He pogut acompanyar quatre escoles de Barberà del Vallès que superviso. D'una ja en vaig veure l'aprenentatge a classe de música: infants de 5e de primària atents, contents i entusiasmats; la mestra amb un domini de la música, de l'instrument, de la tècnica coral i una direcció engrescadora.
Les mestres agraeixen que vegis el resultat, la performance, de les hores de dedicació a preparar una activitat d'aprenentatge que pot gratificar els infants i els mestres. Em conviden i procuro repartir bé els acompanyaments amb equitat. Par a mi és feina gratificant també; no faig cap esforç quan vaig a activitat de la festa de Nadal-Hivern, a la festa de Carnestoltes (abillat segons indicacions per no desentonar), a una cantada o a una festa poètica. Observo, penso, sé veure la feina què s'ha fet (o la superficialitat en algun cas) i sempre puc valorar molts aspectes. Els mestres ho reben bé doncs saben que no faig compliments. Generalment valoro molt i també pregunto o puntualitzo perquè tots hi pensem. Els que hi han treballat de valent reben bé algun suggeriment.
He acompanyat les escoles a Cantània, Rambla Llibertat, a l'auditori de Sant Cugat, el què ha recollit l'informatiu de TV3. N'hi ha poques imatges encara.
Els infants contents; cantaven de gust. Les mestres entre ells. L'auditori ple de gom a gom de mars, pares i avis. Directores i altres mestres per acompanyar el viatge i també gaudir del bon resultat de la feina. Molt bé pels infants; molt bé per les mestres; acceptablement bé pels familiars. (Inicialment no hi havia silenci total, mans agitades intentant fer-se veure pels fills a l'escenari alguns dels quals, malgrat els advertiments previs que tant els havien fet, van caure en el parany).
Preparar una activitat per realitzar-la públicament amb qualitat té molt d'interès pedagògic. La feina s'ha de fer ben feta. És un ritual social que afavoreix el creixement personal i grupal. Rebrà el reconeixement i es servarà en memòria per tota la vida.
I ara, sense desmerèìxer la feina i el valor de l'activitat, pensem.
Cal que siguin quatre-cents o més infants. cada vegada més, més gran... és millor? Penso que hi ha una massa crítica i en aquell escenari eren massa infants. Amb dos-cents o dos-cents cinquanta seria millor. Els infants havien d'estar allà 90 minuts.
La regidora havia de fer el seu parlament previ i la pantalla de projecció de vídeo dels 25 anys de Cantània estava penjada i es van fer els minuts de projecció. Era a teló obert perquè els infants feien d'attrezzo. Quinze minuts que s'havien de fer a teló tancat i no calia que els infants aguantessin tant.
Els infants... de negre; tots de negre, la dèria dels músics, encara que es justificarà pels pompons de colors que ja es brandarien. I les caretes o màscares?... Rodones... com emoticons que avui es reprodueixen arreu.
Tot plegat fa dels infants massa, estereotips... un estil que ja està prou vehiculat a la televisió, als concerts pop massius; ja s'aprèn malgrat l'escola. L'escola ha de potenciar més creativitat, avui en la diversitat.
El tema i contingut no són d'infants. Una periodista obsedida per l'èxit; ja sabem que és veritat però no ho traslladem als infants abans d'hora. El paper de la protagoinista és ridícul i el salva el coprotagonista que al final la converteix. Això no justifica que l'argument sigui edificant per als infants. D'altra banda, la moralina no és educació ètica.
La filosofia no és pas millor. La llibertat...
cadascú es pentina i es clenxina com vol, sempre que no es trepitgi l'ull de poll del costat...
tothom fa volar coloms com li plau, sempre que no es fiqui el dit a l'ull del costat...
És més encertada la cançó que canten de gust:
Aquí a la Rambla Llibertat, tothom hi ´s comptat. Si vols compartir idees, parers, opinions...
La música. La música és la que correspon a joves adults que fugen de les regularitats i hi ha molta percussió amb canvis de ritme i poca melodia: rock, jazz, reggae sincopat. Estem cremant etapes dels infants. En pocs anys, els infants han de fer el procés musical què hem fet a Occident però han de passar per totes les etapes: popular tradicional, renaixement, barroc, simfònic romàntic i arribar al segle XX: ragtime, lleugera... El mateix diríem de l'art quan veiem que s'encara els infants de cinc anys amb Chagall, Kandinsky, Braque... Han de passar pel simbolisme, el realisme i ja arribaran a l'expressionisme i més. I no tots igual.
En conjunt, penso que els adults han projectat les seves cabòries sense posar-se en el lloc dels infants. Darrera no hi ha ningú que conegui la psicologia infantil i no es veu cap intenció pedagògica. Indueix a l'exhibició i a la massificació. Hem de ser els més grans, hem de fer allò que no s'ha vist mai. Una explosió d'emotivitat del què en quedara molt poc.
Cantània ha d'alimentar el gust per cantar i per fer música. Solament un parell de cançons les podran recordar els infants i potser solament podran cantar la tornada d'una sense l'aparell instrumental. ¿No seria millor el que varen veure al film "Los chicos del coro", Les petits chanteurs de Saint Marc de Lyon? ¿Algú ha fet cantar tant els infants com Xesco Boix i els seus seguidors?Ho diem perquè ha de continuar Cantània, amb el mateix esforç i dedicació. Però poseu-hi algú que entengui d'infants, que aporti coneixement pedagògic, que sàpiga què farà que els infants cantin quan fan feina, quan van pel carer, quan estan sols a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada