dilluns, 27 de setembre de 2021

Mestres i professors encarant la fragilitat davant d'infants i joves.

He estat llegint amb interès i relaxadament doncs ho faig amb edició impresa, en paper. Em sap greu, el paper. De fet no llenço i conservo com un llibre actualitzat  philosophie magazine,  publicació mensual molt ben estructurada i documentada que fa goig de veure i de llegir en francès (no fós que el perdéssim atropellat per l'anglès). I de tant en tant, algun exemplar philosophie magazine HORS-SÉRIE amb tema monogràfic.

 

Sommes-nous si fragiles ?

Numéro 152 - Septembre 2021

C’est peut-être le grand paradoxe des sociétés développées du XXIe siècle : nous n’avons de cesse d’évoquer notre fragilité et nos lignes de faille, nous nous savons environnés de risques multiples qui vont du krach financier à l’incident nucléaire… Et pourtant, l’expérience de la pandémie nous a montré que nos organisations complexes ont tenu le coup, qu’il n’y a pas eu d’effondrement systémique et que la plupart d’entre nous ont su se réinventer dans cette situation inédite. Du coup, serions-nous d’autant plus solides que nous nous savons fragiles ?

Amb motiu de la pandèmica COVID hem llegit molt sobre els efectes humans, personals, generalment enfocats des de la psicologia. En el cas de philosophie, trobo una visió calidoscòlica i perspectiva històrica. Referències a Sénèque, Plinie lAncien, Augustin, Blaise Pascal, Denis Diderot, Sigmund Freud, Jean-Louis Chrétien, Peter Sloterdijk. Pensadors actuals, Lochmann (filòsof i fuster), Eilenberger (escriptor i editor), de Kerangal (novel·lista), Riquier (filòsof i catòlic), Godart (filòsofa i psicoanalista).

Francament, m'ha interessat, em sembla molt plural i obert a diferents visions i totes contribueixen a un pensament complex i alhora obert a l'esperança. L'esperança és saber viure amb la fragilitat. Mot adequat a persones de la meva edat, 70 anys de vida plena, i molt adequat als qui a mig camí de vida poden viure un cert desconcert.


Però si escric amb càrrega experiencial és perquè sóc mestre d'escola i professor i em sento solidari dels mestres i professors que avui, davant d'infants i  joves els aporten educació i cultura. Educació i cultura com sempre, però avui: 1 Amb el desconcert del progrés tecnològic que atempta contra la Terra i el clima. 2 Amb els conflictes humans (potser polítics, ètics, religiosos, però sempre econòmics) que duen a la guerra i a la destrucció de vides i anys de treball. 3 Amb l'acció política que diu però no fa la justícia i la igualtat. I darrerament, 4. Amb la fragilitat de la salut i la vida en un món globalitzat malgrat ser tant tecnificat.

En l'educació escolar: formació personal amb el coneixement i la cultura no es pot ignorar tot això. Però el docent ho ha de presentar amb esperança, ell ha de mostrar esperança, malgrat tot i no pot deixar de parlar-ne. Les lectures que he esmentat aporten una bona càrrega de formació per als docents que han de presentar-se amb seguretat d'avant dels alumnes. Encara es deu trobar a les llibreries i quioscs  philosophie magazine, Núm 152 de setembre 2021 i òbviament en digital a la xarxa on es pot fullejar.

 

diumenge, 19 de setembre de 2021

Symposion amb Stefan Zweig. Clar, ha parlat d'escola i m'hi he enganxat.

Quan jo tenia vint anys, el meu cunyat de trenta-dos, operari químic de Campsa, sense estudis però molt estudiós i llegidor ja em va donar a llegir Calidoscopio de Zweig dient que era un bon escriptor que feia pensar. Certament, estava ben informat i hom reconeix l'interès d'aquest escriptor. Finalment, fa vint-i-cinc anys l'editor Vallcorba va emprendre la publicació de traduccions al català, la més coneguda El mon d'ahir. Memòries d'un europeu (Quaderns Crema 2001). El meu cunyat, fill gran de valencians emigrants a L'H., va patir el raccionament de postguerra i als catorze anys o abans ja treballava a Campsa. Poca escola, però si hi ha capacitat i voluntat hom es supera cada dia, i si té per cap un tècnic químic titulat, Anton Sala-Cornadó indubtable catalanista per defensar la llengua i escriure-la quan encara era clandestina, hom aprèn el que no ha pogut aprendre a l'institut i de manera activa, si vol.
 
