Misèria de l’educació actual sense sistema pedagògic
En aquest país, el gran España i el nostre Catalunya, des 1970 s’intenta renovar l’educació escolar tradicional. S’han succeït massa lleis amb limitada inversió econòmica, s’ha convocat els mestres i professors a formar-se, s’han incrementat les regulacions administratives i protocols i s’han introduït proves externes per comprovar els resultats escolars. Les millores evidents han estat limitades en relació a les expectatives inicials, han estat temporals i circumscrites a determinats centres o equips docents.
Als inicis del nou mil·lenni, insatisfets, determinats centres i grups docents es llancen a la innovació contra la pedagogia tradicional, treuen els llibres de text i assagen molt diverses provatures que de fet es van unificant atès que es copien les unes a les altres sota rètols de educació viva i activa, projectes i recerca, innovació i transformació. A partir de 2013 tota institució es veu compel·lida a fer una presentació reclam amb documentació gràfica en web i jornada de portes obertes. Més atenció a la comunicació externa que a la reflexió i debat intern fonamentat.
Entre la tradició i la innovació. Sembla que hem abandonat tota pràctica de tradició, ens hem engrescat amb la innovació i ara tot balla. Algunes pràctiques funcionen, d’altres no ho sabem i moltes altres ens passen per alt; els vells les han oblidades i els joves les desconeixen. Ho hem remogut tot sense visió sistèmica, sense considerar que determinats canvis comporten ajustaments d’altres elements. L’exemple més evident és l’ensenyament de llengües; reforçar i anticipar l’ensenyament de l’anglès ha comportat disminució d’hores de català i de castellà. Cal seqüenciar i articular bé l’aprenentatge de totes les llengües ajustant la metodologia d’aprenentatge. No es pot fer com es feia ensenyant llegua oficial i llengua estrangera.
Sembla que hem abandonat tota pràctica de tradició, ens hem engrescat amb la innovació i ara tot balla; ho hem remogut tot sense visió sistèmica
El canvi de model educatiu ha de ser evolutiu. Redefinim noves finalitats però aquestes són de futur. Primer hem de considerar la idoneïtat del model, partir del passat identificant pràctiques vàlides o revalorables, mirant a banda i banda per identificar bé els canvis socials i culturals. Si ha canviat el clima, no podem plantar el mateix d’abans i si importem propostes pedagògiques caldrà adaptar-les. Però segur que hem de canviar, canviar amb coneixement, per mantenir la funció perduda de l’educació universal que ha reduït la desigualtat.
Pedagogia amb sistema. Cinc àmbits d’educació que cal reajustar
Ensenyament plurilingüe. No es poden ensenyar tres o quatre llengües per separat amb la metodologia tradicional. La intercomprensió com a mètode comporta un gran canvi didàctic que ha de practicar tot mestre, tot professor (no sols els professors de llengua) articulant diverses llengües i donant veu també als alumnes de llengües d’altres cultures.
Filosofia per comprendre el cosmos i donar sentit a la vida. Allò que tradicionalment s’aportava amb la visió religiosa, aquí i arreu l’educació ho ha de tractar sense doctrina, amb diàleg interreligiós. Les diverses confessions religioses han de ser les més interessades per comptes de dividir, atès que ja veiem com s’estén el consumisme i l’espectaclisme com a pseudoreligions de massa. L’evidència més clara és la falta de curiositat per conèixer i desorientació del sentit de la vida de gran part de la joventut (projecte conjunt d’escola i famílies).
Pedagogia de la cultura. Abandonar l’obsessió pels resultats en termes de coneixements o competències. Centrar l’acció en un ambient d’aprenentatge dialògic i cooperatiu, estimulant les aptituds diferenciades i interessos manifestos de cada alumne. Si es desenvolupa bé un interès i es va a fons es descobreix la necessitat d’altres àmbits de coneixement i s’activa l’interès per tot, especialment observant o cooperant amb el treball de companys.
Competència digital i complexitat del coneixement. Sens dubte, l’escola activa ha de ser digital i també ha de seguir fent ús de llibres, del llenguatge oral i escrit i de l’observació de la realitat natural i cultural. L’evolució és acumulativa, no substitutiva i educar amb aquesta complexitat és l’única manera d’accedir al pensament complex necessari per viure avui. És per això que si al segle XIX, amb tres hores de classe diària durant dos o tres cursos, ja s’adquiria una cultura general, avui fan falta els quinze anys per assolir la cultura que necessita tot ciutadà. Cal seqüenciar-ho bé i no excusar-se amb la falta de nivell previ o amb que el currículum és excessiu.
Educació sexual i afectiva. Certament, correspon en primer lloc a la família, però avui més que en el passat les relacions humanes afectives i sexuals són públiques, estan a la vista, particularment a les pantalles accessibles. Un assumpte que en un passat reculat s’havia regulat amb la religió i en privat, que amb el coneixement científic i més llibertat personal hem pogut diferenciar: reproducció, sexualitat, afectivitat. Aquesta llibertat personal comporta coneixement i responsabilització. La societat laica no ha sabut regular-ho i encara reacciona contra la repressió, ara amb un renovat interès pels mitjans d’imatge que incrementen audiència i consum posant a la vista la hipocresia social. El monstruós efecte manades o agressions sexuals és tan freqüent perquè front a provocacions per la imatge no s’ha fet una sòlida educació personal. Cal un projecte conjunt de famílies i escola.