‘TITANE’: EL RUIDO Y LA FURIA DE JULIA DUCOURNAU PONEN PATAS ARRIBA CANNES 2021
La directora de ‘Crudo’ presenta en la Sección Oficial de Cannes una fábula macabra en la que un ángel de la muerte andrógino (Agathe Rousselle) busca la redención en los brazos de un padrastro vigoréxico (Vincent Lindon).
POR MANU YÁÑEZ 14/07/2021
Desde el arranque del Festival de Cannes, se especulaba con el potencial polémico de ‘Titane’, el nuevo trabajo de Julia Ducournau, quien en 2016 agitó las ya de por si arremolinadas aguas del terror francés con la celebrada ‘Crudo’. Si, en su ópera prima, la joven cineasta gala se atrevió a subvertir un banal relato de iniciación con un esteticista estudio sobre el canibalismo, en la superior ‘Titane’, Ducournau redobla su capacidad para la transgresión entrecruzando una versión retorcida del síndrome de Electra con un estudio sobre la monstruosidad en el que la “nueva carne” (mitad humana, mitad titanio) dinamita las feminidades y masculinidades del ayer. Un cóctel conceptual que toma forma gracias a la iconoclastia salvaje, muy cool y extremadamente ambigua con la que Ducournou motoriza su sed de provocación.
TITANE’: EL RUIDO Y LA FURIA DE JULIA DUCOURNAU PONEN PATAS ARRIBA CANNES 2021. LLibertat d'expressió, sí. Avalar cada vegada major provocació? Tot subversió, transgressió, monstruositat? Censura, no. És responsabilitat dels qui ho aplaudeixen. Com va dir Umberto Eco és el públic que perjudica la televisió, en aquest cas el cinema. I ha arribat a Cannes.
I ben publicitat a tots els mitjants ja és de domini públic. Tot per l'audiència, responsabilitat dels mitjans. La transgressió, que seria un correctiu als excessos normatius, esdevé norma. No hi ha socialització primària. Hi pot haver educació així?
Jo no sóc capaç d'observar en pantalla tanta violència i mostruositat. No puc resistir, no puc ni mirar, encara que sé que és ficció. Bon senyal. El meu cervell està educat en una cultura. La cultura occidental cert, i poc a poc comprenc realitzacions d'altres cultures, veig com essent diferents corresponen a realitzacions de la nostra i vaig aprenenta la diversitat. No m'avorreixo ni sóc tot rutina als setanta anys. Però el meu cervell ha estat educat pel respecte a la persona, per defugir la violència, per contribuir a la creació contínua i determinades pràctiques i acions no les puc observar ni imaginar mentalment.
Cada vegada sembla que hi ha més persones que ho accepten com a normal: pràctiques i accions que no hagin pogut veure mai, que s'atreveixin a trencar amb tot, que trangredeixin qualsevol norma de convivència. Estan tan avorrits de viure? Tenen el cervell trastocat?... Sí, parlo dels qui ho accepten. Els qui ho produeixen ho fan per 'negoci i guany'. venen droga humana (emoció, curiositat, investigació) alterada i molts hi queden enganxats. La jove directora, el jove cantant, entra en el joc per sobreviure; pot quedar enganxat o no. Depèn de l'educació rebuda. És la diferència entre Pelé i Maradona).
LLibertat d'expressió i de sentit de vida per als adults, sí. No volem ni dictadors, ni doctrinaires, ni censors que ja n'hem tingut i massa vegades es descobreix que fan trampa. Van sermonejant i encobreixen les seves pròpies pràctiques.
Però protecció a la infància fins els 18 anys , l'hem de fer. Els infants i més joves interioritzen imatges sense distinció. Tanta preocupació per no donar una gota de vi als infants, per obligar-nos a anar tapadets a la platja, per protegir-los de la sexualitat dels adults i els exposem a violència sexual i corporal amb qualsevol pantalla. La recerca en comunicació de masses ho té molt ben estudiat. Potser no hi ha efectes directes, però els hi ha si no fem mediació educadora. Cap fet o imatge té efectes directes però hi ha efecte acumulatiu, normalitzador. Pot afectar en entorns empobrits, però també en entorns afavorits (A Clockwork Orange).
Juguem amb espectacles perillosos , tant o més que la tinença d'armes de foc al EUA. Sembla talment que deixem que els infants menuts tinguin accés als ganivets esmolats. D'altra banda, no podrem ocultar la hipocresia social. ¿Direm als infants que han de ser bones persones i veuran que ens agrada a nosaltres?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada