diumenge, 19 de setembre del 2021

Symposion amb Stefan Zweig. Clar, ha parlat d'escola i m'hi he enganxat.

Quan jo tenia vint anys, el meu cunyat de trenta-dos, operari químic de Campsa, sense estudis però molt estudiós i llegidor ja em va donar a llegir Calidoscopio de Zweig dient que era un bon escriptor que feia pensar. Certament, estava ben informat i hom reconeix l'interès d'aquest escriptor. Finalment, fa vint-i-cinc anys l'editor Vallcorba va emprendre la publicació de traduccions al català, la més coneguda El mon d'ahir. Memòries d'un europeu (Quaderns Crema 2001). El meu cunyat, fill gran de valencians emigrants a L'H., va patir el raccionament de postguerra i als catorze anys o abans ja treballava a Campsa. Poca escola, però si hi ha capacitat i voluntat hom es supera cada dia, i si té per cap un enginyer químic titulat, Anton Sala-Cornadó indubtable catalanista per defensar la llengua i escriure-la quan encara era clandestina, hom aprèn el que no ha pogut aprendre a l'institut i de manera activa, si vol.
 
Avui, faig symposion amb Zweig i com que s'ha posat a parlar de L'escola del segle passat, és a dir del segle XIX, i jo, a la universitat he explicat molts cursos el sistema escolar i la institució escolar dels il·lustrats, el model escolar de Gilles Ferry de 1888 a France, perquè entenguessin com ha de ser l'escola del segle XXI. (El darrer curs de professor d'universitat el 2012). Sí, per fer que els estudiants de mestre o de formació pedagògica del professorat de secundària vegin la funció de l'escola i dels docents,  s'ha d'entendre l'escola del passat en el seu context històrico-polític, identificar els canvis i veure com ha de canviar l'escola i l'ensenyament. 

Això no es fer història de l'educació però no es pot fer pedagogia sense entendre l'evolució de l'educació, l'aportació de la pedagogia ciència i identificar les necessitats educatives dels infants i joves de la societat actual. La història ens aporta dades, fets i sistemes i potser una bona anàlisi (fer parts); la pedagogia ens obliga a pensar, a projectar de manera integrada amb vista a la societat actual l'escola del segle XXI: global, intercomunicada, plurilingüe i digital.



 

L’escola del segle passat (1896) ,escriu Sweig

 

L’instint ens deia que no hi aprendríem res més d’essencial i que de moltes de les matèries que ens interessaven, em sabíem fins i tot més que els nostres mestres, els quals, d’ençà de la seva època d’estudiants, no havien tornat a obrir un llibre en interès propi.

 

No sentíem res de nou, o res que ens semblés digne de saber, mentre que afora hi havia una ciutat plena de mil incentius, una ciutat amb teatres, museus, llibreries, universitat, música, que cada dia oferia sorpreses noves.

 

De primer vam ser dos o tres els qui vam descobrir en nosaltres mateixos aquests interessos artístics, literaris, i musicals, després vam ser una dotzena i, finalment, gairebé tots. Perquè l’entusiasme dels joves és un fenomen encomanadís.

 

Al cafè un podia informar-se sobre tots els esdeveniment del món i alhora parlar-ne al cercle d’amics. Hi passàvem hores i hores cada dia i res no se’ns escapava.

 

 

 

Allò que un passava per alt, l’altre ho retenia i, com que amb arrogància infantil i amb ambició gairebé esportiva, volíem superar-nos constantment en el coneixement de les últimes novetats, rabiosament últimes, vivíem, a dir veritat, en una mena de rivalitat constant de sensacions.

 

Si per exemple parlàvem de Nietzsche, aleshores encara proscrit, de Kierkegaard...

 

 

 

 

 Els joves descobreixen els poetes perquè volen descobrir-los.

 

 

 

L’actitud d’apassionament passiu és per si mateixa poc natural a la joventut, perquè és més propi de la seva manera de ser no tan sols rebre impressions sinó també respondre-hi de manera creativa. Estimar el teatre vol dir per als joves com a mínim desitjat i somiar de fer coses personamalment al teatre o per al teatre.

 

 

 

 

A l’edat de la pubertat, la poesia o l’impuls cap a la poesia envaeix, al cap i a la fi, tots els joves, per bé que només com una onada, i és rar que aquesta inclinació vagi més enllà de la jovenesa.

 

 

L’escola que ens cal al segle XXI, escriu Teixidó

 

Eren fills de famílies cultes de Viena, cert, doncs les altres no tenien llibres a casa. Avui però, els nois podem tenir accés a la informació abans que els professors i va bé que així sigui. La funció del professor és ajudar a construir coneixement.

 

Si avui els joves no senten res digne de saber, serà molt greu. La ciutat i internet és ple de milions d’incentius, la immensa majoria de passatemps i no de cultura sinó per fer audiència i calaix. Si algú els pot encomanar algun gust per la cultura són els docents. I els joves ho esperen.

Això sí que segueix essent cert. per tant, si encomanem a dos o tres els més assequibles, podem crear un ambient d’entusiasme compartit per literatura, per ciència, per tecnologia, per art. On, sinó, a l’institut, al col·legi? No ens ho perdem, els professors! Quina ocupació més gratificant!

Avui no tenim els locals-cafè on hi podies passar hores i hores i apareixien persones conegudes i es refeien les converses. Si les converses s’inicien a la xarxa els joves han de tenir altra oportunitat que el carrer o la cervesa. Donem-los espais a locals socials, als centres cívics, a les parròquies i si cal als instituts (clubs de tarda oberts).

 

Doncs avui, amb el digital i les xarxes, millor encara, més novetats, coneixement de tot. Ara sols el que dicten els mitjans de comunicació: tendències, influents, provocacions... tot molt efímer. A la classe els professors poden insinuar temes, desafiar recerques, motivar comunicacions. Si la xarxa bull, l’aula serà un fòrum preferent, el club de tarda un activador.

 

Caldrà partir dels actuals, proscrits o desconeguts: Garcés,  Garrigasait, Bilbeny, Onfray, Eilenberger, Jou, Greene, Dawkins, Arranz-Bravo, Pascal Comelade  i potser provocacions a la xarxa entre moltes com: Extremoduro, Robe - Segundo movimiento: Mierda de filosofía

 

I segueix essent així, avui més fàcil amb la cançó però en general es fan lletres discursives, no poètiques. Ni els vam ensenyar poesia a l’escola, ni saben copsar els poetes de la cançó (Llach, Moustaki) o filòsofs de la cançó (Raimon, Bassens).

 

Falta teatre, falten grups musicals, clubs de poetes, realitzadors de performances espontànies. Tot això que avui es digitalitza i pot omplir les xarxes. A l’ensenyament s’ha de poder canalitzar tanta energia emocional sense contradicció amb el pensament. Qui no faci d’actor o de director, farà de tècnic de so i llum, d’escenògraf, d’editor. Feina per a tots els joves.

 

On sinó a l’institut o col·legi? On es pot aprendre lleure i cultura sense contradicció?

 

I ho deixem en mans del consum i negoci de la comunicació de masses?... El grup de joves junts, presents, té més força que els mitjans, supera els mitjans si se'ls permet fer el pas.

 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada