dimecres, 28 de juliol de 2021

PEDAGOGY AND 21st CENTURY DIGITAL TECHNOLOGY: TEACHING DURING A PANDEMIC AND IMPROVING AN OUTDATED MODEL

PEDAGOGY AND 21st CENTURY DIGITAL TECHNOLOGY: TEACHING DURING A PANDEMIC AND IMPROVING AN OUTDATED MODEL.…...89-99 Martí Teixidó

 

L'article/paper que no m'han publicat en català a la Revista Catalana de Pedagogia.

 

Com a Catalunya estem tant pendents, citem i convidem els experts forasters i ignorem els de casa. Em sembla lamentable en general, però encara més, molt més, del tot, en Educació i la ciència de l'educació, la Pedagogia. M'explico.


L'educació s'ha de realitzar amb bases científiques com la salut o l'agricultura. Les bases, els principis cal anar a cercar-los a les ciències que estudien l'humà biològic, antropològic, psicològic, social, cultural. Cal així mateix conèixer en quin ambient natural i social viu la persona: les variables o els referents de context. La pedagogia enginya, dissenya, intervencions que s'han d'ajustar a l'ambient, a la complexitat de l'ambient o entorn.

Quan es tracta de dissenyar intervencions pedagògiques, pot ajudar un expert foraster a completar el pensament de l'export de casa. Poca cosa és quan l'expert de casa no en té res d'expert per experiència i sempre llegeix i cerca receptes noves a fora per fer-se un nom. Docents que han perdut la confiança en si mateixos i alts càrrecs que desconeixen, recorren a oracles llunyans. Justament són aquests, mitificados de solucions, els menys capaços per ajustar la recepta a les variables d context.

En molts camps convé anar a estudiar fora i conèixer activitats científiques. En el camp de l'educació no és procediment adequat. Cal abans conèixer bé les pràctiques pedagògiques habituals, els principis que les fonamenten, si els saben, les rutines i deformacions. La millora, el canvi s'ha de fer a cor obert, amb el que és habitual. No es pot extirpar i portar un enginy de fora. El que cal és la intel·ligència per veure què cal canviar i de quina manera fer-ho amb un raonament racional, evolutiu.

L'article o paper per a lectors d'altres ambients és simplement il·lustratiu i si els fa pensar ja farà servei. On l'article té una interpretació i aplicació directa és aquí, a Catalunya però s'ha hagut de publicar en anglès.


Jo, mestre i pedagog de Catalunya he pogut visitar escoles a France, België, Israel, Nederland, England, Hannover-GE, Italia, Suomi,  Slovenia i he participat en encontres de mestres catalans, castellans i d'arreu d'España, portuguesos, francesos, italians. No vaig poder fer les estades que havia projectat a Paris i a Chicago. No van considerar que tingués prou mèrits. Tot el que he vist, m'ha permès entendre millor el nostre sistema escolar i veure com havia d'evolucionar per millorar. He trobat inacceptable, però he callat, sentir neoexperts que ens expliquen les solucions ideals d'altres països sense conèixer les escoles i instituts del nostre; sense conèixer bones iniciatives, dedicacions esforçades i alternatives de millora. Generalment, d'aquí solament saben el que no va bé per la seva pròpia mala experiència escolar. MTP




Formes d’intervenció pedagògica i propostes de política de l’educació

Configuració d’agrupaments en semigrup (12 o 15 alumnes) amb un mestre o professor cadascun. Variacions possibles. Alumnes de dos nivells consecutius, particularment per conjuntar germans o de la mateixa unitat de convivència.

Sessió única contínua de tres o quatre hores. Es redueixen els desplaçaments, els temps de pati difícils de gestionar. Comporta organitzar en temps en sis o vuit mòduls de diferent activitat ben encadenats com en un programa de ràdio. Les altres dues hores de treball personal  es fan a casa. Alguns alumnes amb menor autonomia de treball poden ser atesos a l’escola o institut.

S’evita el problema de duplicar espais. D’entrada es pot oferir torns de matí i tons de tarda i les famílies poden compatibilitzar-ho amb el seu horari laboral. També cada docent concertar un espai alternatius en museu, ateneu, casal, centre cívic, biblioteca i algunes places i parcs amb condicions per seure. De setembre a desembre fa bon temps al nostre país.

 

Resistències a incorporar canvis per mantenir el model consolidat. (Res serà igual)

Ja és hora de canviar de mentalitat respecte a l’ensenyament escolar. La pandèmia ens ha paralitzat uns mesos però ja és temps de reorientar l’ensenyament i no reproduir el model bancari, de taules arrenglerades de cara a la pissarra o a la PDI (pantalla digital interactiva), tant li fa, poc ha canviat.  Amb 25 infants o 30 adolescents ja podíem personalitzar més i superar l’ensenyament col·lectiu, uniforme de quan eren 40 o 70 alumnes. La pedagogia del segle XX ha fet grans aportacions científico-tècniques que solament s’han explorat en un reduït nombre d’escoles. I fins hi tot en algunes d’aquestes la renovació pedagògica s’ha fet amb emoció, amb intuïció, però amb ben poca direcció científica. Pedagogia científico-tècnica es la que a Catalunya van desenvolupar Alexandre Galí, Eladi Homs, Artur Martorell. Ells van seguir la iniciativa de Ovide Decroly, Maria Montessori, John Dewey. Anys despès, Célestin and Élise Freinet desenvolupa la pedagogia del treball cooperatiu, Ivan Illich canvia l'escola per cercles de cultura i Paulo Freire fa la pedagogia de la concientisació. Aquesta pedagogia pot aplicar intuïcions i introduir innovacions però amb visió sistèmica. Veure quins altres factors cal ajustar i avaluar els resultats d’aprenentatge amb relació al procés educatiu, és a dir, avaluació contínua.


Conclusions i discussió

L’assumpte de l’especialitat docent a secundària obligatòria o a primària és derivat. Tot docent està format en el rigor d’una disciplina o camp científic però té coneixement bàsic ampli de tota la cultura. Les connexions epistemològiques afermen el coneixement i el docent ha de presentar-les sempre, encara que actuï d’especialista. Evidentment, un docent honest pot tenir mancança en un àmbit i comptarà amb l’especialista perquè l’ajudi, potser en algun cas actuï (idioma, música, pràctica d’educació física)  en alguns dels seus continguts. Les matèries optatives es poden mirar d’orientar com a  activitats opcionals. En períodes delimitats podem compensar-ho.

 

La sessió contínua de quatre hores a l’escola incrementa l’activitat col·loquial. Exposició docent molt limitada i aprenentatge cooperatiu entre els alumnes. Una ocasió per millorar molt l’expressió oral, la comunicació, l’exposició, l’oratòria i la retòrica. El mestre o professor és el primer que ha d’autoorientar-se i esdevenir model i regulador dels alumnes. Recuperem l’ensenyament  dialogat socràtic, comptem amb el llibres escolar dissenyat per Comenius per a un ensenyament tecnificat i vivim a l’Aldea Global de comunicació anunciada per McLuhan. La telemàtica ho integra tot i ho posa a l’abast amb dispositiu i de línia d’accés que avui ja ha de ser universal. Però en l’etapa educativa tot retorna a la comunicació presencial de docents (que mostren) i alumnes (alimentats de coneixements) que aprenen junts.

 

Les dues hores d’aprenentatge a casa potencien l’exercitació personal, la planificació d’activitats i regulació del temps. Habituarem als alumnes a anotar els temps dedicats a cada activitat doncs els haurem anticipat la previsió de temps que nosaltres hem fet.

 

Centrar-se en l’essencial del currículum no és bona pensada. Això és retornar a la pedagogia tradicional: aprenentatge per recepció i record. Més aviat cal presentar casos ben desenvolupats amb observació, inducció, associació i estructuració que serveixin de model metodològic. Els alumnes desenvoluparan d’altres casos, diversos que poden ser presentats a classe o explicats a companys. L’aprenentatge més bàsic és la disciplina de pensament avui exponencialment potenciada amb  l’accés d’informació a internet. La competència personal és saber cercar (arbre de coneixement), saber contrastar (certesa) i saber integrar diverses fonts (interdisciplinarietat)  de manera coherent.

 

No cal parlar d’obligatorietat d’assistència. Le famílies  ja saben que és necessària però cal comprendre la inseguretat inicial que generalment correspon a aquelles que tenen recursos propis. Cal recordar que quan es va proclamar la universalitat de l’ensenyament per  a tots se’n va derivar l’obligatorietat dels poders públics, no dels ciutadans. Per a infants menors de sis anys, en situació de pandèmia,   seria millor potenciar l’autoorganització de les famílies atenent grups de quatre o cinc infants en un domicili. Estar a l’escola sense contacte sensorial i de proximitat esdevé una constricció excessiva i de molt mal gestionar pels docents.

 

Avui l’escola o institut té una ocasió, d’altra banda inevitable, per contribuir a l’educació per a la salut que necessita tot ciutadà. Amb adolescents especialment, un bon tractament dels assumptes de salut ha de tenir rèplica en les converses, en la comunicació familiar.  L’aliança família i escola afavoreix les condicions d’aprenentatge, més si troben coincidència i reforç en els mitjans de comunicació. n

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada