dissabte, 16 de maig del 2020

PLAN DE ATENCIÓN EDUCATIVA a infancia, hasta seis años de edad 2



PLAN DE ATENCIÓN EDUCATIVA a infancia, hasta seis años de edad
            2

Ante la imposibilidad de atender educativamente a niños menores de seis años en el ambiente escolar respetando su desarrollo motor, emocional i cognitivo integrado con el lenguaje por la complejidad de protección sanitaria de contagio, debemos pensar alternativas.

En unos días en que todos formulamos preguntas y faltan respuestas de alternativas presento las características de una alternativa pensada desde la pedagogía.


Nota: Pensamos en niñas y niños, y en adultos mujeres u hombres aunque sólo usemos niñas, niños, mujeres, padres, educadoras para no recargar.


Plan de atención educativa en grupos reducidos en hogares familiares. Organización pedagógica.

  • Agrupación de cuatro o cinco niñas con una cuidadora educadora. Preferible que las niñas i niños sean de distintas edades. Se crea un ambiente de complementariedad donde aprenden a ser pequeños o mayores aunque a veces, al principio, los mayores dominen el ambiente y se deba intervenir. Posteriormente, cada uno encuentra su lugar y el ambiente es tranquilo.
  • Unas cuatro horas/día (máximo cinco) y solo hacer uso de los días necesarios y suficientes con regularidad pues da seguridad a la infancia. No debe haber mucha diferencia entre unos y otros (un día / cinco días). Debe ser una sesión continua, de mañana o primera tarde.
  • El adulto, cuidadora educadora, debe tener la capacidad cultural básica de saber tratar niñas: haber sido madre, preparada por formación de educadora o de monitora, hermana mayor o experiencia au pair de haber atendido niñas o madurez i equilibrio evidentes.
  • El mejor espacio es un hogar familiar de una de las niñas, aunque algunos no serán aptos por estrechez  u otra causa. Un espacio suficiente para moverse y con material simbólico, psicomotriz y didáctico no excesivo. Condiciones de desinfección establecidas por Sanidad. La escuela puede proveer en préstamo algunos objetos, juguetes y recursos.
  • Un recurso fundamental, la lengua, la oralidad. La canción, buen repertorio. Da estabilidad emocional y une el grupo pudiendo decir todos a la vez (coral) i uno solo alternando.  Comporta articulación de lenguaje, se aprende por imitación, las neuronas espejo está muy receptivas en estas edades. Incluso hablando hay que ponerle una cierta musicalidad, entonación significante. El adulto que no pueda atender el lenguaje, no puede atender educativamente a los niños.
  • La narración o cuentos muy adecuada, fundamentalmente oral  para crear-se imágenes mentales y con expresión corporal para compartir sentimientos. Sin libro, al menos las primeras veces. El libro con imágenes, posterior, hace revivir y es un apoyo para expresar, para que cuente la niña.
  • El juego simbólico, no normativizado, aplicado a objetos o juguetes.  Construcciones libres o construcciones de imitación a la que hace a su lado el adulto u otro niño. Ritmos a partir de música, o sin música, (dedos, manos, pies, boca, maderas).
  • Sin crear inestabilidad, se puede cambiar de hogar pasados unos días preparando a los niños. (Iremos a tu casa, Mary?... Sí, mañana iremos todos a casa de Mary). En casos que ninguna de las familias pueda ofrecer su hogar, se puede habilitar un espacio de la escuela siguiendo el modelo de hogar familiar.
  • Deben agruparse las propias familias por parentesco (niños y niñas primas), por amistad de familias o por vecindad. La madres o padres, por turnos compatibles con el horario laboral, pueden hacerse cargo. Un adulto fijo o diversos por rotación clara y previamente anunciada a las niñas.
  • En algunos casos puede ser necesario encargar a una persona. Debe tener la confianza de los padres o se puede pedir a la dirección escolar que, con buen criterio, les proporcionen o avalen a una persona.
  • Ninguna familia se debe ver privada de atender esta necesidad. Precisamente necesitan ayuda las familias más desprotegidas cuyos hijos necesitan un ambiente educativo estimulante. Conviene prever el gasto económico repartido si no se puede resolver cooperativamente y se contrata de palabra a una persona.

Apunte sobre costes derivados
Aproximación económica. Retribuyendo 10 € /hora como mínimo.  Por 5 horas, 50 €/día a repartir entre cinco o cuatro niños, 10-12 €/día, 50/60 €/semana por niño. Cabe esperar que la Administración puede cubrir parte de los gastos de familias que no pueden hacer frente. Toda familia debe responsabilizarse, al menos con 2€/día.  No puede haber más complicaciones; se trata de un contrato o acuerdo de palabra. Será algo transitorio y es economía transitoria, no sumergida. Ni se puede declarar a efectos de impuestos, ni se puede justificar con facturas o recibos. Si es necesario, se establece que se declare previamente a la escuela y que la dirección supervise con garantías que no haya abuso. (Lamento que sea una tarea más para la dirección pero hay que asegurar que se conoce a las familias).

Es una sugerencia para activar propuestas necesarias y adecuadas a diversas situaciones. Pensemos todos, y en educación no ignoremos la pedagogia que es científica y profesional.

