D'educació tothom en parla però sembla que ningú escolta. Cadascú hi diu la seva.

 D'educació tothom en parla però sembla que ningú escolta.

 
 

Certament, l'educació és una de les tres funcions socials: educació - comunicació - cultura que es corresponen amb les tres funcions vitals: nutrició, relació i reproducció (Teixidó, 1992) (Compte! Feu bé la correspondència, pensant). Tothom pot i ha de parlar d'educació perquè afecta tothom: pares, fills, avis, ciutadans i polítics.  Però el dret de parlar comporta el deure d'escoltar. Escoltar tothom, pensar i anar abandonant opinions poc fonamentades, encara que siguin majoritàries. Res de sentit comú  heretat, miopia de la pròpia experiència, si no es contrasta amb coneixement raonat i explicable.

Hi ha professionals dedicats a l'educació, els més nombrosos mestres i professors, especialitzats en l'ensenyament-aprenentatge, una part de l'educació.  L'educació familiar es caracteritza pel vincle i l'afectivitat; l'educació escolar posa l'accent en el desenvolupament i el coneixement. No hi ha d'haver contradicció , han de ser diferents i complementàries. Compte amb l'educació que fa la comunicació de masses, la més potent actualment perquè pot arribar amb paraules però influeixen més els models, les imatges, les provocacions i l'efecte d'alta audiència.  Avui no en parlaré, però sembla que els comunicadors o jornalistes haurien de parlar dels efectes educatius de la comunicació de masses per comptes de parlar de l'educació escolar sense estudis de pedagogia.

La pedagogia, tan desacreditada o utilitzada, és la ciència que estudia i orienta l'educació, des de Comenius amb la Didàctica basada en coneixement de l'infant  (psicologia) i en coneixement de l'ambient (sociologia). La difícil aportació de la pedagogia és aplegar el coneixement de totes les ciències que expliquen part de l'educació (avui també, neurociència, comunicologia, antropologia, mediologia) integra-ho i derivar-ne criteris i normes d'acció que s'han de verificar empíricament. Hi ha ciència més complexa?... Complexa com la condició humana social que no sols estudia sinó que vol afavorir-ne el benviure i benconviure.

A ARA Criatures de 21/03/32026 el mestre d'educació infantil David Altimir mostrava el seu desacord amb mots com vocació, claustre, disciplines que tenen arrels religioses. Defensava la professionalitat però es sentia de gust amb treballadors de l'ensenyament, amb sindicat educatiu. Sindicat és necesari però es centra en condicions laborals.Tot plegat, força confús. El professional té el deure d'actualitzar els seus coneixements i de revisar les seves pràctiques. Una professió comporta coneixement i saber fer. La professió docent s'ha d'autorregular a través del col·legi professional que integra exigència de coneixement, bona praxi i reconeixement social. Certament, jo també deixo a banda 'vocació' que canvio per 'invocació' per interès i compromís. A l'Escola Activa mai hem parlat de claustre, sempre d'equip de mestres o equip pedagògic, no hem parlat de disciplines sinó de matèries, centres d'interès o projectes integrats (de síntesi). Definir la professió docent per curiositat per les persones queda curt. Cal mantenir la relació triangular: l'educador docent, l'alumne aprenent i la cultura compartida. Si deixem de banda la cultura i el coneixement ens aproximarem a conseller o pare espiritual. És poca cosa parlar de drets dels infants i d'educació de qualitat; tots i estem d'acord. En una altre columna, la mestra Magda Minguet constata que les famílies escullen escola més per logística que per projecte educatiu i al final, desconcert, ens reconeix que ella mateixa té els fills a l'escola per aquest motiu. Poca orientació per als ciutadans pares.

A El Diari de l'Educació hi he fet algunes contribucions amb articles però encara més fent algun comentari a  articles d'altres, en general per donar-li valor projectant-lo i en alguns casos mirant d'ajudar a revisar algunes concepcions. No acostuma a haver-hi comentaris a tants articles d'opinió que es publiquen; cadascú hi diu la seva i ningú subscriu o discuteix. És una oportunitat de debat professional perduda. Passen els anys i no veig progrés en el pensament educatiu. Si tots anem a dir i no dialoguem amb el que els altres han dit, què esperem? Tanmateix la llibertat d'opinió que ens dona el diari és una magnífica ocasió però som els professionals qui hem de debatre i millorar junts, amb una certa exigència, aproximant els parlaments enfilats d'idees, les reclamacions  de recursos materials i humans i les experiències personals no contrastades. La pedagogia sols pot millorar l'educació si va de l'acció a la reflexió i de la ideació a la praxi; sempre passant pel que ens ensenyen els pedagogs imprescindibles:  Comenius, Pestalozzi, Herbart, Fröbel, Agazzi-RiC., Dewey, Decroly, Montessori, Galí, Cousinet, Freinet, Almendros, Costa-Pau... a Meirieu. Amb mentalitat pedagògica hom sap reconèixer la consistència de les seves aportacions i aplicar-les amb els recursos actuals. Constato que al diari no és habitual fonamentar-se en l'aportació d'un pedagog ni ajustar la seva pràctica a les necessitats i recursos actuals.

Un mal favor s'està fent a l'educació amb cantarelles molt actuals, fragmentades. La pedagogia és comprensió i acció sistèmica. Educació emocional, sí però integrada a l'educació cognitiva. Avaluació personalitzada, sí però sense ocultar l'acreditació social necessària. Especialistes sí, però perquè cada docent millori la seva intervenció. Projectes creatius, sí però fonamentats en lliçons magistrals que estructuren el servei. Tradicions nostrades, sí però modificades amb criteri pedagògic.

Més mal favor encara, utilitzar els problemes de l'educació per a fer audiència, espectacle, sorpresa, entreteniment. Cap alternativa. I com es diu actualment: I  la pregunta és?...Fàcil i oportunista fer preguntes.