Piromusiocal de La Mercè

PIROMUSICAL DE LA MERCÈ - BARCELONA 2009
Un exemple de postmodernitat, de consumisme i de ciutat decadent.


M'esborrona sentir que tothom fa elogis del Piromusical de La Mercè. No hi ha ningú que pensi diferent? Pensament únic?

Ningú l'ha considerat excessiu. Nova cançó i músiques de cinema. Quin excés! Quin abús! Algú pensa que els temes musicals es podien gaudir? Un tastet de tots; temes que ens podien emocionar però interromputs pel següent. És com si en anar a escollir un paper pintat per renovar la sala, veient el mostrari ens agradessin tots i ens emportéssim el mostrari per empaperar les parets. Ha estat una banalització dels temes musicals.

I de Nova Cançó, la novetat, ben poca. Em va agradar molt l'entrada: Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa; era el tema adequat per obrir l'espectacle i diré que em va agradar des del primer dia potser pel: "O benvinguts, passeu passeu... que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d'algú". I això que és el millor exemple de cançó postmoderna: passeu, passem-ho bé, somiem (no el Somiem de Llach), al·lucinem. Però, el primer tema: interromput!

Quin empatx de temes musicals, quin barroquisme, quin excés. "Ho volem tot, tot i tot!" -com la nena de l'anunci de la companyia d'assegurances. Inducció total al consum o simplement superficialitat? Era meravellós veure una gernació de tanta gent, de totes les edats, parelles enamorades, pares amb fills a coll-i-bé...

I la reflexió pedagògica. És una experiència hiperactiva per als infant més petits. Més, més i més. Tot és acció, NO hi ha temps de contemplació. Anem excitant que després ja anirem al neuròleg, que diagnotiqui TDA-H i posi solució bioquímica. Per què llencem a perdre una magnífica oportunitat de contemplació? La hiperactivitat té base biològica, potser sí, però si la societat juga a la hiperactivitat, de què ens estranyem?. L'educació dels infants avui ha de contribuir més a la contemplació que a l'acció. S'ha de fer una activitat reflexiva.

I quin mal patró estètic que presentem als infants, quin barroquisme "pastititxe". La Font de colors del Parc de Montjuïc dissenyada per l'enginyer Crarles Buïgas és una meravella del primer terç del segle XX. Després va estar espatllada durant molts anys per desídia de l'Administració. En refer-la als anys setanta, algú va tenir la bona pensada d'incorporar temes musicals, suposo que recordant la iniciativa de l'enginyer Buïgas: un palau d'aigua, llum i so que no va poder arribar a realitzar. Excel·lent. De fa anys les Festes de La Mercè acaben amb uns focs d'articfici que es feien al Port de mar de Barcelona. ¿Qui va tenir la mala pensada de durs els focs d'articifi a la Font del Parc de Montjuïc? ¿Com se si va acudir tanta barreja? ¿Com es pot contempalr l'aigua lluminosa i les seves formes canviants amb els focs que apunten el cel? ¿On hem de mirar? I suposant que emetessin música, no compassos per demostrar que les tenim totes, ¿com escoltar la música amb petards tronadors que exploten contínuament? No seria millor obrir l'espectacle amb un tro,comtemplar els focs de colors al cel de la nit en silenci extasiat trencat suaument per: Ooh! Oooh,! Oooh! i alguns infants que no podrien contenir l'emoció: Qué maco! Qué bonic! Oooohhh! (silenci) i els tres trons finals que donarien entrada a aplaudiments desbordants. Martí Teixidó