Elaborado por Martí Teixidó i Planas, pedagogo dr.
Ha sido maestro, director, inspector y profesor universitario
16 de mayo de 2020

divendres, 15 de maig del 2020

PLAN DE ESCOLARIZACIÓN PROTEGIDA en evitación de contagios 1


PLAN DE ESCOLARIZACIÓN PROTEGIDA en evitación de contagios 1

Ante la necesidad de mantener el máximo aislamiento de contagio COVID-19 en la recuperación progresiva de la escolarización: básica 6-12 años, propedéutica 3-6 años y académica 16-18 años


Plan de escolarización reducida, en grupo de alumnos y en tiempo presencial en situación de riesgo de contagio. Se articula en las tres modalidades de aprendizaje que ya deben formar parte de la educación básica. Actividad colectiva con el profesor, actividad personalizada y actividad en equipo.
Nota: Pensamos en profesoras, profesores, maestras y maestros pero sólo utilizaremos profesores o docentes. Pensamos en alumnas y alumnos, niñas, niños o adolescentes pero utilizaremos alumnos

Escolarización presencial en semigrupo y en doble turno:                                            A  de 10-13 h;   B  de15-18 h
Medio grupo de clase (12-15 alumnos)
Opción horaria de la familia para mayor compatibilidad
Grupos estables, relativamente. Si se prolonga la modalidad pueden hacerse ajustes, variaciones o cambios a petición de familias.
Respetar vínculos personales asignando semigrupo de cada alumno con uno o dos compañeros, amigos próximos.

En tiempo presencial (3 horas)
·       Motivación y ocasión de compartir conocimiento, comunicando y escuchando, Modalidad conversacional (30’).
·       Presentación de tareas de conocimiento realizadas personalmente o en equipo que ilustren a los compañeros (30’). El profesor irá dando entrada a alumnos en sesiones sucesivas o equipos asegurando contenido y reconocimiento a todos. (Discretamente puede haber ayudado a los más inseguros; recurso Freinet).
·       Club de lectura de libro en común. El alumno lee en casa, se promueve que lo comparta i dialogue con familiares. El profesor ha seleccionado un libro sugerente, comprensible pero exigente, difícil, ya que el puede conducir-lo. De la lectura deben extraer-se temas de interés que puedan desarrollar alumnos o equipos. De la lectura el profesor hará aplicaciones gramaticales, ortográficas o de contrastación con lenguas (catalán/gallego/inglés/francés/portugués) ya cocidas.
·       Lección magistral o, mejor, comunicativa. Tema bien preparado por el profesor en estructura de contenido y presentación didáctica. Un tema clave del currículum escolar. El profesor es modelo de comunicación y organización del pensamiento. Debe incluir precisión, retos y preguntas. Que vayan pensando en casa y puedan dialogar con los familiares.
·       Módulo de creación: música, arte, museos, plástica, video creación, grafiti-arte (30’) Módulo participativo a partir de lo que aporten los alumnos cazadores de arte. El profesor siempre debe tener algo interesante en reserva. Puede intervenir especialista pero el profesor habitual debe presentarse como persona de cultura básica integral.
·       Síntesis. Orientación de opciones de estudio, investigación y creación (30’). Suscitación de compromisos personales de realización o de equipos de cooperación que podrán presentar en sesiones posteriores.
No hay tiempo de recreo. Son tres horas y una clase presencial articulada i dinámica como un programa de radio (puede haber cantos y sintonías musicales en el cambio de actividad). Salir al patio es una complicación añadida de vigilancia y de tiempo que no compensa.
Como en un pool de oficinas americano, los alumnos pueden llevar un botellín de agua o zumo (algún día se puede aceptar una cola) y bocaditos de desmenuzado seco (picos de pan, galletas, almendras, avellanas, anacardos… sin cáscara) que pueden tomar en cualquier momento mientras no intervienen y sin dejar restos.
Por supuesto, los alumnos podrán salir al lavabo en cualquier momento. Lo necesario es garantizar la higiene y desinfección. Mejor que no vayan todos a un tiempo pero debe haber un adulto asistente.
Un encuentro gratificante personalmente i cultural colectivamente. La actividades no son deberes escolares. Prever música y canción en cualquier transición. Aprovechemos para recuperar una escuela que canta poco, que respira peor. La canción es ortofonía, modulación y vocabulario. Cantar más a menudo sin música grabada.

En tiempo confinado (3 horas)
·       Aprendizajes instrumentales. Son de ejercitación personal i comportan repetición para su fijación (30’). La instrucción programada (Skinner, Crowder) tan adecuada para estos aprendizajes (operatoria, ortografía, vocabulario, lenguas; en secundaria resolución de problemas tipificados, pocos polinomios, ecuaciones, triangulación y trigonometría) todavía no está bien aprovechada. El profesor hará la supervisión para confirmar o reorientar.
·       Lectura individual de la asignación del libro común (30’). Sugerir la conversación con padres, hermanos mayores o abuelos. Se deseará intervenir en clase presencial.
·       Trabajos personales sobre temas de conocimiento, experimentos, documentación y estudio. Trabajos en equipo (2-4 alumnos) con buen guion, reparto de tareas y consultas o intercambios telemáticos (unidad compartida, chat, video, correo) (90’).
·       Actividades de búsqueda, investigación, invención y creación personal o colaborativa (30’). La historia de una canción o de un monumento, descubrimiento de un edificio singular, construir un autómata con material reutilizable (ideas de TV)… El profesor y los compañeros darán pistas de fuentes de información. El profesor organizará tiempos de presentación presencial o en videoconferencia.
Una previsión de dedicación de tres horas diarias. Si se consigue motivación personal, uno a uno, dedicaran más tiempo sin percatarse. Olvidemos el sentido tradicional de deberes. Se proponen tareas y actividades de cultura diversificadas según alumnos. Hay que potenciar la comunicación de conocimiento en familia. No procede uniformización ni corrección. Hay que suscitar actividad por iniciativa del alumno. La comunicación a compañeros es un estímulo y ya es una primera evaluación, autoevaluación.
La circunstancia de no poder tener el grupo clase completo se convierte en oportunidad. Cada profesor tiene asignados menos alumnos y focaliza la atención personalizada. Todos los profesores tienen asignados alumnos y será preciso completar plantillas con el referente de dos profesores para cada grupo y, consolidado, ya para el futuro.
Se deduce que el profesor también realiza las tres horas de atención a los alumnos supervisando actividades y con comunicaciones telemáticas, según posibilidades y también con mesura (sin crear dependencia).