Avui, faig symposion amb Zweig i com que s'ha posat a parlar de L'escola del segle passat, és a dir del segle XIX,i jo he explicat molts cursos el sistema escolar i la institució escolar dels il·lustrats, el model escolar de Gilles Ferry de 1888 a France, perquè entenguessin com ha de ser l'escola del segle XXI. (El darrer curs de professor d'universitat el 2012). Sí, per fer que els estudiants de mestre o de formació pedagògica del professorat de secundària vegin la funció de l'escola i dels docents,  s'ha d'entendre l'escola del passat en el seu context històrico-polític, identificar els canvis i veure com ha de canviar l'escola i l'ensenyament. 

Això no es fer història de l'educació però no es pot fer pedagogia sense entendre l'evolució de l'educació, l'aportació de la pedagogia ciència i identificar les necessitats educatives dels infants i joves de la societat actual. La història ens aporta dades, fets i sistemes i potser una bona anàlisi (fer parts); la pedagogia ens obliga a pensar, a projectar de manera integrada amb vista a la societat actual: s XXI, global, intercomunicada, plurilingüe i digital.



 

L’escola del segle passat (1896)

 

L’instint ens deia que no hi aprendríem res més d’essencial i que de moltes de les matèries que ens interessaven, em sabíem fins i tot més que els nostres mestres, els quals, d’ençà de la seva època d’estudiants, no havien tornat a obrir un llibre en interès propi.

 

No sentíem res de nou, o res que ens semblés digne de saber, mentre que afora hi havia una ciutat plena de mil incentius, una ciutat amb teatres, museus, llibreries, universitat, música, que cada dia oferia sorpreses noves.

 

De primer vam ser dos o tres els qui vam descobrir en nosaltres mateixos aquests interessos artístics, literaris, i musicals, després vam ser una dotzena i, finalment, gairebé tots. Perquè l’entusiasme dels joves és un fenomen encomanadís.

 

Al cafè un podia informar-se sobre tots els esdeveniment del món i alhora parlar-ne al cercle d’amics. Hi passàvem hores i hores cada dia i res no se’ns escapava.

 

 

 

Allò que un passava per alt, l’altre ho retenia i, com que amb arrogància infantil i amb ambició gairebé esportiva, volíem superar-nos constantment en el coneixement de les últimes novetats, rabiosament últimes, vivíem, a dir veritat, en una mena de rivalitat constant de sensacions.

 

Si per exemple parlàvem de Nietzsche, aleshores encara proscrit, de Kierkegaard...

 

 

 

 

 Els joves descobreixen els poetes perquè volen descobrir-los.

 

 

 

L’actitud d’apassionament passiu és per si mateixa poc natural a la joventut, perquè és més propi de la seva manera de ser no tan sols rebre impressions sinó també respondre-hi de manera creativa. Estimar el teatre vol dir per als joves com a mínim desitjat i somiar de fer coses personamalment al teatre o per al teatre.

 

 

 

 

A l’edat de la pubertat, la poesia o l’impuls cap a la poesia envaeix, al cap i a la fi, tots els joves, per bé que només com una onada, i és rar que aquesta inclinació vagi més enllà de la jovenesa.

 

 

L’escola que ens cal al segle XXI

 

Eren fills de famílies cultes de Viena, cert, doncs les altres no tenien llibres a casa. Avui però, els nois podem tenir accés a la informació abans que els professors i va bé que així sigui. La funció del professor és ajudar a construir coneixement.

 

Si avui els joves no senten res digne de saber, serà molt greu. La ciutat i internet és ple de milions d’incentius, la immensa majoria de passatemps i no de cultura sinó per fer audiència i calaix. Si algú els pot encomanar algun gust per la cultura són els docents. I els joves ho esperen.

Això sí que segueix essent cert. per tant, si encomanem a dos o tres els més assequibles, podem crear un ambient d’entusiasme compartit per literatura, per ciència,per tecnologia, per art .On, sinó, a l’institut, al col·legi? No ens ho perdem, els professors! Quina ocupació més gratificant!

Avui no tenim els locals-cafè on hi podies passar hores i hores i apareixien persones conegudes i es refeien les converses. Si les converses s’inicien a la xarxa els joves han de tenir altra oportunitat que el carrer o la cervesa. Donem-los espais a locals socials, als centres cívics, a les parròquies i si cal als instituts (clubs de tarda oberts).

 

Doncs avui, amb el digital i les xarxes, millor encara, més novetats, coneixement de tot. Ara sols el que dicten els mitjans de comunicació: tendències, influents, provocacions... tot molt efímer. A la classe els professors poden insinuar temes, desafiar recerques, motivar comunicacions. Si la xarxa bull, l’aula serà un fòrum preferent, el club de tarda un activador.

 

Caldrà partir dels actuals, proscrits o desconeguts: Garcés,  Garrigasait, Bilbeny, Onfray, Eilenberger, Jou, Greene, Dawkins, Arranz-Bravo, Pascal Comelade  i potser provocacions a la xarxa entre moltes com:  Extremoduro, Robe - Segundo movimiento: Mierda de filosofía

 

I segueix essent així, avui més fàcil amb la cançó però en general es fan lletres discursives, no poètiques. Ni els vam ensenyar poesia a l’escola, ni saben copsar els poetes de la cançó (Llach, Moustaki) o filòsofs de la cançó (Raimon, Bassens).

 

Falta teatre, falten grups musicals, clubs de poetes, realitzadors de performances espontànies. Tot això que avui es digitalitza i pot omplir les xarxes. A l’ensenyament s’ha de poder canalitzar tanta energia emocional sense contradicció amb el pensament. Qui no faci d’actor o de director, farà de tècnic de so i llum, d’escenògraf, d’editor. Feina per a tots els joves.

 

On sinó a l’institut o col·legi? On es pot aprendre lleure i cultura sense contradicció?

 

I ho deixem en mans del consum i negoci de la comunicació de masses?... El grup de joves junts, presents, té més força que els mitjans, supera els mitjans si se'ls permet fer el pas.

 




dissabte, 11 de setembre de 2021

La llengua catalana: passat, present i futur



    Adhesiu 'L'escola en català ARA i sempre'  
Passat. La llengua catalana ha reixit en el passat: Els Joscs Florals de Barcelona i Jacint Verdaguer, El Col·legi Sant Jordi de Flors i Calcat en llengua catalana, l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, La Generalitat de Catalunya republicana estenent l'ensenyament en català, Òmnium Cultural i Rosa Sensat reimpulsant l'ensneyament del català i en català encara amb la dictadura. La Generalitat de Catalunya estatutària ha fet que l'escola fos en llengua catalana per a tots els infants sense distinció de llengua familiar i de fa trenta anys tots les infants i joves que han estudiat a Catalunya tenen coneixement de la llengua catalana.

Present. Tots els qui han fet l'escola a Catalunya tenen coneixement de la llengua catalana però molt pocs en fan ús el 36% (28% a la ciutat de Barcelona). Mai s'havia conegut tant la llengua catalana, oral i escrita, i en canvi, proporcionalment, mai s'havia parlat tant poc. Certament és una anomalia i greu. És una anomalia social. Si l'escola ha ensenyat la llengua a tots, per què no l'han feta seva? Alhora es troben amb uns mitjans de comunicació que posen l'audiència per davant de la llengua. Tot per l'audiència i als mitjans, tots, música i entrevistes en anglès. Tot per l'audiència i a mitjans catalans que cadascú parli lliurement, català o castellà. Però el que  compta és l'audiència, poder estar al capdavant del "share", la quota comunicacional.

Un altre present. Venim defensant la llengua catalana des del segle XIX. Els Josc Florals tan importants a l'inici, van quedar curts. l'Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya republicana amb alternança diària de llengües, català i castellà era possible qual al carrer la gent parlava català. La classe totalment en català de la DEC-Òmnium i la classe dual català-castellà de l'AEC-Rosa Sensat van ser un pas de gran extensió del català a tots els infants. La immersió lingüística escolar al català  va ser una adhesió ciutadana en favor del tots els alumnes i no va caldre llei obligatòria. Però la nova realitat social es caracteritza per que no vivim en una situació bilingüe. La societat globalitzada és multilingüe, pels col·lectius d'altra llengua vinguts a Catalunya i per la multicomunicació lingüística amb el digital. Amb el creuament d'ambdues, qualsevol família a Catalunya pot rebre televisió i comunicacions en la seva llengua d'origen o en anglès com a llengua més transnacional.

Futur. La immersió lingüística pensada per garantir el català a tots els infants en un Estat que estableix el castellà per a tots ha quedat curta. Hem de garantir el coneixement de la llengua catalana i el sentiment de la llengua catalana com a llengua comuna, sense renunciar a la llengua familiar. El sentiment té base emocional. La llengua s'ha d'ensenyar amb cognició i amb emoció. Com a llengua comuna en un món de llengües (multilingüisme) on tota persona necessita ser plurilingüe, des de la seva llengua familiar, a la llengua comuna al carrer, una llengua transnacional per anar pel món i el gust i interès per totes les llengües, per minoritàries que siguin. Així, tota llengua d'una altra cultura que duu un alumne s'ha de poder oir a l'aula i els companys en podran tenir un primer indici.


L'escola i l'educació plurilingüe. Solament la institució escolar pot garantir a tots els alumnes el coneixement de la llengua comuna i suscitar el gust, l'emoció, pel coneixement de la diversitat de llengües començant per les llengües familiars que són presents a l'aula. Totes són llengües vives. és totalment caduc parlar de llengua oficial (s XIX), de llengua materna (s XX), de llengües estrangeres (s XX). No hi ha llengües estrangeres, hi ha moltes llengües familiars a la mateixa terra. És ridícul parlar de llengua oficial (solament es pot imposar en gestions oficials, no a la gent al carrer, ni als mitjans de comunicació). I si els mitjans de comunicació posen per davant l'objectiu de l'audiència al compromís per afavorir una llengua minoritzada, tot ho posem en mans de l'elecció dels ciutadans.

L'escola pot garantir el gust per la llengua catalana amb el gust per totes les llengües. Se'n deriva la voluntat de parlar català, de millorar-lo i de veure o escoltar els mitjans de comunicació per la seva qualitat de contingut i format, no per la llengua emprada. L'educació plurilingüe és la porta d'entrada al diàleg intercultural, comprendre altres tradicions des de la pròpia i amb les altres comprendre millor la pròpia. L'educació plurilingüe no és un discurs ideològic ni polític, té bases científiques en la neurociència, la psicologia i la sociologia. Es sistematitza amb pedagogia i s'aplica amb la intercomprensió lingüística com a mètode didàctic.

Fem l'Escola Catalana, avui plurilingüe. Formarem ciutadans cultes que oberts a totes les llengües, influiran en els mitjans de comunicació avalant programes de qualitat, consistents o divertits, fent que s'eradiquin tantes banalitats i entreteniments de pobre gust.  Els mitjans de comunicació no són l'enemic de la llengua catalana. La causa no està en els mitjans sinó en la falta de formació  lingüística i de pensament (cognitiva i emocional) dels infants i joves que han passat per les nostres escoles els darrers trenta anys.

La Societat Catalana de Pedagogia, filial de l'Institut d'Estudis Catalans estén l'Escola catalana, avui plurilingüe, des 2018.
Educació ComunicActiva + Pedagogia política - L'educació que cal a la  societat de comunicació de masses telecomunicada + Algunes decisions  polítiques fonamentades