Les ràtios a l'ensenyament. Tothom en fa esment però no s'ha entès.

 

 

Tothom parla de les ràtios, nombre d'alumnes per unitat, aula o grup. Solament  es refereix al nombre, a la quantitat. Es desconeix el seu origen i s'utilitza sense comprensió. Ja és gros que a l'educació donem tanta importància a la quantitat i, obsessionats, no passem a la qualitat. 

 

Va introduir la ràtio: alumnes / aula o grup, Josep M. Bas, economista de l'escola Costa i Llobera que el 1979 va entrar a l'Ajuntament de Barcelona per encarar: "La manca de places escolars va ser un problema recorrent al llarg de tot el primer mandat. Des de bon inici es va engegar un estudi estadístic per conèixer el panorama de localització escolar de la ciutat i poder determinar les zones del pla d’urgència, així com també la manca de places escolars." És per tant un indicador per a la planificació escolar. Veníem d'aules de cinquanta alumnes i tant en centres privats com en centres públics es mirava de posar-n'hi quants més millor. Millor en quotes als centres privats i en quota de permanències als centre públics tot i que recentment s'havien suprimit. La ràtio: alumnes / aula o grup es necessària per planificar amb prospectiva demogràfica, purament numèrica: per tants alumnes de tal edat, a quaranta alumnes per aula, necessitarem tantes unitats i tants docents.. Serveix en períodes d'increment demogràfic numèric i s'ha de completar amb possibles escenaris de futur: promocions d'habitatges, migracions internes, i immigració,  atencions que no s'han fet. (Recordem: Terrassa 1993 inici de la immigració magribina; Badalona 2003, increment no previst quan es parlava de la gran disminució demogràfica generalitzada).

Disminució de ràtios. Una obsessió acrítica, tonta. Tots la mateixa cantarella: sindicats, docents, adminsitració. Pedagògicament un error. L'escola no ha de fer grups familiars, de tanta proximitat afectiva sinó dinàmica de grups com a pràctica social. Econòmicament, reduir les ràtios d'aula a 17 o 17 és incrementar la despesa i seguir amb el model uniforme, una classe, un professor. ALTERNATIVA: Dos docents per grup 25/30, dona i home, i absorbir el sistema de substitucions disfuncional, ineficaç i car.

La ràtio alumnes/aula és un indicador per a la planificació de places escolars d'un sistema pedagògic convencional: un docent/un grup-classe i duu a la reducció de grups automàtica. Avui cal establir ràtio docents/alumnes 1/15 i que organitzin grups funcionals amb criteri pedagògic.

 

El concepte-fòrmula ràtio alumnes/aula el va introduir Josep M. Bas, economista de Costa i LLobera a l'Ajuntament de Barcelona el 1979. Encertat i necessari reduir el nombre d'alumnes. Docents privats i docents públics per la paga de permanències procuraven tenir el màxim d'alumnes.

 

Escoles públiques i concertades. No cal discutir per reducció de grups prèvia a les inscripcions. La R:alumnes/aula-grup la necessita l'Administració per planificació, previsió de llocs en futur. Les escoles s'han d'organitzar amb criteris pedagògics. R: docents/alumnes. Segons els alumnes inscrits s'han d'assignar els docents. 

 

 

Hauríeu de revisar l'aplicació de ràtios introduïda per l'economista J.M. Bas el 1979 per a planificar l'escolarització amb base a grups complets. R=alumnes/aula-grup Així s'ha de fer per planificació a partir de les dades demogràfiques. (Així ho he explicat al postgrau de Planificació Educativa, UAB).

Als centres, direcció i equip docents han d'organitzar els grups en un procés de desenvolupament i d'aprenentatge evolutiu. Les millors experiències pedagògiques han revisat la classificació dels alumnes per edat i, especialment en els primers anys, afavoreix aplegar infants de diferents edats i presentar centres d'aprenentatge de forma cíclica. Base psicològica: aprendre amb ajuda, aprendre amb autonomia o aprendre ajudant d'altres.

Això comporta gestionar l'escolarització i assignar els mestres o professors, docents, en funció dels alumnes, no dels grups per això hem de passar a la ràtio R= docents/alumnes.

Direcció pedagògica i equip han d'organitzar els alumnes coneixent les variables personals per afavorir-los i en cap cas per discriminacions d'edat, de gènere, de capacitat suposada i de necessitats manifestes. No hi ha protocols i cal decidir cada forma organitzativa amb criteri psicopedagògic i deontologia professional en l'equip docent de proximitat (els qui coneixen bé els alumnes).

L'Administració, assignant un docent per cada quinze alumnes ve a assignar dos docents per grup, estables, que absorbiran substitucions i afavoriran la paritat de gènere tan desequilibrada en l'educació escolar.

Si hi ha reducció de població escolar, es reduirà l'assignació de docents, no de grups. Per tant s'ha de fer després de la preinscripció i permetre que les famílies puguin exercir aquesta limitada elecció de centre, amb independència de centres públics o concertats atès que s'opta per un centre, no pel tipus de centre.

Encarregueu als economistes que estudiïn els costos efectius de dotar els centres amb dos docents estables per grup. Es redueixen les despeses de substitucions, es garanteix l'atenció personalitzada, s'aminoren les intervencions de superespecialistes per a la inclusió escolar.
Superviseu la direcció pedagògica científica per a evitar esnobs innovacionistes i transformers que han desorientat l'educació-enseynament els darrers deu anys (2015-2025).

 

Com a il·lustració. Un sol autor, Robert Dottrens, suís, bon representant de la renovació pedagògica del segle XX i professor estudiós que ha encarat tots els temes amb visió integrada. Sí, avui es troba a la Vikipèdia, https://en.wikipedia.org/wiki/Robert_Dottrens, més a l'abast que fa cinquanta anys. Qui el coneix? Qui cerca solucions sense conèixer les que ja han estat estudiades. Inventa? Cert, ni a la Universitat s'expliquen atès que els sistemes d'avaluació acadèmica, ANECA i AQU valoren articles amb fonamentació bibliogràfica actualitzada (10 anys). Els criteris pedagògics no caduquen si es fonamenten en les constants antropològiques sociològiques i psicològiques. Cert, però cal pensar i aplicar-los a les noves situacions. Els docents són pensadors amb cultura que han de seguir estudiant i han prendre decisions. Per això també demanem que percebin un sou que inclogui una part per a despeses de cultura.