Adaptación a las diversas etapas
Hasta aquí la orientación del plan que se irá completando según necesidades. Deberán hacerse adaptaciones a etapas escolares y ajustes según entorno familiar, social y geográfico. Al mismo tiempo es un proceso de re-formación del profesorado acorde con las necesidades y usos culturales actuales.
Educación Infantil (3-6)
No es adecuado éste ni ningún plan específico. En esta edad no podemos pedir que estén sentados en su sitio. Todo su desarrollo y maduración es proceso natural estimulado culturalmente. La actividad, la experimentación, es sensorial y relacional. La atención es múltiple, no concentrada. El movimiento necesario pues oxigena las neuronas. A partir de tres años ya hay actividad frontal y memoria motórica y episódica. Retener al niño, aquietarlo, es parar la actividad de desarrollo. Está haciendo un aprendizaje por desarrollo motriz, sensorial y cognitivo de forma integrada con el lenguaje.
La escuela no puede resolver  las dificultades de conciliación horaria familiar. Es un asunto social pendiente de resolver que el sistema escolar ha encubierto. Pocos parvularios tienen organización y funcionamiento no subordinados al sistema escolar. Debemos recuperar la "casa de los niños " de Montessori que los liberó de estar sentados en pupitres.. En la situación actual de confinamiento la escuela puede dar apoyos a las familias que intenten organizarse en grupos de cooperación y conjuntar algunos niños en un hogar o en espacio escolar. La escuela, atenta, sólo actuará para compensar casos de necesidad extrema.
Educación Primaria (6-12)
El plan general ya corresponde a la etapa primaria y los maestros lo deben desarrollar con iniciativa y seguridad propia. Cada grupo atendido por maestra y maestro se subdividen según turnos horarios (en caso de necesidad, si hay espacio alternativo, se pueden hacer simultáneos).  Maestra y maestro podrían atender al otro subgrupo con una cierta alternancia. En situación normalizada, algunas sesiones de clase las conducirían ambos, maestra y maestro.
Entre los alumnos, aunque de forma estable se funcione en subgrupos hay que mantener el sentido de pertenencia y institución escolar. De vez en cuando puede haber asistencias cambiadas. Asimismo, los alumnos que están en casa, podrían seguir o participar telemáticamente.
Educación Secundaria (12-16)
El plan general se adapta a la etapa secundaria contando con mayor actividad y participación de los alumnos. Hay que respetar amistades personales aunque inicialmente pensemos que no favorecen el aprendizaje; ya introduciremos impulsos modificadores.
Educación postsecundaria (16-18) Bachillerato y Profesionalización
Es una etapa que ya precisaba una clara articulación de actividad presencial i actividad personal o de equipo. En situación normal la actividad de clase colectiva no debería superar las cuatro horas. Actualmente pedimos a los estudiantes  seis horas de clase que rinden poco y les asignamos tareas (deberes) que llevan a estudiantes a dedicar diez horas semanales para seguir correctamente. Sólo alumnos listos y con apoyo familiar siguen i a veces con cierto estrés.  Supone una semana de cincuenta horas que supera la semana laboral. Podemos aprovechar la situación anómala para mejorar de forma estable y en el futuro.


Acciones adaptativa necesarias que corresponden a la Administración educativa
Son actuaciones que comportan gasto publico, incremento de presupuesto económico. Conviene pensar en actuaciones que favorezcan la mejora de la enseñanza en situación normalizada y evitar gastos extraordinarios que en el futuro se echarían a perder.

Recursos docentes
La compleción de plantillas para una educación personalizada tiene carácter definitivo. Asegurar que cada grupo sea atendido de forma estable por dos maestros o profesores que conocerán a los alumnos, actuaran según convenga juntos en el grupo, desdoblando el grupo o uno solo mientras el otro dispone de tiempo de elaboración. Ratio actual EP 1,7pro/gru > +0,3 +0,1 atención adicional. EP Incremento 0.4. Ratio actual ES 2,8pro/18 h > +0,5 para cubrir 30 h. ES incremento 0,5. El gasto puede reducirse al absorber el sistema de sustituciones (costes de plantilla y de gestores) pues entre dos profesores que conocen a los alumnos y la organización se resuelve mejor que con coberturas breves de nuevos profesores.
Dada la necesidad de promover modelos de relación hombre-mujer en nuestra sociedad, es conveniente, especialmente en primaria, que sean maestra y maestro y también en secundaria cuando los adolescentes precisan de buenos referentes.
Espacios i equipos
No es recomendable hacer gastos en adaptar espacios para en el futuro tener que revertirlos. Mejor destinar el presupuesto de incremento a garantizar los equipos tecnológicos necesarios en el centro y que no falte equipo a ningún alumno.
Higiene i desinfección
Como en otras circunstancias siguiendo y ajustando las prescripciones de Sanidad al ambiente de la Educación..

Elaborado por Martí Teixidó i Planas, pedagogo dr.
Ha sido maestro, director, inspector y profesor universitario
15 de mayo de 2020

divendres, 4 d’octubre del 2019

Pedagogia de la vida, pedagogia de la mort

 

Pedagogia de la vida, pedagogia de la mort

Martí Teixidó i Planas (SC de Pedagogia i de Filosofia)

En encarar el tema de la mort des de la filosofia de l’educació i presentar-ne una orientació pedagògica l’hem de presentar amb la no-dualitat vida-mort encara que a l’Occident cultural ens resulti incòmode. Hem pogut desenvolupar una medicina, una gran producció d’aliments -diguem però que amb desigual accés i injust repartiment- i és evident l’allargament de la vida a una edat impensable fa sis cents anys. Sens dubte la ciència biològica i la tecnificació de la producció han estat determinants. Amb tot, la vida té un component subjectiu, cultural i personal, inseparable de la medicina eficaç o de l’alimentació adequada. I per bé que hem fet front a la necessitat, la ciència de la vida ens recorda el doble component d’atzar i necessitat. Atzar, no per fortuna sinó simplement per multitud de variables fins avui no totes controlables. Necessitat com a adaptació biològica que en l’espècie humana passa per la hipòfisi i el cervell, així doncs la consciència i la decisió personal hi tenen influència.

Si la hipòfisi humana és diferent de la dels animals hem de pensar que ha evolucionat per cultura, pensament i hàbit de prendre decisions. Hi ha un pas de contigüitat de biologia a filosofia.

«La primera és que tenim una consciència més clara que cap altre animal de la inevitabilitat de la mort. No l’entenem, però sabem que hi haurem de fer front. El segon factor és que necessitem explicar-nos una història coherent de les nostres vides. Si no ho podem fer, solem caure malalts, o embogim. Això ens porta a les religions. La tercera diferència és que només els humans maten altres humans -i també a ells mateixos- per donar un significat a les seves vides. I no només des de la religió. Molts dels primers suïcides lligats a bombes al Líban, als anys 80, eren laics. Això és únic: els humans maten altres humans i, voluntàriament, accepten la seva pròpia mort, i tot amb l’objectiu de donar un significat a les seves vides. Perquè els humans senten la pèrdua de significat molt més que la pèrdua de la vida. Per això se suïcida, la gent. I la quarta diferència és que només els humans tenim el sentit de l’absurd i l’habilitat de riure’s de l’absurd».

A la societat del benestar s’amaga la mort, gairebé es considera de mal gust parlar-ne. A la gent ja molt gran, vella, se li diu: -Estàs molt bé per l’edat que tens. Quan tenen una malaltia no sabem com parlar-ne. Quan mor l’àvia o l’avi, sovint s’aparta els infants de pocs anys i s’evita que el vegin mort o que assisteixin a l’enterrament. En la societat preindustrial, majoritàriament rural, les campanes tocaven a mort i acudia a l’enterrament tot el poble, inclosos ens infants, com a acte social.

I justament en aquesta societat que amaga la mort, amb la imatge virtual i les pantalles, fa una exhibició de violència, d’atacs i de morts justificats pel guió, que donen per normal la destrucció, el crim i la mort. Evidentment que és ficció però comporta la desaparició de la infantesa -com va dir Postman-2 quan els infants es veuen exposats als mitjans de comunicació a tot allò que la societat ha de frenar per a promoure la convivència.

No es tracta d’implantar censures, que prou n ́hi ha. Es tracta d’actualitzar en la societat democràtica i pluralista un pacte social de protecció a la infància com en altres èpoques es feia a través de la religió o de l’autoritat autocràtica. La ciutadania ha d’accedir a la instrucció protegint en l’etapa d’infància i adolescència per a una plena participació en l’etapa adulta. Hom entén la participació

ciutadana necessària en l’elecció política però cal enfortir la participació en opinió i consum de productes de comunicació atès que els mitjans valoren la seva eficàcia per dades d’audiència. Lamentablement, com va apuntar Umberto Eco el 19743, el públic perjudica la televisió, no exerceix la seva capacitat de selecció, i els mitjans emeten allò que els dona major audiència.

 L’educació i la mort

Tanmateix la institució escolar, ja no determinada per una orientació religiosa, ha esquivat tractar de la mort com a formació. Quan s’ha produït una mort sobtada d’algun membre, especialment si es tractava d’alumnes i potser per accident dramàtic, els docents, amb gran confusió, han acceptat ajuda externa de psicòlegs o consellers.

No sols els docents professionals, sinó tota persona adulta i formada ha d’estar en condicions d’encarar la mort amb consciència i serenitat i, d’acompanyar aquelles persones que per tocar-los de manera més pròxima queden inevitablement desestabilitzades. El consol i l’acompanyament del dol formen part de l’ànima humana i la compassió és una virtut que alleuja compartint la càrrega de dolor.

Educar aquests sentiments en la infància per acceptar la mort inevitable, per donar tot el valor a la vida, per compartir el dolor amb els altres, per prevenir imprudències, per no jugar amb la vida i la mort és tasca de tots els agents educadors. La família, l’escola i els mitjans de comunicació han de jugar papers complementaris en un pacte social acordat.

Pensaments clau per a l’educació amb relació a la mort

La vida personal és única. No té recanvi. Si es perd la vida -els deia als adolescents- no podreu anar a comprar-ne una altra com es pot canviar de pantalons o de cotxe. Convé fer-los veure això, amb imatges mentals expressives, en una edat d‘atreviment i d’emocions desbordades. Cal evitar riscos imprudents i tots podem tenir una fallada abans de temps, una caiguda de bioquímica que en molts casos la medicina pot salvar. Hem d’estar atents doncs tots podem tenir una fallada biològica i tots podem salvar la vida de qui s’hi trobi al nostre costat.

La vida personal és una sola manifestació de la immensitat de vides de la Vida. Cal veure la diversitat de formes de vida (animals vertebrats, animals invertebrats, microbis i virus, vegetals) i potser també el medi ambient i la seva dinàmica: erosió i erupcions, aigües mars i cicles atmosfèrics i climàtics. Cal veure el cicle de vida i mort, tot reneix i tot arriba a l’extinció individual. (Oliveres o tortugues ens sorprenen per la seva llarga vida). Cal veure però que la mateixa extinció de la vida fa que reneixi la vida i romangui la Vida ininterrompudament.

La vida personal és un do, un miracle, una meravella. Hi hem de correspondre conservant la vida. Conservar la vida no vol dir congelar-la. L’expressió “passar la vida”, passar-ho bé o malament ha de tenir una explicació en un passat dur, en una vida reduïda a la subsistència. Atès que vivim en una societat desenvolupada, tenim més oportunitats que “passar la vida”. La vida tindrà un final amb la mort i una conservació total, com qui es congela, és llençar la vida. Cal gastar bé la vida, dia a dia, donat-li sentit, afortunadament, en una societat pluralista hi ha menys imposicions, hi ha marges de llibertat (lamentablement no per a tots, encara). Cal gastar bé la vida, amb mesura, que duri molts anys. En primer lloc gaudir de la natura de la que formem part però a partir d’ella hem accedit a la consciència. En segon lloc gaudint de la vida amb els altres perquè les oportunitats i satisfaccion

han de ser més que els conflictes i desaires. En tercer lloc perquè tant personalment com amb els altres podem contribuir a la cultura, aquesta participació humana en al creació contínua4

Hi ha qui actualment confia en congelar la vida, abans no es produeixi la mort, en espera de revivificar-la quan la tecnociència pugui fer-ho, doncs ho veuen possible. Aquest punt no podem deixar de considerar-lo per bé que no vulguem prendre-hi posició. En tot cas, podem preguntar-nos si els qui aspiren a una vida permanent és perquè han viscut una vida plena de sentit o bé perquè no han acabat de trobar el sentit i volen mes temps, més oportunitat. Se’m fa present Lluis M. Xirinacs que havent viscut una vida intensa, carregada de sentit i esforçada, quan veu que el seu cos als 75 anys està debilitat, pensa que ha fet el què podia i es deixa morir en un acte que dona tot el valor a la vida i a la comunitat.

La immoralitat d’esdevenir immortals.

«Una quarta objecció és que som mortals. Esdevenir immortals en aquesta terra seria una gran immoralitat: usurpar un do que hem rebut, en detriment del do de vides futures. Evolutivament , la mort resulta avantatjosa per a la vida. (...) La durada indefinida desafia el segon principi de la termodinàmica. (...) Acceptar la mortalitat i tenir present la mort ajuda a prioritzar el present, donar-li més intensitat i pensar més enllà de nosaltres.»

Una reflexió que recentment ens ha fet el científic i humanista David Jou.5 Posa en dubte les accions encaminades a aconseguir la immortalitat que comportaria que en aquest món o planeta Terra no hi cabrien noves vides. Sembla talment que haguem ocupat el lloc i si no en marxem, no hi pot venir ningú més.

Pedagogia de la vida, pedagogia de la mort

Allò que acomplien la religió o les tradicions en les societats passades ha quedat desorientat en les societats laiques. La pedagogia que s’ha de fonamentar en la filosofia, avui filosofies, i en la ciència, especialment en la psicologia i la sociologia (cal conèixer també explicacions de la neurociència i de la biologia molecular) pot articular una orientació prou segura i alhora prou pluralista per tractar de la mort amb els infants i adolescents.

Als set anys d’edat 

L’humà és animal ritualista. Els rituals expressen de manera simbòlica el misteri de la vida i de la mort més enllà del coneixement que ens n’aporta la ciència. Aporten el plus de sentit necessari a la consciència humana. Aporto l’observació casual de quatre infants entre set i quatre anys en una estada en una casa de pagès. Van trobar un ocell mort, s’hi van aplegar tots expressant planys: pobret, quina pena... passats uns minuts el més gran va dir que l’havien d’enterrar. Es van organitzar, van fer un creu amb dos brocs lligats, van procedir en processó, van fer un clot a terra i en silenci van dipositar el cos de l’ocell cobrint-lo amb terra, pedres i la creu. Mares i pares, que no havien inculcat formes religioses als infants, estaven ben sorpresos. Sens dubte que, amb la pluralitat de vivències, haurem de pensar senzills rituals quan es faci present la mort en una persona pròxima coneguda, en persones reconegudes per la societat o en humans de qualsevol indret que veiem com ho pateixen a través de les pantalles.

La vida-mort més observable. Si han cuidat un petit animal domèstic i han presenciat la seva mort viuran el dol i l’hem d’acompanyar. La vida-mort la veiem en els animals: formigues, papallones, sargantanes i pot ser observació sense dol. Caldrà aturar-s’hi i veure la cadena tròfica de vida-mort-

vida que cal acceptar i a la que ens hi incorporem tant protegint-nos de determinats animals que ens perjudiquen com els mosquits, com capturant peixos o domesticant animals que sacrificarem per a alimentació. Altra cosa és haver convertit en festa la caça o el toreig, encara que tingui els seu orígens en la necessitat d’entrenar-se per a la caça com a aliment.

La mort de l’avi o àvia era fa anys la primera mort a la que un infant de set o nou anys podia viure de manera directa. Afortunadament, amb l’allargament de la vida els avis poden viure fins que els néts siguin ja adults. En tot cas, a partir dels set anys els infants han de poder observar la mort de persones conegudes agafats de la ma de mare o pare que els donin seguretat i els ajudin copsar el valor absolut de la vida i evitar la mort prematura.

La mort narrada en contes i cinema. Acompanyats dels pares o adults de convivència es pot presentar la realitat de la mort com formant part de les històries. La forma més pedagògica és primer fer-ho per narració oral, després per lectura il·lustrada arribant a sequència d’imatges. L’exemple clàssic és la mort de la mare de Bambi, narració de Felix Salten de 1923 que Disney6 va posar en pantalla el 1942 i va presentar la mort a molts infants acompanyats dels pares o avis a partir dels anys 1950s.

Als catorze anys d’edat

Molt més dur seria viure la mort d’un companys d’escola amb qui s’ha fet feina, s’ha cantat o s’ha jugat. El més dur, quan uns adolescents, s’ha retirat de la vida de manera definitiva, irreversible. En alguns casos que he seguit, la primera decisió que es proposa és suspendre les classes o tancar l’escola o institut. Si el vincle amb el difunt s’ha fet a l’escola és allà on s’ha de viure el dol i desenvolupar reflexió. Professores i professors són els adults més adequats per acompanyar el dol humà que en condicions normals no s’ha de convertir en una teràpia. Cal que els docents com a persones tinguin consciència de la vida i la mort, sigui per reflexió o per experiència viscuda.

La normalització de la mort per acumulació d’imatges. De fet, és una anomalia. Estan molt estudiats els efectes de la comunicació de massa i un d’ells és l’efecte acumulatiu. Encara que unes imatges no tinguin efectes directes, la repetició i habituació poden arribar a donar per normal allò que és excepcional o inacceptable. L’efecte pot ser greu com ho ha sigut en casos públics ben coneguts perquè no hi ha hagut altres factors condicionats com l’entorn de recepció, els líders d’opinió o la mediació educadora.7 Un dels casos més coneguts és “El crimen de la katana”, un adolescent que va executar el seu pare, la germana i la mare amb la katana i un punyal. Un adolescent que s’havia passat hores, dies i anys amb jocs virtuals de guerrers que lluitaven amb katana. Va perdre el seny transitòriament. Avui és un ciutadà respectable, casat i amb filla.8

L’idealisme necessari a l’adolescència ha de tenir referents. Sobre el creixement físic i la maduració sexual s’afegeix el desenvolupament emocional en una cultura. Les emocions s’orienten a accions heroiques i a personatges idealitzats sobre els que es fa una projecció. La tradició oral i la literatura en són els portadors però avui han estat desplaçats per les construccions idealitzades realistes, fantàstiques o virtuals que es presenten en pantalla. Atès que els mitjans són tant potents,

l’adolescent s’habitua a accedir-hi sense esforç i no desenvolupa les potencialitats personals, li falta entrenament i pot distanciar-se de la realitat

L’idealisme pervers o patològic. La dinàmica de grup tant pot ser afavoridora de la creativitat com de la destructivitat con en el cas de les denominades “manadas”. Cal tractar de la mort i conèìxer motius que hi han conduït o que han fet defugir la mort. (martiri, guerra, suïcidi, opressió, no-violència, temeritat, solidaritat). Un cas singular de perversió és al mort en els jocs de rol. El 1994, uns joves estudiants varen assassinar un treballador que tornava a casa de matinada, com a repte d’un joc de rol. És el cas denominat “el crim del rol” però que no es deu al joc de rol sinó a la psicopatologia d’un jugador que involucra d’altres. De fet ja havia estat anticipat. A ClockworkClockwork Orange, film d’Stanley Kubrick de 1971

9, basat en la novel·la d’Anthony Burgess de 1962. Cal prevenir de ben joves aquests

jocs de mort.

L’amor romàntic i la mort com a metàfora. L’amor romántic és un dels sentiments que es construeix en l’adolescència. S’ha de construir culturalment donant sentit a l’impuls psicofísic. La cultura hi aporta símbols, rituals, costums... avui de manera molt diversificada i per això a la nostra societat s’endarrereix la formació de parelles estables i s’allarga el període de colla d’amics. És moment de tractar de temes recollits a la literatura com morir d’amor. Morir d’amor, tan reiterat, s’ha de llegir o cantar com a metàfora (Camilo Sesto, Miguel Bosé, Kudai). La metàfora tan ben explicada a literatura no s’acostuma a explicar sobre el relat audiovisual.

