dilluns, 27 de setembre de 2021

Mestres i professors encarant la fragilitat davant d'infants i joves.

He estat llegint amb interès i relaxadament doncs ho faig amb edició impresa, en paper. Em sap greu, el paper. De fet no llenço i conservo com un llibre actualitzat  philosophie magazine,  publicació mensual molt ben estructurada i documentada que fa goig de veure i de llegir en francès (no fós que el perdéssim atropellat per l'anglès). I de tant en tant, algun exemplar philosophie magazine HORS-SÉRIE amb tema monogràfic.

 

Sommes-nous si fragiles ?

Numéro 152 - Septembre 2021

C’est peut-être le grand paradoxe des sociétés développées du XXIe siècle : nous n’avons de cesse d’évoquer notre fragilité et nos lignes de faille, nous nous savons environnés de risques multiples qui vont du krach financier à l’incident nucléaire… Et pourtant, l’expérience de la pandémie nous a montré que nos organisations complexes ont tenu le coup, qu’il n’y a pas eu d’effondrement systémique et que la plupart d’entre nous ont su se réinventer dans cette situation inédite. Du coup, serions-nous d’autant plus solides que nous nous savons fragiles ?

Amb motiu de la pandèmica COVID hem llegit molt sobre els efectes humans, personals, generalment enfocats des de la psicologia. En el cas de philosophie, trobo una visió calidoscòlica i perspectiva històrica. Referències a Sénèque, Plinie lAncien, Augustin, Blaise Pascal, Denis Diderot, Sigmund Freud, Jean-Louis Chrétien, Peter Sloterdijk. Pensadors actuals, Lochmann (filòsof i fuster), Eilenberger (escriptor i editor), de Kerangal (novel·lista), Riquier (filòsof i catòlic), Godart (filòsofa i psicoanalista).

Francament, m'ha interessat, em sembla molt plural i obert a diferents visions i totes contribueixen a un pensament complex i alhora obert a l'esperança. L'esperança és saber viure amb la fragilitat. Mot adequat a persones de la meva edat, 70 anys de vida plena, i molt adequat als qui a mig camí de vida poden viure un cert desconcert.


Però si escric amb càrrega experiencial és perquè sóc mestre d'escola i professor i em sento solidari dels mestres i professors que avui, davant d'infants i  joves els aporten educació i cultura. Educació i cultura com sempre, però avui: 1 Amb el desconcert del progrés tecnològic que atempta contra la Terra i el clima. 2 Amb els conflictes humans (potser polítics, ètics, religiosos, però sempre econòmics) que duen a la guerra i a la destrucció de vides i anys de treball. 3 Amb l'acció política que diu però no fa la justícia i la igualtat. I darrerament, 4. Amb la fragilitat de la salut i la vida en un món globalitzat malgrat ser tant tecnificat.

En l'educació escolar: formació personal amb el coneixement i la cultura no es pot ignorar tot això. Però el docent ho ha de presentar amb esperança, ell ha de mostrar esperança, malgrat tot i no pot deixar de parlar-ne. Les lectures que he esmentat aporten una bona càrrega de formació per als docents que han de presentar-se amb seguretat d'avant dels alumnes. Encara es deu trobar a les llibreries i quioscs  philosophie magazine, Núm 152 de setembre 2021 i òbviament en digital a la xarxa on es pot fullejar.

 

diumenge, 19 de setembre de 2021

Symposion amb Stefan Zweig. Clar, ha parlat d'escola i m'hi he enganxat.

Quan jo tenia vint anys, el meu cunyat de trenta-dos, operari químic de Campsa, sense estudis però molt estudiós i llegidor ja em va donar a llegir Calidoscopio de Zweig dient que era un bon escriptor que feia pensar. Certament, estava ben informat i hom reconeix l'interès d'aquest escriptor. Finalment, fa vint-i-cinc anys l'editor Vallcorba va emprendre la publicació de traduccions al català, la més coneguda El mon d'ahir. Memòries d'un europeu (Quaderns Crema 2001). El meu cunyat, fill gran de valencians emigrants a L'H., va patir el raccionament de postguerra i als catorze anys o abans ja treballava a Campsa. Poca escola, però si hi ha capacitat i voluntat hom es supera cada dia, i si té per cap un tècnic químic titulat, Anton Sala-Cornadó indubtable catalanista per defensar la llengua i escriure-la quan encara era clandestina, hom aprèn el que no ha pogut aprendre a l'institut i de manera activa, si vol.
 
Avui, faig symposion amb Zweig i com que s'ha posat a parlar de L'escola del segle passat, és a dir del segle XIX,i jo he explicat molts cursos el sistema escolar i la institució escolar dels il·lustrats, el model escolar de Gilles Ferry de 1888 a France, perquè entenguessin com ha de ser l'escola del segle XXI. (El darrer curs de professor d'universitat el 2012). Sí, per fer que els estudiants de mestre o de formació pedagògica del professorat de secundària vegin la funció de l'escola i dels docents,  s'ha d'entendre l'escola del passat en el seu context històrico-polític, identificar els canvis i veure com ha de canviar l'escola i l'ensenyament. 

