dimecres, 4 d’agost de 2021

Per malalties psicosocials, medicina i pedagogia 2.

 Llegeixo a Le Monde de 2 d'agost actual

REPORTAGEDans l'une des huit chambres des Urgences et Liaison de Psychiatrie Juvéno-Infantile (ULPIJ) du Val-de-Marne (94), occupée par un patient de 9 ans. Au CHU de Bicêtre le 13/07/2021, Camille Gharbi pour Le Monde.Article réservé à nos abonnés 

Crises d’angoisse, tentatives de suicide... depuis décembre 2020, « les troubles flambent » aux urgences pédopsychiatriques

Au Kremlin-Bicêtre, dans le Val-de-Marne, un service au fonctionnement presque unique en France peut hospitaliser sans délai des jeunes en crise. Mais avec la crise due au Covid-19, les soignants sont submergés. Une alerte a été envoyée à l’agence régionale de santé. « Le Monde » a passé une semaine dans cette unité.

Publié le 02 août 2021 à 02h46, mis à jour hier à 20h11 

 

Tot i considerar que estic de vacances com una majoria i no pensava escriure res, em sembla novament alarmant i urgent difondre una visió alternativa. Vaig escriure sobre l'assumpte, rellegeixo i em sorprenc de com ho explica Martí Teixidó.

Per a malaties psicosocials, medicina i pedagogia.

He de reafirmar el mateix i poc més jo puc dir. Però ho completo amb referències i il·lustració per convèncer-me a mi mateix que no és una percepció meva esbiaixada. Perspectiva de diverses orientacions i d'antecedents històrics.

 

El dolor, i amb més motiu el dolor psíquic, que no té una causa evident, pot ser encara és més dolorós. Quan aquest dolor psíquic el trobem en joves i de manera estesa és realment greu. Justament en una edat a la que s'atribueix una certa inconsciència pel fet que hi ha moments altament emotius: romanticisme i altres moments altament racionals: criticisme, és terrible veure situacions d'angoixa, d'apatia o de depressió. ¿Si són joves amb bona salut biofísica i són immunes o resisteixen malalties, perquè no tenen un bon estat psicofísic? ¿Si tenen condició biofísica per què no tenen defenses psíquiques?

Com ja vaig apuntar, si reduïm la salut a cos i ment, a fisiologia i psicologia, deixem de banda la tercera dimensió humana, l'espiritual. La dimensió és evident en l'animal humà quan pren consciència de si mateix, pren consciència dels altres i es pregunta per la natura, el cosmos (la realitat ordenada en el conjunt) malgrat situacions de caos (no tant les naturals com els abusos tecnoculturals i especialment la destrucció i guerra humana).


Camins d'afrontar el dolor i formes de resistència humana

  1. En primer lloc constato una experiència personal. Soc coix de poliomielitis (paràlisi infantil) des dels 10 mesos. Vaig trigar molt a caminar i he sofert diverses intervencions quirúrgiques. Comportaven gran dolor d'ossos i estades hospitalàries de tres mesos o més. La mare, amb visió cristiana, em transmetia el sentit de resignació, d'encarar el sofriment i convertir-lo en sacrifici (una forma de sublimació). Evidentment, avui, jo ho trobo excessiu i comprenc però no accepto una religiositat del sofriment que socialment ha estat instrumentalitzada pels opressors. Però si que constato que jo sofria menys que els meus companys d'hospitalització a Sant Joan de Déu amb patiments equivalents. Em revoltava menys als vuit anys, als onze anys volia saber què em farien amb la intervenció i  als quinze podia acompanyar en el post operatori un company que no tenia visita de familiar i semblava que es desesperava pel dolor. Afrontàvem les llargues estades d'hospitalització tocant l'harmònica, jugant molt a escacs i també a cartes, llegint per matar l'avorriment i mirant per la finestra imaginant el dia que creuaríem la tanca de l'avinguda Diagonal.

  2. En segon lloc vaig a la medicina i psiquiatria amb visió de les tres dimensions humanes. El metge Victor Frankl (1949): "El hombre , a pesar de todo, forma una unidad y una totalidad, como explicaremos después. Nunca se insistirà bastante en esta unidad y totalidad, ya que no afirmamos en modo alguno que el hombre esté «compuesto» de cuerpo, alma y espíritu. Todo está unificado; pero solo lo espiritual constituye y garantiza el «uno». [El hombre doliente, Herder 2020, p. 141]. L'animal humà en la seva evolució ha perdut l'instint i ha incorporat la tradició i si perd la tradició es troba amb el buit existencial. Per això el Dr. Frankl va passar de la psicoteràpia a la logoetràpia que entra en qüestions de sentit de la vida, filosòfiques. I cita altres psiquiatres «lo que el cerebro necesita para funcionar normalmente es contacto contínuo i lleno de sentido con el mundo exterior». Sens dubte, entre els catorze i els divuit anys és el temps de construir el propi sentit de la vida doncs l'impuls biològic ja no és suficient.

  3. En tercer lloc vaig als estoics grecs i romans que el filòfof Michel Onfray (2015) m'ha convidat a reestudiar amb la lectura de Cosmos. Una ontologia materialista, [Paidós 2016] "El tiempo del cosmos, un orden plurimilenario, ha desaparecido en provecho del tiempo de las máquinas de producir vitualidad. Lo virtual se ha convertido en lo real de nuestros tiempos nihilistas y lo real es lo virtual en esos mismos tiempos." I com un gran acudit parlem dels joves com a nascuts digitals encobrint tot el que els ha estat escamotejat de la cultura plurimilenària i d'una visió contemplativa del cosmos unidivers. Un cosmos, segons els estoics governat, animat per una raó i providència, un determinisme on totes les coses, animals, persones tenen un destí. Saber distingir els fets o les coses que falsament ens neguitegen, de les emocions que són les ens provoquen els neguits. Amb aquesta visió, els estoics romans posen per davant la moral que és viure segons la natura i com a ciutadans complir els deures de persona fent atenció als exercicis espirituals a les tècniques psicològiques per arribar a un cert estat d'ataraxia lliure de neguit. (Té una certa coincidència amb la moral cristiana, llevat de la sublimació del sofriment.

  4. En quart lloc convé veure la Teràpia Cognitiva Conductual (PCC)  i el tomb que va donar el psiquiatre Aaron Beck als preceptes de la psicoanàlisi identificant els pensaments negatius dels pacients en tres orientacions: ells mateixos, el món i el futur. Es la teràpia que es desplaça cap a la filosofia dels estoics per la seva dimens¡sió terapèutica. Conèixer-se un mateix, un interès de l'adolescència al qual cal donar atenció educativa. Contruir-se una visió pròpia del món per sobre dels continus desastres mostrats en pantalla i en els espectacles 'destroyers'. Veure el futur obert malgrat totes les dificultats. La filosofia estoica defuig patir per allò que no depèn de nosaltres i posar atenció moral en la nostra acció. Molt adequat a l'edat jove.

  5. En cinquè i darrer lloc reprenc la meva tesi doctoral de 1992: Escola ComunicActiva: l'escola de la societat de masses telecomunicada que ja hauria d'haver caducat però veig que no, que l'oriencaió d'Educació ComunicActiva ben fonamentada en el coneixement de l'educació aportat per molt diverses ciències (confirmat darrerament per neurociència, per la globalització, per la societat líquida...) segueix sent nececessària. Posa el focus entre l'educació escolar i els mitjans de comunicació, avui societat digital, que fan l'educació amb majúscula, que influeixen més que la família i l'escola que seguim proclamant que són les institucions educadores. Segueixen sent vàlids allà exposats: El model de mediació educadora racional i emocional, la roda dels mitjans de comunicació (afegim'hi xarxes), el solapament educació-comunicació-cultura, el principi pedagògic del mitjà més simple per al mateix objectiu d'aprenentatge, les vint-i-tres variables identificades entre educació i comunicació i finalment, la descripció de l'Escola ComunicActiva com una actualització dels  30 indicadors de l'Escola Activa.

Accessible a Tesis Doctorals en Xarxa