Prefiero morir de amor (que vivir así) / Quisiera morir de amor / que seguir agonizando en tus brazos. Kudai (2009)10

Vida i mort del planeta Terra. En l’actualitat convé parar esment al fet que els humans amb tota la potència industrial tecnològica, no regulada per l’ètica i la filosofia sinó per interès econòmic i estratègic, podem causar la mort, lenta (el clima) o sobtada (explosió nuclear) del planeta Terra. Depèn de nosaltres.

La mort personal, la tecnovida. La invasió de la tecnologia ens pot fer el miratge de renunciar a la vida personal directa (pensament, acció, comunicació, amistat) quedant seduïts per la vida virtual (pantalles, passivitat, xats, seguidors). En la societat oberta, amb prohibicions mínimes, no podrem impedir aquesta tendència per interès comercial però podem contribuir a reflexionar-ho en l’edat de prendre les opcions personals de vida.

Existència i projecte de vida. L’adolescència, (ja no infant, no adult encara) és l’edat de fer les opcions de la vida enteses com l’existència temporal a la que hi donem sentit. La lluita històrica ha estat per a assolir la llibertat de pensament i de sentit (Renaixement, Il·lustració) i potser cal reflexionar com la llibertat s’encamina a escollir productes o esdeveniments en la societat de consum i ens fan viure segons el projecte comercial d’altres. Al col·legi o institut professores i professors poden ser el mediador cultural desinteressat i generós.

La meva vida i la vida del altres. És força evident que en biologia podem parlar del gen egoista que garanteix la supervivència. Però el bios humà, s’associa amb altres per a millor supervivència (com els llops i d’altres animals) i a més, en l’evolució l’humà fa un salt qualitatiu al gen altruista o prosocialitat. És un salt cultural que afavoreix una societat però és també un salt personal que decideix cadascú. Hi ha persones valentes que es juguen la vida pels altres per altruisme natural de la condició humana. És el cas, entre molts, de l’home que salta a la via del metro per salvar-ne un altre arriscant la pròpia vida.11

El miracle de la vida i mort. Al terme de tot, i mirat en conjunt, l’animal humà que pot fer el camí de saviesa arriba a copsar que la vida-mort és un miracle que cal agrair. També veiem que efectivament, ens ha estat donat el poder sobre la vida i la mort. Aquesta és la llibertat, aquesta és la responsabilitat de tots i cadascun, de la societat amb el sistema polític-ètic, de la persona amb la cosmovisió i sentit davant la vida i la mort.

En conclusió. La mort és un assumpte que cal fonamentar amb reflexió filosòfica, diversitat de sentits i educar a l’edat infantil i adolescent amb compromís pedagògic en les situacions habituals i amb els recursos disponibles. Les persones adultes que convivim amb infants i joves som els qui hem d’ajudar-los a fer-se càrrec del valor de la vida i de la mort. Ho aprenen, no per una lliçó o en un dia. Les converses ocasionals per qualsevol motiu poden preparar, prevenir. Si la mort es fa present amb els estimats i coneguts caldrà acompanyar el dol i serà un aprenentatge vital de creixement personal. Ens hi poden ajudar recursos com ja s’ha esmentat. Alguns professionals n’han aplegat i ens els donen a conèixer.12

Martí Teixidó El Ripollès, setembre de 2019 

 ________________________

1Respostes del filòsof John N. Gray a l’entrevista que va fer-li Carles Capdevila. Diari Ara 08/01/2015 La mort amagada. Jugant amb la mort. Diari Ara, de Barcelona, [08/01/2015]
2 Neil Postman (1992): La desaparició de la infantesa. Vic, Eumo.

3 Umberto Eco (1967): ¿El público perjudica la televisión?, a Miquel de Moragas (ed.), Sociología de la comunicación de masas II, Barcelona Gustavo Gili, 1985, pàgs 172-195.

4 Creació contínua, expressió freqüent i intencional de Raimon Panikkar.
5 David Jou (2018). “Epileg” a Angels i robots. La interioritat humana en la societat hipertecnològica. de Jordi Pigem. Barcelona, Viena Edicions, pàg. 152.

6Sequência del film Bambi de Disney disponible a internet [18/09/2019] https://www.bing.com/videos/search?q=La+mort+de+la+amrede+bambi&&view=detail&mid=761098050D337085616676109 8050D3370856166&rvsmid=A8D292CA0D752FD54752A8D292CA0D752FD54752&FORM=VDQVAP
7 Martí Teixidó (1992): Escola ComunicActiva. L'escola de la societat de masses telecomunicada. Tesi doctoral en xarxa: https://www.tdx.cat/handle/10803/5286;jsessionid=AD67819500CE3CBE13D54E9990BED750#page=1

8 Jose ́Rabadan, crim amb la katana

https://es.wikipedia.org/wiki/Crimen_de_la_katana https://www.elespanol.com/cultura/cine/20171121/263724647_0.html

9 Satnley Kubrich (1971):
10 Kudai (2009): Morir de amor [ You Tube 18/09/2019]
11 Salvadors de vides. Heroi invisible. Diari Ara de Barcelona [17/06/2011] https://www.ara.cat/societat/Heroi-Invisible_0_500949989.html

12 Meritxell Puyané i Aranxa Sabanés (2016): En la vida i en la mort. Com acompanyar en el procés de dol els nens i adolescents. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Cap. 7 Recursos interessants, pàgs 89-94.

dijous, 29 d’agost del 2019

1 SETEMBRE 2019. UNA 8a MANIFESTACIÓ ÉS UN PAS ENRERE

 

1 SETEMBRE 2019. UNA 8a MANIFESTACIÓ ÉS UN PAS ENRERE. NO TRAUREM ELS PRESOS. NO FAREM LA INDEPENDÈNCIA

11 SETEMBRE 2019. UNA 8A MANIFESTACIÓ ÉS UN PAS ENRERE. NO TRAUREM ELS PRESOS. NO FAREM LA INDEPENDÈNCIA

“Vam tenir una gran victòria l’octubre del 2017 perquè vam ser capaços d’anar junts tots, malgrat la negativa de l’Estat espanyol. El que va fallar va ser l’expectativa de diàleg amb l’Estat. Renunciar a la unilateralitat és renunciar a la independència.”

Efectivament. Una majoria ciutadana política que va donar suport als representants polítics. No es van veure capaços o no era possible. El que no vam fer amb: Consultes: Dret a decidir, 9-N, 1-O. Com ho podem fer ara?

Després d’haver anat a eleccions Rajoy 21-D, d’haver tornat a eleccions el 28-A. Ja no havíem d’enviar representnts al Congreso de Diputados. Solament al Senado, cambra de les autonomies i sinó, res. Però hem anat seguint el que ens manaven per…? No hem tret els presos polítics, ni han pogut retornar els exilats polítics. Hem esperat i seguit el judici… Ara, esperant la sentència per fer què?… Si no ens atrevim a fer res…

“La resposta a la sentència ha d’implicar a tots els que estan en contra que estiguin a presó i que defensin els dret a manifestar-nos, a votar… Per això ho tornarem a fer. Tornarem a exercir els nostres drets. Si algú s’ho pren com una amenaça, té un problema”


Si esperem sentència, haurem begut oli, com esperant el judici, i com anant a eleccions, i… Si tots ens plantem a les presons l’ 11-S durant el dia faríem més. No podem esperar.
L’11 de setembre. Jo no puc anar a una 8a manifestació de resistència i de rebaixes. No n’hi ha prou amb resistència reculant. Seran menys, menys de < 2.000.000.
Si no hem pogut els darrers dos anys, però tampoc hem desistit…. La meitat de la ciutadania està per la independència per establir una nova relació amb España, encara que els independentISTES són molt pocs. Molt parlar de voluntat de diàleg per totes bandes. El diàleg parteix de la igualtat i de la confiança mútua. No és el cas. Parlar sí però és inevitable fer-ho com a negociació. No guanyem la independència però tampoc ens han reduït i no tornarem al miserable Estatut aprovat legalment el 2006 que ells van atacar i els jutges van trinxar. Prenguem la iniciativa i demostrem que sí, que podem parlar. Podem cedir part però hauran d’entrar en la negociació i també cedir part.
Prenguem la iniciativa, intel·ligent, negociant amb fermesa. Descomposem la independència en els seus components. En qualsevol cas, una nova relació justa amb España.

 

Per la independència de Catalunya o nova relació amb España. Cedim part, han de cedir part.

INDEPENDÈNCIA EN LLENGUA, CULTURA, EDUCACIÓ I COMUNICACIÓ.

 

AUTONOMIA I TRACTE JUST EN ECONOMIA, FISCALITAT, FOMENT I POLÍTICA D’AIGÜES.

 

UNITAT EN SEGURETAT, DEFENSA, ENERGIA I MEDIAMBIENT.

11 de setembre

Matí i migdia. Concentracions a les presons per la llibertat de les dones i homes polítics empresonats. Concentracions a plaça de Catalunya i plaça d’España pel retorn dels exiliats. Àpat de pícnic per agrupaments familiars, amicals i veïnals.
Vespre a les 18 h. Concentracions davant de tots i cada un dels ajuntaments de Catalunya. Sense cridar. Cantant. Repartir números individuals (com els de tires de rifes), per fer el recompte, sense trampes, supervisable.
Vespre a les 20 h. Recompte i tramesa de dades al centre de coordinació. Recompte en termes absoluts però fent el mapa de Catalunya per la independència o canvi de relació Catalunya – España.
Nit a les 22 h. Publicar els resultats de ciutadans que exigeixen la llibertat immediata dels presos i les garanties pel retorn dels exiliats. Donar a conèixer la disponibilitat a parlar, sense cedir a la independència com a poble de Catalunya i cedint en àmbits que ens vinculin a España amb una millor relació, una relació nova. Deixar clar que apuntem a la Federació Ibèrica de repúbliques que ja va proclamar el president Macià i que va cedir per facilitar la República española.
«Que Catalunya sigui per endavant reconeguda com una nacionalitat o que no ho sigui, té poca importància […] Essent intensament ho serà més que afirmant-ho entusiastament». «La independència no es demana, es proclama i es defensa». [Carles Cardó]
«Cal lluiatr contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts”
[Carles Cardó, Lluís M. Xirinacs, Esquirols canten]
undefined
 
Lluitarem amb tota la força.
I guanyarem l’esperança
temps i temps negada arrancada i trencada, [Raimon]