He pogut anar a contemplar, gaudir, interioritzar la creació de Carles Santos sobre música i vida a partir de la creació i producció de Johan Sebastian Bach. Genial! Genial! Dic música i vida. La música és expressió del món on existim, emociona de manera integral la persona, dóna sentit a la vida, qualsevol sentit. Carles Santos posa la música de Bach en qualsevol moment de la vida diària. La música ho embolcalla tot: el silenci original, l'accció diària domèstica com escombrar, la dansa alliberadora, l'abraçada amorosa, la revolcada eròtica, la trobada cordial, la conversa intensa,l'acció coral, caminant pel carrer; també l'enuig, la bronca(millor amb música); i la passió i mort en creu, també.
El que puguem veure en vídeo, en aquest cas, no té res a veure amb la creació contemplada en viu, 80 minuts de temps aturat, un instant. Hi ha experiències vives que no es poden reproduir. Potser després, hom solament espera posar a casa música de Bach, per reviure l'emoció de 80 minuts, per estendre la vivència a la vida tota.
I es que Carles Santos et fa veure que en la música de Bach hi ha tota la música única i diversa que coneixem com a gèneres o estils: coral amiga, cantata religiosa, flamenco picat, fandangos falaares, jazz improvisació, música reservada, sol·liloqui tonal, experiència sublim, ràbia explossiva...
Sempre he pensat que Carles Santos és un boig, un boig necessari, saludable i culte. No en té res de superficial i si és provocador, trencador... ho és sobre la base d'una sòlida cultura. Ell ha seguit tots els passos, tota la disciplina del conservatori de música, hores i hores sotmetent-se a l'instrument, anys i panys, per finalment fer el que vulgui amb l'instrument, com una cosa natural. Sobre la base d'una cultura ben adquirida, la musical en primer lloc però segur que hi ha molta lectura de sociologia, de filosofia de psicologia, d'història... l'acadèmica i també la de carrer. Tot això ho penso, sense conèixer-lo fora de les realitzacions i diré perquè. Les seves realitzacions (performances) trenquen, descontrueixen, provoquen... però no fan mal. (Els provocadors superficials, els oportunistes, molts de la televisió fan mal, o pena). Les provocacions de Carles Santos jo no les veig irreverents amb la persona, ben al contrari, posen en evidència la multiplicitat, les contradiccions, la transitorietat de l'existència. Si se'n riu d'algú és d'ell mateix, com el bon pallasso i d'una manera o d'una altra ens hi sentim reflectits.
El comentari té intenció pedagògica. Mestres i professors hem d'incorprar alguns momements de provocació, nosaltres que som transmissors de la cultura sèria, sòlida. La cultura sense evolució, sense creativitat, és cultura en conserva, morta. En l'educació escolar ens falta la "xispa de la cultura" i Carles Santos, entre d'altres, ens dóna pistes, ens realimenta els circuïts. Nosaltres no hem de reproduir davant dels alumnes que estan en construcció la desconstrucció però sí que de tant en tant hem d'obrir escletxes per tal que no s'ho creguin tot, cegament, submisament, i d'adults siguin creadors. A l'escola, a l'institut podem integrar valors de modernitat amb matisos de postmodernitat. Martí Teixidó
J.S. Bach clàssic. Tocccata i Fuga a l'òrgan. Impressiona com una sola persona pot "jugar" un instrument tant complet. Així va ser com la música occidental va fer un salt distanciant-se de totes les músiques ,però mai hauria de ser per menystenir-les sinó per donar cabuda a tots els sons, tots els timbres, tots els ritmes, tots els registres, totes les intensitats. Karl Richter intèrpret acadèmic.
Gabriela Montero (Caracas 1970) una altra intèrpret de Bach, de la múisca de Bach i més enllà amb improvisació derivada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada