diumenge, 11 de setembre del 2016

Política ComunicActiva. Comunicats anteriors importats

 

Política d’Educació ComunicActiva ( anteriors importats )

 

Ja n’hi ha prou de cançó enfadosa de la CUP, meitat fills de bona nissaga econòmica que es distreuen, meitat fills de treballadors que no han progressat per estudi i cultura.

Publicat el 4 de juny de 2016 per martiteixido2

Si el 37-S, 10 dies després del 27-S, ja estàvem encallats… ara ens estem podrint. Què esperem? Anar reculant encara més? Per una colleta que no s’ha hagut de guanyar el sou i juga amb el país? Oblidem-los. No en parlem més. No cal que en parlin ni diaris ni ràdio ni . Ja està tot dit.

No podem tornar a anar a noves eleccions. No hi ha elecció. Junts pel Sí no pot avançar més, però no s’ha de suïcidar.  Cal pactar amb qui es pugui i vulgui per fer govern. Efectivament caldrà ajustar, disminuir el programa, renunciar a aspiracions que no podem assolir ara.

Govern conjunt o acords puntuals. Poliètica i servei als ciutadans.

Amb qui?… Doncs amb PSC o amb CSQP. És així. No avançarem però no estarem encallats. Anirem a pas de cargol però els ciutadans més desprotegits necessiten govern. Les senyeres i estelades es substitueixen fàcilment. Els país, Catalunya, són les persones i que puguem parlar en català,  que ja no es pot. Hem volgut tants ingressos per turisme que solament es parla espanyol latino i mal anglès per fer calaix d’euros (mentre aguanti l’euro).

Hi ha persones que passen necessitat i això no té espera, no es pot esperar que els parlamentaris ho resolguin. Ja és lamentable que a més de pagar els impostos més alts d’España haguem de respondre amb ètica personal al que no atén la política i ho fem.

Això també és Barcelona. Quina Barcelona! Quina vergonya!

Ja no es pot parlar català al restaurants, a la Rambla, a la Barcelona internacional. Quasi ningú t’atén en català i et diuen que no parlen en català i no senten que tinguin cap deure de parlar-lo. No cedim i si no podem parlar en català, marxem.

L’única alternativa. No s’ha complert el pacte? Tornem al punt de partida.

Artur Mas ha de fer el pas al costat en sentit invers. Recuperem la posició inicial. Mas president de Catalunya doncs ha demostrat més talla política que ningú, per competència àmplia i per actitud respectuosa. Govern de Just pel Sí amb Mas, Junqueres, Puigdemont i PSC o CSQP fins a completar la legislatura la tardor de 2019. O amb tots dos CSQP i PSC i ignorem el malson de la CUP.

Resultat d'imatges de Domènch i IcetaResultat d'imatges de Domènch i Iceta

Ja veurem què passarà a España; poc de nou. Que no ens agafi a Catalunya amb els pantalons abaixats. Vestits, potser no com voldríem i fent la feina.

baixarseelspantalons

No ens amaguem esperant el 26-J. No hi ha excusa. Nou govern amb pressupostos aprovats d’immediat. Martí Teixidó

Publicat dins de General | Envia un comentari

Potser aniré a no-votar el 26-J. A no-votar la deslegitimació de la causa de Catalunya.

No puc entendre aquest comportament social. Efectivament, no és el meu. En parlar-ne sembla que em donen al raó però el fet social, allò que es dóna per descomptat, que es fa perquè tothom (mai és tothom) ho fa, és que no passa res, que una vegada més ens convoquen a eleccions.

La jugada de la majoria política més que conservadora d’España ha estat estratègica. Eleccions 26-J, així, un bon nombre de catalans i de pancatalans que celebren Sant Joan i la Nit dels focs de la Mediterrània el 23 i 24 seguiran de festa i llarg pot el 25 i 26 i així, un bon nombre de catalanistes pot deixar de votar.

La deriva de la minoria política més esguerradora de Catalunya s’ha vist afavorida doncs passa de tot perquè ja té prou feina a bloquejar la transició catalana que considera insuficient.

I els qui no van assolir majoria a les eleccions del 20-D ara esperen una segona oportunitat, sempre amb l’aspiració de tenir majoria absoluta per governar amb els propis o tenir una minoria que pugui collar la majoria i ocupar uns quants ministeris.

He treballat com a mestre des de 1968 per a educar els joves ciutadans amb, instrucció, formació i cultura, perquè pensessin amb criteri propi. Des del 1974 educava adolescents als qui anunciava que lluitàvem per al democràcia i perquè ells poguessin votar amb criteri, i així va ser el 1979. Des del 1992 amb estudiants universitaris he defensat que havien de votar, lliurement, encara que votessin en blanc o amb un vot de protesta que seria nul,  i en vaig convèncer molts.

I ara, jo, ciutadà polític que no puc ser ni de dretes i d’esquerres perquè això és simplement posicional (i a vegades interessat), que vull un país amb més seny, amb més justícia i amb llibertat per donar sentit a la vida i no sols per comprar o anar a un concert… veig una oferta partídica raquítica, curta de mires. Llencem a perdre tot el que hem avançat per poder parlar català i per fer una país més just per a tots. I es que si es tracta de fer un país més ric, més competitiu, per col·locar els nostres i controlar les nostres empreses… no té res a veure amb mi.

Des de 2010 per l’atac a Catalunya i  des de 2012 amb el president Mas al davant hem fet molt bona marxa fins el 2015. Ens hem dividit i ho hem encallat tot. Fem riure els enemics de Catalunya. Fem plorar els homes i dones més generosos de Catalunya. Ja n’hem perdut uns quants perquè els hem apartat o perquè s’han apartat quan hem entrat en via erràtica.

Ja penso que no havíem d’anar, o en tot cas, no anar separats a les eleccions de 20-D. Mas va tenir una intuïció clara el 25-N de 2013: llista única conjunta sense sigles de partit. I ara en eleccions a España, encara més separats, a perdre més “restos” que per llei de Hont es reparteixen els majoritaris.

Si no convertim aquesta farsa d’eleccions convocades en un referèndum per la causa de Catalunya… No vàrem aconseguir la República amb uns eleccions municipals? No les vàrem canviar d’orientació?

ó?

Si la majoria legitima una altra opció… és l’opció democràtica (la legalitat és una derivada de la legitimitat; la legitimitat està per sobre i es el fonament de la democràcia. (El franquisme era ben legal però per legitimitat violenta de les armes i control policial de dictadura).

… què anem a votar? Anem a votar la nostra deslegitimació.

i no puc deixar d’anar a votar, hauré d’anar a no-votar. Anar… fer el gest i no introduir la papereta. Tampoc m’han de comptar entre els que s’abstenen per mandra o perquè han anat a la platja. No, en blanc no, que semblaria beneit dient jo no sé què dir i m’està bé el que digui l majoria.

O votem CATALUNYA (papereta de vot nul però de referèndum efectiu).

O anem a no-votar

Què diuen les institucions unitàries, OC, ANC, AB i totes les del Pacte pel dret a decidir? MTP

 

dissabte, 14 de maig del 2016

 

Però… si el 26-J… ens han convocat REFERÈNDUM a CATALUNYA ! ! !

¿No diem que hi ha una majoria per la independència de Catalunya? Bé, cal ampliar-la encara?

¿No hi ha una altra important majoria que diu que estan pel dret a decidir i que el que cal es fer un referèndum?

Doncs fem el referèndum. El rei d’España l’ha convocat. Unes eleccions del 26-J que poden servir de molt poc. Qui s’estranya que la majoria de ciutadans pensi votar el mateix que el 20-D. Hi ha d’haver canvis perquè no hi ha les mateixes opcions però… què faran si cap grup té una majoria per governar? Si el rei no ha pogut ni dir-los que tots fessin govern amb un president competent tècnic… més val que no tornem a fer el mateix teatre de pena amb guió sabut.

Què ens impedeix als catalans tan creatius per fer ,  grans manifestacions pacífiques, Via catalana estètica i altres creacions intel·ligents i belles, consulta del 9-N…

Què ens impedeix convertir el 26-J en un referèndum sobre el futur de Catalunya?

Jo penso que  els independentistes, els no-independentistes que veuen que no podem continuar a España, els qui volen garantir llengua cultura i país, els qui volen empreses i economia no dependents de “villa i corte”,  els qui volen un país més just i social…

Podem confluir votant amb una papereta que ens inventem: CATALUNYA.

En efecte, legalment és un vot nul però serà un vot útil per posar en evidència la legitimitat d’establir unes relacions de Catalunya amb España ben diferents. Interventors i apoderats garanteixen el recompte de vots nuls, dels quals el 98% seria vot obert al procés de Catalunya.  Cap subordinació. O confederació amb algunes competències federals com defensa, interpolicia i duana,  o nou Estat de la Unió Europea. En tot cas llengua, educació, cultura, territori, universitats i investigació no seran objecte de negociació.

L’alternativa de seguiment de la política espanyola i respondre a la crida d’eleccions encara ens divideix més que el 27-S que la CUP va podrir, que el 20-D quan ERC, CDC i UDC van competir. Què esperem? Sembla que cadascú, cada partidet  va a fer calaix però el resultat és que el procés se’n va a fer punyetes. O és que no ho veiem?

Foto: Alberto Garzón, Xavi Domènech, Ada Colau, Pablo Iglesias, Íñigo Errejón y Carolina Bescansa, ayer lunes en Madrid, durante la visita de la alcaldesa de Barcelona. (EFE)Resultat d'imatges de Candidatures catalanes al 26-JResultat d'imatges de Candidatures catalanes al 26-JMeritxell Batet va comunicar ahir a l’executiva del PSC que vol optar a ser la cap de llista dels socialistes catalans a les eleccions espanyoles del 26 de juny. / MANOLO GARCÍA

Si no hi pot haver acord per decidir… què podem esperar d’un petit país Estat? Es la tercera vegada d’un intent llargament construït per ser Catalunya. Creatius i capaços per fer la pujada i quan podem arribar al cim ens barallem per ser el primer. Criatures consentides! Martí Teixidó

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Un país a l’espera de 10 ciutadans. 20-D referèndum convocat.

Un país a l’espera de 10 ciutadans.

 

A estones penso que és un joc. A estones em recorda que la padrina de fer-se pesat en deia: la cançó enfadosa. Tot plegat per res.

Per res… doncs molts diuen que al final s’arribarà a un acord. Per res… perquè els populistes i centralistes estan esperant  que tanta gent, tant de temps i tanta mobilització acabi descarrilant per ella mateixa. Ens estem guanyant un bon descrèdit després de cinc anys de resistència i acció creixent i creativa doncs ho hem fet sense cap violència.

No vull pensar que sigui la síndrome catalana. Els catalans sempre hem aportat iniciativa, alternatives a la construcció d’España, a l’encaix de Catalunya dins d’España i ara a la construcció d’un Estat independent que podria establir bones relacions amb España… o no.

El primer que ja va fracassar va ser Estanislau Figueras. Per l’oposició dels centralistes i monàrquics però també per les divisions entre els catalans i federalistes. Per què, sinó,  va plantar, essent el president,  el Consejo de ministros dient:  «Señores, voy a serles franco: estoy hasta los cojones de todos nosotros» (va dir “nosotros” i potser mirava els catalans i republicans).

Doncs mirem “nosaltres” després de tants anys i tanta mobilització: pel dret a decidir, per les consultes, per les estructures d’Estat, per la consulta del 9-N, per la independència, per les eleccions plebiscitàries del 27-S… que no arribem a estar-ne fins els collons de nosaltres mateixos.

La doble candidatura per la independència de Catalunya a les eleccions del 27-S garantia una majoria àmplia de Junts pel Sí que si no era absoluta (jo pensava que millor que no),  amb una minoria, la CUP que actuaria de control, s’assoliria majoria absoluta o suficient per titar endavant el procés mirant encara de sumar més suports.

I ara estem dues setmanes fent l’espectacle exterior. No sé si fem pena o fem riure. Hi ha arguments inconsistents. Si el progrés social i polític no s’ha de polaritzar en una persona… tampoc s’ha de polaritzar contra una persona. Certament cada persona te el seu passat, afortunadament si és conegut i públic. Artur Mas té un passat conegut i a partir de 2012 ha pres unes decisions i ha actuat coherentment. Vull recordar que Arcadi Oliveras té un passat conegut i una trajectòria que l’acredita i no entenc perquè la CUP,  sentint el que declara, no hi ha coincidit. En tot cas, avui els banquers, comissionistes i empresaris monopolitzadors ja han finançat uns altres polítics perquè els facin la feina al Parlament de Catalunya i s’estan preparat per a Las Cortes españolas.

Encara cal preguntar-se per què no reconeixem l’acció per la llengua sotmès al Tribunal de Orden Público, per l’autonomia amb l’Assemblea de Catalunya i per la democràcia popular d’un home com Lluís M. Xirinacs. És qui va posar sobre la taula la independència com a majoria d’edat, qui va dir que la democràcia començava a la comunitat de l’escala de veïns, qui va denunciar la traïció dels líders, qui va proposar la moneda telemàtica per evitar les especulacions tramposes del sistema econòmic, qui havia escrit que el canvi social s’ha d’acompanyar del canvi personal per arribar a la font de vera pau.

No podem confondre coherència, un valor formal molt estable, amb rigidesa. Els que es defensen dient que sempre han dit el mateix potser no estan atents als fets, potser no poden dialogar dialogalment.  Les societats i els humans som evolutius. Podem ser revolutius, revolucionats amb risc de trencament. La radicalitat inicial de la revolució burgesa de France va fer molts passos en darrera. La radicalitat dels lluitadors anarquistes el 19 de juliol de 1936 va obrir una escissió fatal. Aquells anarquistes van ser coherents amb el seu ideal de fraternitat universal?  En van afusellar molts -es dur recordar-ho. I no dubtem que lluitaven per fer front al cop d’estat feixista dels generals militars moguts per la CEDA que havia perdut les eleccions. Més ens valdrà una evolució intensa que cada dia aplegui més voluntats que una radicalitat que ens polaritzi i divideixi.

Desobediència?

Ni Gandhi, impulsor de la no-violència activa proclamava la desobediència com a principi general. Davant de determinades realitats, manifestament injustes… desobediència civil, de la gran majoria de la ciutadania (no dels governants).  Els governants i representants polítics tenen atribucions reconegudes que han d’exercir, entre elles palesar  impossibilitats de complir i desajustos legals, que n’hi ha. Hi ha imperatius legals però hi ha imperatius ètics en els polítics responsables.

El Tribunal Constitucional l’integren 12 persones.

El Parlament recusa al presidente del TC y al magistrado González-Trevijano

¿Com pot aquest Tribunal desautoritzar un Estatut de Catalunya acabat d’aprovar seguint tot el procediment establert, aprovat per las Cortes españolas i refrendat pel poble de Catalunya que el Rei sanciona i deixa tancat?… Si això és possible, ja no es poden respectar els processos político-legals.

¿Quin crèdit pot tenir un tribunal que no compleix els propis procediments de constitució i que el govern pot modificar donant-li atribucions per interès propi?

No es tracta de desobeir. Són actuacions improcedents i s’han d’ignorar. I com que no es pot ser jutge i part, caldrà dirimir els casos en tribunals superiors, europeus.

Imputacions judicials?

Les actuacions per al 9-N van ser públiques i conegudes. El Gobierno de España no les va impedir perquè no podia fer-ho. Una majoria suficient de catalans van legitimar un acte votant si o votant no. Tota actuació posterior queda desacreditada. L’actuació de Mas, Rigau i Ortega han estat públiques i conegudes de tothom. Què els han de preguntar els jutges?… No s’hi han de presentar. Això no és desobediència. Com es pot obeir a qui actua al marge de l’evidència coneguda i pública? Que s’informin! Quan es posa a la presó algú que pot estar al Govern, es fa política bruta.

Eleccions a l’estat espanyol.

Si una majoria de catalans no veu possibilitat de formar part d’España després de tants intents i propostes. Si s’opta inevitablement per la independència sense ser necessàriament independentista… no podem anar a votar uns representants a España. Ja estem per una altra acció: constituir l’estat Catalunya.

En tot cas, tenim una darrera oportunitat de fer el referèndum que ens han negat. Tots els qui estem per la independència votarem: CATALUNYA, una papereta que es recomptarà com a vot inútil. Vot inútil a España, efectivament, però ben recomptat per saber el resultat del referèndum a Catalunya.

El referèndum està servit el 20-D.

Tots els qui votem CATALUNYA deixarem clar que construïm el nostre propi estat. I hem de ser 51% del votants o més.