de proximitat
(de 8 a 10 professors). Un professional ha de disposar d'un espai on
organitzar els seus estris de treball i recursos aplegats i si li cal
posar una música per refer-se. Ara es fan reunions de grups arreplegats,
sense espai i amb les bosses per terra; poc educatiu. (No defensarem
vestit professional uniformat com en el cas dels metges que duen bata
oberta i fonendo.) Tan sols direm que cal vestir-se adequadament a
l'activitat que es realitza i la diversitat funcional és educativa però
és reduccionista perdre les formes per aproximar-se als alumnes.
5. Atenció específica a les necessitat de la petita escola rural.
Ben
segur que la petita escola rural és diferent havent d'acomplir les
mateixes finalitats educatives. El 1983, com a inspector supervisor, ja
vaig promoure l'agrupació d'escoles rurals pròximes per configurar
equips conjunts i, feta la proposta, l'Administració va establir les
Zones Escolars Rurals, una pràctica ben valorada. Ara les escoles rurals
estan ben dotades de personal estable i personal especialista
itinerant. Cal però millorar encara.
Per
part dels mestres cal no adoptar el model d'escoles grans amb
professors especialistes. Hi ha una mestra de música, d'anglès o
d'educació física un dia a la setmana que garanteix l'especialitat.
Però els mestres estables no estan al marge de l'especialitat. Cal
cantar cada dia, es pot cantar o llegir en anglès i cal fer motricitat
diversificada cada dia. Els mestres especialistes poden donar bones
indicacions i tots es formen.
Falten mestres estables a les petites escoles rurals i l'Administració ha de prendre mesures per promoure l'estabilitat de cinc o més cursos.
Tanmateix, evitar que hi hagin d'anar mestres novells que convé que
exerceixin al costat de mestres amb més experiència. El mestre destinat
hauria de tenir resolt l'habitatge com quan l'Ajuntament tenia
l'encàrrec de proveir-lo. És preferible que el mestre visqui a la
rodalia però si no pot ser cal calcular la despesa de transport
necessària i compensar-la. Per a tot mestre que resideixi al poble i a
una distància considerable de poblacions amb oferta cultural cal
preveure un complement de transport perquè no deixi d'assistir a actes
culturals i a conferències professionals.
La
provisió de mestres a les escoles rurals front a les escoles urbanes
s'ha de regular per a un bon servei als ciutadans i no per escalafó o
mèrits personal. Cal afavorir l'estabilitat d'uns cinc anys. El 1978
vaig proposar que es garantís als mestres novells quedar-se en escoles
amb mestres amb experiència. Per proveir l'escola rural tot mestre
podria ser reclamat entre els 5 i 10 anys d'exercici afavorint que
alguns, amb família i fills poguessin veure una oportunitat anar-hi
durant uns anys. Certament, avui és més fàcil amb disponibilitat de
transport i amb accés a informació i comunicació digital. En tot cas,
cal més estabilitat dels mestres a moltes de les escoles rurals.
