Llengua i República. El manifest Koiné argumentat.
Ha estat presentat el llibre Llengua i República. El manifest Koiné argumentat. El manifest de 2015 va posar sobre la taula, va prendre veu pública, que l'assumpte de la llengua va per davant i és anterior al dret a decidir, a l'opció per la independència, a la constitució d'un Estat república.
Sense oblidar que amb el Decret de Nova Planta de 1715 es va voler fer desaparèixer la Nació Catalana i que amb la Il·lustració es va intentar un nacionalisme espanyol excloent de tota altra identitat, cal tan sols veure l'acció dels darrers quinze anys 2006-2021.
Un nou Estatut de Catalunya de 2006, prou limitat i retallat però acceptat seguint tot el procés d'aprovació a les Cortes Españolas, refrendat pels ciutadans de Catalunya i signat pel Rey de España com a cap d'Estat és impugnat per via judicial. S'anul·len molts articles però especialment el dret a la llengua pròpia, a l'educació, a la comunicació i a la cultura amb restriccions i controls que volen exercir des de l'Estat. Això obre el procés per assolir la independència de Catalunya i s'hi afegeix el dèficit fiscal, la falta d'inversions en infraestructures, el bloqueix económic contra Catalunya, la injustícia comparativa.
Arribats a 2015, apuntant la independència o la república es parla de tot llevat de la llengua. El Manifest Koiné posa per davant de tot la llengua doncs és l'origen de tot el mal tracte a Catalunya i el que ha mantingut la identitat d'un poble. Un poble canviant, evolutiu, amb noves generacions i amb col·lectius d'altres llengües i cultures, persones que han de poder fer la identificació amb Catalunya i ser-ne ciutadans de ple dret i d'oportunitats. La llengua comuna és identitat i identificació. Si interessos econòmics polítics o comercials s'afegeixen a la independència al marge de la llengua, no són de fiar.
L'assumpte
de voler fer desaparèixer la llengua catalana ve de tres-cents anys
reculats. En un país d'economia agrícola no van poder imposar la llengua
a la pagesia i l'Església catòlica amb litúrgia llatina, predicava i
avalava la pietat popular en català. El rei il·lustrat (1768) va imposar
la llengua castellana a les escoles però fora de classe els mestres
parlaven en català fins a la funcionalització del magisteri d'España, el
1904. Per això va nèixer l'Associació Protectora de l'Ensenyança
Catalana. Les migracions dels anys 1920 podien incorporar-se a la
llengua catalana al carrer o a les botigues on es parlava però amb la
dictadura de 1939 a 1976 el català estava expressament prohibit a
l'escola. Amb tot va anar-se estenent en escoles privades i per l'acció
de mestres compromesos en escoles estatals i amb mestres de català que
proporcionava Òmnium Cultural.
A partir de 1980, amb l'Autonomia de Catalunya es va poder fer l'ensenyament en català a totes les escoles i podem dir que des 1992 tots els qui han estudiat a Catalunya poden tenir un bon coneixement del català. Justament perquè anava progressant el coneixement d elallengua, a partir de l'any 2000 el Gobierno del l'Estado van començar a posar restriccions curriculars i de nombre d'hores posant el castellà per davant i des d'aleshores intenten de tota manera revertir la recuperació de la llengua catalana per a tots els ciutadans.
La legislació de la Generalitat restablerta i la política lingüística consegüent ha servit per superar en certs àmbits i força precàriament la minorització total soferta pel català a mans del franquisme, però no pas a revertir la norma social d'ús subordinat del català al castellà que condiciona l'ús lingüístic quotidià de la immensa majoria dels parlants que porta a una indefectible substitució de la llengua del país per la llengua imposada per l'Estat.
Constatem que aquest procés de substitució s’ha anat accelerant, de manera que la situació actual de la llengua catalana en la majoria d’àmbits d’ús general és extremament crítica, fins al punt que el català no és a hores d’ara, a Catalunya, la llengua no marcada, aquella que espontàniament qualsevol habitant empra per adreçar-se a un desconegut. Tampoc no és la llengua predominant entre les generacions de la dita «immersió»: en les zones més poblades la coneixen però l’usen mínimament.
Manifestem la necessitat, en definitiva, que s’incorpori al procés constituent la voluntat d’articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d’un país normal, també pel que fa a la llengua.
[Del Manifest Koiné de 17 d'octubre de 2015]
En
cap cas vam proposar un monolingüisme català. Ben al contrari,
l'aprenentatge d'altres llengües europees o de gran extensió global ha
de reblar la necessària integració en el marc europeu i facilitar-nos
l'obertura al món. Per això també proposàvem l'aprenentatge, en els
casos en què això sigui possible, d'altres llengües presents a
Catalunya, com -per exemple el romanès, l'amazic o l'urdú, que ens molts
aspectes ens poden ajudar a afavorir una convivència millor.
[Del comunicat del Grup Koiné de 31 de març de 2021]
El procés de substitució de la llengua catalana s'ha anat accelerant.
Per l'ofensiva dels òrgans de l'Estado, (gobierno, judicatura y senado) que han vist l'extensió favorable del coneixement del català de 1978 a 1996 i van impulsar l'ofensiva contra la immersió lingüística a l'escola, van introduir la llengua castellana als mitjans de comunicació en llengua catalana per reduir la seva difusió, van incrementar les hores de llengua castellana al currículum escolar...
Part de professorat de Catalunya que està capacitat en llengua catalana ha deixat de parlar-la per comoditat pròpia, justificant-se per afavorir la comunicació amb els alumnes però perjudicant els mateixos alumnes, molt especialment a l'educació secundària.
Botigues i comerços han retolat i anunciat en català sense garantir la comunicació en català. Poques cadenes comercials posen com a requisit necessari del seu personal l'atenció al client en català.
Els ciutadans nouvinguts de països d'Amèrica Llatina, estaven lleugerament informats que Catalunya té llengua pròpia però se'ls ha dit que eren a España. Així reforcen ciutadans de Catalunya que no han volgut fer el pas de la llengua familiar, la castellana, a la llengua comuna, la catalana.
Els ciutadans de llengua familiar catalana, massa sovint passem al castellà, perquè el sabem parlar bé i per un equivocat respecte amb el que reduïm l'oportunitat i la voluntat de l'interlocutor d'aprendre el català.
Des 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional d'España contra un Estatut de Catalunya de 2006 s'ha fet un atac total a la llengua catalana que ha afectat la voluntat creixent dels ciutadans de comprendre i parlar el català. És aquesta acció la que ha activat la diglòssia lingüística i creat una divisió entre parlants a Catalunya com no s'havia vist en anys precedents.
No podem acceptar aquesta ofensiva perquè no perdrem la nostra identitat arrelada en la llengua catalana que correspn a més de 10 milions de ciutadans. No podem acceptar aquesta ofensiva perquè hem d'afavorir la identificació de tots els ciutadans que viuen a Catalunya,
per convivència i per cultura. Tenim raons de passat i tenim raons de
futur. Tots amb el català com a llengua comuna, tots plurilingües
parlant més llengües, les que sentim vives, les de països propers i les
que ens permeten una comprensió bàsica per anar per tot el món.
Martí Teixidó
L'escola catalana, avui plurilingüe
https://blogs.iec.cat/scp/wp-content/uploads/sites/13/2018/06/ESCOLA-CATALANA-1.pdf
