divendres, 29 d’octubre de 2021

La llengua catalana. Assumpte de política i assumpte de pedagogia. L'escola aplega tots els infants i ha de garantir la llengua comuna.

 

Llengua i República. El manifest Koiné argumentat.

Ha estat presentat el llibre Llengua i República. El manifest Koiné argumentat. El manifest de 2015 va posar sobre la taula, va prendre veu pública, que l'assumpte de la llengua va per davant i és anterior al dret a decidir, a l'opció per la independència, a la constitució d'un Estat república.

Sense oblidar que amb el Decret de Nova Planta de 1715 es va voler fer desaparèixer la Nació Catalana i que amb la Il·lustració es va intentar un nacionalisme espanyol excloent de tota altra identitat, cal tan sols veure l'acció dels darrers quinze anys 2006-2021.

Un nou Estatut de Catalunya de 2006, prou limitat i retallat però acceptat seguint tot el procés d'aprovació a les Cortes Españolas, refrendat pels ciutadans de Catalunya i signat pel Rey de España com a cap d'Estat és impugnat per via judicial. S'anul·len molts articles però especialment el dret a la llengua pròpia, a l'educació, a la comunicació i a la cultura amb restriccions i controls que volen exercir des de l'Estat. Això obre el procés per assolir la independència de Catalunya i s'hi afegeix el dèficit fiscal, la falta d'inversions en infraestructures, el bloqueix económic contra Catalunya, la injustícia comparativa.

Arribats a 2015, apuntant la independència o la república es parla de tot llevat de la llengua. El Manifest Koiné posa per davant de tot la llengua doncs és l'origen de tot el mal tracte a Catalunya i el que ha mantingut la identitat d'un poble. Un poble canviant, evolutiu, amb noves generacions i amb col·lectius d'altres llengües i cultures, persones que han de poder fer la identificació amb Catalunya i ser-ne ciutadans de ple dret i d'oportunitats. La llengua comuna és identitat i identificació. Si interessos econòmics polítics o comercials s'afegeixen a la independència al marge de la llengua, no són de  fiar.

L'assumpte de voler fer desaparèixer la llengua catalana ve de tres-cents anys reculats. En un país d'economia agrícola no van poder imposar la llengua a la pagesia i l'Església catòlica amb litúrgia llatina, predicava i avalava la pietat popular en català. El rei il·lustrat (1768) va imposar la llengua castellana a les escoles però fora de classe els mestres parlaven en català fins a la funcionalització del magisteri d'España, el 1904. Per això va nèixer l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. Les migracions dels anys 1920 podien incorporar-se a la llengua catalana  al carrer o a les botigues on es parlava però amb la dictadura de 1939 a 1976 el català estava expressament prohibit a l'escola. Amb tot va anar-se estenent en escoles privades i per l'acció de mestres compromesos en escoles estatals i amb mestres de català que proporcionava  Òmnium Cultural.

A partir de 1980, amb l'Autonomia de Catalunya es va poder fer l'ensenyament en català a totes les escoles i podem dir que des 1992 tots els qui han estudiat a Catalunya poden tenir un bon coneixement del català. Justament perquè anava progressant el coneixement d elallengua, a partir de l'any 2000 el Gobierno del l'Estado van començar a posar restriccions curriculars i de nombre d'hores posant el castellà per davant i des d'aleshores intenten de tota manera revertir la recuperació de la llengua catalana per a tots els ciutadans.

 

Manifest Koiné

La legislació de la Generalitat restablerta i la política lingüística consegüent ha servit per superar en certs àmbits i força precàriament la minorització total soferta pel català a mans del franquisme, però no pas a revertir la norma social d'ús subordinat del català al castellà que condiciona l'ús lingüístic quotidià de la immensa majoria dels parlants que porta a una indefectible substitució de la llengua del país per la llengua imposada per l'Estat.  

Constatem que aquest procés de substitució s’ha anat accelerant, de manera que la situació actual de la llengua catalana en la majoria d’àmbits d’ús general és extremament crítica, fins al punt que el català no és a hores d’ara, a Catalunya, la llengua no marcada, aquella que espontàniament qualsevol habitant empra per adreçar-se a un desconegut. Tampoc no és la llengua predominant entre les generacions de la dita «immersió»: en les zones més poblades la coneixen però l’usen mínimament. 

Manifestem la necessitat, en definitiva, que s’incorpori al procés constituent la voluntat d’articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d’un país normal, també pel que fa a la llengua.

[Del Manifest Koiné de  17 d'octubre de 2015]


En cap cas vam proposar un monolingüisme català. Ben al contrari, l'aprenentatge d'altres llengües europees o de gran extensió global ha de reblar la necessària integració en el marc europeu i facilitar-nos l'obertura al món. Per això també proposàvem l'aprenentatge, en els casos en què això sigui possible, d'altres llengües presents a Catalunya, com -per exemple el romanès, l'amazic o l'urdú, que ens molts aspectes ens poden ajudar a afavorir una convivència millor.

[Del comunicat del Grup Koiné de 31 de març de 2021]


El procés de substitució de la llengua catalana s'ha anat accelerant.

  1. Per l'ofensiva dels òrgans de l'Estado, (gobierno, judicatura y senado) que han vist l'extensió favorable del coneixement del català de 1978 a 1996 i van impulsar l'ofensiva contra la immersió lingüística a l'escola, van introduir la llengua castellana als mitjans de comunicació en llengua catalana per reduir la seva difusió, van incrementar les hores de llengua castellana al currículum escolar...

  2. Part de professorat de Catalunya que està capacitat en llengua catalana ha deixat de parlar-la per comoditat pròpia, justificant-se per afavorir la comunicació amb els alumnes però perjudicant els mateixos alumnes, molt especialment a l'educació secundària.

  3. Botigues i comerços han retolat i anunciat en català sense garantir la comunicació en català. Poques cadenes comercials posen com a requisit necessari del seu personal l'atenció al client en català.

  4. Els ciutadans nouvinguts de països d'Amèrica Llatina, estaven lleugerament informats que Catalunya té llengua pròpia però se'ls ha dit que eren a España. Així reforcen ciutadans de Catalunya que no han volgut fer el pas de la llengua familiar, la castellana, a la llengua comuna, la catalana.

  5. Els ciutadans de llengua familiar catalana, massa sovint passem al castellà, perquè el sabem parlar bé i per un equivocat respecte amb el que reduïm l'oportunitat i la voluntat de l'interlocutor d'aprendre el català.

  6. Des 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional d'España contra un Estatut de Catalunya de 2006 s'ha fet un atac total a la llengua catalana que ha afectat la voluntat creixent dels ciutadans de comprendre i parlar el català. És aquesta acció la que ha activat la diglòssia lingüística i creat una  divisió entre parlants a Catalunya com no s'havia vist en anys precedents.

No podem acceptar aquesta ofensiva perquè no perdrem la nostra identitat arrelada en la llengua catalana que correspn a més de 10 milions de ciutadans. No podem acceptar aquesta ofensiva perquè hem d'afavorir la identificació de tots els ciutadans que viuen a Catalunya, per convivència i per cultura. Tenim raons de passat i tenim raons de futur. Tots amb el català com a llengua comuna, tots plurilingües parlant més llengües, les que sentim vives, les de països propers i les que ens permeten una comprensió bàsica per anar per tot el món.

Martí Teixidó

 


L'escola catalana, avui plurilingüe

 

https://blogs.iec.cat/scp/wp-content/uploads/sites/13/2018/06/ESCOLA-CATALANA-1.pdf

 

dilluns, 4 d’octubre de 2021

Trastorns mentals. Buscant la sortida amb medicina, psiquiatria, psicoteràpia. Evitant l'entrada amb pedagogia i cultura

Trastorns mentals. Buscant la sortida amb medicina, psiquiatria, psicoteràpia. Evitant l'entrada amb pedagogia i cultura

 

TV3 - 30' de diumenge 3 d'octubre de 2021. Un document per mostrar una realitat social trista, tràgica, que afecta la joventut. La sortida amb tractament mèdic, psiquiàtric i psicoterapèutic. Per a  algunes persones cal arribar a l'internament, aïllat de l'exterior. Té, però, el valor afegit de poder crear una dinàmica de grup amb valor terapèutic. El grup (comunitat o societat) forma part de l'animal humà i és totalment imprescindible en la joventut quan es defineix la personalitat.

Paral·lelament a la pubertat i la maduració  hormonal i sexual els infants fan el renaixement. Sobre la seva condició biopsicològica expressada en el caràcter desenvolupen la seva dimensió psicosocial que s'expressarà en al personalitat. Sobre la base del caràcter hi ha marge d'elecció de la personalitat que s'origina en la imatge que els altres tenen i reconeixen en un mateix. Dels 14 als 18 anys la personalitat es configura entre el caràcter personal, les interaccions socials amb els altres i les activitats (ètic) i els pensaments (èmic) que cadascú va exercitant.

Els actuals estímuls de comunicació social de massa són un 'tsunami' difícil de resistir amb una personalitat fràgil, en construcció. De fet, és la condició humana que malgrat la ciència, la tecnologia i la cultura, segueix essent fràgil, però una harmònica construcció personal és la que ho pot encarar amb més serenor. No és el cas de l'adolescència o primera joventut (tan allargassada en la nostra societat de consum).

Ara cal, efectivament intervenció terapèutica major i d'urgència. Admetem que hem arribat a la situació actual per debilitat personal. NO s'ha enfortit la personalitat, el creixement ha estat raquític, han faltat proteïnes i vitamines, s'ha excedit amb greixos, no s'ha fet profilaxi davant d'agents tòxics i s'està exposat a malalties. Sí, això que sembla exclusiu de salut, és així mateix en educació: creixement de coneixements raquític, falten estructures de pensament i sentiment, s'ha excedit en befa i passatemps, no s'ha fet profilaxi davant productes tòxics a la xarxa dels que tothom en parla.


