dijous, 23 de març del 2023

Recerca educativa i formació pedagògica del professorat

 

 

Recerca educativa i formació pedagògica del professorat

Recerca educativa i formació del professorat, un binomi necessari, però que s’ha de considerar en la seva complementarietat. Cada membre, educació i pedagogia, tenen identitat pròpia sobre una base comuna: la pràctica docent reflexionada.

Som l'única entitat sense ànim de lucre del país que fem periodisme. Nosaltres no posarem murs de pagament, però necessitem ser 1000 subscriptors per seguir creixent.

Clica aquí i ajuda'ns!

La recerca en educació és bàsica, qualsevol ciència que aporti coneixement a l’objecte d’estudi d’educació es pot considerar ciència de l’educació. Les més evidents: filosofia, biologia, psicologia i sociologia i avui cal considerar particularment neurociència, antropologia, comunicació de massa i mediologia. Són explicatives i aporten coneixement de fonamentació o confirmació de pràctiques pedagògiques eficaces no atribuïbles sols a l’art personal del docent sinó generalitzables. Són coneixements de recerca bàsica que no tenen aplicació directa sinó a través de la pedagogia.

La pedagogia, ciència nuclear, fa una elaboració integrada dels coneixements d’educació sintetitzant principis, balancejant les antinòmies o tensions i identificant els referents a considerar. Aporta orientació a les contradiccions evidents i a la diversitat de situacions contextuals. Com a didàctica, se centra en els processos d’ensenyament-aprenentatge, preveu recursos i elabora instruments i dissenya organitzacions. Però la pedagogia és ciència teòrico-pràctica i no té credibilitat si no aporta alternatives aplicables i verificables. La pedagogia és, en certa manera, enginyeria social en favor de les persones, res a veure amb la seva instrumentalització.

Els equips pedagògics han d’aportar propostes concretes, models empírics o projectes integrats que es verificaran per l’evidència

La pedagogia com a pensament, invenció i acció solament pot ser ben desenvolupada per docents amb experiència, posem d’uns deu anys, que acumula molta pràctica reflexionada. Els pedagogs, els equips pedagògics, han d’aportar propostes concretes, models empírics o projectes integrats que es verificaran per l’evidència. Dic evidència, en singular, perquè la centro en el procés d’ensenyament-aprenentatge i no en les evidències de resultats que persegueixen les organitzacions econòmiques.

Formació del professorat és un concepte ampli. D’entrada, per accedir a professor cal una formació científica general que avui no tenen la majoria d’aspirants a mestre o professor. Falla la ciència i cultura de l’educació bàsica presonera de les múltiples especialitats i mal resolta fent batxillerats especialitzats que aparten de determinats camps de coneixement. Fins als divuit anys, cal consolidar una cultural àmplia que caracteritzarà la formació de la persona sobre la qual es construirà una especialitat o professió. I avui, encara més, doncs, sembla que s’haurà de canviar d’activitats i d’especialitat durant els quaranta anys de vida activa. A la falta de formació científica s’afegeix la falta de modelatge. Trobar en l’itinerari escolar alguns professors cultes que obren preguntes i interessos amb la seva pròpia actuació, embolcalla una formació sòlida. El modelatge ha de seguir en la formació universitària, però ¿com serà possible si, de cada deu formadors, un o cap ha estat docent en actiu durant deu anys pel cap baix?

Cal afavorir les dedicacions compartides entre centres i universitat sense que suposin una sobrecàrrega horària que ho redueixi a uns pocs voluntaristes.

A la Universitat Autònoma de Barcelona la dra. Pilar Benejam, formadora en didàctica de les ciències socials, es va mantenir vinculada sempre a la docència en escola o institut dedicant-hi un dia setmanal amb estudiants en pràctiques. Ho van seguir col·legues: Montserrat Casas, Joan Pagès… però no s’ha generalitzat. A la mateixa universitat el dr. Martí Teixidó, inspector d’educació, sense deixar la supervisió d’escoles i instituts va fer formació pedagògica i de política de l’educació com a professor associat. Ho van seguir col·legues: Jesús Viñas, Quim Núñez… però no s’ha generalitzat. Cal afavorir les dedicacions compartides entre centres i universitat sense que suposin una sobrecàrrega horària que ho redueixi a uns pocs voluntaristes.

La universitat fa formació acadèmica i professional i cal que hi accedeixin els professionals. No es tracta tant de dur la recerca de la universitat als docents com d’incorporar els docents a la recerca impulsant i contrastant les seves pràctiques. Entre els formadors i els recercadors de la universitat cal incorporar els professionals docents amb formació superior en pedagogia. Els docents amb sòlida formació pedagògica són els que han de ser promocionats a directors pedagògics, supervisors de l’educació, recercadors pedagògics i formadors de professorat. La recerca educativa no s’ha d’originar en les publicacions científiques i en les tendències conegudes d’altres països. Moltes de les tesis doctorals sobre educació delimiten un tema o autor, el tracten científicament, serveixen sols per a l’acreditació acadèmica i no aporten res d’innovació educativa. Cal investigar el que es necessita, no dur a l’escola allò que ha estat fàcil d’investigar. Comporta partir d’observació i coneixement directe de la nostra realitat i de la identificació de necessitats per arribar a fer propostes d’acció verificables empíricament amb metodologies integrades com recerca-acció, innovació participant o etnografia educativa per a les quals els docents amb experiència –com ja va dir Peter Woods- són els millors investigadors.

 

 

diumenge, 19 de març del 2023

Plans d’estudi de magisteri. Contínuament revisats però desorientats


 
 
Els plans d’estudi de magisteri no acontenten a (quasi) ningú
 Martí Teixidó, pedagog dr. ha dit:

La condició de degà d’educació no acredita coneixement i visió de conjunt; és un grau d’escalafó molt circumstancial. Ho han destudiar professioanls experts sense interessos particulars o compromisos amb col·legues. Des 1984 s’han fet moltes reformes i canvis en els plans de formació de mestres cada vegada més apartats de l’exercici professional. Jo n’he seguit uns quants de 1992 a 2012. Com a professor associat no m’han donat veu però he escrit propostes. Tot s’ha reduït a negociació d’hores entre departaments. Es pot posar la Sociologia de l’educació a 1r i en canvi la Història de l’educació a 3r. Si un fa supervisió de l’educació (120-60h, l’altre ha de fer supervisió de centres i serveis? (60h); es divideix la primera pedagogia en: Teoria i institucions contemporànies d’educació (40h) i Contextos educatius? (80h). No s’incorpora Pedagogia de la comunicació de massa i es concedeix a doctorat perquè queden hores? La neurociència i llenguatge no va entar-hi quan ja es va proposar però ara toca?. No s’incorpora Pedagogia familiar perquè ningú hi té interès però entra a debats de tv i ràdio? De set grups de Teoria i institucions solament un és impartit per qui ha estat mestre (altres: biòleg, infermera, filòsof, historiador). Error de base: la universitat vol formar professionals però sols té acadèmics especialitzats acreditats per publicacions. Ha convertit els professionals asociats en interins camuflats a baix cost. No té més iniciativa que demanar més hores, més cursos i més postgraus… per allargar la mateixa desorientació? Realment, els mestres surten molt mal formats, fins ara, cada any més. Falten formadors universitaris que siguin mestres científics pedagogs i entusiastes educadors.

 

 

 

 

 

 


dimarts, 14 de març del 2023

Experiència de suport pedagògic Cooppel a les famílies

 

INFORME VALORATIU de la comunicació:

Experiència de suport pedagògic Cooppel a les famílies

presentada per Josep Maria Ferran

 

Avui dia 04 de març de 2023

Ens ha arribat per correu electrònic la valoració tècnica pedagògica de la comunicació escrita del congrés internacional de pedagogia a Lleida en el mes de desembre de 2022, formalment signada. 

El doctor en pedagogia i filòsof, expresident de la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l'Institut d'Estudis Catalans, inspector emèrit d'educació en Martí Teixidó ens ha fet un informe favorable del programa Cooppel.-

https://ca.wikipedia.org/wiki/Mart%C3%AD_Teixid%C3%B3_i_Planas

 

 
23-02-2017 Entrevista amb en Martí Teixidó, aleshores president de la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l'Institut d'Estudis Catalans, a la mateixa seu de l'IEC. Després en el mes de juny del mateix any va assistir com a ponent a la presentació de la Causa Cooppel per la Pau al Centre Violeta de Gràcia.


            Centre Violeta de Barcelona  06-06-2017

https://cooppelcaminsmartiifranques.blogspot.com/2023/03/43-el-pedagog-i-filosof-inspector.html

 

INFORME VALORATIU de la comunicació:

 

Experiència de suport pedagògic Cooppel a les famílies

presentada per Josep Maria Ferran

 

 

Oportunitat. L’ensenyament de l’Educació Secundària, un ensenyament comprensiu de tots els coneixements i aptituds i de tots els alumnes, sens dubte necessari, tendeix a la uniformitat  per a tots els alumnes. La dimensió pedagògica orientadora té caràcter correctiu per aquells alumnes que no segueixen bé. Cal desenvolupar-la en sentit personalitzador, en positiu, per a tots els alumnes sobre la base de les aptituds individuals que s’han d’activar prenent consciència de la personal manera d’aprendre. Promoure activitats cooperatives en aquest sentit és molt oportú, especialment si s’estableix una orientació comú entre les activitats escolars i les activitats de lleure i cultura.

 

Identificació. Una psicodinàmica aplicada a desenvolupar l’autoconeixement i la confiança en les pròpies possibilitats amb col·laboració amb altres.

 

L’experiència es dissenya sobre tres pilars sòlids ben delimitats: altermativa – complement – suplement, és a dir, el pròpia alumne prenent consciència, la dinamització d’activitats d’aprenentatge i la  experiència compartida de famílies.

 

Gènesi. Pateix de les necessitats dels alumnes d’Educació Secundària i de les famílies que no saben com ajudar. S’ha construït des de les activitats extraescolars que poden afavorir l’aprenentatge escolar i la vinculació amb les famílies. Esdevé una proposta de dinamització institucional d’instituts o  col·legis d’educació secundària.

 

Fonamentació. Molt adequada amb l’orientació psicològica de l’Anàlisi Transaccional, una psicologia d’autocomprensió integral dels estats psicològics del Jo: Pare, Adult, Nen i de les transaccions que s’estableixen en les relacions interpersonals. (L’AT hauria d’haver entrat en l’acció tutorial molt més del que ho ha fet atès que està a l’abast dels alumnes i té acreditada consistència científica i cultural).

 

El programa Institut. Encertadament és un programa obert, no restringit a alumnes del centre sinó d’estudiants, del centre o d’altres. Sense perdre de vista la dimensió escolar, projecta l’aprenentatge per a la vida i amb col·laboració. Centrat en el estudiants compta amb la participació de les famílies com a col·laboradores necessàries amb els seu aprenentatge continu. Incorpora estudiants més grans, uns ‘mentors’ que per proximitat són un estímul viu alhora que ells mateixos enriqueixen la seva personalitat. L’ús de la pròpia intel·ligència i aptituds s’aprèn amb la pràctica de la que se’n deriven i memoritzen passos que es converteixen en pauta d’actuació.

 

Fonament i metodologia. A partir de la premissa de prendre consciència de si i del desenvolupament humà integral es poden incorporar aportacions de moltes variades però complementaries metodologies acreditades científicament. La mateixa diversitat garanteix la consistència científica i la conveniència d’actuar amb criteri i decisió segons els referents de cada ambient o context.

 

 

Professionalitat i compromís. El programa COOPPEL es proposa respondre a totes les necessitats reals i no quedar com a investigació. És investigació-acció per a millora, no per a assolir acreditació. Comunicació oberta, resposta a preguntes, construcció cooperativa de fabricació de jocs, agrupacions lliures i variades, jugades organitzades, reflexions post pràctica, observacions d’accions autònomes.

 

Avaluació de processos i anàlisi de resultats. Formen part integrant del programa.

 

Conclusions i discussió. Sessions específiques periòdiques. Té interès que estudiats de pedagogia i d’altres especialitats ho examinin com a Treball Final de Grau. És un acte d’honestedat científica fer-hi participar experts externs que puguin fer la seva valoració lliure i raonada. (Aquest és el meu cas, doncs valoro sense haver participat o intervingut directament en el programa COOPPEL).

 

Referències bibliogràfiques. Són prou conegudes i acreditades àmpliament. Com he apuntat, el focus és  ‘prendre consciència de si i del desenvolupament humà integral’ i per això ‘es poden incorporar aportacions de moltes variades però complementaries metodologies acreditades científicament’.

 

 

Conclusió

 

En la mesura que la pràctica del programa es consolidi cal obrir les activitats a tota mena de cultura on nois i noies trobaran motius per a orientar els seus estudis i professió amb visió interdisciplinària. Des del propi interès i activitat gratificant a valorar tota la cultura sigui com a agent o com a receptor. L’alumne que troba una afició i la desenvolupa ja té obert el camí d ela vida.

 

Fer atenció a incorporar persones alienes, com ja es fa,  en sessions de valoració del programa que puguin aportar una visió externa col·laborativa des d’altres experiències i fonaments.

 

El programa té una visió oberta a la ‘ciutat educativa’ anunciada per primera vegada per l’Informe Unesco (1973) Aprendre a ser, conegut amb el Moviment de Ciutats Educadores. En son mostra les actuacions a ràdio, en casals de gent gran, en ateneus, en agrupacions veïnals o associacions. Cada vegada l’activitat escolar, especialment dels estudiants d’educació secundària ha de tenir més projecció fora del recinte escolar.

 

Aquesta comunicació d’experiència de recerca-acció té preferent interès en publicacions de pedagogia perquè palesa la visió interdisciplinària on es solapen educació, comunicació i cultura. (Jo mateix, el 1992, vaig defensar la tesi Escola ComunicActiva. L’escola de la societat de masses telecomunicada.)

Descripción: SCPsignaturapresi

Martí Teixidó

filòsof i pedagog

Barcelona, febrer de 2023

dilluns, 6 de març del 2023

[ binomi ]n tecnopedagogia, una realització d'activitat de lleure cultura

 [ binomi ] n  tecnopedagogia, una realització d'activitat de lleure cultura



El 20 de febrer proppassat hem fet una estada d'observació etnogràfica a [binomi]n, una iniciativa realitzada que ofereix activitats tecnodinàmiques a infants i joves com a activitat lliure, de lleure i cultura tecnològica.


[binomi]n és una iniciativa privada lliure de dos professionals després d'anys d'escola on van  iniciar les activitats d'informàtica i robòtica articulades amb els aprenentatges escolars.  Observació presencial de 17 a 21 hores. Visita amb diàleg previ (3h) amb la pedagoga Maria de Montserrat Oliveras i el tecnòleg Jaume Basseda.

 
Ara se n'ofereixen com a activitats lliures, per afició dels infants o inicialment suggerides pels pares com a complement de l'activitat escolar. Posen en joc interessos i aptituds personals que desenvolupen la iniciativa i creativitat. Tots els infants n'haurien de disposar d'activitats d'aquest caire. Sovint s'ofereixen les de música, les d'art i sobretot l'esport. Poques n'hi ha de teatre i dansa i falten tallers de ciència, d'enginyeria i invents, de fusteria, de tèxtil i brodat, de guitarra, d'activitats de circ, de prestidigitació i jocs de mans, de jocs de taula i de rol,  de mecànica i bicicletes, d'electricitat i electrònica. No en volem dir extraescolars perquè hi ha d'haver més diversitat d'activitats, de trobada de nous companys, d'altres educadors i oficials (que tenen ofici), d'altres ambients. Va bé que els infants tinguin un entorn diferent, però allà on no hi hagi iniciatives, l'escola ha d'oferir-les també en un format opcional, poc escolaritzat, no emmarcat en cursos escolars.
 
 
Una oportunitat lliure i orientada per a infants i joves
 
A [binomi]n els infants o joves hi assiteixen segons torns, procurant aplegar els d'edats semblants. L'educador ofereix possibilitats inicials amb materials i ja seleccionats i posats a les taules com a motivació. Cada infant preveu la seva elecció d'activitats en un full graella que al final també li servirà per verificar la realització. Però un cop inicien ja ningú s'atura. Si dos infants es troben en una activitat, un pot canviar o bé poden fer l'activitat col·laborativa. Es mouen amb tota llibertat i recorren als educadors assitsents quan els falla alguna cosa o voldrien un material no previst. Els educadors poden interaccionar amb els infants. Jo mateix m'he assegut amb uns i altres i he preguntat o he suggerit o he practicat i queda clar que els infants ja hi compten i saben explicar què estan fent.
 
 
 
 

Les possibilitats amb materials de multiconstrucció, motors dinàmics, circuïts impresos, sensors programables i control des d'ordinadors no s'exahaureixen. Podrien estar-hi pensant i actuant deu infants o alguns més. Material n'hi ha en escreix. Coneixement dels recursos tecnològics dels educadors inacabable. Alguns infants han entrat set minuts tard perquè l'anterior torn s'ha entretingut i alegrement deien que havien de donar-los mes temps. Alguns alumnes que va iniciar les activitats d'infant i ja està a l'ensenyament post obligatori segueix anant-hi amb iniciativa pròpia sabent que compten amb l'ajut dels educadors tecnòlegs.
 
Política educativa per afavorir les activitats 
i la profusió de centres i grups que les ofereixin.  

Aquestes activitats de lleure i creació cultural han d'estar a l'abast de tots els infants i joves com a integrants de la formació/cultura bàsica però no les hem de domesticar dins la formalitat de l'escola. Han de seguir en aquesta semiformalitat com a iniciativa de petites empreses i grups de professionals d'ofici i entusiastes (tecnòlegs, pintors, artistes de circ, guitarristes, jugadors d'escacs, dansaires, brodadores, maquetistes, horticultors...) amb una suau orientació pedagògica. Les famílies i els mateixos infants i joves en poden tenir coneixement a través dels centres o  de les administracions locals per poder fer elecció lliure o orientada pels pares o pels mestres i professors. Allà on hi hagi poques iniciatives l'administració local amb els consell escolar en poden suscitar directament en instal·lacions municipals o en  centres escolars concrets.

Defenso que siguin petits grups entusiastes de l'activitat que l'ofereixin a infants i joves i evitar que sigui una ocupació professional mercenària en espera de millor ocupació. Cal doncs que les administracions públiques puguin fer-se càrrec de les quotes amb tendència a gratuïtat total o parcial, a un preu justificable i segons possibilitats ecnòmiques de les famílies. Els professors dels centres poden avalar les activitats i acreditar el valor de les empreses. L'accés generalitzat a activitats diverses contribuirà a la definició d'interessos personals de nois i noies que poden tenir continuïtat en estudis i activitats professionals. Alhora, no dubto que contribuiran a esvair aquesta grisor i negror que veiem en l'adolescència ben visible en el vestir (mireu a la sortida d'un centre de secundària), en els piercings, en els pantalons estripats i en tatuatges que són expressió d'una falta de perspectives de vida, la que ha fet que creixin les afectacions de salut mental i calgui recórrer a tractament mèdic farmacològic. Invertir en activitats de lleure i aficions és també una inversió en salut mental.