Això no es fer història de l'educació però no es pot fer pedagogia sense entendre l'evolució de l'educació, l'aportació de la pedagogia ciència i identificar les necessitats educatives dels infants i joves de la societat actual. La història ens aporta dades, fets i sistemes i potser una bona anàlisi (fer parts); la pedagogia ens obliga a pensar, a projectar de manera integrada amb vista a la societat actual: s XXI, global, intercomunicada, plurilingüe i digital.



 

L’escola del segle passat (1896)

 

L’instint ens deia que no hi aprendríem res més d’essencial i que de moltes de les matèries que ens interessaven, em sabíem fins i tot més que els nostres mestres, els quals, d’ençà de la seva època d’estudiants, no havien tornat a obrir un llibre en interès propi.

 

No sentíem res de nou, o res que ens semblés digne de saber, mentre que afora hi havia una ciutat plena de mil incentius, una ciutat amb teatres, museus, llibreries, universitat, música, que cada dia oferia sorpreses noves.

 

De primer vam ser dos o tres els qui vam descobrir en nosaltres mateixos aquests interessos artístics, literaris, i musicals, després vam ser una dotzena i, finalment, gairebé tots. Perquè l’entusiasme dels joves és un fenomen encomanadís.

 

Al cafè un podia informar-se sobre tots els esdeveniment del món i alhora parlar-ne al cercle d’amics. Hi passàvem hores i hores cada dia i res no se’ns escapava.

 

 

 

Allò que un passava per alt, l’altre ho retenia i, com que amb arrogància infantil i amb ambició gairebé esportiva, volíem superar-nos constantment en el coneixement de les últimes novetats, rabiosament últimes, vivíem, a dir veritat, en una mena de rivalitat constant de sensacions.

 

Si per exemple parlàvem de Nietzsche, aleshores encara proscrit, de Kierkegaard...

 

 

 

 

 Els joves descobreixen els poetes perquè volen descobrir-los.

 

 

 

L’actitud d’apassionament passiu és per si mateixa poc natural a la joventut, perquè és més propi de la seva manera de ser no tan sols rebre impressions sinó també respondre-hi de manera creativa. Estimar el teatre vol dir per als joves com a mínim desitjat i somiar de fer coses personamalment al teatre o per al teatre.

 

 

 

 

A l’edat de la pubertat, la poesia o l’impuls cap a la poesia envaeix, al cap i a la fi, tots els joves, per bé que només com una onada, i és rar que aquesta inclinació vagi més enllà de la jovenesa.

 

 

L’escola que ens cal al segle XXI

 

Eren fills de famílies cultes de Viena, cert, doncs les altres no tenien llibres a casa. Avui però, els nois podem tenir accés a la informació abans que els professors i va bé que així sigui. La funció del professor és ajudar a construir coneixement.

 

Si avui els joves no senten res digne de saber, serà molt greu. La ciutat i internet és ple de milions d’incentius, la immensa majoria de passatemps i no de cultura sinó per fer audiència i calaix. Si algú els pot encomanar algun gust per la cultura són els docents. I els joves ho esperen.

Això sí que segueix essent cert. per tant, si encomanem a dos o tres els més assequibles, podem crear un ambient d’entusiasme compartit per literatura, per ciència,per tecnologia, per art .On, sinó, a l’institut, al col·legi? No ens ho perdem, els professors! Quina ocupació més gratificant!

Avui no tenim els locals-cafè on hi podies passar hores i hores i apareixien persones conegudes i es refeien les converses. Si les converses s’inicien a la xarxa els joves han de tenir altra oportunitat que el carrer o la cervesa. Donem-los espais a locals socials, als centres cívics, a les parròquies i si cal als instituts (clubs de tarda oberts).

 

Doncs avui, amb el digital i les xarxes, millor encara, més novetats, coneixement de tot. Ara sols el que dicten els mitjans de comunicació: tendències, influents, provocacions... tot molt efímer. A la classe els professors poden insinuar temes, desafiar recerques, motivar comunicacions. Si la xarxa bull, l’aula serà un fòrum preferent, el club de tarda un activador.

 

Caldrà partir dels actuals, proscrits o desconeguts: Garcés,  Garrigasait, Bilbeny, Onfray, Eilenberger, Jou, Greene, Dawkins, Arranz-Bravo, Pascal Comelade  i potser provocacions a la xarxa entre moltes com:  Extremoduro, Robe - Segundo movimiento: Mierda de filosofía

 

I segueix essent així, avui més fàcil amb la cançó però en general es fan lletres discursives, no poètiques. Ni els vam ensenyar poesia a l’escola, ni saben copsar els poetes de la cançó (Llach, Moustaki) o filòsofs de la cançó (Raimon, Bassens).

 

Falta teatre, falten grups musicals, clubs de poetes, realitzadors de performances espontànies. Tot això que avui es digitalitza i pot omplir les xarxes. A l’ensenyament s’ha de poder canalitzar tanta energia emocional sense contradicció amb el pensament. Qui no faci d’actor o de director, farà de tècnic de so i llum, d’escenògraf, d’editor. Feina per a tots els joves.

 

On sinó a l’institut o col·legi? On es pot aprendre lleure i cultura sense contradicció?

 

I ho deixem en mans del consum i negoci de la comunicació de masses?... El grup de joves junts, presents, té més força que els mitjans, supera els mitjans si se'ls permet fer el pas.

 




dissabte, 11 de setembre de 2021

La llengua catalana: passat, present i futur



    Adhesiu 'L'escola en català ARA i sempre'  
Passat. La llengua catalana ha reixit en el passat: Els Joscs Florals de Barcelona i Jacint Verdaguer, El Col·legi Sant Jordi de Flors i Calcat en llengua catalana, l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, La Generalitat de Catalunya republicana estenent l'ensenyament en català, Òmnium Cultural i Rosa Sensat reimpulsant l'ensneyament del català i en català encara amb la dictadura. La Generalitat de Catalunya estatutària ha fet que l'escola fos en llengua catalana per a tots els infants sense distinció de llengua familiar i de fa trenta anys tots les infants i joves que han estudiat a Catalunya tenen coneixement de la llengua catalana.

Present. Tots els qui han fet l'escola a Catalunya tenen coneixement de la llengua catalana però molt pocs en fan ús el 36% (28% a la ciutat de Barcelona). Mai s'havia conegut tant la llengua catalana, oral i escrita, i en canvi, proporcionalment, mai s'havia parlat tant poc. Certament és una anomalia i greu. És una anomalia social. Si l'escola ha ensenyat la llengua a tots, per què no l'han feta seva? Alhora es troben amb uns mitjans de comunicació que posen l'audiència per davant de la llengua. Tot per l'audiència i als mitjans, tots, música i entrevistes en anglès. Tot per l'audiència i a mitjans catalans que cadascú parli lliurement, català o castellà. Però el que  compta és l'audiència, poder estar al capdavant del "share", la quota comunicacional.

Un altre present. Venim defensant la llengua catalana des del segle XIX. Els Josc Florals tan importants a l'inici, van quedar curts. l'Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya republicana amb alternança diària de llengües, català i castellà era possible qual al carrer la gent parlava català. La classe totalment en català de la DEC-Òmnium i la classe dual català-castellà de l'AEC-Rosa Sensat van ser un pas de gran extensió del català a tots els infants. La immersió lingüística escolar al català  va ser una adhesió ciutadana en favor del tots els alumnes i no va caldre llei obligatòria. Però la nova realitat social es caracteritza per que no vivim en una situació bilingüe. La societat globalitzada és multilingüe, pels col·lectius d'altra llengua vinguts a Catalunya i per la multicomunicació lingüística amb el digital. Amb el creuament d'ambdues, qualsevol família a Catalunya pot rebre televisió i comunicacions en la seva llengua d'origen o en anglès com a llengua més transnacional.

Futur. La immersió lingüística pensada per garantir el català a tots els infants en un Estat que estableix el castellà per a tots ha quedat curta. Hem de garantir el coneixement de la llengua catalana i el sentiment de la llengua catalana com a llengua comuna, sense renunciar a la llengua familiar. El sentiment té base emocional. La llengua s'ha d'ensenyar amb cognició i amb emoció. Com a llengua comuna en un món de llengües (multilingüisme) on tota persona necessita ser plurilingüe, des de la seva llengua familiar, a la llengua comuna al carrer, una llengua transnacional per anar pel món i el gust i interès per totes les llengües, per minoritàries que siguin. Així, tota llengua d'una altra cultura que duu un alumne s'ha de poder oir a l'aula i els companys en podran tenir un primer indici.


L'escola i l'educació plurilingüe. Solament la institució escolar pot garantir a tots els alumnes el coneixement de la llengua comuna i suscitar el gust, l'emoció, pel coneixement de la diversitat de llengües començant per les llengües familiars que són presents a l'aula. Totes són llengües vives. és totalment caduc parlar de llengua oficial (s XIX), de llengua materna (s XX), de llengües estrangeres (s XX). No hi ha llengües estrangeres, hi ha moltes llengües familiars a la mateixa terra. És ridícul parlar de llengua oficial (solament es pot imposar en gestions oficials, no a la gent al carrer, ni als mitjans de comunicació). I si els mitjans de comunicació posen per davant l'objectiu de l'audiència al compromís per afavorir una llengua minoritzada, tot ho posem en mans de l'elecció dels ciutadans.

L'escola pot garantir el gust per la llengua catalana amb el gust per totes les llengües. Se'n deriva la voluntat de parlar català, de millorar-lo i de veure o escoltar els mitjans de comunicació per la seva qualitat de contingut i format, no per la llengua emprada. L'educació plurilingüe és la porta d'entrada al diàleg intercultural, comprendre altres tradicions des de la pròpia i amb les altres comprendre millor la pròpia. L'educació plurilingüe no és un discurs ideològic ni polític, té bases científiques en la neurociència, la psicologia i la sociologia. Es sistematitza amb pedagogia i s'aplica amb la intercomprensió lingüística com a mètode didàctic.

Fem l'Escola Catalana, avui plurilingüe. Formarem ciutadans cultes que oberts a totes les llengües, influiran en els mitjans de comunicació avalant programes de qualitat, consistents o divertits, fent que s'eradiquin tantes banalitats i entreteniments de pobre gust.  Els mitjans de comunicació no són l'enemic de la llengua catalana. La causa no està en els mitjans sinó en la falta de formació  lingüística i de pensament (cognitiva i emocional) dels infants i joves que han passat per les nostres escoles els darrers trenta anys.

La Societat Catalana de Pedagogia, filial de l'Institut d'Estudis Catalans estén l'Escola catalana, avui plurilingüe, des 2018.
Educació ComunicActiva + Pedagogia política - L'educació que cal a la  societat de comunicació de masses telecomunicada + Algunes decisions  polítiques fonamentades


dimecres, 4 d’agost de 2021

Per malalties psicosocials, medicina i pedagogia 2.

 Llegeixo a Le Monde de 2 d'agost actual

REPORTAGEDans l'une des huit chambres des Urgences et Liaison de Psychiatrie Juvéno-Infantile (ULPIJ) du Val-de-Marne (94), occupée par un patient de 9 ans. Au CHU de Bicêtre le 13/07/2021, Camille Gharbi pour Le Monde.Article réservé à nos abonnés 

Crises d’angoisse, tentatives de suicide... depuis décembre 2020, « les troubles flambent » aux urgences pédopsychiatriques

Au Kremlin-Bicêtre, dans le Val-de-Marne, un service au fonctionnement presque unique en France peut hospitaliser sans délai des jeunes en crise. Mais avec la crise due au Covid-19, les soignants sont submergés. Une alerte a été envoyée à l’agence régionale de santé. « Le Monde » a passé une semaine dans cette unité.

Publié le 02 août 2021 à 02h46, mis à jour hier à 20h11 

 

Tot i considerar que estic de vacances com una majoria i no pensava escriure res, em sembla novament alarmant i urgent difondre una visió alternativa. Vaig escriure sobre l'assumpte, rellegeixo i em sorprenc de com ho explica Martí Teixidó.

Per a malaties psicosocials, medicina i pedagogia.

He de reafirmar el mateix i poc més jo puc dir. Però ho completo amb referències i il·lustració per convèncer-me a mi mateix que no és una percepció meva esbiaixada. Perspectiva de diverses orientacions i d'antecedents històrics.

 

El dolor, i amb més motiu el dolor psíquic, que no té una causa evident, pot ser encara és més dolorós. Quan aquest dolor psíquic el trobem en joves i de manera estesa és realment greu. Justament en una edat a la que s'atribueix una certa inconsciència pel fet que hi ha moments altament emotius: romanticisme i altres moments altament racionals: criticisme, és terrible veure situacions d'angoixa, d'apatia o de depressió. ¿Si són joves amb bona salut biofísica i són immunes o resisteixen malalties, perquè no tenen un bon estat psicofísic? ¿Si tenen condició biofísica per què no tenen defenses psíquiques?

Com ja vaig apuntar, si reduïm la salut a cos i ment, a fisiologia i psicologia, deixem de banda la tercera dimensió humana, l'espiritual. La dimensió és evident en l'animal humà quan pren consciència de si mateix, pren consciència dels altres i es pregunta per la natura, el cosmos (la realitat ordenada en el conjunt) malgrat situacions de caos (no tant les naturals com els abusos tecnoculturals i especialment la destrucció i guerra humana).


Camins d'afrontar el dolor i formes de resistència humana

  1. En primer lloc constato una experiència personal. Soc coix de poliomielitis (paràlisi infantil) des dels 10 mesos. Vaig trigar molt a caminar i he sofert diverses intervencions quirúrgiques. Comportaven gran dolor d'ossos i estades hospitalàries de tres mesos o més. La mare, amb visió cristiana, em transmetia el sentit de resignació, d'encarar el sofriment i convertir-lo en sacrifici (una forma de sublimació). Evidentment, avui, jo ho trobo excessiu i comprenc però no accepto una religiositat del sofriment que socialment ha estat instrumentalitzada pels opressors. Però si que constato que jo sofria menys que els meus companys d'hospitalització a Sant Joan de Déu amb patiments equivalents. Em revoltava menys als vuit anys, als onze anys volia saber què em farien amb la intervenció i  als quinze podia acompanyar en el post operatori un company que no tenia visita de familiar i semblava que es desesperava pel dolor. Afrontàvem les llargues estades d'hospitalització tocant l'harmònica, jugant molt a escacs i també a cartes, llegint per matar l'avorriment i mirant per la finestra imaginant el dia que creuaríem la tanca de l'avinguda Diagonal.

  2. En segon lloc vaig a la medicina i psiquiatria amb visió de les tres dimensions humanes. El metge Victor Frankl (1949): "El hombre , a pesar de todo, forma una unidad y una totalidad, como explicaremos después. Nunca se insistirà bastante en esta unidad y totalidad, ya que no afirmamos en modo alguno que el hombre esté «compuesto» de cuerpo, alma y espíritu. Todo está unificado; pero solo lo espiritual constituye y garantiza el «uno». [El hombre doliente, Herder 2020, p. 141]. L'animal humà en la seva evolució ha perdut l'instint i ha incorporat la tradició i si perd la tradició es troba amb el buit existencial. Per això el Dr. Frankl va passar de la psicoteràpia a la logoetràpia que entra en qüestions de sentit de la vida, filosòfiques. I cita altres psiquiatres «lo que el cerebro necesita para funcionar normalmente es contacto contínuo i lleno de sentido con el mundo exterior». Sens dubte, entre els catorze i els divuit anys és el temps de construir el propi sentit de la vida doncs l'impuls biològic ja no és suficient.

  3. En tercer lloc vaig als estoics grecs i romans que el filòfof Michel Onfray (2015) m'ha convidat a reestudiar amb la lectura de Cosmos. Una ontologia materialista, [Paidós 2016] "El tiempo del cosmos, un orden plurimilenario, ha desaparecido en provecho del tiempo de las máquinas de producir vitualidad. Lo virtual se ha convertido en lo real de nuestros tiempos nihilistas y lo real es lo virtual en esos mismos tiempos." I com un gran acudit parlem dels joves com a nascuts digitals encobrint tot el que els ha estat escamotejat de la cultura plurimilenària i d'una visió contemplativa del cosmos unidivers. Un cosmos, segons els estoics governat, animat per una raó i providència, un determinisme on totes les coses, animals, persones tenen un destí. Saber distingir els fets o les coses que falsament ens neguitegen, de les emocions que són les ens provoquen els neguits. Amb aquesta visió, els estoics romans posen per davant la moral que és viure segons la natura i com a ciutadans complir els deures de persona fent atenció als exercicis espirituals a les tècniques psicològiques per arribar a un cert estat d'ataraxia lliure de neguit. (Té una certa coincidència amb la moral cristiana, llevat de la sublimació del sofriment.

  4. En quart lloc convé veure la Teràpia Cognitiva Conductual (PCC)  i el tomb que va donar el psiquiatre Aaron Beck als preceptes de la psicoanàlisi identificant els pensaments negatius dels pacients en tres orientacions: ells mateixos, el món i el futur. Es la teràpia que es desplaça cap a la filosofia dels estoics per la seva dimens¡sió terapèutica. Conèixer-se un mateix, un interès de l'adolescència al qual cal donar atenció educativa. Contruir-se una visió pròpia del món per sobre dels continus desastres mostrats en pantalla i en els espectacles 'destroyers'. Veure el futur obert malgrat totes les dificultats. La filosofia estoica defuig patir per allò que no depèn de nosaltres i posar atenció moral en la nostra acció. Molt adequat a l'edat jove.

  5. En cinquè i darrer lloc reprenc la meva tesi doctoral de 1992: Escola ComunicActiva: l'escola de la societat de masses telecomunicada que ja hauria d'haver caducat però veig que no, que l'oriencaió d'Educació ComunicActiva ben fonamentada en el coneixement de l'educació aportat per molt diverses ciències (confirmat darrerament per neurociència, per la globalització, per la societat líquida...) segueix sent nececessària. Posa el focus entre l'educació escolar i els mitjans de comunicació, avui societat digital, que fan l'educació amb majúscula, que influeixen més que la família i l'escola que seguim proclamant que són les institucions educadores. Segueixen sent vàlids allà exposats: El model de mediació educadora racional i emocional, la roda dels mitjans de comunicació (afegim'hi xarxes), el solapament educació-comunicació-cultura, el principi pedagògic del mitjà més simple per al mateix objectiu d'aprenentatge, les vint-i-tres variables identificades entre educació i comunicació i finalment, la descripció de l'Escola ComunicActiva com una actualització dels  30 indicadors de l'Escola Activa.

Accessible a Tesis Doctorals en Xarxa



 

 

dimecres, 28 de juliol de 2021

PEDAGOGY AND 21st CENTURY DIGITAL TECHNOLOGY: TEACHING DURING A PANDEMIC AND IMPROVING AN OUTDATED MODEL

PEDAGOGY AND 21st CENTURY DIGITAL TECHNOLOGY: TEACHING DURING A PANDEMIC AND IMPROVING AN OUTDATED MODEL.…...89-99 Martí Teixidó

 

L'article/paper que no m'han publicat en català a la Revista Catalana de Pedagogia.

 

Com a Catalunya estem tant pendents, citem i convidem els experts forasters i ignorem els de casa. Em sembla lamentable en general, però encara més, molt més, del tot, en Educació i la ciència de l'educació, la Pedagogia. M'explico.


L'educació s'ha de realitzar amb bases científiques com la salut o l'agricultura. Les bases, els principis cal anar a cercar-los a les ciències que estudien l'humà biològic, antropològic, psicològic, social, cultural. Cal així mateix conèixer en quin ambient natural i social viu la persona: les variables o els referents de context. La pedagogia enginya, dissenya, intervencions que s'han d'ajustar a l'ambient, a la complexitat de l'ambient o entorn.

Quan es tracta de dissenyar intervencions pedagògiques, pot ajudar un expert foraster a completar el pensament de l'export de casa. Poca cosa és quan l'expert de casa no en té res d'expert per experiència i sempre llegeix i cerca receptes noves a fora per fer-se un nom. Docents que han perdut la confiança en si mateixos i alts càrrecs que desconeixen, recorren a oracles llunyans. Justament són aquests, mitificados de solucions, els menys capaços per ajustar la recepta a les variables d context.

En molts camps convé anar a estudiar fora i conèixer activitats científiques. En el camp de l'educació no és procediment adequat. Cal abans conèixer bé les pràctiques pedagògiques habituals, els principis que les fonamenten, si els saben, les rutines i deformacions. La millora, el canvi s'ha de fer a cor obert, amb el que és habitual. No es pot extirpar i portar un enginy de fora. El que cal és la intel·ligència per veure què cal canviar i de quina manera fer-ho amb un raonament racional, evolutiu.

L'article o paper per a lectors d'altres ambients és simplement il·lustratiu i si els fa pensar ja farà servei. On l'article té una interpretació i aplicació directa és aquí, a Catalunya però s'ha hagut de publicar en anglès.


Jo, mestre i pedagog de Catalunya he pogut visitar escoles a France, België, Israel, Nederland, England, Hannover-GE, Italia, Suomi,  Slovenia i he participat en encontres de mestres catalans, castellans i d'arreu d'España, portuguesos, francesos, italians. No vaig poder fer les estades que havia projectat a Paris i a Chicago. No van considerar que tingués prou mèrits. Tot el que he vist, m'ha permès entendre millor el nostre sistema escolar i veure com havia d'evolucionar per millorar. He trobat inacceptable, però he callat, sentir neoexperts que ens expliquen les solucions ideals d'altres països sense conèixer les escoles i instituts del nostre; sense conèixer bones iniciatives, dedicacions esforçades i alternatives de millora. Generalment, d'aquí solament saben el que no va bé per la seva pròpia mala experiència escolar. MTP




Formes d’intervenció pedagògica i propostes de política de l’educació

Configuració d’agrupaments en semigrup (12 o 15 alumnes) amb un mestre o professor cadascun. Variacions possibles. Alumnes de dos nivells consecutius, particularment per conjuntar germans o de la mateixa unitat de convivència.

Sessió única contínua de tres o quatre hores. Es redueixen els desplaçaments, els temps de pati difícils de gestionar. Comporta organitzar en temps en sis o vuit mòduls de diferent activitat ben encadenats com en un programa de ràdio. Les altres dues hores de treball personal  es fan a casa. Alguns alumnes amb menor autonomia de treball poden ser atesos a l’escola o institut.

S’evita el problema de duplicar espais. D’entrada es pot oferir torns de matí i tons de tarda i les famílies poden compatibilitzar-ho amb el seu horari laboral. També cada docent concertar un espai alternatius en museu, ateneu, casal, centre cívic, biblioteca i algunes places i parcs amb condicions per seure. De setembre a desembre fa bon temps al nostre país.

 

Resistències a incorporar canvis per mantenir el model consolidat. (Res serà igual)

Ja és hora de canviar de mentalitat respecte a l’ensenyament escolar. La pandèmia ens ha paralitzat uns mesos però ja és temps de reorientar l’ensenyament i no reproduir el model bancari, de taules arrenglerades de cara a la pissarra o a la PDI (pantalla digital interactiva), tant li fa, poc ha canviat.  Amb 25 infants o 30 adolescents ja podíem personalitzar més i superar l’ensenyament col·lectiu, uniforme de quan eren 40 o 70 alumnes. La pedagogia del segle XX ha fet grans aportacions científico-tècniques que solament s’han explorat en un reduït nombre d’escoles. I fins hi tot en algunes d’aquestes la renovació pedagògica s’ha fet amb emoció, amb intuïció, però amb ben poca direcció científica. Pedagogia científico-tècnica es la que a Catalunya van desenvolupar Alexandre Galí, Eladi Homs, Artur Martorell. Ells van seguir la iniciativa de Ovide Decroly, Maria Montessori, John Dewey. Anys despès, Célestin and Élise Freinet desenvolupa la pedagogia del treball cooperatiu, Ivan Illich canvia l'escola per cercles de cultura i Paulo Freire fa la pedagogia de la concientisació. Aquesta pedagogia pot aplicar intuïcions i introduir innovacions però amb visió sistèmica. Veure quins altres factors cal ajustar i avaluar els resultats d’aprenentatge amb relació al procés educatiu, és a dir, avaluació contínua.


Conclusions i discussió

L’assumpte de l’especialitat docent a secundària obligatòria o a primària és derivat. Tot docent està format en el rigor d’una disciplina o camp científic però té coneixement bàsic ampli de tota la cultura. Les connexions epistemològiques afermen el coneixement i el docent ha de presentar-les sempre, encara que actuï d’especialista. Evidentment, un docent honest pot tenir mancança en un àmbit i comptarà amb l’especialista perquè l’ajudi, potser en algun cas actuï (idioma, música, pràctica d’educació física)  en alguns dels seus continguts. Les matèries optatives es poden mirar d’orientar com a  activitats opcionals. En períodes delimitats podem compensar-ho.

 

La sessió contínua de quatre hores a l’escola incrementa l’activitat col·loquial. Exposició docent molt limitada i aprenentatge cooperatiu entre els alumnes. Una ocasió per millorar molt l’expressió oral, la comunicació, l’exposició, l’oratòria i la retòrica. El mestre o professor és el primer que ha d’autoorientar-se i esdevenir model i regulador dels alumnes. Recuperem l’ensenyament  dialogat socràtic, comptem amb el llibres escolar dissenyat per Comenius per a un ensenyament tecnificat i vivim a l’Aldea Global de comunicació anunciada per McLuhan. La telemàtica ho integra tot i ho posa a l’abast amb dispositiu i de línia d’accés que avui ja ha de ser universal. Però en l’etapa educativa tot retorna a la comunicació presencial de docents (que mostren) i alumnes (alimentats de coneixements) que aprenen junts.

 

Les dues hores d’aprenentatge a casa potencien l’exercitació personal, la planificació d’activitats i regulació del temps. Habituarem als alumnes a anotar els temps dedicats a cada activitat doncs els haurem anticipat la previsió de temps que nosaltres hem fet.

 

Centrar-se en l’essencial del currículum no és bona pensada. Això és retornar a la pedagogia tradicional: aprenentatge per recepció i record. Més aviat cal presentar casos ben desenvolupats amb observació, inducció, associació i estructuració que serveixin de model metodològic. Els alumnes desenvoluparan d’altres casos, diversos que poden ser presentats a classe o explicats a companys. L’aprenentatge més bàsic és la disciplina de pensament avui exponencialment potenciada amb  l’accés d’informació a internet. La competència personal és saber cercar (arbre de coneixement), saber contrastar (certesa) i saber integrar diverses fonts (interdisciplinarietat)  de manera coherent.

 

No cal parlar d’obligatorietat d’assistència. Le famílies  ja saben que és necessària però cal comprendre la inseguretat inicial que generalment correspon a aquelles que tenen recursos propis. Cal recordar que quan es va proclamar la universalitat de l’ensenyament per  a tots se’n va derivar l’obligatorietat dels poders públics, no dels ciutadans. Per a infants menors de sis anys, en situació de pandèmia,   seria millor potenciar l’autoorganització de les famílies atenent grups de quatre o cinc infants en un domicili. Estar a l’escola sense contacte sensorial i de proximitat esdevé una constricció excessiva i de molt mal gestionar pels docents.

 

Avui l’escola o institut té una ocasió, d’altra banda inevitable, per contribuir a l’educació per a la salut que necessita tot ciutadà. Amb adolescents especialment, un bon tractament dels assumptes de salut ha de tenir rèplica en les converses, en la comunicació familiar.  L’aliança família i escola afavoreix les condicions d’aprenentatge, més si troben coincidència i reforç en els mitjans de comunicació. n

dimecres, 21 de juliol de 2021

Xesco Boix, mestre de les cançons. Que se senti a escoles i instituts!

 

Xesco Boix ,mestre de les cançons, ens va deixar el 21 de juliol de 1984. Amb cançons i contes feia educació personal i comunitària. Amb llengua acurada, contingut, també divertit, i valors, propagador de l'amor i la pau. Que se senti a escoles i instituts!



dilluns, 19 de juliol de 2021

Transgressió i mostruositat com a espectacle. Perill humà.

 

‘TITANE’: EL RUIDO Y LA FURIA DE JULIA DUCOURNAU PONEN PATAS ARRIBA CANNES 2021

La directora de ‘Crudo’ presenta en la Sección Oficial de Cannes una fábula macabra en la que un ángel de la muerte andrógino (Agathe Rousselle) busca la redención en los brazos de un padrastro vigoréxico (Vincent Lindon).

POR MANU YÁÑEZ 14/07/2021

Desde el arranque del Festival de Cannes, se especulaba con el potencial polémico de ‘Titane’, el nuevo trabajo de Julia Ducournau, quien en 2016 agitó las ya de por si arremolinadas aguas del terror francés con la celebrada ‘Crudo’. Si, en su ópera prima, la joven cineasta gala se atrevió a subvertir un banal relato de iniciación con un esteticista estudio sobre el canibalismo, en la superior ‘Titane’, Ducournau redobla su capacidad para la transgresión entrecruzando una versión retorcida del síndrome de Electra con un estudio sobre la monstruosidad en el que la “nueva carne” (mitad humana, mitad titanio) dinamita las feminidades y masculinidades del ayer. Un cóctel conceptual que toma forma gracias a la iconoclastia salvaje, muy cool y extremadamente ambigua con la que Ducournou motoriza su sed de provocación.


TITANE’: EL RUIDO Y LA FURIA DE JULIA DUCOURNAU PONEN PATAS ARRIBA CANNES 2021. LLibertat d'expressió, sí. Avalar cada vegada major provocació? Tot subversió, transgressió, monstruositat? Censura, no. És responsabilitat dels qui ho aplaudeixen. Com va dir Umberto Eco és el públic que perjudica la televisió, en aquest cas el cinema. I ha arribat a Cannes.

I ben publicitat a tots els mitjants ja és de domini públic. Tot per l'audiència, responsabilitat dels mitjans. La transgressió, que seria un correctiu als excessos normatius, esdevé norma. No hi ha socialització primària. Hi pot haver educació així?

 Jo no sóc capaç d'observar en pantalla tanta violència i mostruositat. No puc resistir, no puc ni mirar, encara que sé que és ficció. Bon senyal. El meu cervell està educat en una cultura. La cultura occidental cert, i poc a poc comprenc realitzacions d'altres cultures, veig com essent diferents corresponen a realitzacions de la nostra i vaig aprenenta la diversitat. No m'avorreixo ni sóc tot rutina als setanta anys. Però el meu cervell ha estat educat pel respecte a la persona, per defugir la violència, per contribuir a la creació contínua i determinades pràctiques i acions no les puc observar ni imaginar mentalment.

 

Cada vegada sembla que hi ha més persones que ho accepten com a normal: pràctiques i accions que no hagin pogut veure mai, que s'atreveixin a trencar amb tot, que trangredeixin qualsevol norma de convivència. Estan tan avorrits de viure? Tenen el cervell trastocat?... Sí, parlo dels qui ho accepten. Els qui ho produeixen ho fan per 'negoci i guany'. venen droga humana (emoció, curiositat, investigació) alterada i molts hi queden enganxats. La jove directora, el jove cantant, entra en el joc per sobreviure; pot quedar enganxat o no. Depèn de l'educació rebuda. És la diferència entre Pelé i Maradona).

LLibertat d'expressió i de sentit de vida per als adults, sí. No volem ni dictadors, ni doctrinaires, ni censors que ja n'hem tingut i massa vegades es descobreix que fan trampa. Van sermonejant i encobreixen les seves pròpies pràctiques.

Però protecció a la infància fins els 18 anys , l'hem de fer. Els infants i més joves interioritzen imatges sense distinció. Tanta preocupació per no donar una gota de vi als infants, per obligar-nos a anar tapadets a la platja, per protegir-los de la sexualitat dels adults i els exposem a violència sexual i corporal amb qualsevol pantalla. La recerca en comunicació de masses ho té molt ben estudiat. Potser no hi ha efectes directes, però els hi ha si no fem mediació educadora. Cap fet o imatge té efectes directes però hi ha efecte acumulatiu, normalitzador. Pot afectar en entorns empobrits, però també en entorns afavorits (A Clockwork Orange).

Juguem amb espectacles perillosos , tant o més que la tinença d'armes de foc al EUA. Sembla talment que deixem que els infants menuts tinguin accés als ganivets esmolats. D'altra banda, no podrem ocultar la hipocresia social. ¿Direm als infants que han de ser bones persones i veuran que ens agrada a nosaltres?