Si la salut també es pot prevenir, medicina preventiva, l'educació sempre és preventiva amb pedagogia ciència fonamentada i intervenció enginyada (pensament i acció). Cal tenir clara la distinció. Tothom intervé en educació i per això convé fonamentar-ho amb coneixement. La pedagogia ciència (no la opinió o creença habitual) aporta coneixement i propostes d'acció, no receptes. Cal assegurar que tots en fer educació (família, docents, mitjans de comunicació) ho fan amb un cert coneixement i prudència.

Haurem d'admetre que  afectats encara per la repressió que vàrem patir hem convertit la transgressió, la complicitat, el trencament, la provocació, la disrupció... que eren correctius en pautes de comportament social. Aquest és el 'sentit comú' social actual que per als adults pot seguir essent un correctiu temperador però per las joves és un actiu impulsor. I com que ho viuen en grup d'iguals, es converteix en un actiu explosiu. Per incorporació generacional (tota la història) els joves han de superar alguns dels límits que els posen els adults fins a assolir el reconeixement d'adults (ritual de pas no regulat). Ara, superar els límits és beure alcohol, accedir a psicotròpics i sentir-se acceptat acceptat físicament. Accedir a la relació sexual ha esdevingut signe de llibertat i domini.

La pandèmia COVID-19, no és la causa encara que ho hagi precipitat, encès amb la seva calor. La sequedat, la sequedat de la societat postmoderna, ja hi era, és la que els adults vivim i no ho podem amagar als joves. L'elogi de l'alcohol, el plaer de la velocitat, la sexualitat mal canalitzada, el diner com a valor absolut, la cantarella: la vida són quatre dies, l'excusa: no és el meu problema, la reivindicació dels drets i el silenci dels deures... I tanmateix oculta conductes humanes: exploració de la natura, defensa del medi ambient, esport per harmonia i companyonia, festa de l'amistat, accions solidàries generoses, cooperació veïnal, aficionats associats,  música i cant al carrer, artesans creadors...

L'ensenyament escolar centrat en assolir objectius no pot aportar prou a la construcció de la personalitat. Si la socialització primària, i l'educació familiar i primària són incertes, a l'educació secundària hem de vincular els joves al coneixement i amb activitats que vertebrin la personalitat. 

Quan uns joves activen el seu interès pel teatre, per la música, per fer invents, per editar fanzines, un esport o dansa d'equip (no el futbol de massa)... comencen a encarrilar la seva personalitat i a partir d'aquí poden interessar-se per tot (descobrir el teatre de l'absurd de Ionesco, veure el contrast i enllaç de música barroca, coral, jazz i country, saber com van començar  Da Vinci, Curie, Edison, Jobs, contrastar dibuixants de còmics Uderzo, Ibáñez, Matsumoto, Gurren Lagan, Daria Bodganska). 
 
 
A partir d'aquesta veta d'interès reeixit, el jove està obert a conèixer i explorar més i podem relacionar-hi tots els àmbits de la cultura. Si això es fa personalment en el context social d'iguals com a l'educació secundària... ja està encaminat. Difícilment estaran pendents tan sols del seu cos, de provar una estona d'alucine, de fer una destralada en un racó del barri. Per tant, l'educació no es redueix a acompanyament com ens han transferit de l'àmbit esportiu. El docent o educador professional sap que té una funció directiva alhora que dialogant, accepta els seus alumnes tal com són i els obre en tot moment a la cultura, a tot tipus de cultura que és el que omple de sentit la vida humana.
 
A l'educació secundària podem prevenir molt, tot el que no té una causa biopsicològica. L'observació diària, contínua, natural dels alumnes aporta molt coneixement. Certament, no s'ha format els docents en aquesta habituació de l'observació informal però s'aprèn si un col·lega ja en sap.  Quan s'observa regularment, es detecten canvis d'estat d'ànim, de canvi de companys habituals... L'oportunitat de parlar-ne en equip docent és gran si abandonem el rol de vigilants examinadors i activem el d'educadors projectius. En equip podem identificar aquella aptitud diferencial, aquell interès solapat de cada alumne, mostrar-li expectatives favorables i, si ell decideix, ho desenvoluparà. Que en el grup-classe es valori la diversitat d'aptituds i realitzacions de cadascú creant un clima estimulant està a l'abast. Tan sols cal que els docents obrim la porta. És temps d'abandonar la cançó enfadosa de les ràtios, valorar que vint-cinc o trenta alumnes és favorable a una dinàmica de grup amb exigències comunes i personals. Això sí, ja es temps d'assignar de manera estable dos professors per grup, i si garantim 'paritat' dona-home els alumnes rebran un modelatge d'igualtat, divers i complementari.
 
L'educació escolar pot fer molt en la prevenció de trastorns mentals. S'apleguen joves de les mateixes edats, estan en contacte habitual amb dones i homes madurs amb formació cultural i psicosociopedagògica, poden fer amics i desenvolupar activitats segons les seves aptituds i interessos que vertebraran la seva personalitat. (Vertebrar, en el sentit de resistent i alhora articulable).



Rellegeixo i penso que té tot l'interès l'escrit de 8 d'abril de 2021


Rellegeixo i penso que té tot l'interès l'escrit de 4 d'agost de 2021

 

Martí Teixidó